sábado, 24 de febrero de 2007

Vocació d'advocat

El dijous passat (22 de febrer) la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, de la qual en sóc alumna del quart i penúltim curs actualment, va acollir la Fira d’Ocupació Laboral. L’obertura d’aquest event va córrer a càrrec dels advocats, els despatxos més importants de la ciutat comtal; posteriorment els tocarà a notaris, registradors i magistrats. Des de Freshfields Bruckhaus Deringer fins a Roca Junyent l’oportunitat oferida per la facultat va ser molt profitosa i motivadora.

Per als que no em coneixeu gaire -o gens- i heu vingut a parar a aquest blog, anunciar-vos que una servidora és una amant de la seva carrera i futura professió com a lletrada. Cap dia m’he arrepentit d’haver fet tria d’aquests estudis. I encara diria més, amb els anys noto que creix aquest inclinació pel Dret.

La Fira d’Ocupació Laboral ha estat una empenta per viure encara amb més passió aquesta meva ocupació. Tot i que a casa ja pertanyem al ram jurídic i, com és lògic, ho pugui tenir més fàcil per obrir-me pas en aquest món ferotge de la justícia, vaig convenir rondar les paradetes de cada bufet, muntades al hall de la facultat com les dels hippies al portal de Sant Roc de Terrassa. I és que un ha de cercar el formatge sempre (SPENCER JOHNSON, ¿Quién se ha llevado mi queso?), siguin quines siguin les circumstàncies, vinguin mal dades o no. L'entrada de l'edifici principal de la facultat havia adquirit l’aparença fidel d’un mercat – ben mirat ho era- i com aquells que se senten cridats per les rebaixes post-nadalenques, vam acabar amb un munt de carpetes i bolígrafs propagandístics. Personalment, tot i l’enrenou d’stands que hi havia, crec que l’afluència d’estudiants interessats en aquell assortiment era molt baixa.

Curiosos com cap altri, ens vam interessar pel més mínim detall de cada un dels més internacionals i ben considerats bufets; la il.lusió augmentava a cada pas que donàvem. Crec que des d’aquell instant vaig ser conscient que no deixaria escapar cap bocí d’oportunitats que m’oferís el món per desenvolupar això que tant m’estimo. Tot i tenir ben clar que a la llarga o a la curta vull convertir-me en cap de rata, prenent aquesta expressió del tan conegut a casa val més cap de rata que cua de lleó, sempre és prestigiós formar part d’una firma de jurisconsults com Baker & McKenzie o Uría Menéndez. A més, de ben segur que l’experiència que s’adquireix és abundant, tan enriquidora per al futur que qui sap, potser algun dia nosaltres aconseguim una certa embergadura.

Certament va ser un plaer descobrir algunes de les possibilitats que ofereix l’ampli món laboral dels juristes. Amb tot, ara és moment de treballar molt per assolir tot el que ens proposem i en un futur esperem no molt llunyà, recollir els fruits del nostre esforç.

jueves, 22 de febrero de 2007

La vida és un tango


Avui fas 87 anys, tota una fita a la que, segur, no pensaves arribar tan i tan bé, sencera i autosuficient. Ja et falta molta gent que t’estimaves però valores ser aquí, amb els teus.

És moment de fer balanç. Mires enrere i veus anys plens d’amor i felicitat. T’adones que la vida és un tango, que hem de ballar tots des que arribem al món; dançarem amb més o menys gràcia, però sempre amb il.lusió i entusiasme. Viure, sentir, gaudir... tot el què l’acompanya no es pot deixar escapar, ja que aquest ball que dura uns instants, és irrepetible. La música és la que ens ha de portar en les passes que conformen aquest exquisit balanceig, un compàs que s’identifica amb tot el que ens envolta en forma de circumstàncies durant la nostra existència.

La vida és creada per gaudir-la i aquesta, juntament amb l’encàrrec de fer-la gaudir a aquells que la disposen, és la nostra més preuada missió, una encomana que hem d’aconseguir portar a la realitat en el nostre camí.

A tu, per intentar-ho encara avui com ho has fet des dels teus primers dies, enhorabona! I no deixis mai de lluitar.

domingo, 18 de febrero de 2007

Aproximació a una recepta per la felicitat


Ahir el dia, que s'havia aixecat gris, començava amb un cert sentiment de melanconia enganxat a l’ànima. L’afany per què tot sortís perfecte i les ganes de compartir un dia molt especial amb els que més t’estimes no despertava com jo més havia esperat.


Tanmateix, avui em sento la persona més afortunada del món per tenir al voltant unes grans persones, els millors INGREDIENTS per trobar de tant en tant la FELICITAT anhelada per tots: una gran FAMÍLIA i unes AMISTATS d’aquelles que no moren mai. A tots ells els he d’estar agraïda per tot el que ahir i sempre van fer i fan possible (a vegades no sé si en sóc prou mereixedora). Per tot això, MOLTES GRÀCIES!

martes, 13 de febrero de 2007

El pas del temps


El temps: un atleta que amb els anys corre més i arriba abans a la meta; un escultor que treballa amb els nostres cossos, imprimint artísticament la seva petjada a la nostra pell, cabells; una invisible força que és immutable i eterna, doncs sempre és present. I em pregunto, és el temps el que passa o som nosaltres que envellim i ell resta essent el que era des de l’inici? A qui no preocupa el pas del temps? Ningú gaudeix d’una posició indiferent en aquest sentit, sobretot quan s’acosta alguna data que et recorda que envelleixes poc a poc.


Tanta preocupació no és per no res (ara m'entendreu més bé). I és que el proper dissabte, dia 17, és el meu aniversari. Sí! Em sap greu treure’m el 21, xifra a la que em vaig adaptar fàcilment, per coronar-me amb un 22. De fet, pensant-t’ho bé, només seré un dia més gran, i això no ho fa gaire diferent no ? Ja us explicaré què tal senten! Als que feu anys: MOLTES FELICITATS!

domingo, 11 de febrero de 2007

Començant a construir


(Escric aquestes línies en un moment en què la inspiració ha aparegut de sobte, de forma inesperada, sense avisar, com sol sempre visitar-me. Estava llegint un llibre escrit per un gran escriptor i filòsof, del qual us parlaré força sovint – espero -, quan un corrent elèctric m’ha recorregut el cervell. M’ha desconnectat de la lectura obligant-me a aparcar-la per escriure tot el que aquí llegiu. Havia de buidar les idees que han començat a passejar pel meu cap i necessitaven brollar de dins meu.)

Començo aquest viatge bloggístic gairebé sense rumb. No sé on em dirigeixo, així que deixo que la inèrcia, sempre capriciosa, em porti allà on ella desitgi, de la mateixa manera que ara m’ha fet volar fins aquí i m’ha proporcionat la resposta als meus dubtes.

Uns quants dies ençà em preguntava si crear un blog sobre les meves inquietuds, els meus somnis, les meves aficions o “hobbies”, els meus pensaments, experiències... seria una bona idea. De fet, mentre duraven els dubtes m’envoltava un cúmul de sensacions que m’impulsaven a fer el que ara estic fent; però a la vegada, les pors a què el contingut del blog fos poc substanciós i a què aquest quedés desfassat per la falta de temps de dedicació em treien les il.lusions.

Sé, i he comprovat, que el món dels blogs no és només això, sinó un univers plagat de ments impassives, actives, que se senten mogudes per les coses que succeeixen dia a dia, així com també per les seves aficions, les quals són exhaustivament desenvolupades en la finestreta que s’han obert al món virtual.

Crec que els bloggers són comunicadors intranquils, que se senten envaïts per preocupacions per l’estat de la nostra estimada Terra. Tan és així, que amb la seva labor, els seus relats, els seus posts de persones encara accessibles, dipositen un petit gra d’arena per la millora del món; un petit granet que sumat a la gran quantitat d’altres persones com ells, fan avançar la nostra societat cap a un conjunt de persones cada dia més conscients que han de fer canviar el món.

Jo també vull canviar-lo, i si aquí se’m dóna una petita oportunitat, què millor que aprofitar-la. Així doncs, com podeu veure, els factors que m’han impulsat a construir aquest raconet no són gaire distints dels que motiven a altres. Tanmateix, la “culpable” de què ara sigui jo la comunicadora ha estat la meva mami. Ella també escriu en un blog dedicat essencialment a la cuina, la seva passió. I veure-la tan intensament immersa en el seu desenvolupament i contenta dels resultats que mica en mica obté, em va acabar d’obrir els ulls. Ella m’ha anat animant a ser una blogger, així que: gràcies altra vegada!

No puc no esmentar, que abans d’endinsar-me en aquesta tasca, que a simple vista sembla senzilla, he necessitat documentar-me a través de la lectura de blogs que mica en mica he anat trobant i a tots ells també els vull agrair la seva ajuda indirecta.

Presa la decisió, moltes salutacions a tots aquells que visiteu aquest espai; espero que us agradi.