He tornat a néixer

Perque avui ho puc explicar.

Perque no era la meva hora.

Perque he tornat a néixer.

Tres raons, aquestes, que em porten avui a escriure una vegada més. Una vegada més que podria no existir, ja que del ser al no ser hi ha un pas que dura un suspir, un instant, una fracció de temps tan sumament curta que el meu ressentit cos s’estremeix només de pensar-hi, de veure que la vida podria haver-se esfumat sense adonar-me’n.

Sento la sang córrer per les meves venes amb més força que mai. Obro els ulls i contemplo el meu voltant donant gràcies amb un sentiment mixt: l’alegria i la tristesa emanen de mi, flueixen agafades de les mans com dues companyes inseparables. L’una sense l’altra ara no són res i ambdues defineixen el meu jo en aquestes circumstàncies.

Desperto en moviment sota un sostre de llums taronges. Un impactant soroll a ferralla em fa tornar en sí. Tanmateix, crec estar somniant. Em vesteixen milers de cristalls i miro a banda i banda intentant entendre què ha passat. Tanco els ulls cercant la possibilitat d’estar vivint en un malson; creient i desitjant trobar-me al llit de casa sento frustració en aixecar les parpelles i descobrir els meus peus tocar la realitat. Em pregunto què ha passat, on sóc. La meva memòria no reté ni un segon del llarg trajecte en cotxe. Entretant un vehicle s’atura al meu auxil·li. D’ell en baixa el meu heroi, un anònim a qui dec molt més que aquest escrit però del qual en desconec el nom, la seva vida. El shock només em va permetre atançar-li la meva mà per donar-li les gràcies. Tant de bo ara el tingués aquí per desitjar-li les millors festes i agrair-li de tot cor la seva acció.

Observo els cotxes passar, porten cares extranyes que em miren. La despullada finestra em mostra les persones que m’ajuden i em pregunten com estic. Sóc viva. No m’he mogut i és ara que m’ordenen fer-ho. Els músculs funcionen, també la raó. I un cop fora arriba el papà, que desconcertat però fort m’abraça i em consola. Tràmits i més tràmits, el fred que sembla no importar i ni una sola paraula dels meus llavis habitualment xerraires.

És hora de tornar a casa i el silenci durant el trajecte es converteix en plors de ràbia i dolor en trepitjar la llar i rebre abraçades dels meus. Ara esclaten els sentiments, després d’un “ho sento” seguit d’infinita comprensió. Ara és moment de fer balanç, entendre que segueixo aquí i necessito recuperar el meu esperit i allò que em fa enormement feliç. Per ara, però, només puc dir: GRÀCIES i HO SENTO.

Avui que la son no em visita...

NIT ESTRELLADA, de Vincent Van Gogh (1889)

La nit és ben entrada i no puc dormir, no vull dormir. Sento que la foscor em dóna força per mantenir-me desperta, per continuar al peu del canó i aconseguir el que em proposo. Dirigeixo la meva mirada a la finestra i sento el desig d’escoltar la fressa que la natura em brinda ara que tot resta, que el neguit dorm i ella pot moure’s sense ser descoberta. La remor de la ciutat s’ha apaivagat, s’ha fet silenciosa. Ara em permet sentir la música de les fulles que dancen amb l’aire que pentina els arbres; la música de les estrelles que singlen un cel ennuvolat cercant la manera d’il.luminar algun racó de món, de lluir als ulls dels noctàmbuls. El fred s’escola per l’escletxa que ha permès la porta oberta i rebifa les ganes de seguir d’empeus. La pell s’eriça i amb ella el meu cor accelera la seva marxa. Em sento viva. Tanco la finestra i es perd la simfonia que amb tant delit alimentava la meva oïda. La memòria, però, fugaçment la capta i la fa meva i així pugui fruïr-la en un altre instant. És moment de tornar al que em portava entre mans, d’aprofitar l’energia que l’univers m’ha oferit en uns breus minuts. El refugi dels llibres, lleis i papers m’espera impacient, ell sí que vol descansar. “Hauràs d’esperar”, li xiuxiuejo. “Avui que la son no em visita he de treure’n profit”.

Nostàlgia per Nadal

Desitjaria tenir una màquina del temps. Anhelo tornar al període en què tot era innocència, especialment en aquestes gèlides èpoques que ja no s’acosten com fa quatre dies pregonàvem. I és que s’han fet presents, com des que tempranament penjada m’ho recorda dia a dia la lluminària de totes les ara lluents ciutats que m’acullen en la rutina. És en dies com els que ara ens esperen quan enyoro ser petita.

Aquestes dues darreres setmanes la facultat, seguint el ritme de la ciutat, els carrers i la societat, ha semblat embogir. Més plena que mai, tothom inicia la carrera per la preparació dels exàmens recopilant apunts i informació privilegiada dels assistents a les aules per l’hora de fer l’examen. Els endormiscats professors durant el quatrimestre comencen a despertar i ho fan amb força: entregues d’últim moment i apurant les poques hores lectives que resten per enllestir temaris per farcir de contingut les temudes proves de gener.

En canvi, miro enrere i acudeixen a mi les imatges més tendres a l’escola: ultimant l’àlbum amb tots els treballs fets durant el trimestre, decorant-ne les tapes amb motius nadalencs per entregar-lo als pares i sentir que “has treballat molt i molt bé”; aprenent el vers per recitar-lo alçada a la cadira per rebre la gran ovació de la família i alguna que altra moneda en passar el platet per les cridaneres taules. Penso en les hores d’esbarjo repassant els llargs catàlegs de joguines amb gran afany, assegudes a terra amb les bates a ratlles roses i blanques. Sento les nostres veus entonant les clàssiques nadales sobre l’escenari del menjador del col.legi amb el mític pessebre que ens va veure créixer curs rere curs mentre cantàvem

A casa recordo aquelles visites dels tres coneguts reis mags amb la família i els amics, visites que tant grans com petits adoràvem. El pis del carrer Major s’omplia a vessar i tot eren enjogassades rialles de sorpresa, sobretot quan el rei ros sabia el teu nom en entregar-te un paquet més gran que tu mateix. “Elisabet, t’has portat bé aquest any?” I una expressió d’estupefacció es dibuixava en el meu meravellat rostre. A Matadepera conservo perfectament a la memòria aquella primera vigília de reis. Els nostres ulls, els d’un nen i d’una nena, eren el viu reflex de la il.lusió, la felicitat, la impaciència per descobrir el que ens esperaria als peus de l’arbre de Nadal el dia següent. Sabíem que sota aquelles corones que satisfarien els nostres desitjos no hi havia tres vells savis d’orient, sinó les persones que més ens estimen en aquest món. Tot i així, després d’un sopar copiós que ens apropava a l’hora d’enfundar-nos al llit que l’endemà ens veuria lluir d’immensa alegria quan obríssim els ulls i sentíssim que el dia ja havia arribat, només volíem que les hores corressin més que els minuts.

De petits gaudíem d’uns dies d’il.lusions i diversió. Ara, amb més anys a sobre però amb menys innocència a mesura que el temps avança, les festes no són el que eren. T’adones que cada hivern, en cada nova taula parada, falta un plat, el d’algú que ja no hi és. I sents tristesa de pensar que la llei de la vida és inderogable. Sents nostàlgia de la infància, que t’evitava experimentar melangia en les celebracions, la que ara et recorre cos i ànima quan trobes a faltar aquella persona que ja mai més t’acompanyarà en aquestes festes, a qui no podràs dir “Bones Festes!”.

L’únic que et compensa i t’aporta alegria és comprovar que aquest Nadal a taula hi serem tots. I per molts més!

Història d'un caminant esgotat

El forat de sempre, aquell entrebanc, propiciava una nova caiguda. Coneixia amb tota precisió en quin punt exacte del camí es trobava; però fins i tot intentant evitar-lo, el taló un dia, el peu sencer un altre, acabava motivant una ensopegada.

No recordava la primera ocasió en què el sot s’havia presentat en el seu caminar. Tanmateix, era conscient que a mesura que les seves passes s’interrompien amb la seva presència, aquell creixia més i més. En els últims temps havia augmentat considerablement el seu tamany, fet que no podia contribuir més a espantar-lo. Esquivar-lo havia esdevingut una tasca dificultosa.

Caiguda rere caiguda, aixecar-se es convertia en una esgotadora i alta muntanya, carregosa de fer-ne el cim. L’envaïa una immensa fatiga només de trontollar abans de tocar a terra; alçar-se per posar-se d’empeus era un suplici quan ja no podia comptar les vegades que havia tocat fons.

En aquest punt de lassitud on tot és turment, es qüestiona si mereix la pena prosseguir la marxa. Atura la seva trajectòria i s’asseu al marge del viarany. No és capaç d’aixecar-se més vegades, pensa. I conclou no tirar endavant i rebutjar tot nou repte que l’ajudi a reprendre el curs de la vida. Acoquinat, havia après a conviure amb aquelles pors. No obstant, tot objectiu marcat s’esvaïa impedint-lo gaudir d’instants duradors de felicitat.