sábado, 19 de enero de 2008

Escapando de la crítica

ESCAPANDO DE LA CRÍTICA, de Pere Borrell del Caso (1874)


Havien tornat aquells pensaments obscurs, aquells que li havien causat un insuportable turment anys enrere. Ja feia unes setmanes que el perseguien després d’un altre fracàs, un més a la llarga llista de malencerts que engreixaven la pèrfida frustració. Ella, feliç de guanyar pes, augmentava en dolenteria i feia recaure la ment poc distreta del pobre desafortunat en reflexions sense sortida. Sí, tornava a trobar-se dins del vell pou. Quan el creia cobert ja per sempre, un bon dia s’havia reobert sota els seus peus sense previ avís.

Tot al seu voltant havia crescut i el feia sentir petit, minúscul, una part petita d’un món que calçava gran. Així es sentia a cada instant quan sobrevenien aquelles inquietes idees. Si mirava la televisió, alguna imatge, alguna cançó o alguna paraula s’encarregava de transportar-lo altra vegada a l’estat de melangia que governava la seva vida en els últims temps. Si sortia de casa, els carrers que l’havien vist passejar feliç despertaven la seva memòria i tornava al punt de partida, a aquella tristesa que intentava distreure infructuosament. Res l’ajudava a desfer-se de tants records. Absolutament tot li evocava aquella joia ara feta miques.

En una nit més d’insomni s’aixeca del llit i remena entre la llibreria de la saleta d’estar. Una mica d’art que esbargeixi la vista és una bona opció. La tria es materialitza en un llibre, un obsequi de la diada de Sant Jordi de l’any anterior: “Momentos trampantojo, obras que utilizan la tan famosa técnica trompe l'œil”. Detingudament observa les diferents pintures: Giuseppe Arcimboldo, Antón de Pereda, Jan Anton Van der Baren, Bernardo Lorente Germán i moltes d’altres. Passa les pàgines a un ritme lent però constant fins que el fulleig s’atura en un determinat moment. Els ulls s’han fixat en una obra reveladora. D’ella sembla que en vulgui sortir un nen espavilat que potser ha comès alguna malifeta i pretén escapar del càstig que li poden imposar. Es meravella pensant en el realisme que aconsegueix plasmar Borrell del Caso en una tela a final de segle XIX.

Instintivament pensa en fugir. La grandesa de la pintura de Borrell l’omple amb un desig, amb un objectiu: escapar. El noi del quadre li ha obert els ulls, li ha regalat la lucidesa que requeria per recuperar-se. La solució més eficaç s’esdevenia en marxar, abandonar-ho tot i començar de nou en un lloc desconegut. Tan fàcil i tan complicat alhora. Tanmateix, li urgia trobar un camí i el que tenia davant era la millor drecera al seus problemes. Estava decidit, fugiria de la desesperació prenent el missatge que li havia transmès l’obra de Borrell: tots fugim d’alguna cosa. Empès per l’eufòria de retrobar una il.lusió fesca, es prepara per la seva comesa i en unes hores agafa la direcció a una nova vida que el veurà despertar altra vegada.
Una proposta més de Relats Conjunts

miércoles, 9 de enero de 2008

Indignació

És el que sento després de conèixer la precampanya del PP català sobre la situació del castellà al Principat, titllada per molts de persecussió lingüística. El vídeo presentat pel PPC, en el qual el partit mostra la suposada discriminació que pateix el castellà a les escoles catalanes, és vergonyós, intolerable i dista molt de la realitat, que és deformada al seu antull com si d’un joc de miralls es tractés.

El castellà és present a diari en la vida de tot català a Catalunya: a l’escola s’ensenya, al carrer es parla i també llegeix, i la televisió, els seus canals, són majoritàriament en castellà. Fins i tot gosaria dir, i adverteixo que no disposo de xifres que avalin aquesta afirmació, que el domini en tots els àmbits no el posseeix la llengua catalana, per mala fortuna. Tot és possible des de l’òptica popular per tal d’obtenir vots, fins i tot alterar la veritat. De fet, després d’informar i creure’s ells mateixos (especialment un senyor d’Àvila) l’existència d’una segona línia d’investigació quant al cas 11-M, altra cosa no es podia esperar.

Diguem NO a aquest tipus de manipulacions!


martes, 8 de enero de 2008

Nou, tan nou...!


Abatut i gran partia sense bitllet de retorn. Afligit, abandonava allò que havia estat la seva llar durant aquella inesborrable dotzena de mesos. Migrava, plorós, d’aquelles terres que ja sentia pròpies. Marxava, i ho feia sense enllestir-ho tot com desitjava. S’acomiada tristament. “Adéu”, li fan tots amb la mà mentre tomba la primera cantonada, la darrera. Ha passat, com sempre.

El jove nouvingut espera amb ànsia fora al carrer. Contempla la sortida de l’ancià defallit. La seva partença li assenyala l’hora per la seva comesa, l’hora d’entrar. Abans, però, hi creua una profunda mirada que no es repetirà. Amb ella la mestria del vell i savi es transmet a l’aprenent il·lusionat. Llest ja, abans la porta no sigui tancada deixant enrere els peus cansats de l’anterior inquil·lí, fa un pas endavant i ja és dins, per fi. La inseguretat es perd amb la gelor de la nit i irromp amb vitalitat a l’escenari on tothom, joiós, l’espera. “Benvingut”, li criden. I en contrapartida els regala respirar un alè de renaixement. Nou, tan nou, desconegut i intrigant es presenta per romandre amb ells durant 366 dies.
Feliç 2008!