Calaix de Sastre: marzo 2008

L'ala de l'avió d'anada a Cancún

És tard, dos quarts de cinc de la matinada. Després de l’excursió a casa posant fi a un sopar, unes copes (poques, evidentment) i un parlar sense acabar, els ulls segueixen atents acostumats a l’atenció que la carretera requereix. Si a aquests elements hi afegim el fred que s’ha instal.lat a Catalunya l’última quinzena de març, quan comença l’estació més florida de l’any, la sensació de desvetlla s’aguditza. Així és que opto per escriure, per reprendre un hàbit que sempre m’acompanya, tot i que fa un temps ha reduït la seva presència degut principalment a la manca de temps (del qual, encertadament, se’n diu que és or). Excuses que valia la pena atendre en són la causa, moments d’activitat incessant que mereixen deixar de banda una afició tan constructiva i creativa com la de fer volar la pluma dels sentiments més humans.

Torno, vull tornar. Ho dic sincerament aferrant-me a la possibilitat que em brinden unes dates de més tranquil.litat, de vacances en estat pur. Vull recuperar el temps invertit en altres quefers que han impedit mostrar la meva particular visió crítica dels últims esdeveniments mundials i nacionals de tot tipus; allò que tant m’agrada també. De fet, m’insistien avui a seguir i em permeto transcriure aquí les paraules de la conversa amb aquest propòsit:

- Bet, has d’actualitzar… Des de gener que no has escrit res! Tinc ganes de comentar-te!
- És veritat. Em ve de gust però no sé com tornar; no se m’acut res!
- Serà per falta d’idees…- en el to irònic que caracteritza els nostres intercanvis d’opinions habituals.- Parla del viatge!
- Uf no, no. Vull dir sí, es clar que ho mencionaré. M’agradaria escriure sobre tot el que he fet aquests dos mesos d’absència però voldria explicar tantes coses que no les acabaria mai. Ja saps que si no em poso fre… A més, per més que ho escrigui i m’empenyi a recordar-ho, sé que no fa falta perquè mai oblidaré uns dies com els viscuts a Mèxic.
- No cal que tot sigui transcendental…
- Ja, és veritat, tens raó. A veure si em poso mans a l’obra ja.

I la cosa ha acabat més o menys així, prenent un altre rumb la xerrada. Per què tants dubtes sobre com tornar a irrompre en aquest espai? Per què si entre ell i jo tot és més senzill? Li dec una explicació potser? La qüestió és una altra; suposo que el fet que hagi compartit tant amb ell mereix un retorn original o meditat, si més no. I així intento fer-ho. I és per aquest motiu que he donat tantes voltes a aquest retorn. Vull justificar-me i alhora dir que, en certa manera, aquesta mena d’aïllament m’ha sentat de meravella i m’ha fet sentir l’enyorança d’allò que ja era tan meu: l’escriure.

Doncs sí, sóc aquí altra vegada. Espero que plena d’energia, ja que són moltes les aventures d’aquests dos mesos que me’n donen. Però sobretot una, la més gran i trencadora: el viatge a Riviera Maya. Vuit dies d’intensa convivència, de germanor, de diversió, d’una nova cultura i un modus vivendi diferent; de desconnexió pràcticament absoluta, d’irreflexió, de poca i molta intimitat a la vegada. Un viatge indescriptible. Això, un preludi del viatge carregat de notes interessants provinents d’espectacles i celebracions de tota mena, i la recuperació d’un jet lag, la represa de la rutina i les reunions efecte del viatge són raons de pes per tancar la paradeta una temporada i renovar l’aire d’aquesta saleta que havia quedat petita. Ara ja, treta la pols i endreçada, està preparada per encabir mil i una històries, ratlles o paraules.