Calaix de Sastre

2011-07-13T16:58:00.000+02:00

He fet mudances, em segueixes?

Em trobaràs a EL BLOG DE LA MISS TINGBET.

L'exemple d'una petita història

2008-07-06T16:17:00.005+02:00

Cada dia sortia de casa amb el seu paraigües. Les pluges es repetien incessants, dia rere dia. Feia sis mesos que no deixava de ploure i tothom havia adquirit aquella costum d’emportar-se el paraigües arreu. Ella també. Com que la genètica li havia donat uns cabells d’aquells que amb una mica d’humitat agafen formes inimaginables, des del primer dia d’aquella època de pluges l’acompanyava un nou objecte en el seu anar i venir.

Al principi, durant les primeres setmanes de precipitacions, aquestes li havien provocat una enorme alegria. La sequera que patia la seva terra havia consumit els boscos, els conreus, la naturalesa entera. L’esperada pluja havia caigut per fi, nodrint tot allò que trobava al seu pas. Tanmateix, acostumada a un altre tipus de clima, vivia trista esperant veure el sol algun dia; paciència, es deia. Després de dos mesos seguits sense deixar de ploure, desitjava que arribés el dia en què deixés de fer-ho. Tot s’havia reduït a la pluja.

La poca variabilitat del temps havia suposat la supressió de les previsions meteorològiques que seguien als telediaris de totes les cadenes televisives. Més que eliminar-se del taulell televisiu, s’havia modificat el seu contingut, que consistia ara en un repàs de les diferents quantitats de litres per metre quadrat de cada població del territori.

El paraigües s’havia convertit en un company inseparable, vital. Ella fins i tot el posava a la bossa el dia que havia d’agafar el cotxe i tancar-se a la feina per sortir-ne altra vegada sobre les quatre rodes per anar al gimnàs i tornar a casa. A vegades, un sol paraigües no era suficient i en portava un altre al cotxe. I així continuava la vida dia rere dia fins que pels volts de la primera quinzena d’agost, quan les platges encara restaven soles com quan és hivern, un dia el matí es va llevar sense un sol núvol. Les notícies no parlaven de res més, tot s’havia colapsat: els hotels i les carreteres de la costa, les terrassetes dels cafès, les geladeries, les botigues de roba, els parcs, les piscines municipals, els carrers sencers…

I ella va optar per abandonar el paraigües, al qual trobaria a faltar cada matí quan fés la bossa. Tant que havia desitjat que arribés aquell moment, ara sentia una certa nostàlgia d’aquell temps en què la pluja s’havia convertit en el centre de tot.

***

Em serveixo d'aquesta absurda història de ficció per il.lustrar la sensació que m’envaeix avui en pensar en la universitat, que ha sigut part de mi durant cinc anys; qui ho diria que han transcorregut tan ràpidament! Ja no hi són i amb ells han fugit també els cinc cursos de la carrera, els últims dels quals tenia especial interès en què acabessin de forma veloç. Perquè et sents gran, et sents madur i amb moltes ganes per començar a exercir i guanyar-te la vida per tu mateix amb la teva passió. I ara que ha arribat, mires enrere i t’adones que en algun moment trobaràs a faltar tot allò que tant t’ha aportat mentre hi eres dins i et feia de segona casa. Com la noia del paraigües, que arribat el bon temps trobava a faltar aquella pluja que li convertia els cabells en una mata despentinada de pèls.

Però ara no és moment d’enyorar temps passats, sinó només de fer memòria d’aquell temps que ha deixat de ser present recentment per agraïr que m’hagi portat on sóc. I és que en aquest moment m’omple d’il.lusió aquesta nova etapa que començo, que tinc tantes ganes de viure acceptant els nous reptes que em proposi.

Agraïment fugaç, promesa d'un retorn

2008-05-15T18:45:00.002+02:00

Avui, després d'un llarg temps sense paraules, us vull dedicar a tots un escrit. Us vull donar a tots les gràcies; agraïr-vos als qui sovintegeu per aquí per participar quan quelcom us crida l'atenció, sobretot en aquesta etapa en què les ganes d'escriure hi són, però la manca de temps no em permet gaudir-ne. Gràcies per ser-hi quan jo no hi sóc present... Gràcies per ser incondicionals lectors, encara que sigui de tant en tant!

A tots els interessats per la marxa de les coses de la vida (no sé si sóc mereixedora d'aquestes atencions) vull dir-vos que tot va bé, que estic a la recta final d'aquesta carrera que tant m'apassiona i que en certa manera em dol abandonar. Però no sense un genial motiu, i és que posant fi als estudis s'obre una nova porta a un futur com a professional del dret, el qual per ara sembla molt interessant i m'està fent créixer a l'hora de prendre decisions difícils que mereixen una dedicació rellevant.

Pel que fa a la resta, després d'un temps de bogeria i celebracions de comiat universitari, toca reclusió, treball i esforç; al que mica en mica s'ha anat treballant durant aquesta segona temporada de l'últim, curs s'hi ha de sumar una entrega pràcticament absoluta per tal que el punt i final sigui rotund, contundent.

I amb aquestes línies em i us faig una promesa, que als ulls de molts pot sonar massa èpica: tornaré!

Cau la nit i...

2008-04-10T00:08:00.003+02:00

Necessito distreure la ment ocupada durant l’inesgotable rutina que inicia els seus passos amb el sol i s’apaga amb la comunitat d’estels atenta al que succeeix als seus peus. Llegeixo paraules sorgides d’un cor ferit, d’una dona inexistent avui. I m’inspira. La tendresa que destil.len les pàgines escrites amb fugacitat en èpoques llunyanes en el temps, m’obren una porta a l’estança on apilo les ganes irrefrenables d’emular-la. M’és impossible. Abans n’era capaç; ara sembla que m’hagin robat l’ànima, el cor, la meva part més humana. I és que no sento res, m’envaeix l’única sensació que experimento cada dia a la mateixa hora: la son, la lladre que foragita els fantasmes que a tots ronden per convidar-nos a reflexionar. L’oïda no me’ls permet escoltar i l’esforç és vençut nit rere nit; ho deixo per l’endemà. L’intent de retrobar-me amb ells perquè em xiulin idees, m’omplin de por, m’encenguin de ràbia, m’incentivin a crear queda aparcat, en un racó, abandonat. Avui, però, l’he vist tan sol que m’ha conmogut i he decidit fer-ne ús per reunir-me amb els pensaments endormiscats. Tant és així que el resultat de l'esperada trobada és el que presencieu, unes ratlles inconnexes per acabar dient: bona nit.

Amb bitllet de tornada

2008-03-22T04:37:00.006+01:00

L'ala de l'avió d'anada a Cancún

És tard, dos quarts de cinc de la matinada. Després de l’excursió a casa posant fi a un sopar, unes copes (poques, evidentment) i un parlar sense acabar, els ulls segueixen atents acostumats a l’atenció que la carretera requereix. Si a aquests elements hi afegim el fred que s’ha instal.lat a Catalunya l’última quinzena de març, quan comença l’estació més florida de l’any, la sensació de desvetlla s’aguditza. Així és que opto per escriure, per reprendre un hàbit que sempre m’acompanya, tot i que fa un temps ha reduït la seva presència degut principalment a la manca de temps (del qual, encertadament, se’n diu que és or). Excuses que valia la pena atendre en són la causa, moments d’activitat incessant que mereixen deixar de banda una afició tan constructiva i creativa com la de fer volar la pluma dels sentiments més humans.

Torno, vull tornar. Ho dic sincerament aferrant-me a la possibilitat que em brinden unes dates de més tranquil.litat, de vacances en estat pur. Vull recuperar el temps invertit en altres quefers que han impedit mostrar la meva particular visió crítica dels últims esdeveniments mundials i nacionals de tot tipus; allò que tant m’agrada també. De fet, m’insistien avui a seguir i em permeto transcriure aquí les paraules de la conversa amb aquest propòsit:

- Bet, has d’actualitzar… Des de gener que no has escrit res! Tinc ganes de comentar-te!
- És veritat. Em ve de gust però no sé com tornar; no se m’acut res!
- Serà per falta d’idees…- en el to irònic que caracteritza els nostres intercanvis d’opinions habituals.- Parla del viatge!
- Uf no, no. Vull dir sí, es clar que ho mencionaré. M’agradaria escriure sobre tot el que he fet aquests dos mesos d’absència però voldria explicar tantes coses que no les acabaria mai. Ja saps que si no em poso fre… A més, per més que ho escrigui i m’empenyi a recordar-ho, sé que no fa falta perquè mai oblidaré uns dies com els viscuts a Mèxic.
- No cal que tot sigui transcendental…
- Ja, és veritat, tens raó. A veure si em poso mans a l’obra ja.

I la cosa ha acabat més o menys així, prenent un altre rumb la xerrada. Per què tants dubtes sobre com tornar a irrompre en aquest espai? Per què si entre ell i jo tot és més senzill? Li dec una explicació potser? La qüestió és una altra; suposo que el fet que hagi compartit tant amb ell mereix un retorn original o meditat, si més no. I així intento fer-ho. I és per aquest motiu que he donat tantes voltes a aquest retorn. Vull justificar-me i alhora dir que, en certa manera, aquesta mena d’aïllament m’ha sentat de meravella i m’ha fet sentir l’enyorança d’allò que ja era tan meu: l’escriure.

Doncs sí, sóc aquí altra vegada. Espero que plena d’energia, ja que són moltes les aventures d’aquests dos mesos que me’n donen. Però sobretot una, la més gran i trencadora: el viatge a Riviera Maya. Vuit dies d’intensa convivència, de germanor, de diversió, d’una nova cultura i un modus vivendi diferent; de desconnexió pràcticament absoluta, d’irreflexió, de poca i molta intimitat a la vegada. Un viatge indescriptible. Això, un preludi del viatge carregat de notes interessants provinents d’espectacles i celebracions de tota mena, i la recuperació d’un jet lag, la represa de la rutina i les reunions efecte del viatge són raons de pes per tancar la paradeta una temporada i renovar l’aire d’aquesta saleta que havia quedat petita. Ara ja, treta la pols i endreçada, està preparada per encabir mil i una històries, ratlles o paraules.

La típica platja de Riviera Maya

Escapando de la crítica

2008-01-19T17:03:00.000+01:00

ESCAPANDO DE LA CRÍTICA, de Pere Borrell del Caso (1874)

Havien tornat aquells pensaments obscurs, aquells que li havien causat un insuportable turment anys enrere. Ja feia unes setmanes que el perseguien després d’un altre fracàs, un més a la llarga llista de malencerts que engreixaven la pèrfida frustració. Ella, feliç de guanyar pes, augmentava en dolenteria i feia recaure la ment poc distreta del pobre desafortunat en reflexions sense sortida. Sí, tornava a trobar-se dins del vell pou. Quan el creia cobert ja per sempre, un bon dia s’havia reobert sota els seus peus sense previ avís.

Tot al seu voltant havia crescut i el feia sentir petit, minúscul, una part petita d’un món que calçava gran. Així es sentia a cada instant quan sobrevenien aquelles inquietes idees. Si mirava la televisió, alguna imatge, alguna cançó o alguna paraula s’encarregava de transportar-lo altra vegada a l’estat de melangia que governava la seva vida en els últims temps. Si sortia de casa, els carrers que l’havien vist passejar feliç despertaven la seva memòria i tornava al punt de partida, a aquella tristesa que intentava distreure infructuosament. Res l’ajudava a desfer-se de tants records. Absolutament tot li evocava aquella joia ara feta miques.

En una nit més d’insomni s’aixeca del llit i remena entre la llibreria de la saleta d’estar. Una mica d’art que esbargeixi la vista és una bona opció. La tria es materialitza en un llibre, un obsequi de la diada de Sant Jordi de l’any anterior: “Momentos trampantojo, obras que utilizan la tan famosa técnica trompe l'œil”. Detingudament observa les diferents pintures: Giuseppe Arcimboldo, Antón de Pereda, Jan Anton Van der Baren, Bernardo Lorente Germán i moltes d’altres. Passa les pàgines a un ritme lent però constant fins que el fulleig s’atura en un determinat moment. Els ulls s’han fixat en una obra reveladora. D’ella sembla que en vulgui sortir un nen espavilat que potser ha comès alguna malifeta i pretén escapar del càstig que li poden imposar. Es meravella pensant en el realisme que aconsegueix plasmar Borrell del Caso en una tela a final de segle XIX.

Instintivament pensa en fugir. La grandesa de la pintura de Borrell l’omple amb un desig, amb un objectiu: escapar. El noi del quadre li ha obert els ulls, li ha regalat la lucidesa que requeria per recuperar-se. La solució més eficaç s’esdevenia en marxar, abandonar-ho tot i començar de nou en un lloc desconegut. Tan fàcil i tan complicat alhora. Tanmateix, li urgia trobar un camí i el que tenia davant era la millor drecera al seus problemes. Estava decidit, fugiria de la desesperació prenent el missatge que li havia transmès l’obra de Borrell: tots fugim d’alguna cosa. Empès per l’eufòria de retrobar una il.lusió fesca, es prepara per la seva comesa i en unes hores agafa la direcció a una nova vida que el veurà despertar altra vegada.

Una proposta més de Relats Conjunts

Indignació

2008-01-09T16:49:00.000+01:00

És el que sento després de conèixer la precampanya del PP català sobre la situació del castellà al Principat, titllada per molts de persecussió lingüística. El vídeo presentat pel PPC, en el qual el partit mostra la suposada discriminació que pateix el castellà a les escoles catalanes, és vergonyós, intolerable i dista molt de la realitat, que és deformada al seu antull com si d’un joc de miralls es tractés.

El castellà és present a diari en la vida de tot català a Catalunya: a l’escola s’ensenya, al carrer es parla i també llegeix, i la televisió, els seus canals, són majoritàriament en castellà. Fins i tot gosaria dir, i adverteixo que no disposo de xifres que avalin aquesta afirmació, que el domini en tots els àmbits no el posseeix la llengua catalana, per mala fortuna. Tot és possible des de l’òptica popular per tal d’obtenir vots, fins i tot alterar la veritat. De fet, després d’informar i creure’s ells mateixos (especialment un senyor d’Àvila) l’existència d’una segona línia d’investigació quant al cas 11-M, altra cosa no es podia esperar.

Diguem NO a aquest tipus de manipulacions!

Nou, tan nou...!

2008-01-08T17:20:00.000+01:00

Abatut i gran partia sense bitllet de retorn. Afligit, abandonava allò que havia estat la seva llar durant aquella inesborrable dotzena de mesos. Migrava, plorós, d’aquelles terres que ja sentia pròpies. Marxava, i ho feia sense enllestir-ho tot com desitjava. S’acomiada tristament. “Adéu”, li fan tots amb la mà mentre tomba la primera cantonada, la darrera. Ha passat, com sempre.

El jove nouvingut espera amb ànsia fora al carrer. Contempla la sortida de l’ancià defallit. La seva partença li assenyala l’hora per la seva comesa, l’hora d’entrar. Abans, però, hi creua una profunda mirada que no es repetirà. Amb ella la mestria del vell i savi es transmet a l’aprenent il·lusionat. Llest ja, abans la porta no sigui tancada deixant enrere els peus cansats de l’anterior inquil·lí, fa un pas endavant i ja és dins, per fi. La inseguretat es perd amb la gelor de la nit i irromp amb vitalitat a l’escenari on tothom, joiós, l’espera. “Benvingut”, li criden. I en contrapartida els regala respirar un alè de renaixement. Nou, tan nou, desconegut i intrigant es presenta per romandre amb ells durant 366 dies.

Feliç 2008!

He tornat a néixer

2007-12-24T13:09:00.000+01:00

Perque avui ho puc explicar.

Perque no era la meva hora.

Perque he tornat a néixer.

Tres raons, aquestes, que em porten avui a escriure una vegada més. Una vegada més que podria no existir, ja que del ser al no ser hi ha un pas que dura un suspir, un instant, una fracció de temps tan sumament curta que el meu ressentit cos s’estremeix només de pensar-hi, de veure que la vida podria haver-se esfumat sense adonar-me’n.

Sento la sang córrer per les meves venes amb més força que mai. Obro els ulls i contemplo el meu voltant donant gràcies amb un sentiment mixt: l’alegria i la tristesa emanen de mi, flueixen agafades de les mans com dues companyes inseparables. L’una sense l’altra ara no són res i ambdues defineixen el meu jo en aquestes circumstàncies.

Desperto en moviment sota un sostre de llums taronges. Un impactant soroll a ferralla em fa tornar en sí. Tanmateix, crec estar somniant. Em vesteixen milers de cristalls i miro a banda i banda intentant entendre què ha passat. Tanco els ulls cercant la possibilitat d’estar vivint en un malson; creient i desitjant trobar-me al llit de casa sento frustració en aixecar les parpelles i descobrir els meus peus tocar la realitat. Em pregunto què ha passat, on sóc. La meva memòria no reté ni un segon del llarg trajecte en cotxe. Entretant un vehicle s’atura al meu auxil·li. D’ell en baixa el meu heroi, un anònim a qui dec molt més que aquest escrit però del qual en desconec el nom, la seva vida. El shock només em va permetre atançar-li la meva mà per donar-li les gràcies. Tant de bo ara el tingués aquí per desitjar-li les millors festes i agrair-li de tot cor la seva acció.

Observo els cotxes passar, porten cares extranyes que em miren. La despullada finestra em mostra les persones que m’ajuden i em pregunten com estic. Sóc viva. No m’he mogut i és ara que m’ordenen fer-ho. Els músculs funcionen, també la raó. I un cop fora arriba el papà, que desconcertat però fort m’abraça i em consola. Tràmits i més tràmits, el fred que sembla no importar i ni una sola paraula dels meus llavis habitualment xerraires.

És hora de tornar a casa i el silenci durant el trajecte es converteix en plors de ràbia i dolor en trepitjar la llar i rebre abraçades dels meus. Ara esclaten els sentiments, després d’un “ho sento” seguit d’infinita comprensió. Ara és moment de fer balanç, entendre que segueixo aquí i necessito recuperar el meu esperit i allò que em fa enormement feliç. Per ara, però, només puc dir: GRÀCIES i HO SENTO.

Avui que la son no em visita...

2007-12-18T00:29:00.000+01:00

NIT ESTRELLADA, de Vincent Van Gogh (1889)

La nit és ben entrada i no puc dormir, no vull dormir. Sento que la foscor em dóna força per mantenir-me desperta, per continuar al peu del canó i aconseguir el que em proposo. Dirigeixo la meva mirada a la finestra i sento el desig d’escoltar la fressa que la natura em brinda ara que tot resta, que el neguit dorm i ella pot moure’s sense ser descoberta. La remor de la ciutat s’ha apaivagat, s’ha fet silenciosa. Ara em permet sentir la música de les fulles que dancen amb l’aire que pentina els arbres; la música de les estrelles que singlen un cel ennuvolat cercant la manera d’il.luminar algun racó de món, de lluir als ulls dels noctàmbuls. El fred s’escola per l’escletxa que ha permès la porta oberta i rebifa les ganes de seguir d’empeus. La pell s’eriça i amb ella el meu cor accelera la seva marxa. Em sento viva. Tanco la finestra i es perd la simfonia que amb tant delit alimentava la meva oïda. La memòria, però, fugaçment la capta i la fa meva i així pugui fruïr-la en un altre instant. És moment de tornar al que em portava entre mans, d’aprofitar l’energia que l’univers m’ha oferit en uns breus minuts. El refugi dels llibres, lleis i papers m’espera impacient, ell sí que vol descansar. “Hauràs d’esperar”, li xiuxiuejo. “Avui que la son no em visita he de treure’n profit”.

Nostàlgia per Nadal

2007-12-14T20:58:00.000+01:00

Desitjaria tenir una màquina del temps. Anhelo tornar al període en què tot era innocència, especialment en aquestes gèlides èpoques que ja no s’acosten com fa quatre dies pregonàvem. I és que s’han fet presents, com des que tempranament penjada m’ho recorda dia a dia la lluminària de totes les ara lluents ciutats que m’acullen en la rutina. És en dies com els que ara ens esperen quan enyoro ser petita.

Aquestes dues darreres setmanes la facultat, seguint el ritme de la ciutat, els carrers i la societat, ha semblat embogir. Més plena que mai, tothom inicia la carrera per la preparació dels exàmens recopilant apunts i informació privilegiada dels assistents a les aules per l’hora de fer l’examen. Els endormiscats professors durant el quatrimestre comencen a despertar i ho fan amb força: entregues d’últim moment i apurant les poques hores lectives que resten per enllestir temaris per farcir de contingut les temudes proves de gener.

En canvi, miro enrere i acudeixen a mi les imatges més tendres a l’escola: ultimant l’àlbum amb tots els treballs fets durant el trimestre, decorant-ne les tapes amb motius nadalencs per entregar-lo als pares i sentir que “has treballat molt i molt bé”; aprenent el vers per recitar-lo alçada a la cadira per rebre la gran ovació de la família i alguna que altra moneda en passar el platet per les cridaneres taules. Penso en les hores d’esbarjo repassant els llargs catàlegs de joguines amb gran afany, assegudes a terra amb les bates a ratlles roses i blanques. Sento les nostres veus entonant les clàssiques nadales sobre l’escenari del menjador del col.legi amb el mític pessebre que ens va veure créixer curs rere curs mentre cantàvem

A casa recordo aquelles visites dels tres coneguts reis mags amb la família i els amics, visites que tant grans com petits adoràvem. El pis del carrer Major s’omplia a vessar i tot eren enjogassades rialles de sorpresa, sobretot quan el rei ros sabia el teu nom en entregar-te un paquet més gran que tu mateix. “Elisabet, t’has portat bé aquest any?” I una expressió d’estupefacció es dibuixava en el meu meravellat rostre. A Matadepera conservo perfectament a la memòria aquella primera vigília de reis. Els nostres ulls, els d’un nen i d’una nena, eren el viu reflex de la il.lusió, la felicitat, la impaciència per descobrir el que ens esperaria als peus de l’arbre de Nadal el dia següent. Sabíem que sota aquelles corones que satisfarien els nostres desitjos no hi havia tres vells savis d’orient, sinó les persones que més ens estimen en aquest món. Tot i així, després d’un sopar copiós que ens apropava a l’hora d’enfundar-nos al llit que l’endemà ens veuria lluir d’immensa alegria quan obríssim els ulls i sentíssim que el dia ja havia arribat, només volíem que les hores corressin més que els minuts.

De petits gaudíem d’uns dies d’il.lusions i diversió. Ara, amb més anys a sobre però amb menys innocència a mesura que el temps avança, les festes no són el que eren. T’adones que cada hivern, en cada nova taula parada, falta un plat, el d’algú que ja no hi és. I sents tristesa de pensar que la llei de la vida és inderogable. Sents nostàlgia de la infància, que t’evitava experimentar melangia en les celebracions, la que ara et recorre cos i ànima quan trobes a faltar aquella persona que ja mai més t’acompanyarà en aquestes festes, a qui no podràs dir “Bones Festes!”.

L’únic que et compensa i t’aporta alegria és comprovar que aquest Nadal a taula hi serem tots. I per molts més!

Història d'un caminant esgotat

2007-12-06T13:15:00.000+01:00

El forat de sempre, aquell entrebanc, propiciava una nova caiguda. Coneixia amb tota precisió en quin punt exacte del camí es trobava; però fins i tot intentant evitar-lo, el taló un dia, el peu sencer un altre, acabava motivant una ensopegada.

No recordava la primera ocasió en què el sot s’havia presentat en el seu caminar. Tanmateix, era conscient que a mesura que les seves passes s’interrompien amb la seva presència, aquell creixia més i més. En els últims temps havia augmentat considerablement el seu tamany, fet que no podia contribuir més a espantar-lo. Esquivar-lo havia esdevingut una tasca dificultosa.

Caiguda rere caiguda, aixecar-se es convertia en una esgotadora i alta muntanya, carregosa de fer-ne el cim. L’envaïa una immensa fatiga només de trontollar abans de tocar a terra; alçar-se per posar-se d’empeus era un suplici quan ja no podia comptar les vegades que havia tocat fons.

En aquest punt de lassitud on tot és turment, es qüestiona si mereix la pena prosseguir la marxa. Atura la seva trajectòria i s’asseu al marge del viarany. No és capaç d’aixecar-se més vegades, pensa. I conclou no tirar endavant i rebutjar tot nou repte que l’ajudi a reprendre el curs de la vida. Acoquinat, havia après a conviure amb aquelles pors. No obstant, tot objectiu marcat s’esvaïa impedint-lo gaudir d’instants duradors de felicitat.

Feliços 50!

2007-11-29T18:01:00.000+01:00

50 són ja els posts que porta caminats aquest blog. I 50 petjades més esperem que pugui fer. Que res pugui impedir que, amb més o menys assiduïtat, aquest projecte, aquesta finestra al món segueixi aquest sender d'alliberament personal i de fruir narratiu. Que l'esperit crític no es perdi i la impassivitat no arribi mai. I per últim, que els que m'acompanyeu en aquesta tasca seguiu sempre aquí.

Pintures Rupestres

2007-11-23T16:41:00.000+01:00

Relats Conjunts

Ho havien aconseguit. Exhaust, queia rendit a l’empolsegat terra. L’atravessava una llarga i fina llança que en clavar-se al seu abdomen l’havia fet sentir ja la presa d’algú. Una sensació indescriptible: el dolor minvava la seva força per al més ordinari moviment, el simple fet de mantenir les parpelles obertes li suposava un esforç colosal; la ràbia de ser caçat, de perdre-ho tot en caure a les mans d’algun salvatge; la tristor d’abandonar-ho tot en morir, la por a la incertesa d’un futur truncat, d’un camí inexplorat del qual ningú n’ha tornat mai. L’infortuni havia aparegut, tan temut, s’havia fet present.

Estès enmig d’enlloc d’un paratge assoleiat sentia les passes dels seus caçadors, que amb crits de glòria manifestaven als quatre vents el seu triomf en la cacera. Era una bona peça, deien, “per això ha caigut amb tanta facilitat, perquè aquest búfal està gras i poc acostumat a córrer”. Ja res l’immutava, no li importava el que poguessin pensar quan s’endevinava tan clarament i cruel la seva cada vegada més propera mort. Una pressió al pit mentre es produia l’extracció de l’arma que l’havia abatut: l’alliberament. L’escalfor d’unes mans rodejant les potes anteriors i posteriors: la bèstia convertida en presa sobre les espatlles d’una pila d’homes. De camí al destí la vida s’escapa mica en mica. Flueix en direcció contraria a la que ell pren. L’acomiada poc a poc. Tanca els ulls plaent.

Un sentiment tan estrany és sentir-se presa d’algun sentiment, d’alguna situació, d’algú. L’ira, l’odi, la ràbia, l’amor, les persones, les coses… Tot en el món ens ha fet a tots presa en algun moment de la nostra vida. La història fa palesa aquesta afirmació i sinó que preguntin a Marx: el domini dels poderosos s’imposa de forma absoluta sobre els dominats.

Una proposta més de Relats Conjunts

El "¿por qué no te callas?" de Juan Carlos I

2007-11-11T12:55:00.000+01:00

Records

2007-10-28T22:35:00.000+01:00

Quan mirava el cel estrellat, hi descobria els seus ulls encisant-lo com en els vells temps. Observant l’horitzó que dibuixaven les muntanyes sentia les corves d’aquella perfecta figura. Mentre escoltava aquell dòcil piano en una cançó aleatòria, sentia els seus llargs dits acariciant-li els cabells. Tot, absolutament tot despertava la seva memòria, la que conservava en les hores de lucidesa des del diagnòstic. La irrupció de la malaltia el portava a oblidar indiscriminadament. L’Alzheimer actuava sense distinció, esborrant mals i bons records. Entretant creixia la maleïda impotència, la qual, com si de foc es tractés, corroïa mica en mica el seu encara despert encarcerat interior. La lluita, la família, els amics i les entitats dedicades a la malaltia; tots amb el seu suport incondicional, l’única medicina eficaç.

A Pasqual Maragall i a tots els malalts escollits per l’Alzheimer, perquè sempre tingueu la força per tirar endavant.

L'AVE de la discòrdia

2007-10-26T17:01:00.000+02:00

Estareu d’acord amb mi que el pas de l’AVE per Barcelona està causant estralls: múltiples inconvenients a la ciutadania, als indignats usuaris que a més de patir els constants retards ja existents abans de la seva arribada, ara veuen com les seves vides diàries es compliquen una mica més per arribar a la feina, portar els petits a l’escola i tornar cap a casa exhausts de la jornada; la simple quotidianitat s’ha convertit per a molts en jornades inacabables saltejades per una dosi important d’estrés. Per ells començar el dia i acabar-lo és tota una odissea.

A tot això, a més, s’hi ha de sumar la quantitat de desperfectes produïts en les diferents estacions on s’estan realitzant les obres per la seva arribada, que encara ralenteixen més el procés. Sense anar més lluny avui ha tingut lloc l’esfondrament d’aproximadament 10 metres d’andana a l’estació de Bellvitge que ha motivat la suspensió de les obres per part d’Adif; hi ha una voluntat de córrer massa per enllestir el projecte. La raó? Aspiracions de caràcter absolutament electoral que obliguen a realitzar les obres a marxes forçades. I és que Zapatero, que està perdent la poca credibilitat que ja li quedava sobretot després de la retallada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va fixar la data d’arribada definitiva de l’AVE el 21 de desembre amb l’única finalitat d’inaugurar el tren d’alta velocitat abans no es celebrin els comicis generals.

Entretant, el consistori barceloní posa fil a l’agulla per redreçar la situació, i buscant el concens necessari per dita comesa, els cinc grups municipals han acordat que la data d’arribada de l’AVE prevista per ZP es retardi. El pacte unànim, tanmateix, no ha pogut assolir-se quant a la demanda de la dimissió dels màxims responsables del caos de rodalies –ara i el passat estiu-: la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez i el Secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán. CIU, PPC i ERC l’han aprovada sense el vot a favor del bipartit municipal, així com també la revisió del traçat de l’AVE, molt polèmic especialment pel seu pas per sota de l’obra de Gaudí, la Sagrada Família. I és que després del cas Carmel, els polítics van amb més peus de plom que mai. Tot i així, se’ls està escapant de les mans altra vegada.

I enmig d’aquest circ es troba el traspàs del servei de Rodalies Renfe a la Generalitat, que ja s'ha afirmat inviable per la data prevista, l’1 de gener de 2008, segons paraules de Josep Lluís Carod-Rovira.

I em pregunto, com acabarà aquesta situació? Haurem de llegir i sentir als mitjans de comunicació notícies pitjors respecte aquesta crisi ferroviària? Segur que sí, perque el futur de les infraestructures de Catalunya és ara més negre que mai.

Ja sóc aquí!

2007-10-23T19:32:00.000+02:00

Aprofitant la perllongada absència d'aquests dies, avui faig meves aquestes paraules que van marcar un punt d'inflexió en la vida de Catalunya. Trenta anys enrere, en un també 23 d'octubre, Josep Tarradellas pronunciava aquesta tan recordada frase. Una frase que els catalans no oblidarem mai -qui no ha recorregut, fent ús d'aquesta frase en altre context, a creure's ser Tarradellas des del balcó de la Plaça Sant Jaume? Amb el seu retorn tornava a reviure l'aparentment esmorteïda Generalitat de Catalunya durant l'època franquista. Una tornada, la del President republicà català exil.liat, propiciada pel Govern de Madrid d'Adolfo Suárez per tal de facilitar l'assentament de la monarquia de Juan Carlos I.

Així, doncs, torno a ser aquí, esperant poder tornar a fer incursió en aquest espai el més aviat possible.

Catalunya s'obre camí a Frankfurt amb un conte

2007-10-14T21:36:00.000+02:00

Avui arriba a la fi la Fira de Frankfurt, la Fira del Llibre més important del sector editorial internacional, que enguany té com a gest of honour al país català, com tot català de bé hauria de saber, i és que els mitjans de comunicació catalans van plens d’aquest aconteixement que convida als seus assistents a conèixer més a fons la cultura catalana en tots els seus àmbits.

Per aquest motiu el pes de la cultura catalana ha viatjat fins a terres alemanyes, per a impulsar l’augment del reconeixement de la literatura catalana, així com la traducció d’aquesta a altres llengües. Un fet que no deixa de semblar-me una gran oportunitat per a Catalunya de reafirmar-se com un país amb una cultura i tradicions pròpies que el diferencien de la resta d’Espanya. Exportant aquesta identitat nacional que sent Catalunya i els catalans a altres països també és una manera de fer país i de fer notícia de la rellevància del nacionalisme català.

I quina millor inauguració podia tenir tan important esdeveniment que un discurs encomanat a Quim Monzó? Ja fa uns dies que va sortir publicat a La Vanguardia i no podia deixar de mencionar-lo i penjar-lo aquí. I avui que és dia de cloenda a Frankfurt, aprofito per fer-ho.

“Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.”

QUIM MONZÓ

Sense xarxa, ni temps

2007-10-09T17:15:00.000+02:00

Escric aquestes ratlles sense saber què en sortirà. La inspiració no fa acte de presència i només tinc la sensació que escric sense una xarxa que freni la meva caiguda al buit. Només sé que les hores se’m fan curtes exprimint-ne cada minut. Diuen que el temps és or i l’encerten, doncs ningú s’escapa de reconèixer algun dia que n’hi falta. A vegades s’alia amb circumstàncies quotidianes per obligar-te a pensar en ell com una necessitat. I sovint, fent ús de la seva capacitat d’absorció, t’acosta els moments temuts amb més rapidesa, mentre que els més esperats porten a considerar-lo un cosí de l’eternitat, doncs costen d’arribar. El temps...! No deixa de meravellar-me!

The Son of Man

2007-09-29T00:05:00.000+02:00

The Son of Man, de René Magritte (1964)

Havia nascut amb unes faccions monstruoses. Cap més part del seu cos tenia una malformació com aquella. De petit, quan els seus pares el van veure per primera vegada, van patir un atac d’espant incontrolable. El metge havia dit que el problema es devia a què la seva mare, fins i tot embarassada estant, sempre havia tingut la mania de dormir bocaterrosa. Aquella posició durant el son provocava en el fetus un encastament permanent en la paret uterina de la casa que l’albergaria durant nou mesos mentre es formava físicament. La mala fortuna el perseguia doncs, des de la seva etapa no-nata. Tan poc sortós fou, que justament la pressió que exercia el pes de la mare sobre la panxa rodona contra el matalàs, afectava el desenvolupament de la cara del petit. El nas creixia completament de costat, els ulls eren pràcticament coberts per les parpelles que només li permetien obrir-los uns tres milímetres; els llavis unes botifarres aixafades; tot el seu rostre era extremament rodó i tibat. Semblava com si tingués la cara de plastilina i algú li hagués colpejat amb una paella al bell mig d’aquella.

A la guarderia, els seus petits companys no se li acostaven perquè els feia por; per tant, amics d’aquella època no en tenia cap. A l’escola la història es repetia, encara que a mesura que tots creixien, el temor d’aquella cara fastigosa s’anava convertint en una burla contínua. La inseguretat clàssicament típica de la pubertat el van portar a acudir amb una màscara el primer dia a l’institut, on estrenaria nous companys i mestres que d’aquella manera creia que l’acceptarien millor. Allà hi va fer alguns amics, sí, però l’únic que havia aconseguit era una curiositat infinita en el significat de la careta que portava. Les preguntes no deixaven de succeïr-se. Ell les distreia amb històries sobre la bona sort que portava anar emmascarat, posant de moda a les aules aquella indumentària que a ell el salvava de l’escarni que havia patit amb anterioritat.

Semblava que per fi havia aconseguit portar una vida una mica més normal, tot i l’esclavisme de vestir-se sempre amb aquella màscara. La maleïda enveja del seu èxit, però, que sentia un dels alumnes de la seva classe, van conduir-lo una vegada més a la fatalitat. D’una estrabada mentre descansava, li arrencà aquella cobertura de la lletjor. Abans de fer-ho havia convocat tots els alumnes de l’institut al descobriment d’aquell rostre que ningú d’ells coneixia. I allà, enmig d’aquella multitud, la seva pell tornà a veure la llum; però no havia tornat sola, anava acompanyada de rialles i insults que se li clavaven com fletxes al cor accelerat per la vergonya. Apartat dels estudiants de nou, acabà els estudis en solitud i decidí fer-ho en l’ocultació de casa seva, a la seva habitació.

Intentant entendre aquell món que concebia tanta maldat, que corrompia l’home i el feia un ser pervers en tots els seus sentits; intentant esbrinar les respostes a qüestions tan naturals que l’ésser humà s’havia formulat, es va endinsar en la filosofia. Va estudiar des dels presocràtics fins als pensadors més contemporanis. Escrutinava cada detall de les seves teories per arribar a una de pròpia que conjugués totes aquelles idees. Amb els seus antecedents, va aconseguir entendre que “tot el que veiem amaga alguna cosa, i l’home sempre vol veure què s’amaga darrera el que veiem, però és impossible”. Una frase feta que li encantava pronunciar quan arribava a aquesta conclusió era la simple “la curiosidad mató al gato”.

Consagrats cinc anys a aquella missió, va trobar el millor mètode de tapar els desperfectes de la seva cara ja adulta. Cada dia es col.locaria un objecte diferent al rostre. Així, la tafaneria d’aquells que es fixaven en una poma, un préssec, la flor d’un gira-sol, la pàgina d’un llibre… es despistava. Tots volien contemplar què s’hi ocultava darrera d’aquelles coses, però no podien resistir-se a escoltar les infinites històries que s’inventava. Mai la seva vida podria ser normal, i s’hi resignava, ja que a 1964 encara no havia pres embranzida la cirurgia estètica. I, malgrat tot, era feliç.

Una proposta més de Relats Conjunts

El regal d'un nou dia

2007-09-24T16:20:00.000+02:00

Haver d’obrir els ulls ben d’hora al matí no suposa cap plaer pels poc matiners, precisament. I avui no ha estat menys quan a les 6 del matí el despertador ha interromput els meus somnis pregonant la imperiosa necessitat d’acomplir l’obligació d’acudir a la facultat.

Tanmateix, recobrada la consciència adormida i hipnotitzada pel son, em sento recompensada pel meravellós despertar de la ciutat, la qual contemplo com paulatinament va sortint del seu letargi nocturn mentre pren embranzida per acollir el nou dia.

Els colors del cel pugnen entre ells, quants fanàtics pels seus Déus, per obrir pas al sol, que, mandrós, s’aixeca per il.luminar la nova jornada que tot just arrenca. Però no és fins més tard que saluda, ja que el seu pas és lent, com quan hom es desperta cada matí.

Les meves passes ja no sonen solitàries; ara es veuen acompanyades per les de l’estudiant, la col.legiala, l’escombriaire, el flequer... les de desenes de persones que, partíceps del naixement d’aquest nou dia, també es mouen per les obligacions que formen part de la seva rutina.

El dia ha pres vida finalment per morir en unes hores. No serà fins l’endemà quan veurà la llum el següent. Però ja no l’esperarem intranquils, doncs serà el fidel reflex de l’anterior; així és com la rutina s’emporta la màgia del dia individualment contemplat. Així és com existim arran l’hàbit, el costum, aliens al regal que suposa ser un temps més al món sensible.

EL SIGNIFICADO DE LA NOCHE, de Michael Cox

2007-09-19T23:17:00.000+02:00

“El Significado de la Noche” és fruit de 30 anys de dedicació de Michael Cox, que s’estrena com a escriptor amb aquesta esplèndida novel.la històrica de la qual es diu que conjuga elements d’intriga com ”El Perfume”, així com la capacitat evocadora de “L’Ombra del Vent”; haver-lo inclòs a continuació de les crítques dels esmentats llibres no és pura casualitat.

El relat transcorre en l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX, durant l’època victoriana que tant fascina a l’autor. Malgrat ser el primer treball de Cox, el temps consagrat a la seva realització el fan una obra mestre. I és que absolutament cada detall ha estat profundament estudiat i referenciat mitjançant notes a peu de pàgina.

La narració inclou assassinats, traicions, obsessions i amor que teixeixen conjuntament una trama elaborada amb suma precisió; prova d’això és el nombre de personatges que apareixen al llarg de les 640 pàgines del llibre. Tot i ser molts, tots i cadascun d’ells es descriuen amb admirable cura, jugant un important paper en la història. El protagonista és Edward Glyver, fill únic d’una família poc adinerada resident en una localitat petita situada a la vora del mar. El prometedor futur que somnia de petit, però, es veu truncat un bon dia a causa d’un fet que escapa a les seves mans. Empès a una existència que no l’entusiasma però amb la qual es conforma –encara que amb certes reserves-, de sobte fa troballa d’una informació que pot retornar-li el destí anys enrere anhelat. Procurar-se aquest futur de somni es converteix en una obsessiva meta que el porta a realitzar fets indesitjables motivats per l’estat d’angoixa i amargor que l’assolen.

Realment, es tracta d’una novel.la molt interessant i sorprenentment intrigant; per aquesta raó no vull revelar més sobre el contingut de l’obra. Només puc dir-vos que si us decidiu per la seva lectura, de ben segur que us captivarà.

De nou...

2007-09-17T19:35:00.000+02:00

Ara sí. Ara sí que es pot dir que ha començat a córrer l’últim alè de la carrera, doncs és avui que hem iniciat el nou curs després de dos mesos i mig d’inactivitat a les aules de la facultat. La satisfacció regna en acabar la jornada i en pensar què promet ser aquest any i què ens depararan aquests mesos.

De nou els carrers de Barcelona de bon matí amb vianants que també veuen despuntar el dia engegant cap a la feina, el col.legi, les seves ocupacions habituals. De nou trajectes amb tren, ja sigui assegut o d’empeu, perquè la multitud torna a aplegar-se a l'estació per omplir els vagons ara que el tret de sortida ja ha estat donat a les escoles i a moltes facultats. De nou les mateixes cares a la parada de l’autobús, esperant inevitablement en hores puntes que el trànsit ens porti al nostre destí. De nou horaris d’estudiant, companyia d'amics d'estudi i professors.

Tot ha tornat en un suspir, com també s’acabarà, sense que tinguem temps d'assabentar-nos-en; no obstant, aquesta vegada en la cloenda no hi posarem un punt i a part, sinó un punt i final. Il.lusiona veure una etapa completada amb totes les obligacions que això comporta. I entristeix pensar que no ho farem més, que els cinc anys que ens semblaven tants ja són aquí. Per ara, però, ens conformarem en assaborir els últims moments que encara estan per arribar.

Colors

2007-09-06T23:55:00.000+02:00

Quan considero que encara era petita, els colors més bàsics ja no em fascinaven per sí sols. Si a classe d’arts plàstiques s’ens proposava utilitzar les pintures “témperes” per fer algun tipus de treball, de seguida m’enfeinava a fer mescles de colors, empal.lidir aquells que trobava massa estridents amb l’objectiu d’embellir la pintura. Unes gotes de blanc o groc aconseguien l’efecte que buscava, alhora que de la barreja en naixia un nou color. Fabricar els meus propis colors m’entussiasmava. Cada un tenia un matís que el feia únic, diferent de la resta; de cap coctail de “témperes” rudimentari podia obtenir-se el mateix resultat.

El color és molt important per l’ésser humà i la seva supervivència, i per això crec que té guanyada la rellevància que se li atribueix en l’actualitat, equiparable a la que sempre ha tingut. Es coneix que l’home no començà a percebre els colors fins que no els necessità per sobreviure, per distingir els fruits madurs dels que no eren aptes pel consum. L’evolució, mare també del dit polze, convertia una necessitat en una característica a la que ja estem més que acostumats.

Que el color sigui vital a causa de la imperiosa urgència de discernir quins fruits estaven preparats per a ser ingerits, tan sols és una de les funcions que desenvolupa. La mutabilitat a la que està subjecte la Terra ha suposat que al llarg dels segles el color hagi esdevingut en una arma amb un poder indestructible, aparentment. La capacitat associativa de l’home –moltes vegades un punt feble per on se’l manipula, i d’aquí que l’hagi calificat com una arma- ha propiciat que a certs colors, els principals, se’ls identifiqui amb conceptes i matèries al nostre abast. A tall d’exemple i sense anar més lluny, el verd ens evoca la naturalesa.

Aquesta associació del color amb una realitat, ha suposat la seva introducció en camps en què aquesta facultat cognitiva involuntària es requereix per a un propòsit determinat. D’aquesta manera, els agents econòmics recorren a ella amb la finalitat d’obtenir beneficis. Ha estat qüestió de debat no fa gaire temps, si el color pot registrar-se com a marca. Entenent-se aquesta com un signe distintiu que ha de ser concret i precís per identificar una empresa determinada, sembla remot aquest plantejament, però no per això menys lògic i avantatjós. Tanmateix, la legislació en aquesta matèria ha vedat aquesta possibilitat en protecció de la competència, al.legant que aquesta es podria veure falsejada per la confusió que resultaria de l’apreciació dels colors per part del consumidor –m’agradaria veure com se les haguessin ingeniat els daltònics per distingir la “vermella ferrari” Vodafon de l’antiga Amena tenyida de verd, ara Orange. El color no és prou concret per considerar-lo capaç d’actuar com un signe distintiu i per això no pot servir com a marca, encara que sí que es permet utilitzar-lo com a tret característic de la marca d’una determinada companyia.

El sector econòmic no és l’únic que es beneficia de l’ampli ventall de colors que ens ofereix la llum. La política actual es regeix pels colors més diversos –pensar en els que vesteix cada partit no és tasca difícil-, mentre que la d’abans només contemplava dos colors, o un, el “rojo”, ja que l’altre bàndol restava indefinit. Els partits polítics assumeixen allò que es diu de “renovar-se o morir”; i és suposar, que la raó d’adoptar un color com a distintiu es redueix a l’únic objectiu d’atreure l’atenció dels electors, captar-los subsconscientment i enfortir la seva presència arreu.

De petita m’agradava jugar amb els colors, les seves tonalitats, els seus matisos. I si és cert que “el que es té del néixer, no es deixa en créixer”, en aquest sentit no dec haver canviat gaire. Quant als colors en l’àmbit de la política, tampoc em conformo amb els bàsics que se m’ofereixen. No em sento representada per cap d’ells en especial: no m’identifico concretament amb cap partit, amb cap ideologia. No puc, i tampoc vull. L’estridència dels colors, així com del seu pensament polític, m’impulsa a rebutjar a cada un dels partits com a conjunt. La llampància es tradueix en l’extremisme que mai ni he entès, ni he compartit, ni he sentit.

No obstant, no seria sincer afirmar que cap de les idees que professen les formacions polítiques diverses no les senti meves. Precisament, que comparteixi algunes teories amb alguns dels partits motiva aquest disgust per una única ideologia. Aquest és el motiu pel qual encara estic plenament còmoda experimentant amb els colors. Una barreja de groc, taronja i vermell cassen molt bé; unes gotes de verd també m’hi agraden. Ja tinc la meva pròpia ideologia, i és policromada.

Com la Maya, visc millor en un país multicolor, símbol de democràcia. Però no deixa de resultar-me molest com s’articulen els partits polítics en coalició a l’hora de governar, com d’infructuós arriba a ser el camí pactat quan juga un partidisme extrem. És innecessari recordar la problemàtica que la policromia del tripartit va generar, no?

A pesar de no encaixar en un partit, utilitzar-ho d’excusa per no exercir el dret a vot no és la solució. Ans el contrari. Segons com s’observi millor el món, cal optar per una formació política o una altra. Al.legòricament, es tractaria de col.locar-se unes ulleres amb vidres de diferents colors: vermell, verd, blau… El color amb el qual la Catalunya que es contempla s’assembla més a aquella que es desitja, el color que millor la vesteix, i el que li escau més bé, serà l’escollit. Es a dir, el partit que representi millor els interessos del Principat serà l’obsequiat amb un valuós vot que intentarà legitimar-lo per agafar amb força i decisió les brides del seu govern.

Amb això apel.lo a tots els inquiets políticament, però incòmodes en l’encasellament que suposa una ideologia donada per un partit, a practicar aquest exercici per tal de no deixar inactiu un dret polític tan recent en la història de l’Estat, inherent a la democràcia i pel qual han lluitat i mort tantes persones –que segueixen lluitant i morint en molts indrets del món. Als juganers amb els colors, jugueu-hi de veritat, sense por, amb convenciment.

Le Chat Noir

2007-08-29T23:11:00.000+02:00

Avui mateix he descobert un blog que m'ha captivat. El que proposa Relats Conjunts és escriure un relat sobre el que ens evoca una obra d'art que escull el seu autor, una activitat a la que s'hi suma tot aquell que es decideixi a escriure. La iniciativa és molt interessant i convida a utilitzar la imaginació d'una manera diferent. El torn és de Tournée du Chat Noir, de Théophile Steinlen, amb la qual m'inicio.

Dues eternes hores de fracassat intent de descansar i la paciència se li esgota. Aquest poderós i indesitjable insomni s’està fent pròpies nits que només li pertanyen a ell, empenyent-lo a la desesperació. Nits de ment desperta, dies feixucs d’inaguantable activitat. Remeis els ha provat tots: s’ha entregat a comptar ovelles, a mirar la televisió incansable, a llegir... Però el monstre segueix impertorbable, sense previsió d’oferir treva. Res l’ajuda. Avui es proposa un nou mètode per vèncer en aquesta constant lluita per agafar el son que tant necessita; geure a la butaca expressament encarada a la finestra i observar la presència de la lluna, la vida sota la seva tènua, car il.luminadora, llum.

Des dels vidres que el separen del món exterior, les teulades més properes parlen d’una ciutat que s’adorm, fosca. El cel llueix estrellat i el silenci regna en els carrers, ben diferent dels moments en què brilla el sol. Malgrat semblar morta la ciutat en penombra, el dia tot just comença per alguns dels seus habitants: els gats. N’observa un de ben curiós a la teulada que queda just davant dels seus ulls, ennegrits per unes ulleres immenses que demostren la seva fatiga. Són tan negres com el felí que camina subtilment per les teules d’aquell teulat, posseïnt-les com un rei. Assegut ara, la seva mirada es perd en un infinit que fa hores ha deixat de ser caòtic. Es deleita observant la tranquil.litat que tant li agrada i, embriagat, acluca aquells ulls tan brillants quan res pot veure’s.

Sona el despertador i es sorprèn a ell mateix obrint per fi unes perpelles més enganxades que mai. Menys cansat que els altres dies, se sent content d’haver aconseguit unes hores de somnis. No recordava res d’aquella nit tan estranya i, descobrint-se en un altre jaç que no era el seu llit –una butaca?-, només tenia present una cosa: le chat noir. Ara es preguntava si el felí pertanyia al món del subconscient; o si realment havia estat el magestuós gat el que l’havia encisat fins entregar-se als braços de Morfeu.

La nit d’aquell dia que començava va proposar-se seguir el mateix mètode que l’havia ajudat a descansar; l’objectiu, però, era ben diferent: tractaria de mantenir-se despert fins a retrobar-se amb el seu salvador, un gest per agraïr-li la seva presència. El ritual arrenca i la meta de no tancar els ulls ni un moment el porta al son més profund. Mai més esbrinaria quin havia estat el destí del gat negre, la seva existència, si era tan sols una creació fictícia o part de la realitat. Tanmateix, havia recuperat la son i la capacitat d’adormir-se que algun dia havia perdut sense explicació.

Retorn i enyorança

2007-08-27T22:27:00.000+02:00

A l’última la porto dins meu després d’uns dies transcorreguts massa depressa per no tornar. L’acomiadament d’ells, però, no va ser tan trist com m’esperava; la raó: un estiu que ve que promet assemblar-se força al que aviat deixarà de ser. Sí, les vacances han resultat un èxit. No podia ser menys trobant-nos en un espai tan sensacional. És per això que hem optat per repetir, si tot va bé –i toquem fusta per què així sigui-, el proper agost. D’aquí que l’adéu a aquells exclusius moments tingués un gust no tan amarg.

Retornada ja a casa, respiro renovada noves il.lusions, nous projectes que prop del mes de setembre s’han d’anar posant en marxa. La pau i la tranquil.litat inspirades encara fora han estat font de no poques reflexions que, com de costum, m’agrada plasmar aquí. Una d’elles, sense pensar que pogués repetir-se el que a les Illes Canàries, s’escau molt avui que Grècia, una de les més antigues civilitzacions que ha deixat una important empremta amb la seva cultura en el món contemporani, crema imparable i emmalaltida. Aquí la deixo.

***

Em prenc la llicència d’escriure sobre tanta cruesa. Ningú, a excepció de l’esperit d’indignació, me l’atorga. La sang em bull de pensar que pugui haver algú capaç de procedir a la crema de tantes hectàrees de bosc, un ecosistema sencer, un paratge bell, un pulmó verd. Un piròman no pot estimar-se a ell mateix quan encén quelcom fàcilment inflamable amb la única voluntat de destruir la natura, la vida. Perquè no tan sols és el bosc el que mor en tots els seus sentits com a desastre natural, sinó que també hi perden la vida persones. Moltes no moriran físicament, car sí les seves il.lusions, els seus records, els quals queden esborrats; millor dit, enterrats sota la cendra, converits en ella, com si mai haguessin existit. Ells, els que decideixen provocar un incendi deliberadament, pagaran quan la judicatura els imputi el delicte que van cometre; però, malgrat imposada la justícia, no seran mai oblidats essent presents allà on prengueren foc, allà on cremaren memòries, als cors dels que ho van perdre tot, provocant el record tan desagradable d’una tragèdia.

Un parèntesi: tancat per vacances

2007-08-04T22:37:00.000+02:00

Les anhelades vacances ja són aquí. Ja fa uns dies que les respiro, car per Matadepera, casa meva. Toca ara fer una escapadeta d’uns dies, com sempre en algun paratge dels que ens acostumen a agradar. Port Pollença no ens veurà aquest estiu, com tampoc ho va fer l’any passat. Una llàstima no retrobar-me amb els seus carrers, les seves platges, la seva gent de tot arreu, la seva atmosfera, el seu tot, que és especial. Tot i això, les circumstàncies, que no són balderes, recomanen, a vegades, romandre més prop de casa; ara són elles les que manen i imposen escollir un altre destí.

La tranquil.litat és un factor molt important per gaudir d’un bon descans. La platja, la mar, un destí que m’embriaga. Cassant-los amdós, aquests dies fugim amb la família en un recòndit hotel a la Costa Brava. Sembla mentida que en el bullici d’una costa mediterrània com la nostra encara hi hagi espais on gaudir del paisatge martítim i l’entorn natural dels boscos que l’envolten; sembla mentida. No obstant això, encara existeixen llocs com els que buscàvem i vam trobar l’adient.

Demà, després de dies de desitjar-ho, enfilem el camí cap al nostre racó per quedar-nos-hi durant dues setmanes i una mica més. Ja en sabrem de relaxar-nos i prendre’ns la vida una mica més a poc a poc? No crec que s’oblidi, és com anar en bicicleta. Tan sols ens faltarà tenir les nostres cosetes, les enyorarem ben segur.

Per acabar d’adobar el període vacacional, de tornada una estada a la muntanya, a Andorra. El principat em porta molts records i em recarrega les energies. És per això que una dosis dels seus carrers a qualsevol estació de l’any m’és necessària.

I essent l’objectiu d’aquest agost un descans “absolut”, res millor que aparcar algunes costums que no desvinculem mai del nostre dia a dia i sovint ens mantenen més estressats del que ens pensem. Un exemple clar, les facilitats d’un portàtil i el WiFi, que no posen cap mena d’entrebanc a utilitzar una eina com l’internet, que a la vegada porten a enfeinar-se d’una o altra manera. Així doncs, el portàtil no m’acompanyarà en aquest kit-kat estival, ressentint-se així l’activitat del blog.

No abandonaré però, l’hàbit d’escriure. Seria absurd desaprofitar uns dies com els que vénen per deixar anar les paraules, l’entorn és ideal. Quan torni m’agradaria ensenyar-vos el lloc que vaig triar per aquesta comesa d’escriure i pensar, o bé trobar noves idees, qui sap. Per tant, no m’oblidaré d’emportar-me un bloc –dels materials, evidentment- i un boli, retornant als vells instruments on evocar sentiments i pensaments que em recorrin allà.

Espero que els que em llegiu o, que ja és molt, passeu per aquest calaix, també passeu unes BONES VACANCES, almenys les que teniu pensades amb tots i cadascun dels seus detalls. Disfruteu-les si les teniu i sinó, sigueu feliços en allò que feu, que és el més important.

Ens veiem a la tornada!

La màgia és possible

2007-07-31T20:40:00.000+02:00

Envio una carta que és màgica, una carta especial. Amb ella és possible fer birgueries. Ajuda a subsanar una entrega, fora ja de termini. Havia d’arribar el dia 8 d’aquest mes que avui esgota les seves existències. Últim dia de juliol, l’agost espera per irrompre en un món que impacientment l’aguardava com el desert enyora la pluja. Última jornada d’un mes de “puesta a punto” per les vacances, d’enllestir assumptes pendents. No podent ser menys, faig el que és propi. En aquest cas, però, sense apuntalar cap obligació. Només es tracta d’un deure de l'interior, el qual desitjava complir.

Adéu senyor Piqué

2007-07-27T21:23:00.000+02:00

Fa exactament 8 dies que el President del PP català dimitia, mitjançant una carta adreçada a Mariano Rajoy, després d’una dura tasca –i crítiques difícils d’assumir dins el seu entorn- en territori enemic del partit que representa. Josep Piqué diu adéu a la política catalana abandonant tant el Parlament, com la segona càmara espanyola.

Un home de talent que després d’estar a les files de Bandera Roja i del PSUC, ara s’acomiada de la direcció d’un partit conservador, anticatalanista, antinacionalista i liberal. L’antítesis d’una persona. Es coneix, però, que el bon polític és aquell que és capaç de defensar unes idees, siguin les que siguin. Només és necessari que les cregui i les senti seves, que formen part d’ell. I així ha viscut la política, crec, el senyor Piqué. Perquè de jove, quan un acostuma a ser més radical, combregava amb una ideologia d’esquerres. Potser aquesta posició d’aleshores era deguda a què el seu pare fós l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; se sap que hi ha edats en què un lluita per no assemblar-se als seus progenitors.

Més endavant, l’evolució que imprimeix la vida en cada persona va suposar per Piqué un pas de gegant quant a pensament polític; era llavors, el 1998, dos anys després d’haver estat nomenat Ministre d’Indústria en el Govern que dirigia Aznar, quan el català es feia militant del Partit Popular, el qual ha propiciat la seva sortida amb una traïció duta a terme per l’home que només veu àcid bòric arreu, el senyor Acebes. L’ex Ministre d’Interior del Govern de José María Aznar, filtrava a la premsa afí a les idees del partit de dreta que els canvis decidits en l’estructura del PPC suposaven una derrota de Piqué; i això va crear en Josep Piqué un sentiment d’indignació i desautorització, realçat per la no intervenció de la direcció del PP. Una mala jugada a un polític que en files d’aquest partit restava desaprofitat, essent molts els que opinen el mateix.

Daniel Sirera, el substitut de Piqué al capdavant del PP català, no crec que arribi a ser un suplent a l’alçada del Piqué persona. Les idees que ha professat fins ara semblen molt arrelades i molt poc flexibles -la seva mateixa trajectòria no en deixa dubte. Segur que el Partit Popular n’està orgullós. Tanmateix, a mi encara em distancia més d’aquesta dreta. Si ja la sentia llunyana abans, amb Piqué, ara més. Esperem que els habituals votants d’aquest partit tampoc sentin gaire simpatia pel senyor Sirera.

Estimada àvia

2007-07-08T01:01:00.000+02:00

"Estimada àvia,

Que en fa de dies que tenia pendent aquesta carta! Que en fa de dies que no m’assisteix la inspiració per expressar els sentiments que amaga la teva única néta! Aquests dies han estat una mica desoladors: per més que la busqués, no apareixia l’espurna per començar a escriure. El pitjor, que si amb la pressió feia quatre ratlles, aquestes eren buides i massa imperfectes; tu no les mereixies.

Per què una carta per felicitar-te? La raó no és clara, simplement escric, tant se val el vehicle on instrumentar-ho. La qüestió és que tu ets de l’època de les cartes i els amors epistolars. I què millor que demostrar-te la meva estima en una d’elles ara que arribes als 74?

Setanta anys més quatre, com dirien els francesos. Uns quants més que jo. Tanmateix, tot i que la diferència d’edat entre nosaltres és patent, el teu tarannà i esperit lliure i juvenívol l’escurça i ens acosta fins a trobar-nos tan sols espaiades per l’experiència de la qual gaudeixes gràcies a la maleta que són els anys.

La nostra complicitat es manifesta en la vida diària. Prova d’això, de què ets per mi una segona mare, les nostres converses, que poden allargar-se hores i hores; mirar-nos i entendre’ns mútuament sense articular paraula.

Conservo molts records que crec mai trepitjaran zona d’oblit: aquelles tardes que, encara ben petita, frisava per fer la maleteta i venir a dormir a casa vostra; els berenars al menjador després d’un llarg dia a La Vall i La Farga abans d’anar a la Fiac, al CEM o a qualsevol altre lloc “antes” de pujar a casa, a Matadepera, en plena adolescència i efervescència d’hormones que alguna vegada havien propiciat alguna topada sense importància. Els pensaments sobre els estius a Mallorca m’acompanyen sovint quan camino per alguna platja; diumenges de família situada al voltant d’una taula parada per assaborir els teus deliciosos macarrons, una memòria més. Caps i barrets, anècdotes lèxiques... Una enumeració inacabable que no fa falta reproduir: sempre conservarem cada un d’aquests detalls en la nostra memòria; perquè ens omples a tots, amb el teu afecte i amor incondicionals, els teus consells i el teu exemple de coratge.

Una pluja dels millors desitjos en el trajecte cap als 75.

Sempre al teu costat,

La teva néta"

Tal dia com avui...

2007-07-05T21:11:00.000+02:00

Tal dia com el d’avui naixia a Terrassa la primera i única nena d’una jove parella, ell de la ciutat natal de la seva princesa, ella de Barcelona. Poncellava una flor, petita Maria Teresa aleshores, que ompliria de felicitat la vida dels nuvis i respectius pares, germans i parents d’aquests.

Els anys han passat i avui en són ja uns quants. Tant se val la quantia, la importància rau en la seva qualitat, en com els saps i els has sabut viure cada hivern, primavera, estiu i tardor; en la manera de fer-la viure als teus, a nosaltres, a mi. Rebleixes nostre viure segon a segon, intensament; ens colmes d’alegria, d’il.lusió, d’amor, de més que encertats consells, de rialles, de bones xerrades, de còmodes silencis, de facilitats i d’infinites altres coses que impliquen que compartir la vida amb tu, al teu costat, sigui un camí ple de roses.

La parella perfecta per ballar amb la perfecció, amiga de les comoditats i la bona taula, així com també de l’ànim d’aprendre-ho tot. Una combinació que et porta a realitzar els més ambiciosos projectes amb gran èxit. Prova d’això, la teva família: pares, marit i sobretot, fills. Especialment nosaltres som la teva més magistral obra. Jo, almenys, me n'hi sento. Perquè gràcies a tu – sense desmerèixer el papà, que també és artífex amb tu – som com som, sóc com sóc i aconsegueixo arribar a ser cada vegada millor, simplement intentant seguir el teu exemple. I això, aquesta labor, tan sols s’assoleix amb amor i sacrifici, ingredients que no falten en la teva recepta per la vida, i menys pels que t’estimes.

I amb aquestes paraules sinceres, que emergeixen del meu cor i em penso que dels d’aquells altris que tant t’estimen, vull desitjar-te molta felicitat avui, demà i sempre. Moltes felicitats per encarar cada moment de la vida com ho comets, a cada edat, amb cada estat d’ànim. Moltes felicitats per ser com ets!

Meme I: Gustos Musicals

2007-06-30T18:33:00.000+02:00

Ignoro si algú desconeix el concepte de meme però m'imagino que els poc entrats en el món dels blogs segur que no els sona gaire aquesta paraula. Fins fa ben poc, a mi també em sonava a quelcom que pugui resultar una “memez”. Però a través d’unes bones eines d’informació com Google i Wikipedia vaig resoldre l’existencial dubte: com no podia saber què era un meme?

El terme neix de Richard Dawkins, que dóna nom, d’aquesta manera, a la unitat mínima de transmissió de l’herència cultural. Últimament el fenomen meme, ben diferent de l’original, s’ha extès a la blogosfera adoptant la forma de converses o declaracions personals sobre un determinat tema que es transmeten d’un blog a un altre aconseguint una promoció dels diferents bloggers.

Recentment, el Vier de Sota un Cel tan Blau, m’ha nominat per dur a terme un meme sobre gustos musicals.

Quantitat de música a l'ordinador:
Oficialment ara tinc 463 cançons a la carpeta de música. Sembla una mica pobre, però l’ordinador és relativament nou i a part de faltar-me passar molts CDs, no he dedicat gaire temps a baixar-me’n, em posa una mica nerviosa… Prova d’això és que des que vaig estrenar el portàtil encara no he connectat l’iPod i per tant, no tinc ni l’iTunes, vergonyós. En total crec que en dec tenir unes 1000 “i pico”.

Últim CD que he comprat:
La veritat és que no me’n recordo. Si n’he comprat algun darrerament, ha estat per regalar. Per mi fa temps que no en compro: les noves tendències, el costum del MP3. Això sí, quan n’hi ha un que val molt la pena, aquell sí que l’he de fer meu.

5 cançons que escolto molt i que per mi són especials:
Aquesta secció del meme crec que és la més difícil. Hi ha moltes cançons que en diferents moments sento molt meves o especials i triar-ne cinc és una mica complicat, perquè n’estic segura que quan les hagi escollit, m’arrepentiré de no haver posat aquesta o aquella altra. Però aquí teniu el recull.

Coldplay – The Scientist. No hi ha paraules per descriure la bellesa d’aquesta cançó. De l’obra de Coldplay, és la que m’ha fet vibrar més, partint de la base que totes les d’aquesta banda m’encanten. Vaig descobrir-la a través de la pel.lícula Obsesión (Wicker Park) i dedueixo que potser el sentiment del film és el que em posa els pèls de punta en escoltar la cançó. Sigui on sigui, si sona al MP3 The Scientist, deixo tot allò que estic fent per concentrar-me en ella exclusivament.

Travis – Flowers in the Window. Alegre i romàntica. Una mescla molt bona de la banda escocesa que també m’agrada molt. Deu fer dos anys que els vaig descobrir i la seva música em transmet molt bones sensacions. Igual que amb Coldplay, en triaria moltes altres de seves, sobretot del penúltim treball: “Singles”. Estaria bé poder escoltar el seu últim release, penso que venint d’ells, val la pena. Potser compraré el CD.

Maroon5 – Must Get Out. Què dir també d’aquesta banda de L.A. El seu primer treball, “Songs About Jane”, ha estat tot un èxit i ara acaben d’estrenar el seu nou single, molt interessant. Com fins ara he anat dient de cada cançó, de Maroon5 també en triaria unes quantes. “Sunday Morning” em resulta igualment molt especial, sobretot pels càntics que hem fet amb la Núria al cotxe milers de vegades – que per cert, ara fa temps que no ho fem; un dia he de portar el CD i fer un remember.

Robbie Williams – Better Man. Un cantant la trajectòria del qual no m’ha deixat mai indiferent. Gairebé tots els seus treballs m’agraden, adoptin l’estil que adoptin. He triat aquesta cançó perquè últimament l’escolto força sovint. En ella la veu de Williams brilla i demostra la seva potencialitat. Em recorda molts matins desenvolupant la rutineta a Barcelona en un dia gris, plujós; les portes de l’autobús que s’obren, mirar per la finestra mentre avancem. La sento com una companya. És de l’àlbum “Sing when you’re winning”.

Moby – Why does my Heart feel so bad. Moltes cançons de Moby també m’agraden. Al MP3 també hi té un espai reservat. Aquesta em resulta especial pel piano, que és l’instrument que he tocat i ara tinc una mica abandonat; com m’agradaria saber-ne més!

Com us he dit, hi ha tantíssimes cançons que posaria: d’U2, Bob Marley, Dire Straits, REM, Sting, Kean, Craig David, Dover, Amaral…

Ara mateix estic escoltant: How to Save a Life – The Fray (l’hauria d’haver inclòs a la llista de les cinc?)

Les 5 persones, bloggers, a qui els passo aquest meme:

La Sònia, de Setembre del 85
La Lucy in the Sky, de Caleidoscope Eyes
El Xavi, d’ El Racó del Panda Vermell
A l’Itf i el Bachi, de Lectura Obligatòria
A l’Eva, del Diari de la Eva

Un apunt: aquest cap de setmana són les festes majors de Terrassa, Sant Cugat i Rubí. I ahir, empesa per la Marta, vam anar a veure l'"orquesta" que tocava al bressol de CiU a les 00.30. Em va agradar molt, no sé si els coneixereu. Abans tocaven a la Paloma i actualment són cada dimecres nit a Luz de Gas. Són els Hotel Cochambre (cliqueu la lletra "o" del seu logo un cop sigueu a la pàgina de presentació per tal d'accedir a la resta de la web). Gràcies Marta per haver-me'ls descobert, tot i la meva desconfiança inicial.

Final de Temporada

2007-06-29T17:37:00.000+02:00

El període d’exàmens ha arribat avui, per fi, a l’últim capítol de la vigent quarta temporada, consumint-se amb ell les hores de claustre i nervis. Ara recorre el meu cos una sensació de llibertat, de tranquil.litat relativa.

Sento lliures cos i ment, subjectes a una absurda obligació d’estudi amb la única finalitat d’aprovar. Les coses, tanmateix, poden ser objecte de mudança si un té l’ànsia de trobar-se en un sistema diferent, fet a mida; només cal una immersió en la idea d’un aprendre el que un s’estima mercè d’una immensa avidesa de conneixements, tècnica que he intentat adoptar també aquesta vegada. Malgrat això, a vegades la manca del factor temps esdevé en una circumstància que et retorna al buit sistema predeterminat; l’espiral m’absorbia altra vegada.

Quant a la tranquil.litat, aquesta no és absoluta encara. La incertesa d’alguns resultats suposa conservar una certa angoixa.

L’acabament dels exàmens, però, no tan sols m’omple d’aquestes sensacions, sinó que em brinda altra vegada l’oportunitat de dedicació més continuada al blog. Escriure, reflexionar, sotmetre a crítica, bromejar; tot, amb els cinc sentits posats. És per mi, doncs, una gran satisfacció retrobar-me amb les paraules, els lectors, amb vosaltres… Amb mi de nou.

Polònia II

2007-06-09T16:30:00.000+02:00

Oferta d'una segona part de "Polònia", que no té desperdici malgrat la coneguda dita "nunca segundas partes fueron mejores". Comproveu sinó les semblances de la realitat amb la paròdia de la crispació viscuda al plató del programa "Els Matins", conduït per Josep Cuní, protagonista gairebé exlusiu de l'escena. I és que no em cansaré de repetir l'excel.lència d'aquest programa humorístic, la pàgina web del qual, i d'aquí el motiu d'aquesta nova entrada, ha estat guardonada recentment.

Hores baixes o s'horabaixa?

2007-06-05T01:45:00.000+02:00

Avui és un d’aquells dies en què un escriu per pura evasió i necessitat, sense tenir, ni saber ben bé què explicar.

M’envaeix la sensació que no he sabut aprofitar les vint-i-quatre hores que té la jornada i em fa esclatar de nervis l'absurd motiu d'aquestes hores baixes. Qui em manava embrancar-me en un petit projecte, a simple vista senzill, del qual no en tinc prou coneixements? Culpable n’ha estat, crec, l’impuls de tenir allò que es desitja amb més rapidesa; el desastre i l’incompliment de les obligacions que em corresponien, el resultat. La tossuderia de seguir intentant aconseguir el que em proposava tant sí com no, han acabat d’adobar el crispat estat d’ànim. El mal humor apareixia mica en mica minvant les meves capacitats d’atenció, que han empitjorat una tarda d’aprenentatge lingüístic. I tot i que no m’agrada exterioritzar el meu “mood”, segur que més d’un dels companys d’alemany s’hi hauran fixat. Sort, podia fer valer l’excusa “avui és dilluns”; sort que en ser el dia de la lluna, tots patim el mateix síndrome post-cap-de-setmana.

Per altra banda, una notícia sobrevinguda - encara que no inesperada -, m’ha portat a reflexionar. I és que són cada vegada més les raons que em confirmen que la societat actual ha perdut l’esma per relacionar-se personalment. O potser no és ben bé la manca d’esma la causa d’aquesta situació, sinó altres circumstàncies. El fet és que el ser humà està fracassant en les relacions interpersonals, especialment quan es tracta de la parella. Allò que apuntava en parlar dels singles, l’egoïsme que denota el seu concepte de vida, no pot observar-se des d’un prisma reduccionista. Penso, sinó, que aquesta filosofia impera en el dia a dia de les persones, en general. O és que penseu que els sentiments i els esforços de les persones per crear una vida en comú no són suficients per tirar endavant i no llançar la tovallola en qualsevol obstacle que sorgeixi en el fluir natural del viure? La pell ha esdevingut massa fina. I amb això no vull dir que la situació anterior a aquesta fos millor, no; ni una cosa, ni l’altra, doncs cap extrem no és bo.

Polònia

2007-06-03T17:00:00.000+02:00

Com molts ja haureu descobert, nogensmenys gràcies a la imatge, la cosa va de tele. No és que el país polonès no m’interessi, ans el contrari. Tot i no haver-hi estat mai he tingut contacte amb les seves terres a través d’originaris del bressol del catolicisme més acèrrim i a través d’ells he fet descoberta d’un país molt interessant i especial. No obstant, l’Estat polonès el deixarem de banda, per ara.

El Polònia, programa conduït per Antoni Soler i cuinat pels mestres de Minoria Absoluta de Rac1 (Bruno Oro, Queco Novell, Sergi Mas, Toni Albà, Manel Lucas i molts d’altres que trobareu a la seva pàgina web), omplen els dijous vespre de la “parrilla” de tv3. Amb un humor perspicaç sobre la base de l’enrevessada política espanyola i catalana, ha sabut captar l’atenció dels televidents més variats; tant grans com petits, així com els més desinteressats per la "res publica" han reconegut en l’equip del Polònia uns grans actors que, a més de fer-los gaudir d’una bona estona, han capgirat el món de la cosa pública. L’admiració per la seva obra setmanal, però, no es redueix a persones “de a pie”, extenent-se a les capes polititzades de la societat que contínuament són objecte de paròdia en els seus satírics gags.

Àdhuc, aquest irònic programa comporta molta feina, tant per actors, els més coneguts que gaudeixen dels mèrits per sortir a la pantalla, com pels realitzadors, maquilladors, guionistes i altres que es situen al backstage. L’actualitat marca la seva ocupació i amb freqüència les grabacions són fetes al darrer moment per tal d’acollir informacions d’últim minut. Els bons resultats d’aquesta sàtira política no són fruit de la sort que certs espais de la televisió d’avui gaudeixen, sinó de l’esforç i la il.lusió de tirar endavant un projecte intel.ligent, costós i cansat. Esperem que aquesta ardua tasca no condueixi al desgast d’aquest gran equip. Gràcies a ells molts han vist despertat el seu interès per aspectes polítics i d’altres que no tenen simpatia pels homes i dones públics estan al corrent dels seus afers mentre frueixen d’una excel.lent crítica: admirable tasca d’un programa com pocs n’hi ha a la televisió dels últims anys, sí senyor!

Aquí teniu un recull dels últims gags, just després de les eleccions del passat diumenge 27 de maig.

Els vídeos són gentilesa del Blog NO Oficial del Polònia.

Singles, una nova filosofia de vida

2007-05-31T22:56:00.000+02:00

Un prototip de single, en aquest cas d'or, seria ell, George Clooney

Avui aprofito per parlar d’una emergent i ferma categoria social que en cert punt m’esgarrifa, ja que m’inclina a pensar en l’egoïsme que domina el primer món d’aquests temps; això sí, no pretenc desmerèixer les persones que se n’hi puguin considerar, doncs d’alguna manera també em resulten atractives, ja que dediquen el seu temps lliure a cultivar cos i ment, assolint així coneixements interessants del món i les diferents cultures, tenint així molt a aportar.

Pels desconeixedors d’aquesta paraula, single designa aquell col.lectiu de persones amb una nova opció de vida, reflex de la nova societat que avui desperta. Es caracteritzen principalment perquè viuen sols, de forma independent de la seva família, independentment de tenir o no parella, i entregats plenament a una única persona: ells mateixos. Capriciosos, els agrada sortir amb amics, conèixer gent nova, viatjar sovint, estar a la última...

El mercat, que amb intel.ligència sempre cerca nous sectors de població per dur a terme la seva expansió, ha trobat en els singles uns consumidors infalibles. De gustos refinats, hedonistes i materialistes, els preus dels productes que els agrada consumir no són motiu de preocupació; un simple “ho vull” o “m’agrada” implica una autorització per gastar sense altres condicions. Òbviament, les seves rendes, provinents del treball o d’altres fonts, no les han de compartir amb ningú, ni han de destinar-les al manteniment de persones que d’ells depenguin, fet que facilita l’acumulació de capital per a satisfer necessitats pròpies, així com també plaers. Amb tot, aprofitant l’avinentesa i aconsellades per les positives xifres dels diferents estudis de mercat realitzats, les empreses cada vegada ofereixen més béns i serveis a aquestes persones.

Aquesta filosofia de vida és adoptada cada vegada per més persones, concretament un 23% dels espanyols es poden considerar singles; una mitja alta que no iguala l’europea, que encara es situa més amunt amb un 30%. Podríem dir que ser single es confirma com una tendència creixent a l’actualitat, que troba les seves arrels en un ritme de vida que els impedeix gaudir d’una situació personal estable, ja sigui emocionalment o per motius de mobilitat laboral.

Si algú està interessat en aquest modus vivendi, pot consultar el monogràfic especial que La Vanguardia ha dedicat als singles i que m’ha donat la idea per escriure en aquests dies de falta de temps de dedicació.

Un any més...

2007-05-28T15:50:00.000+02:00

La fugacitat del temps és proporcional a l’edat de les persones: a mesura que avança aquesta, aquell pren més vital embranzida. Pensem sino en la infantesa; quan ets encara un nen només desitges que el temps transcorri volant, i és que vols ser gran. Però quan un bon dia somies aturar el ritme constantment marcat pels rellotges, ja no hi ha volta enrere, has crescut. Perceps la rapidesa que regna en tot l’univers creat, tot corre més del que esperaves de petit, i res no et convenç més que descobrir que tal sensació es deu al gaudi de cada moment.

Així sento els últims anys, cursos, mesos, setmanes, dies, hores, minuts… L’últim alè d’aquest quart de dret es produïa amb les últimes paraules d’un atractiu mercantilista. Quart s’acaba i no deixa d’impressionar-me que sembla ahir que m’iniciava en la carrera. L’únic que em demostra que la subjectiva noció del temps resulta falsejada és l’equipatge que m’acompanya. Aquests quatre anys a la facultat m’han omplert la maleta de tresors: amics, somnis, coneixements i una llarga llista de complements que han despertat en mi un nou creixement personal. Espero que el darrer curs que ens resta acabi de donar-nos allò que ens manca per aprendre.

Ara, però, deixant aparcada la melanconia que presideix aquesta etapa de classes que abandonem, centrarem els nostres esforços en aconseguir els millors resultats manifestant la riquesa que obtenim any rere any a les aules universitàries. I és que l’efecte avaluació no deixa indiferent a ningú. Els exàmens s’acosten per posar a prova aquestes ments que tot just fa uns dies començaven una nova etapa que ara està propera a veure la seva fi. Des d’aquí tan sols puc desitjar fortuna a tots aquells en situacions similars aquests dies: bona sort!

Només sé que no sé res

2007-05-21T17:17:00.000+02:00

Observes la llunyania, cercant el límit de la terra i topes amb l’horitzó, l’infinit. Qui pogués surcar tot aquest món, la galàxia, l’enter univers! Potser així podrien desaparèixer els històrics i existencials dubtes de la humanitat sencera. Sovint, moguda per una extranya buidor, busco respostes que satisfacin aquestes tradicionals reflexions, però la raó segueix desprovista dels mitjans necessaris per aconseguir-ho. Les nits, espai temporal ideal per a l’anàlisi del transcurs del dia, la vida, comencen amb intranquil.litat davant l’ansietat produïda per la incapacitat de resoldre tals rellevants dubtes; caure adormit és el millor remei per apaivagar-los. Al final no m’assisteix més que la conformitat en els aconteixements que al llarg de la vida i tota l’eternitat s’han produït contínuament. El cercle no té fi, així com tampoc les preguntes que m’assetgen. El coneixement humà resta despullat davant l’existència i els seus fonaments. Res roman a l’abast de la limitada ment de l’home, aquell ésser tan desenvolupat, creador de maleses tals com la bomba atòmica o bondats com cures a les més vils i ferotges malalties; aquella espècie superior perquè així el califica el seu propi egocentrisme. I m’enfonsa aquesta invasió de sentiments sobre dita manca de recursos per qüestions tan essencials i existencials. I esclato de ràbia i por, doncs no sé què ens depara l’inexistent futur. I acabo fent meva la cèlebre frase de Sòcrates, assumint que “tan sols sé que no sé res”.

Una república bananera o una democràcia?

2007-05-12T19:44:00.000+02:00

Dijous es produïa a València un fet més propi de república bananera que d’una democràcia europea com la nostra. I és que aquestes municipals estan resultant en un mediocre pols entre les forces polítiques principals de l’Estat: PP i PSOE. En aquesta cursa per manifestar que la legislatura dels socialistes no ha donat resultats esperançadors i convincents als ciutadans o per revalidar el triomf del 14 de març de 2004, doncs les municipals revel.len el suport ciutadà als partits com si d’una predicció de les generals es tractés, sembla que tot s’hi val.

A La Vanguàrdia llegia fa uns dies que la gran participació dels electors francesos cridats a les urnes el passat 6 de maig, d’on sortí elegit el candidat d’UMP Nicolas Sarkozy, no és sense motiu aparent. Les propostes dels diferents partits, sobretot les dels candidats a la segona volta, són riques i dirigides a finalitats realment necessàries per la ciutadania. Els francesos se senten motivats a exercir el seu dret a vot amb programes electorals que s’involucren en problemes reals. No és ideal la comparació d’unes eleccions presidencials amb unes municipals, però crec que per aquí és per on s’ha de començar.

A Espanya, però, el nivell d’ofertes dels partits es redueix a simples i trivials promeses innecessàries; i és que, com deia, tot és possible. I sinó, parlem de l’espectacle que es va viure a València, amb el que començava aquestes línies.

Bernie Ecclestone, president de Formula One Administration, assegurava que la ciutat valenciana gaudiria d’un Gran Premi de Fórmula 1 si era reelegit el President de la Generalitat, Francisco Camps. Ecclestone condicionava el contracte que faria de València seu d’un GP durant sis anys a què guanyés la candidatura del President de la Generalitat de les files del Partit Popular. Una maniobra més per aconseguir el manteniment del poder al tradicional feu del PP.

Multitud de crítiques han plogut ja sobre les paraules d’Ecclestone. Fernández De la Vega reaccionava afirmant que les declaracions eren un “insult, una falta de respecte a institucions, valencians i espanyols en general”. Segons la Vicepresidenta primera del govern espanyol, les lamentables paraules d’Ecclestone demostren una “clara falta de cultura democràtica”, apunta que “el propietari d’una empresa privada no pot anar a cap país a condicionar la voluntat democràtica dels seus ciutadans”. Personalment, no puc estar més d’acord amb la socialista.

Tampoc s’ha fet esperar l’actuació del president de FOA, que intentant rectificar puntualitava ahir que en cap moment va vincular el Gran Premi en un circuit urbà a la continuïtat de Camps a la Generalitat valenciana. Bernie Ecclestone excusà la seva desafortunada intervenció aclarant que el que va dir era que “no formalitzaria el contracte fins passades les eleccions, ja que no sabia amb qui el firmaria”. Barata esmena a la seva criticada intervenció. Val a dir que no és la primera vegada que Ecclestone protagonitza un fet d’aquesta mena. A Anglaterra va ser sonada la donació feta pel màxim responsable de la Fórmula 1 al Partit Laborista.

Infantes o princeses?

2007-05-06T23:23:00.000+02:00

El dia 29 d’abril, a 1 dia d’acabar-se el mes, naixia la segona filla dels Prínceps d’Astúries. Aquella coneguda dita que diu que “tots els nens neixen amb una barra de pa sota el braç” no acabava d’encaixar en aquesta ocasió, com tampoc ho feia el 31 d’octubre de 2005. Igual que la infanta Leonor, Sofia no venia al món exactament amb pa, sinó acompanyada d’un debat. I és que amb el naixament de la segona filla dels Prínceps d’Astúries es reobria la qüestió sobre la successió de la Corona.

Segons l’article 57.1. del Títol II de la Constitució Espanyola “la successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació, essent preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe, la persona de més edat a la de menys”. Amb aquesta clara precisió de l’automàtic criteri de successió a la Corona només poden accedir al tron les dones sempre que no tinguin germans. Així les coses, mentre la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol no sigui reformada, la successió de Leonor i de la seva germana Sofia restarà en la provisionalitat. L’explicació d’aquest fet el trobem en la situació que Espanya ha decidit fer perviure des de la Llei de Partides, vigent en tots els textos constitucionals (a excepció de l’Estatut de Bayona de 1808 i la Llei de Successió franquista de 1946) amb la conservació d’una Llei Sàlica moderada, ja que no veta absolutament la presència femenina al tron, sino que només les permet regnar en defecte d’un home.

Així doncs, la moderna Constitució de 1978 optà per conservar aquesta tradició sàlica que encara es manté avui, ja que la reforma del Títol II de la màxima norma de l’ordenament jurídic fou blindada pels set ponents constitucionals, erigint-lo com un aspecte intocable. La modificació d’aspectes sobre la Corona no és possible sense efectes col.laterals considerables. El sistema de reforma consisteix en un procés difícil de portar a terme: en primer lloc és necessària l’aprovació de la reforma per 2/3 dels membres de cada càmara, una majoria reforçada important; seguidament s’ha de procedir a la dissolució de les Corts i a la convocatòria d’eleccions generals, després es requereix una nova aprovació per les dues càmares amb la mateixa majoria requerida en la primera i, finalment, un referèndum nacional.

És clara la raó per la qual encara no s’ha produït la reforma d’aquest aspecte de la Constitució. Cap dels partits polítics quan arribés al govern deixaria perdre l’exercici de poder que suposa estar al capdavant de l’executiu de l’Estat, un cop l’ha assolit. Per això només seria possible realitzar la modificació de la norma fonamental en vistes a la finalització de la legislatura, i evidentment, que una majoria àmplia de les forces polítiques estiguessin d’acord en aquesta reforma. Tanmateix, dubto que en aquest sentit hi hagués cap tipus de conflicte, ja que a més de l’alt grau de concens que existeix entre les forces polítiques, després de l’aprovació de la Llei Orgànica per la Igualtat Efectiva d’Homes i Dones, que desenvolupa un dels aspectes que s’inclouen en el dret fonamental a la igualtat consagrat a l’article 14 de la Constitució, resulta absurd el manteniment d’aquesta norma discriminatòria en l’ordre de successió a la monarquia. És comprensible la dificultat de dur a terme una reforma d’aquesta rellevància, però més contradictori és el fet d’aprovar una llei com la dita i existir aquest vestigi d’èpoques en què la dona era marginada en tots els àmbits.

Etern pensament

2007-04-28T21:56:00.000+02:00

El Pensador, d'Auguste Rodin

El seu cor s’estrenyia en un puny quan sentia el seu nom, el tenia tan present! Havia marxat, ja no tornaria més. Aquells ulls, aquell somriure, aquells llavis... tot s’havia esfumat. Ara només eren records, imatges emmagatzemades en el món de les idees, tal i com l’havia imaginat Plató, amb tota la seva perfecció. Havia emprès el gran viatge, per no tornar mai més. No es coneix que ningú n’hagi tornat.

Les ametlles dels seus ulls es desfeien en llàgrimes quan llegia les seves cartes, mirall del seu amor i dels anys més feliços de la vida. No podia comprendre perquè Ell se l’havia hagut d’emportar. Li prengueren tot! I no era capaç de reaccionar. Passats anys de la seva partida, encara no se sentia a punt per emprendre el vol lliure.

No volia que l’oblit aboqués a la inexistència i, amb la fe del màrtir que mor per ella, creia que en la seva persona requeia el deure de mantenir-lo viu. Conseqüentment actuava i romania en l’amargura de fer perviure allò que és inhert en el món sensible.

“Pregunta’t què faries”, deia. I responia, “el mateix”. “Quan vius aferrat a la vida com l’arbre que enfonsa les arrels a la terra de la qual se n’alimenta i sobreviu, t’és difícil concebre que tot pot desaparèixer algun dia. Benaventurats els que no hi reflexionen, doncs ells són feliços. En canvi, aquí sóc, morta en vida, dins meu, només continuant el camí per mantenir la meva pervivència ideal”. Així, almenys, seria etern per a ella.

Tribut a la tasca de "La Contra"

2007-04-28T19:51:00.000+02:00

Un espai pintoresc on el protagonisme, com la torxa olímpica, s’atorga cada dia a un personatge singular. Un espai ric en diversitat d’opinions i experiències que màgicament sorprenen diàriament al lector. Un espai dels primers al qual fer-li un cop d’ull en comprar la premsa.

Precisament ahir, La Contra acollia a Andreu Mateu, el primer espanyol en creuar l’atlàntic a rem. Però no és aquesta fita la que caracteritza un home com Mateu; altrament, és la seva filosofia de vida la que l’empeny a aconseguir metes com la dita. Segons ell, l’ànim d’assolir un somni ha de portar a convertir-lo en objectiu per realitzar-lo. Solsament traslladant un fet impalpable per la nostra consciència a la realitat, desenvolupant un pla per fer-se’l seu i executant-lo, es pot arribar a l’anhelada felicitat. I és que que només mitjançant una lluita constant per allò que es desitja, s’obté la satisfacció en un mateix. Tan sols pugnant pel que hom vol o estima s'obté la realització plena de la persona.

I per il.lustrar aquesta manera d’entendre la vida, Mateu se serveix d’ell mateix: tot i la poca i dubtosa confiança dels seus en la seva capacitat per estudiar una carrera universitària, el seu esforç el condugué a diplomar-se en ciències empresarials i posteriorment a la creació d’una empresa que funciona. Tot el que posseeix és fruit de la seva ànsia per ser feliç.

Ben mirat, no és cap novetat el que ens proposava reflexionar l’entrevista de La Contra, però sí un recordatori que traslladat a un exemple ens compel.leix a posar-ho en pràctica. Tanmateix, un anàlisi d’aquest modus vivendi pot conduir a alguns a calificar-lo certament d’egoïsta i hedonista, sobretot si es transporta al terreny material. I no deixa de ser una cavil.lació interessant, doncs la inclinació actual de l’home consisteix en saciar la seva set d’alegria a través d’un licor consumista i materialista que només el reconforta a curt termini. Per això apunto aquí, que aquesta teoria que aplica Mateu i que tots ens hauríem de proposar practicar, no ha de servir per a objectius efímers o de mala fe, sinó per ajudar-nos a tirar endavant contra qualsevol adversitat o desig enriquidor.

Per aquesta i les ensenyances i curiositats que dia rere dia aporta La Contra als seus fidels lectors, aquest petit tribut.

On érem?

2007-04-20T18:56:00.000+02:00

Després d’un temps sense aparèixer, no sé ben bé si degut a un síndrome post-vacacional, la novetat retorna a aquest blog de la mà d’una síntesi del que han estat aquests últims dies. En l’absència bloggística em repetia una i una altra vegada que no podia deixar en l’oblit i l’abandó aquest projecte endegat amb tanta il.lusió; però malgrat les bones intencions, han estat dies de relativa falta de temps per motius diversos, i és per això que aquesta actualització es mereix una bona dedicació.

Aquesta última setmana hem estat testimonis de l’arribada de la primavera. Amb la pujada de les temperatures i les ganes de lluir de l’astre més gran de la via làctia, els arbres i les plantes ja estan preparats per la pol.linització per poder donar els tan esperats fruits, doncs les flors, els seus òrgans reproductors, ja donen color als nostres paisatges mediterranis. La bellesa és present d’una manera més viva, despertant aquella natura que roman mig morta en els gèlids hiverns. Bé, això últim sembla més aviat una ironia; i es que l’estació més freda de l’any la podríem conèixer actualment, i des de la irrupció del canvi climàtic, com a pseudo-hivern.

La Quaresma va arribar a la seva fi amb la Pasqua, que acaba amb una època de sacrifici per a les tradicions cristianes com la nostra. És dilluns i els agraciats amb un títol com el de padrí es disposen a acudir a les cases dels fillols per obsequiar-los amb la tan coneguda mona. Padrina com sóc, i d’un nen que em fa regalimar la babeta a cada moviment que fa, la meva pertinent visita es va concretar en un dinar amb cinc comensals: els dos padrins, els pares i l’homenatjat. Un dia per repetir-lo allà on sigui sempre que el “tio Pep” i la “tia Pepa” hi siguin presents. No és d’extranyar que la trobada s’extengués pràcticament tot un dia. La guinda la va acabar de posar la tornada a casa.

Habituar-se altra cop a la rutina fou molt costós i és que després de la bona vida de la setmana santa aterrem a la recta final del curs i les presses per enllestir temaris i posar-se al dia de pràctiques són constants en gairebé totes les matèries. Aviat ens visitaran els temuts exàmens i la deguda preparació comença a fer pressió en tots els estudiants.

L’ordinador també semblava veure’s afectat per aquestes presses i l’estrés. Estava fent figa i sentia el pas dels anys. L’obsolescència començava a minvar les seves facultats i si ja era complicat treballar amb ell en algunes ocasions, ara ho era més que mai. Va fer bé d’agafar-se la jubilació donant l’alternativa, tal i com es diria en el món taurí, deixant pas a les noves generacions: més potents, amb més memòria, amb més recursos i facultats, i més moderns. Sí, tinc un nou company de fatigues que estic segura que em facilitarà molt més la feina en certs aspectes. Si us he de ser sincera, la seva arribada m’ha fet moltíssima il.lusió i estic segura que la nostra serà una relació amb molt bons auguris. De fet, ha estat ell, la nostra posada en funcionament, la que ha retardat una mica més el pas per aquest blog. Ara però, ja estic preparada per tornar a donar un impuls a aquest espai.

Mini crêpes en una nit familiar

2007-04-08T23:48:00.000+02:00

No us ha passat mai de llevar-vos un matí amb un antull? Espero que no hagueu estat mai esclaus d’una temptació tan absurda, però tan gustosa a la vegada, doncs sembla mentida com a vegades ens deixem governar pels plaers més terrenals. Això em va passar aquesta Setmana Santa. Un dia que arrencava plujós vaig despertar-me amb un desig irrefrenable de crêpes. A mesura que passaven les hores aquell antull experimentava un increment de presència al meu cervell i gairebé ocupava totes les meves hores de pensament. Per més que intentava defugir dels seus reclams no deixava de sentir un xiuxiueig que m’animava a degustar aquesta massa originària de la Bretanya francesa, tan ideal pels dies de fred.

Tipa de la desesperació d’intentar ofegar aquesta idea del subconscient sense obtenir resultats positius, vaig decidir guiar-me per aquesta passió encesa feia hores. Frenèticament busco al “recetario” de la Thermomix una recepta per la massa i la preparo.

L’èxit de la proposta d’una crêpade no es va fer esperar. A casa, que som tots de bon paladar (alguns més que d’altres), vam organitzar, un cop reposada la massa el temps suficient, una taula digna d’un tiberi romà: sobrassada, frankfurts, pernil dolç, formatge, xocolata, melmelada... Una infinita selecció d’aliments idonis per a un bon crêpe. I... A SOPAR!

A més de resultar una delícia de festí i evaporar la meva gana de crêpes, la vetllada va ser un moment intens de convivència familiar. I és que l’adquisició de la nostra CRÊPE PARTY va ser una idea genial; l’invent ha estat testimoni de diferents i divertits sopars amb els amics, que de tant en tant sol.liciten una repetició de la jugada.

Si us animeu a fer-ne, justament perquè llegir aquestes línies us ha provocat un desig de menjar crêpes, trobareu la recepta AQUÍ; és molt senzilla de preparar. Com haureu vist a l’escrit, està pensada per la Thermomix, però no hi ha cap inconvenient per preparar-la amb una batedora, que farà la mateixa funció.

I'm singing in the rain...

2007-04-04T19:16:00.000+02:00

S’ha animat a treure el cap el sol, però només per avistar si el món encara restava sota la seva sobirania. Una estona de tímids raigs i la pluja ja tornava a regnar el dia i la Setmana Santa. La maledicció es repeteix any rere any: la Setmana Santa romandrà presidida per l’aigua.

Tot i esguerrar les vacances de molts, arriba en un moment en què la necessitat d’aigua és urgent, quan s’aprova el Decret sobre la Sequera; i amb la vinguda d’aquest temporal neixen noves esperances, sobretot de cara a l’estació estival. No podem cantar victòria però, ja que la sequera no es deixa vèncer fàcilment. Sí que hem d’estar-ne contents i no despreciar-la, encara que amb cautela, doncs no podem precipitar-nos fent prediccions d’un estiu no tan sec i sense incendis.

Malgrat aquesta alegria, l’aigua, com tots els fenòmens naturals, quan són sobrevinguts i en excés, també comporta múltiples tragèdies: el desbordament de l’Ebre s’ha emportat una jove víctima de només 6 anys, esllevissaments diversos han provocat almenys la mort d’un jove en la vintena a l’Aragó i centenars de persones han vist com les seves cases quedaven abnegades amb els conseqüents perjudicis materials.

No obstant això, és un regal del cel gaudir de similars trombes d’aigua observant-les des de la natura i refugiat en l’escalfor de casa. Els ulls, a través de la finestra, veuen caure una cortina d’aigua que en repicar sobre el terra, les fulles, les teules, les pedres i infinits altres materials, creen una música que invita a deixar-se portar per la seva harmonia i caure rendit als seus encants. Em deixo embruixar i una passió de diferents sensacions m’envaeixen: caic amb més facilitat als braços de Morfeu i m’envolta una passivitat gustosa que m’immobilitza. Busco alternatives a les activitats de diari i defugeixo de sortir a l’exterior, eixint de casa, només, per sentir la pluja sobre meu tot cantant una cançó.

Mona de Pasqua (Primera Entrega)

2007-04-02T16:09:00.000+02:00

Us proposo una nova secció a freqüentar des d’avui. Es tracta d’un espai on intentaré anar reunint les meves experiències al món culinari: receptes dutes a la pràctica, visites a restaurants o notícies relacionades.

La meva afició per la cuina encara està desvetllant-se; de fet, sempre m’ha atret però no ha sigut fins ara que ha començat a aflorar. La raó d’aquest interès per ella ha vingut de la mà de la meva mare. Ella sempre ha sigut una gran cuinera i des que els seus pollets ja estem més crescudets pot dedicar-s’hi amb més intensitat. Aquesta passió ha suposat per ella les ganes de desenvolupar noves receptes, tècniques i coneixements així que pot, i fruit d’aquest esforç per perfeccionar aquesta perícia són uns plats deliciosos que degustem gairebé cada dia a casa. I perquè aquesta font d’exquisiteses i mestria no quedi només entre nosaltres, des de fa un temps ha pres l’encertada decisió de compartir aquest hobby amb altres persones que, com ella, senten passió per aquest art que és la cuina; i la millor manera de fer-ho ha estat creant un blog destinat pràcticament en exclusiva a la cuina.

Per tant, comprendreu que el meu referent en aquest àmbit no siguin ni Ferran Adrià, ni Carme Ruscalleda, ni Santi Santamaria, ni Sergi Arola... Sinó la meva mare; ella m’aporta molt més que l’exemple de la bona cuinera, és el meu objectiu a imitar en la vida: és una bona mare, bona esposa, bona filla, bona amiga... En fi, una excel.lent persona a qui seguir les passes.

I després d’aquest tribut a una gran cuinera, deixo inaugurat aquest sector del blog que, atenent a les dates en les que ens trobem, no pot començar d’altra manera que il.lustrant l’elaboració d’una MONA DE PASQUA.

Tanmateix, crec que abans de començar amb la recepta pròpiament dita, com a bona catalana, em dec a les tradicions d’aquest país. I per això suposo interessant realitzar una breu explicació dels seus orígens i curiositats.

Catalunya, com la majoria de països de la franja mediterrània europea, és un territori marcat per unes costums íntimament relacionades amb el Catolicisme i la Mona de Pasqua és un dels múltimples símbols que provenen d’aquesta tradició catòlica; representa la fi del període d’abstinències que és la Quaresma. No obstant, la Mona no és una figura únicament conformada per arrels cristianes; els moriscs acostumaven a regalar la “munna” als seus senyors, i de la convivència d’àrabs i cristians a Catalunya, així com al País Valencià, sorgí l’actual Mona. Gairebé a tota Catalunya i al País Valencià, doncs, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol amb la mona. Aquesta tradició, però, no ha estat immune a l’evolució social i s’ha convertit avui en objecte de les filigranes arquietectòniques amb xocolata més atrevides del gremi pastisser, passant a ser una demostració de la seva virtuositat artística.

Vist que la tipologia de mones actualment no té fi, opto per fer ús de la imaginació per fer la mona que entregaré al meu fillol (de 3 anyets i mig) aquesta Pasqua. De moment això que aquí us deixo és només una prova de la decoració de la definitiva (un conillet), però us en deixo la recepta, que és molt senzilla. A veure si us animeu a fer-la!

Ingredients:

- 150 gs de farina
- 100 gs de sucre
- 125 gs de mantega
- 65 gs de crema de llet
- 2 ous
- 2 gs de llimona ratllada
- 1,5 gs de llevat
- 2 gs de bicarbonat
- 1 g de sal
- el suc d’una llimona

Preparació (Kitchenaid):

-Precalentar el forn a 170º i untar el motlle amb forma de conillet.
-Al bol de la batedora Kitchenaid i utilitzant l’estri batedor, hi evoquem el sucre i la mantega (lleugerament desfeta) a velocitat mitja durant uns 2 o 3 minuts, fins que obtinguem una crema.
-A continuació, sense deixar de batre hi afegim els ous, un per un, fins que quedin integrats a la crema. El procés dura 1 o 2 minuts.
-Abaixar la velocitat i afegir la farina, la sal, el llevat el bicarbonat i la crema de llet alternadament.
-Finalment, afegir la ratlladura de llimona i el seu suc i batre fins que s’integri.
-Posteriorment, evocar la massa al motlle i fornejar durant uns 30 minuts, aproximadament.

Per visualitzar la recepta de la mona definitiva premeu AQUÍ.

Pensaments en un diumenge gris

2007-04-01T17:16:00.000+02:00

No en som conscients. La vida quotidiana pinzellada amb colors com l’estrés, potent i devastador alhora, ens condueix a caminar com a ramats que comparteixen costums, idees i, m’atreviria a dir, personalitats. L’ésser humà abandona la condició d’animal social per convertir-se en l’extrem d’aquesta concepció aristotèlica: l’home és avui un individu despersonalitzat pels seus hàbits gregaris, és tan sols un conjunt. Aquesta manca d’idees pròpies es fa palesa només donant un cop d’ull al món.

Els interessos col.lectius han esdevingut egoïstes i s’imposen per sobre de qualsevol voluntat. La política, exercida per titelles dels vertaders poderosos del món, controla les masses en tots els àmbits i sentits. L’absoluta transparència que es ven en els mitjans de comunicació més diversos, que tenen l’arma més eficaç, capgiren la inquieta societat de segles passats i la transformen en un cúmul de persones desinteressades pel món i obsessionades en saciar el seu egocentrisme intentant aconseguir el màxim benestar personal anhelat, fet que els porta a estimar la ingorància com si del bé més preciat es tractés.

Les imatges d’una Àfrica cada vegada més pobra (i de la fam dels seus habitants), explotada pels rics i desenvolupats països de l’hemisferi nord que no deixen de prometre-hi ajuda econòmica, humanitària, social i un llarg etcètera d’actuacions; dels conflictes bèl.lics a l’Orient Mitjà, de l’Amèrica llatina més corrupte, ja no preocupen a ningú des del seu cantó humà. Quan hom es posa les mans al cap quan les observa, no és perquè se senti mogut per les males condicions en què als menys sortosos els ha tocat viure; basarà el seu neguiteig per l’estat mundial en l’economia: “Una guerra entre Orient i Occident? Ja l’hem feta grossa, el petroli farà una pujada astronòmica i ens haurem d’apretar els cinturons”. I és que la butxaca exerceix un poder immens avui.

Estem assistint a una buidor de la societat cada dia més profunda i accentuada, una qüestió que no ens hauria de deixar indiferents a cap de nosaltres. És per aquest motiu que, presa d’un cúmul de sensacions que sense expressar-les em conduïen a un apatisme general, escric aquesta breu reflexió que potser al lector li sembli que no té ni cap ni peus.

L'OMBRA DEL VENT de Carlos Ruiz Zafón

2007-03-30T17:51:00.000+02:00

L’obra més coneguda de l’escriptor Carlos Ruiz Zafón és de la que en aquesta ocasió m’agradaria fer-vos un comentari. Recordo que em vaig llegir el llibre l’estiu que havia estat a Colònia i és que tant a l’S com a l’U-Bahn podia observar cada dia algun passatger amb un exemplar a les mans que aprofitava qualsevol moment per endinsar-se en el seu món. Em va impressionar i il.lusioinar que una obra catalana, que parla tant de Barcelona, arribés tan lluny i amb tanta energia. Aquest fet, sumat a què algú me n’havia fet una excel.lent crítica, m’impulsà a acudir al bibliotecari de casa, el meu pare; ell seria el perfecte venedor de literatura, doncs gairebé cada llibre ha passat per les seves mans i ulls. “Tenim l’Ombra del Vent (Der Schatter des Winds és el títol en alemany) ? ». Com em temia, la resposta fou afirmativa. “Jo l’he intentat llegir” em digué, “però no vaig poder continuar-lo, és dels pocs llibres que he hagut d’abandonar”. Vaja, començava amb mal peu. Però tot i així, no em va fugir del cap la idea de llegir-me’l, volia degustar-lo algun dia no gaire llunyà.

Després d’un parell de llibres, per fi vaig optar per iniciar la lectura de l’obra de Ruiz Zafón. En un primer moment llegia per la inèrcia que t’empeny a fer-ho quan tens set de saber com segueix la història i, per moments, em vaig sentir capativada per les línies de les seves pàgines. No me n’adonava i a cada moment tenia el llibre enganxat a les falanges, doncs a cada paraula es feia més interessant.

La tècnica de l’escriptor és bastant rica i demostra la seva capacitat per atraure el lector, ja que el món que descriu, el relat, t’endinsen en ells fins que els acabes fent teus. La precisió amb què dibuixa la Barcelona de la primera meitat del segle XX, la del Modernisme i la postguerra, és la mateixa que la del pintor realista, doncs quan parla de la ciutat comtal sembla que un s’hi estigui passejant en aquell precís moment. De fet, l’altre dia una companya de la classe d’alemany va portar-me el treball que havia realitzat una amiga seva quan va acudir a una excursió que s’organitza per la ciutat recorrent cada racó descrit a L’Ombra del Vent. En ell s’hi reunien un bon grapat de fotos de llocs que apareixen a la novel.la, i per cada una d’elles l’autora del treball havia inclòs un trosset de l’obra de l’escriptor barceloní on es realitzava la descripció de l’edifici o la botigueta fotografiada.

A més de tot el dit fins ara, la història d’amor i misteri és molt bona, tendra i atractiva. El fil argumental està acuradament treballat i tot el que conforma el seu context és perfecte per acompanyar-lo: l’època és descrita de forma brillant conformant l’obra com una novel.la històrica, la meteorologia, les costums vigents en aquell temps... L’atrezzo narratiu és de primera. La veritat és que no vull fer-vos avanç sobre l’argument, doncs penso que val la pena començar el llibre sense saber-ne res, iniciar-lo “tabula rasa”, i és per això que he optat per no fer cap mena de resum sobre el contingut de l’obra

Com a apunt final, només vull esmentar que em va encantar! Crec que és un dels llibres que tothom hauria de llegir almenys una vegada a la vida i des d’aquí us en recomano la seva lectura; a veure si us hi animeu!

"Europe's living a celebration"

2007-03-25T16:06:00.000+02:00

Avui l’Europa que començava a concebre’s l’any 1951 amb la constitució de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer), sorgida de les idees de Schumman i Adenauer, inspirada en la concepció d’una Europa unida i democràtica del polític francès Jean Monnet, arriba a la cinquantena.

L’Europa cohesionada naixia un dia 25 de març de 1957 amb la firma dels Tractats de Roma, acords amb unes finalitats bàsiques d’unió, després de segles de desavinences, entre França i Alemanya. La fi de la Segona Guerra Mundial va implicar que els teòrico-polítics de l’època posessin fil a l’agulla per començar a construir la pau global mitjançant la contribució de tots els Estats. Per una banda, es formava l’ONU amb l’esperit universalista de ser reunió del conjunt de les nacions i països existents al món, prenent com a exemple el fracassat model de la Societat de Nacions nascuda després de la Primera Gran Guerra; i per altra banda sorgia, amb objectius econòmics i regionals, la Comunitat Econòmica Europea, el Mercat Comú, ja un temps més tard.

Però l’Europa de fa cinquanta anys no era la que actualment encara està dibuixant-se, el perfil dels seus inicis no té res a veure amb la complexió de l’organització supraestatal que és ara. De sis Estats que decidiren constituir aquest projecte en comú dels països del vell continent, s’ha passat a una entitat amb una identitat nacional que n’aplega ja 27, després que Rumania i Bulgària hagin acabat d’assolir les condicions per la seva adhesió.

Per Espanya, que tot just l’any 57 començava a arrencar de la postguerra i submergida en la dictadura franquista, el projecte europeu no fou una realitat fins el 12 de juny de 1985, moment en què es firmà l’Acta d’Adhesió de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea, que no entrà en vigor fins l’1 de gener de 1986, any en què també es firma l’Acta Única Europea. D’ençà, les activitats de la CE han estat múltiples, acostant els Estats les seves “policies” en els diferents àmbits: econòmic –camp en qual es concentra al principi-, monetari, de seguretat, legislatiu, polític... Els Estats ratifiquen els Tractats de Maastrich el 1992 –que motiva l’únic canvi existent fins avui a la nostra Constitució, concretament a l’article 13.2.- , d’Àmsterdam el 1997, de Niça el 2001. Després de l’innegable èxit de l’adopció de la moneda única l'any 2002 per 12 dels Estats integrants de la Unió Europea, l’Euro, s’acosten èpoques més difícils: l’any 2005 es proposa la ratificació del Tractat per la Constitució Europea adoptat pel Consell l’any anterior, la qual és rebutjada per un dels Estats clau de la Unió Europea, França, assistint a una època que ha estat anomenada “crisi constitucional”.

Malgrat aquesta situació, no podem permetre que les últimes passes donades en el camí per a la macro Europa enterboleixin una data que ha de celebrar-se pel que ha suposat pels països que conformen la UE, com per exemple Espanya.

Retrobament amb un vell conegut, desconegut alhora

2007-03-23T20:50:00.000+01:00

Finalitzat el període d’exàmens de gener prenguérem la decisió d’incorporar-me al despatx familiar dues tardes a la setmana, aprofitant els dies que posteriorment tinc Deutsch Kurs. La meva feina consisteix bàsicament en aprendre, a la vegada que ajudo, d’alguna manera, a realitzar tasques relacionades amb els assumptes més variats.

Dilluns m’apareixia a l’escriptori un cas que certament em portava molts records i que motivava el meu interès en desenvolupar-lo; es tractava de preparar una demanda de redempció forçosa d’un cens, una figura jurídica actualment desconeguda i en desús quant a la seva constitució, que justament va ser l’objecte d’estudi del meu treball de recerca de batxillerat. De fet, resulta ser una institució tan obsoleta avui, que a Dret Civil -part de drets reals- a la facultat tan sols se’n va fer una breu menció, fet que no és més que una fotografia de l’estat del cens a l’actualitat; sembla trist pensar que estem assistint a la lenta agonia de l’emfiteusi però així de dinàmica és la disciplina jurídica, que evoluciona i es mou a la par que ho fa la societat.

Tanmateix, la seva definitiva desaparició no es pot establir temporalment de forma clara, ja que el cens està sotmès, ara per ara, a ressucitar contínuament tantes vegades com faci falta, habitualment quan hom es trobi amb ell en el Registre de la Propietat en el moment de procedir a la venda d’un immoble o simplement en intentar sol.licitar un préstec hipotecari. Al full d’inscripció de la finca hi constarà com a càrrega un cens de qualsevol tipus de domini que l’obligarà a pagar un cànon o pensió simbòlica anual al censualista. En aquest precís moment una pluja de preguntes li plourà al cap: Què és un cens? Per què ha de pagar aquestes quantitats ridícules anualment? Com pot evitar-ho?

El cens emfitèutic és una institució que ha tingut una trascendència econòmica i social a Catalunya molt important, motiu pel qual no se’l pot desmerèixer. La seva base, que es situa en temps força remots com a l’antiga Roma, la trobem en la necessitat de posar en explotació terrenys inhabitats o introduir millores en terrenys agrícoles existents. La seva funció s’extén fins a la constitució del món urbà; de fet, ciutats catalanes com Barcelona i Terrassa s’han desenvolupat a través de l’emfiteusi. Jurídicament podem definir el cens com aquell contracte en virtud del qual un immoble se subjecta al pagament d’una pensió anual com a retribució d’un capital rebut en diner, o un domini que es transmet amb dit immoble. Per mitjà del cens una finca és posseïda a perpetuïtat per una persona, l’emfiteuta, el qual, juntament amb els seus successors, tots ells possessors del domini útil, restaran obligats a pagar un cànon periòdic –l’anomenat cens- al senyor del domini directe o censualista. Per deixar-ho més clar, amb l’emfiteusi es desdobla el dret de propietat, assumint l’emfiteuta, com hem dit, el domini útil, i el censualista el domini directe.

No obstant la seva valuosa funció en altres èpoques, el servei d’aquesta institució a la societat és avui nul i és per això que, com s’ha dit amb anterioritat, quan el cens surt a la llum actualment només és per exercir el dret de redempció. Aquest és el que permet a l’emfiteuta deslliurar-se del lligam que mitjançant el contracte uneix la finca amb el censualista i ell mateix. Durant els últims anys es coneix que la redempció ha estat un recurs molt utilitzat per la gran majoria de propietaris afectats per la presència de l’emfiteusi al seu immoble, que sorpresos per la seva repercussió econòmica en decideixen la seva extinció.

Doncs bé, aquesta és la situació que inspirava la demanda que havia de preparar, ja que els propietaris de la finca gravada no van arribar a acord amb el censualista per redimir l’emfiteusi. I és que si no és possible el consens entre les parts a l’hora d’establir el preu de redempció, com era en el present cas, s’ha d’acudir a la via judicial mitjançant l’exercici de l’acció de redempció forçosa.
I fins aquí el breu desenvolupament d’aquesta figura que va cridar-me l’atenció el dilluns i a temps de batxillerat a l’hora d’elegir tema d’investigació. Ara referint-me a aquest espai en concret, espero que aquesta secció jurídica vagi “in crescendo” i als lectors els serveixi per conèixer una mica més aquest apassionant món. En aquesta faig aportació del meu més humil coneixement de la matèria que contínuament es troba en formació i l’únic que desitjo és servir d’alguna ajuda als desconeixedors i d’opinió sincera als juristes tant iniciats, com –i així m’agradaria- experimentats.

Ascens a La Mola

2007-03-19T00:46:00.000+01:00

Sovint les inquietuds ens persegueixen a l’hora de fer una activitat conjunta amb alguns vells amics. Amb ells –en aquest cas, elles-, que ho has viscut gairebé tot, és fàcil acabar caient en la rutina, un espiral del que ningú s’escapa de ser-ne esclau. T’oblides de la senzillesa d’algunes sortides i els tòpics “sopar i sortir” no és cert que t’avorreixin, però et tenen una mica cansat, ja es repeteixen gairebé cada setmana.

La bombeta s’encén amb una excusa feta a mida: s’ha de celebrar l’aniversari de la Sílvia i les agendes no quadren. L’únic moment de la setmana en què coincidim és el dissabte de matí a vespre. En un primer moment s’opta per fer un dinar en un lloc especial després d’una estona de karts: fora de pressupost, aquest mes està essent dur. Olot i la Fageda d’en Jordà ens criden l’atenció, però el preu segueix alt. La mítica pujada a LA MOLA acaba vencent el concurs de propostes i s’imposa la sobrietat. Acabat de decidir ens repartim la feina i l’endemà Déu dirà si podem caminar fins al cim, doncs presa la decisió es posa a ploure.

M’aixeco del llit i instintivament enretiro les cortines per veure lluir el sol; el dia és esplèndid, ens acompanyarà el bon temps. Preparo la bossa embotida de productes per fer l’aperitiu, obro l’armari, faig tria de la roba més esportiva, em calço aquelles wambes comprades a Colònia -que tant m’agraden i bons records m’inspiren- i m’unto una mica la cara de protecció solar. Són vora les 12, hora en la que hem quedat a la Sant Jordi per enfilar el camí cap a Can Poble.

Comencem a caminar amb energia per agafar el Camí dels Monjos. Les pujades sempre costen però l’excursió esdevé tan divertida: no parem de xerrar, sol.licitem paradetes constants per menjar uns cacauets i beure aigua, els esbufegs són continus i les rialles tontes comencen a treure el cap. Encara estem a mig camí i ja volem ser a dalt. Però l’espera s’escursa mentre gaudim de la nostra companyia.

Ja hi som. Des del cim el món no té fi. Al nord hi ha més muntanyes i valls que et deixen embaladit amb la seva immensa bellesa; al sud, la ciutat, que s’extén fins a tocar Collserola. Al mateix temps un se sent amo del món i un bocí insignificant d’aquest. L’experiència és sensacional, inexplicable i la seva grandesa deixa sense alè i encisa.

Viscut aquest moment, només resta trobar un bon espai per fer rotllana i dinar plegades. S’obren les bosses i el festí arrenca. Les panxes plenes i per fi toca bufar les espelmes : FELICITATS SÍLVIA!! El temps passa volant; no ens n’adonem i ja és hora de recollir i desfer el camí, ja que no volem que el sol marxi abans de ser a baix. Ha estat magnífic el pícnic campestre i convenim repetir-ho sense gaire dilació. De retorn el viarany és més suau, tot i que els genolls es ressenteixen de tant treballar com a frens. Feixugues agafem els cotxes via el punt de trobada per conduir fins a la propera destinació, casa. Toca acomiadar-se. Els nostres camins, els de la majoria, se separen. En aquests moments els nostres ulls brillen de felicitat d’haver compartit un dia inoblidable a les alçades amb un bon pessic d’amigues.

Recull analític d'espectacles vergonyosos

2007-03-13T23:47:00.000+01:00

Diumenge passat, coincidint amb el tercer aniversari dels atemptats terroristes de l’11-M, va tenir lloc a Madrid un acte d’homenatge a les víctimes de la deflagració i les seves conseqüències, on es va inaugurar el monument alçat en el seu record.

En un event de la seva naturalesa, de commemoració, on el silenci i la reflexió són els elements que guarneixen l’acte, hi van sobrar les vergonyoses i penoses discussions entre partidaris del Partit Popular i seguidors socialistes; tot marcat per la manifestació del dia anterior secundada pel PP. Crits i diferents disputes trencaven l’ambient de recolliment i harmonia característic en moments en què es recorda als desapareguts, en aquest cas a les vies.

Tanmateix, potser si ho pensem amb més deteniment arribarem a la conclusió que aquells fets no són més que un fidel reflex del clima de crispació que s’està vivint aquests últims mesos a Espanya.

Amb unes elccions municipals cada vegada més aprop, l’oposició del Govern central aprofita al màxim els recursos que els de ZP els serveixen en safata i, amb l’ornament de tot tipus de desqualificacions, l’ús de la crítica fàcil i destructiva –no constructiva- és cada vegada més recorrent.

La reaparició de la banda armada d’ETA amb l’explosió d’un artefacte a la recentment inaugurada T4 de l’aeroport de Barajas en què van morir dues persones, la dubtosa condemna de De Juana Chaos i la seva posterior vaga de fam han portat a l’executiu de Zapatero a atenuar la pena de 3 anys de presó de l’assassí etarra, després d’alguna concessió -no menys justa, jurídicament parlant- del poder judicial per no posar més en perill l’estabilitat del país quant a la pau pel conflicte basc. La decisió de l’executiu, concretament assumida per Pérez Rubalcaba al capdavant d’Interior, ha suposat la reobertura de ferides en les Associacions de Víctimes del Terrorisme i l’esclat de la fúria en els sectors més diversos de la població i l’opinió pública. I d’aquesta situació en treu el màxim rendiment el principal de la oposició, Mariano Rajoy.

Amb la més absoluta neutralitat i efectuant una reserva de les meves opinions personals sobre els diferents fets -ja que, tot i gaudir com a ciutadana d’un dret a la llibertat d’expressió, malhauradament mai es gaudeix d’absoluta independència a l’hora de manifestar els pensaments-, vull fer des d’aquí una crida a tots aquells que se sentin decebuts i preocupats per com funciona actualment Espanya, i de retruc el nostre país, a rebutjar manipulacions partidistes quan se’ns cridi a les urnes d’aquí a poc temps. Pensem tots que per què un país funcioni hi ha d’haver serenitat i a Espanya d’aquesta en falta molta. Precisament, diumenge a “La Vanguardia” llegia un encertat article que analitzava que si tot el succeït darrerament hagués tingut lloc en el context de la pesseta, l’economia espanyola estaria sota mínims. Per tant, donem gràcies a trobar-nos immersos ja en la zona euro, tot i que jo em pregunto: s’atrevirien els polítics a actuar d’igual manera, muntant espectacles com el viscut al Senat la setmana passada per exemple, si l’euro no fos la nostra moneda? És un apunt que sorgia d’aquell escrit. Per ara ens haurem de centrar en veure què succeeix al Congrés aquesta setmana quan Alfredo Pérez Rubalcaba comparegui per aclarir la decisió sobre De Juana.

Últimes tendències

2007-03-11T21:57:00.000+01:00

Qualsevol que hagi llegit la rúbrica d’aquesta entrada pensarà que el seu contingut versa sobre roba, alta costura, música o quelcom sotmès als fluxos dels temps i gustos de les persones. Realment, el que aquí vull apuntar no dista gaire d’aquest concepte de tendència, més aviat gens. De fet, la moda de la que us vull parlar és de la dels blogs.

La tria d’aquest tema troba la seva raó en unes ratlles que el “Magazine” de “La Vanguardia” ha dedicat a la BLOGOSFERA i que m’han cridat l’atenció, no tant pel seu contingut sinó perquè se’n realitza una menció curiosa. La pàgina 112 de la revista fa esment de la creixent proliferació de blogs a la xarxa, titllant el fenomen no ja com una moda, sinó com una saturació.

Des de les persones “de a pie” fins als artistes -com músics, pintors, escriptors o dissenyadors-, tots tenen un espai anomenat BLOG on guarden fets, sensacions i sentiments producte de la seva vida, com si d’un diari es tractés; tanmateix, enlloc de conservar-ho en la privacitat de cadascú, els seus escrits s’exposen al públic. Prova del que l’article anomena saturació és que, pràcticament cada dia, aquell que sovinteja blogs acaba descobrint algun que altre conegut que s’apunta a la moda de crear-se’n un de propi. A més, destaca la revista que en aquest racó tothom deixa fluir la seva creativitat, que queda plasmada tal i com ho fa l’artista amb la seva obra, fet que no deixa d’impressionar-me, doncs no sempre s’ha tractat així l’interès per desenvolupar la creativitat d’un mateix; ara ja no s’és bohemi, ara s'és TRENDY.

Crec que en obrir aquest meu univers vaig fer referència a la importància que té el moviment blogístic actualment, i per aquest motiu no ens ha de resultar estrany que qualsevol persona amb un mínim poder d’influència en faci ús, utilitzi aquesta eina que és el blog, per acostar els seus pensaments -polítics, per exemple- a tots aquells que el llegeixen amb més o menys assïduitat. Internet ha convertit el simple dietari en un instrument que de tot en pot fer ressò.

Jo, personalment, no aspiro a conquistar masses, però sí que aquells que em visitin i facin una passejada per “casa meva” gaudeixin amb el que intento transmetre i, qui sap, potser aprenguin alguna cosa nova.

Propera parada: 80 anys

2007-03-04T23:29:00.000+01:00

Al cap, imaginat com el bagul de la Karina, hi tinc un munt de records de nosaltres. És ben cert que la relació que ens ha unit a tu, l’avi, i a mi, la néta, ha estat sempre especial. Tinc presents tantíssimes coses que tot el que aquí evoqui serà poc. Recordo com m’explicaves els contes més variats, sorgits de la teva inquieta imaginació, amb els personatges més pintorescs; la meva afició per fer-te de perruquera i pentinar el teu cabell llis, gris: tu assegut a la butaca i jo darrera amb la pinta vermella i algun producte imaginari. La teva paciència i actitud canallera em van ensenyar a anar amb bicicleta al carrer Sant Francesc de Matadepera; sempre tu, capità, i jo, bandera, tal com fa la cançó. I en la innocència de la nena que encara era, sovint et manifestava el desig de tenir-te al meu costat sempre: “Avi, quan sigui gran i em casi ho celebrarem junts, tu hi seràs!”.

Ahir arribaves a l’avantsala dels vuitanta; 79 anys et plovien al damunt, igual que els millors desitjos d’aquells que més t’estimem. Qui ho hagués pensat aquell fatídic 24 d’agost de 2004 ? Qui més que nosaltres ha d’agraïr poder-te tenir encara aquí, gairebé tres anys més tard? Un obstacle més en aquesta carrera que és la vida, però que aquesta vegada t’afectava la salut, el més preuat que posseeix l’home per sobreviure. Ja t’havies encarat a altres dificultats, encara que a cap com aquella. Tanmateix, vas vèncer, vas decidir guanyar; i amb la victòria coneixies la vida d’una altra manera. Aquell ensurt és avui un record agredolç que fa pensar que aquests tres anys no els haguéssim tingut si no haguessis plantat cara a la malaltia com ho vas fer, caminant amb més valentia i valor que mai.

Des d’aleshores sents la set de romandre més temps aquí, al món terrenal i sensible, reflex del germà perfecte, el que alberga les idees.“Jo vull viure cent anys” vas dir aquell dia aferrant-te a la vida; no ho oblidaré mai. Gràcies a aquesta meta, a les fortes ganes de viure que t’han impulsat a pugnar contra els pitjors enemics de la vida, et tenim amb nosaltres.

Per això avui et desitgem que puguis compartir encara uns anys més amb els que tant t’estimem ; i per tots aquests anys d’amor, alegria, lluita, sacrifici... MOLTES FELICITATS!

EL PERFUME de Patrick Süskind

2007-03-02T15:59:00.000+01:00

EL PERFUME, la novel.la històrica de Patrick Süskind, va caure a les meves mans fa pocs dies, després d’haver passat per les del meu germà, que és qui em va recomanar la seva lectura. “Historia de un asesino”, tal i com està subtitulat, és només un incís de l’enorme entramat d’històries de la vida de Jean Baptiste Grenouille, el protagonista, a la França del segle XVIII.

Tot i no tractar-se d’un relat trepidant o actiu -especialment al principi-, les pàgines sorgides de la inventiva de Süskind encisen poc a poc al lector fins a provocar en aquest una sensació de no poder parar d’engolir paraules, paraules i més paraules; un cop tastades i assaborides, una dosi important al dia s’acaba fent necessària. La intriga i les emocions van creixent a mesura que el protagonista es coneix a ell mateix a través de les seves vivències i, sobretot, mitjançant el seu superdotat poder olfatiu. I és que Grenouille, nascut i crescut en la misèria, es desenvolupa sabent que és diferent dels altres, doncs posseeix un do excepcional: un olfacte prodigiós que li permet detectar l’entera existència d’olors, amb una facilitat i intensitat de la qual no gaudeixen la resta d’éssers vius. Aquesta peculiaritat seva l’allunya de la societat tot marginant-se en el seu món de les olors i al mateix temps, tanmateix, li ofereix convertir-se en un afamat i reconegut perfumista.

En descobrir frustradament la falta d’olor propi que el caracteritzi com a ésser existent, Grenouille s’obsessiona en trobar una fragància que el converteixi en individu, i posteriorment en l’home perfecte, respectat i apreciat per tothom. Amb l’afany d’obtenir aquest perfum diví, proveït del seu sensitiu olfacte i savi de les tècniques magistrals més complexes per aconseguir aromes, Jean Baptiste decideix apropiar-se de l’essència d’aquelles persones que provoquen més sensacions entre la gent: la de noies de gran bellesa i sensualitat, arribades a la pubertat i conservadores d’una intacta virginitat. Aquest desitjat objectiu el fa presa d’una greu follia, la qual el porta a realitzar fets tan irracionals que l’impulsen a la seva destrucció personal.

L’autor alemany fa palesa la seva habilitat descriptiva en aquesta obra on els més variats perfums, efluvis i ferums són excel.lentment dibuixats en una narrativa que al llarg de l’obra s’enriqueix de forma progressiva. Inspirador d’emocions tan diverses com la tendresa i la repugnància, el treball de Süskind ja s’ha vist recompensat amb una producció cinematogràfica que espero sigui fidel al contingut del llibre, doncs encara no he tingut l’oportunitat de veure-la.

Vocació d'advocat

2007-02-24T15:17:00.000+01:00

El dijous passat (22 de febrer) la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, de la qual en sóc alumna del quart i penúltim curs actualment, va acollir la Fira d’Ocupació Laboral. L’obertura d’aquest event va córrer a càrrec dels advocats, els despatxos més importants de la ciutat comtal; posteriorment els tocarà a notaris, registradors i magistrats. Des de Freshfields Bruckhaus Deringer fins a Roca Junyent l’oportunitat oferida per la facultat va ser molt profitosa i motivadora.

Per als que no em coneixeu gaire -o gens- i heu vingut a parar a aquest blog, anunciar-vos que una servidora és una amant de la seva carrera i futura professió com a lletrada. Cap dia m’he arrepentit d’haver fet tria d’aquests estudis. I encara diria més, amb els anys noto que creix aquest inclinació pel Dret.

La Fira d’Ocupació Laboral ha estat una empenta per viure encara amb més passió aquesta meva ocupació. Tot i que a casa ja pertanyem al ram jurídic i, com és lògic, ho pugui tenir més fàcil per obrir-me pas en aquest món ferotge de la justícia, vaig convenir rondar les paradetes de cada bufet, muntades al hall de la facultat com les dels hippies al portal de Sant Roc de Terrassa. I és que un ha de cercar el formatge sempre (SPENCER JOHNSON, ¿Quién se ha llevado mi queso?), siguin quines siguin les circumstàncies, vinguin mal dades o no. L'entrada de l'edifici principal de la facultat havia adquirit l’aparença fidel d’un mercat – ben mirat ho era- i com aquells que se senten cridats per les rebaixes post-nadalenques, vam acabar amb un munt de carpetes i bolígrafs propagandístics. Personalment, tot i l’enrenou d’stands que hi havia, crec que l’afluència d’estudiants interessats en aquell assortiment era molt baixa.

Curiosos com cap altri, ens vam interessar pel més mínim detall de cada un dels més internacionals i ben considerats bufets; la il.lusió augmentava a cada pas que donàvem. Crec que des d’aquell instant vaig ser conscient que no deixaria escapar cap bocí d’oportunitats que m’oferís el món per desenvolupar això que tant m’estimo. Tot i tenir ben clar que a la llarga o a la curta vull convertir-me en cap de rata, prenent aquesta expressió del tan conegut a casa val més cap de rata que cua de lleó, sempre és prestigiós formar part d’una firma de jurisconsults com Baker & McKenzie o Uría Menéndez. A més, de ben segur que l’experiència que s’adquireix és abundant, tan enriquidora per al futur que qui sap, potser algun dia nosaltres aconseguim una certa embergadura.

Certament va ser un plaer descobrir algunes de les possibilitats que ofereix l’ampli món laboral dels juristes. Amb tot, ara és moment de treballar molt per assolir tot el que ens proposem i en un futur esperem no molt llunyà, recollir els fruits del nostre esforç.

La vida és un tango

2007-02-22T23:03:00.000+01:00

Avui fas 87 anys, tota una fita a la que, segur, no pensaves arribar tan i tan bé, sencera i autosuficient. Ja et falta molta gent que t’estimaves però valores ser aquí, amb els teus.

És moment de fer balanç. Mires enrere i veus anys plens d’amor i felicitat. T’adones que la vida és un tango, que hem de ballar tots des que arribem al món; dançarem amb més o menys gràcia, però sempre amb il.lusió i entusiasme. Viure, sentir, gaudir... tot el què l’acompanya no es pot deixar escapar, ja que aquest ball que dura uns instants, és irrepetible. La música és la que ens ha de portar en les passes que conformen aquest exquisit balanceig, un compàs que s’identifica amb tot el que ens envolta en forma de circumstàncies durant la nostra existència.

La vida és creada per gaudir-la i aquesta, juntament amb l’encàrrec de fer-la gaudir a aquells que la disposen, és la nostra més preuada missió, una encomana que hem d’aconseguir portar a la realitat en el nostre camí.

A tu, per intentar-ho encara avui com ho has fet des dels teus primers dies, enhorabona! I no deixis mai de lluitar.

Aproximació a una recepta per la felicitat

2007-02-18T18:37:00.000+01:00

Ahir el dia, que s'havia aixecat gris, començava amb un cert sentiment de melanconia enganxat a l’ànima. L’afany per què tot sortís perfecte i les ganes de compartir un dia molt especial amb els que més t’estimes no despertava com jo més havia esperat.

Tanmateix, avui em sento la persona més afortunada del món per tenir al voltant unes grans persones, els millors INGREDIENTS per trobar de tant en tant la FELICITAT anhelada per tots: una gran FAMÍLIA i unes AMISTATS d’aquelles que no moren mai. A tots ells els he d’estar agraïda per tot el que ahir i sempre van fer i fan possible (a vegades no sé si en sóc prou mereixedora). Per tot això, MOLTES GRÀCIES!

El pas del temps

2007-02-13T11:03:00.000+01:00

El temps: un atleta que amb els anys corre més i arriba abans a la meta; un escultor que treballa amb els nostres cossos, imprimint artísticament la seva petjada a la nostra pell, cabells; una invisible força que és immutable i eterna, doncs sempre és present. I em pregunto, és el temps el que passa o som nosaltres que envellim i ell resta essent el que era des de l’inici? A qui no preocupa el pas del temps? Ningú gaudeix d’una posició indiferent en aquest sentit, sobretot quan s’acosta alguna data que et recorda que envelleixes poc a poc.

Tanta preocupació no és per no res (ara m'entendreu més bé). I és que el proper dissabte, dia 17, és el meu aniversari. Sí! Em sap greu treure’m el 21, xifra a la que em vaig adaptar fàcilment, per coronar-me amb un 22. De fet, pensant-t’ho bé, només seré un dia més gran, i això no ho fa gaire diferent no ? Ja us explicaré què tal senten! Als que feu anys: MOLTES FELICITATS!

Començant a construir

2007-02-11T20:11:00.000+01:00

(Escric aquestes línies en un moment en què la inspiració ha aparegut de sobte, de forma inesperada, sense avisar, com sol sempre visitar-me. Estava llegint un llibre escrit per un gran escriptor i filòsof, del qual us parlaré força sovint – espero -, quan un corrent elèctric m’ha recorregut el cervell. M’ha desconnectat de la lectura obligant-me a aparcar-la per escriure tot el que aquí llegiu. Havia de buidar les idees que han començat a passejar pel meu cap i necessitaven brollar de dins meu.)

Començo aquest viatge bloggístic gairebé sense rumb. No sé on em dirigeixo, així que deixo que la inèrcia, sempre capriciosa, em porti allà on ella desitgi, de la mateixa manera que ara m’ha fet volar fins aquí i m’ha proporcionat la resposta als meus dubtes.

Uns quants dies ençà em preguntava si crear un blog sobre les meves inquietuds, els meus somnis, les meves aficions o “hobbies”, els meus pensaments, experiències... seria una bona idea. De fet, mentre duraven els dubtes m’envoltava un cúmul de sensacions que m’impulsaven a fer el que ara estic fent; però a la vegada, les pors a què el contingut del blog fos poc substanciós i a què aquest quedés desfassat per la falta de temps de dedicació em treien les il.lusions.

Sé, i he comprovat, que el món dels blogs no és només això, sinó un univers plagat de ments impassives, actives, que se senten mogudes per les coses que succeeixen dia a dia, així com també per les seves aficions, les quals són exhaustivament desenvolupades en la finestreta que s’han obert al món virtual.

Crec que els bloggers són comunicadors intranquils, que se senten envaïts per preocupacions per l’estat de la nostra estimada Terra. Tan és així, que amb la seva labor, els seus relats, els seus posts de persones encara accessibles, dipositen un petit gra d’arena per la millora del món; un petit granet que sumat a la gran quantitat d’altres persones com ells, fan avançar la nostra societat cap a un conjunt de persones cada dia més conscients que han de fer canviar el món.

Jo també vull canviar-lo, i si aquí se’m dóna una petita oportunitat, què millor que aprofitar-la. Així doncs, com podeu veure, els factors que m’han impulsat a construir aquest raconet no són gaire distints dels que motiven a altres. Tanmateix, la “culpable” de què ara sigui jo la comunicadora ha estat la meva mami. Ella també escriu en un blog dedicat essencialment a la cuina, la seva passió. I veure-la tan intensament immersa en el seu desenvolupament i contenta dels resultats que mica en mica obté, em va acabar d’obrir els ulls. Ella m’ha anat animant a ser una blogger, així que: gràcies altra vegada!

No puc no esmentar, que abans d’endinsar-me en aquesta tasca, que a simple vista sembla senzilla, he necessitat documentar-me a través de la lectura de blogs que mica en mica he anat trobant i a tots ells també els vull agrair la seva ajuda indirecta.

Presa la decisió, moltes salutacions a tots aquells que visiteu aquest espai; espero que us agradi.