L'OMBRA DEL VENT de Carlos Ruiz Zafón

L’obra més coneguda de l’escriptor Carlos Ruiz Zafón és de la que en aquesta ocasió m’agradaria fer-vos un comentari. Recordo que em vaig llegir el llibre l’estiu que havia estat a Colònia i és que tant a l’S com a l’U-Bahn podia observar cada dia algun passatger amb un exemplar a les mans que aprofitava qualsevol moment per endinsar-se en el seu món. Em va impressionar i il.lusioinar que una obra catalana, que parla tant de Barcelona, arribés tan lluny i amb tanta energia. Aquest fet, sumat a què algú me n’havia fet una excel.lent crítica, m’impulsà a acudir al bibliotecari de casa, el meu pare; ell seria el perfecte venedor de literatura, doncs gairebé cada llibre ha passat per les seves mans i ulls. “Tenim l’Ombra del Vent (Der Schatter des Winds és el títol en alemany) ? ». Com em temia, la resposta fou afirmativa. “Jo l’he intentat llegir” em digué, “però no vaig poder continuar-lo, és dels pocs llibres que he hagut d’abandonar”. Vaja, començava amb mal peu. Però tot i així, no em va fugir del cap la idea de llegir-me’l, volia degustar-lo algun dia no gaire llunyà.

Després d’un parell de llibres, per fi vaig optar per iniciar la lectura de l’obra de Ruiz Zafón. En un primer moment llegia per la inèrcia que t’empeny a fer-ho quan tens set de saber com segueix la història i, per moments, em vaig sentir capativada per les línies de les seves pàgines. No me n’adonava i a cada moment tenia el llibre enganxat a les falanges, doncs a cada paraula es feia més interessant.

La tècnica de l’escriptor és bastant rica i demostra la seva capacitat per atraure el lector, ja que el món que descriu, el relat, t’endinsen en ells fins que els acabes fent teus. La precisió amb què dibuixa la Barcelona de la primera meitat del segle XX, la del Modernisme i la postguerra, és la mateixa que la del pintor realista, doncs quan parla de la ciutat comtal sembla que un s’hi estigui passejant en aquell precís moment. De fet, l’altre dia una companya de la classe d’alemany va portar-me el treball que havia realitzat una amiga seva quan va acudir a una excursió que s’organitza per la ciutat recorrent cada racó descrit a L’Ombra del Vent. En ell s’hi reunien un bon grapat de fotos de llocs que apareixen a la novel.la, i per cada una d’elles l’autora del treball havia inclòs un trosset de l’obra de l’escriptor barceloní on es realitzava la descripció de l’edifici o la botigueta fotografiada.

A més de tot el dit fins ara, la història d’amor i misteri és molt bona, tendra i atractiva. El fil argumental està acuradament treballat i tot el que conforma el seu context és perfecte per acompanyar-lo: l’època és descrita de forma brillant conformant l’obra com una novel.la històrica, la meteorologia, les costums vigents en aquell temps... L’atrezzo narratiu és de primera. La veritat és que no vull fer-vos avanç sobre l’argument, doncs penso que val la pena començar el llibre sense saber-ne res, iniciar-lo “tabula rasa”, i és per això que he optat per no fer cap mena de resum sobre el contingut de l’obra

Com a apunt final, només vull esmentar que em va encantar! Crec que és un dels llibres que tothom hauria de llegir almenys una vegada a la vida i des d’aquí us en recomano la seva lectura; a veure si us hi animeu!

"Europe's living a celebration"

Avui l’Europa que començava a concebre’s l’any 1951 amb la constitució de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer), sorgida de les idees de Schumman i Adenauer, inspirada en la concepció d’una Europa unida i democràtica del polític francès Jean Monnet, arriba a la cinquantena.

L’Europa cohesionada naixia un dia 25 de març de 1957 amb la firma dels Tractats de Roma, acords amb unes finalitats bàsiques d’unió, després de segles de desavinences, entre França i Alemanya. La fi de la Segona Guerra Mundial va implicar que els teòrico-polítics de l’època posessin fil a l’agulla per començar a construir la pau global mitjançant la contribució de tots els Estats. Per una banda, es formava l’ONU amb l’esperit universalista de ser reunió del conjunt de les nacions i països existents al món, prenent com a exemple el fracassat model de la Societat de Nacions nascuda després de la Primera Gran Guerra; i per altra banda sorgia, amb objectius econòmics i regionals, la Comunitat Econòmica Europea, el Mercat Comú, ja un temps més tard.

Però l’Europa de fa cinquanta anys no era la que actualment encara està dibuixant-se, el perfil dels seus inicis no té res a veure amb la complexió de l’organització supraestatal que és ara. De sis Estats que decidiren constituir aquest projecte en comú dels països del vell continent, s’ha passat a una entitat amb una identitat nacional que n’aplega ja 27, després que Rumania i Bulgària hagin acabat d’assolir les condicions per la seva adhesió.

Per Espanya, que tot just l’any 57 començava a arrencar de la postguerra i submergida en la dictadura franquista, el projecte europeu no fou una realitat fins el 12 de juny de 1985, moment en què es firmà l’Acta d’Adhesió de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea, que no entrà en vigor fins l’1 de gener de 1986, any en què també es firma l’Acta Única Europea. D’ençà, les activitats de la CE han estat múltiples, acostant els Estats les seves “policies” en els diferents àmbits: econòmic –camp en qual es concentra al principi-, monetari, de seguretat, legislatiu, polític... Els Estats ratifiquen els Tractats de Maastrich el 1992 –que motiva l’únic canvi existent fins avui a la nostra Constitució, concretament a l’article 13.2.- , d’Àmsterdam el 1997, de Niça el 2001. Després de l’innegable èxit de l’adopció de la moneda única l'any 2002 per 12 dels Estats integrants de la Unió Europea, l’Euro, s’acosten èpoques més difícils: l’any 2005 es proposa la ratificació del Tractat per la Constitució Europea adoptat pel Consell l’any anterior, la qual és rebutjada per un dels Estats clau de la Unió Europea, França, assistint a una època que ha estat anomenada “crisi constitucional”.

Malgrat aquesta situació, no podem permetre que les últimes passes donades en el camí per a la macro Europa enterboleixin una data que ha de celebrar-se pel que ha suposat pels països que conformen la UE, com per exemple Espanya.

Retrobament amb un vell conegut, desconegut alhora

Finalitzat el període d’exàmens de gener prenguérem la decisió d’incorporar-me al despatx familiar dues tardes a la setmana, aprofitant els dies que posteriorment tinc Deutsch Kurs. La meva feina consisteix bàsicament en aprendre, a la vegada que ajudo, d’alguna manera, a realitzar tasques relacionades amb els assumptes més variats.

Dilluns m’apareixia a l’escriptori un cas que certament em portava molts records i que motivava el meu interès en desenvolupar-lo; es tractava de preparar una demanda de redempció forçosa d’un cens, una figura jurídica actualment desconeguda i en desús quant a la seva constitució, que justament va ser l’objecte d’estudi del meu treball de recerca de batxillerat. De fet, resulta ser una institució tan obsoleta avui, que a Dret Civil -part de drets reals- a la facultat tan sols se’n va fer una breu menció, fet que no és més que una fotografia de l’estat del cens a l’actualitat; sembla trist pensar que estem assistint a la lenta agonia de l’emfiteusi però així de dinàmica és la disciplina jurídica, que evoluciona i es mou a la par que ho fa la societat.

Tanmateix, la seva definitiva desaparició no es pot establir temporalment de forma clara, ja que el cens està sotmès, ara per ara, a ressucitar contínuament tantes vegades com faci falta, habitualment quan hom es trobi amb ell en el Registre de la Propietat en el moment de procedir a la venda d’un immoble o simplement en intentar sol.licitar un préstec hipotecari. Al full d’inscripció de la finca hi constarà com a càrrega un cens de qualsevol tipus de domini que l’obligarà a pagar un cànon o pensió simbòlica anual al censualista. En aquest precís moment una pluja de preguntes li plourà al cap: Què és un cens? Per què ha de pagar aquestes quantitats ridícules anualment? Com pot evitar-ho?

El cens emfitèutic és una institució que ha tingut una trascendència econòmica i social a Catalunya molt important, motiu pel qual no se’l pot desmerèixer. La seva base, que es situa en temps força remots com a l’antiga Roma, la trobem en la necessitat de posar en explotació terrenys inhabitats o introduir millores en terrenys agrícoles existents. La seva funció s’extén fins a la constitució del món urbà; de fet, ciutats catalanes com Barcelona i Terrassa s’han desenvolupat a través de l’emfiteusi. Jurídicament podem definir el cens com aquell contracte en virtud del qual un immoble se subjecta al pagament d’una pensió anual com a retribució d’un capital rebut en diner, o un domini que es transmet amb dit immoble. Per mitjà del cens una finca és posseïda a perpetuïtat per una persona, l’emfiteuta, el qual, juntament amb els seus successors, tots ells possessors del domini útil, restaran obligats a pagar un cànon periòdic –l’anomenat cens- al senyor del domini directe o censualista. Per deixar-ho més clar, amb l’emfiteusi es desdobla el dret de propietat, assumint l’emfiteuta, com hem dit, el domini útil, i el censualista el domini directe.

No obstant la seva valuosa funció en altres èpoques, el servei d’aquesta institució a la societat és avui nul i és per això que, com s’ha dit amb anterioritat, quan el cens surt a la llum actualment només és per exercir el dret de redempció. Aquest és el que permet a l’emfiteuta deslliurar-se del lligam que mitjançant el contracte uneix la finca amb el censualista i ell mateix. Durant els últims anys es coneix que la redempció ha estat un recurs molt utilitzat per la gran majoria de propietaris afectats per la presència de l’emfiteusi al seu immoble, que sorpresos per la seva repercussió econòmica en decideixen la seva extinció.

Doncs bé, aquesta és la situació que inspirava la demanda que havia de preparar, ja que els propietaris de la finca gravada no van arribar a acord amb el censualista per redimir l’emfiteusi. I és que si no és possible el consens entre les parts a l’hora d’establir el preu de redempció, com era en el present cas, s’ha d’acudir a la via judicial mitjançant l’exercici de l’acció de redempció forçosa.
I fins aquí el breu desenvolupament d’aquesta figura que va cridar-me l’atenció el dilluns i a temps de batxillerat a l’hora d’elegir tema d’investigació. Ara referint-me a aquest espai en concret, espero que aquesta secció jurídica vagi “in crescendo” i als lectors els serveixi per conèixer una mica més aquest apassionant món. En aquesta faig aportació del meu més humil coneixement de la matèria que contínuament es troba en formació i l’únic que desitjo és servir d’alguna ajuda als desconeixedors i d’opinió sincera als juristes tant iniciats, com –i així m’agradaria- experimentats.

Ascens a La Mola

Sovint les inquietuds ens persegueixen a l’hora de fer una activitat conjunta amb alguns vells amics. Amb ells –en aquest cas, elles-, que ho has viscut gairebé tot, és fàcil acabar caient en la rutina, un espiral del que ningú s’escapa de ser-ne esclau. T’oblides de la senzillesa d’algunes sortides i els tòpics “sopar i sortir” no és cert que t’avorreixin, però et tenen una mica cansat, ja es repeteixen gairebé cada setmana.

La bombeta s’encén amb una excusa feta a mida: s’ha de celebrar l’aniversari de la Sílvia i les agendes no quadren. L’únic moment de la setmana en què coincidim és el dissabte de matí a vespre. En un primer moment s’opta per fer un dinar en un lloc especial després d’una estona de karts: fora de pressupost, aquest mes està essent dur. Olot i la Fageda d’en Jordà ens criden l’atenció, però el preu segueix alt. La mítica pujada a LA MOLA acaba vencent el concurs de propostes i s’imposa la sobrietat. Acabat de decidir ens repartim la feina i l’endemà Déu dirà si podem caminar fins al cim, doncs presa la decisió es posa a ploure.

M’aixeco del llit i instintivament enretiro les cortines per veure lluir el sol; el dia és esplèndid, ens acompanyarà el bon temps. Preparo la bossa embotida de productes per fer l’aperitiu, obro l’armari, faig tria de la roba més esportiva, em calço aquelles wambes comprades a Colònia -que tant m’agraden i bons records m’inspiren- i m’unto una mica la cara de protecció solar. Són vora les 12, hora en la que hem quedat a la Sant Jordi per enfilar el camí cap a Can Poble.

Comencem a caminar amb energia per agafar el Camí dels Monjos. Les pujades sempre costen però l’excursió esdevé tan divertida: no parem de xerrar, sol.licitem paradetes constants per menjar uns cacauets i beure aigua, els esbufegs són continus i les rialles tontes comencen a treure el cap. Encara estem a mig camí i ja volem ser a dalt. Però l’espera s’escursa mentre gaudim de la nostra companyia.

Ja hi som. Des del cim el món no té fi. Al nord hi ha més muntanyes i valls que et deixen embaladit amb la seva immensa bellesa; al sud, la ciutat, que s’extén fins a tocar Collserola. Al mateix temps un se sent amo del món i un bocí insignificant d’aquest. L’experiència és sensacional, inexplicable i la seva grandesa deixa sense alè i encisa.


Viscut aquest moment, només resta trobar un bon espai per fer rotllana i dinar plegades. S’obren les bosses i el festí arrenca. Les panxes plenes i per fi toca bufar les espelmes : FELICITATS SÍLVIA!! El temps passa volant; no ens n’adonem i ja és hora de recollir i desfer el camí, ja que no volem que el sol marxi abans de ser a baix. Ha estat magnífic el pícnic campestre i convenim repetir-ho sense gaire dilació. De retorn el viarany és més suau, tot i que els genolls es ressenteixen de tant treballar com a frens. Feixugues agafem els cotxes via el punt de trobada per conduir fins a la propera destinació, casa. Toca acomiadar-se. Els nostres camins, els de la majoria, se separen. En aquests moments els nostres ulls brillen de felicitat d’haver compartit un dia inoblidable a les alçades amb un bon pessic d’amigues.

Recull analític d'espectacles vergonyosos

Diumenge passat, coincidint amb el tercer aniversari dels atemptats terroristes de l’11-M, va tenir lloc a Madrid un acte d’homenatge a les víctimes de la deflagració i les seves conseqüències, on es va inaugurar el monument alçat en el seu record.

En un event de la seva naturalesa, de commemoració, on el silenci i la reflexió són els elements que guarneixen l’acte, hi van sobrar les vergonyoses i penoses discussions entre partidaris del Partit Popular i seguidors socialistes; tot marcat per la manifestació del dia anterior secundada pel PP. Crits i diferents disputes trencaven l’ambient de recolliment i harmonia característic en moments en què es recorda als desapareguts, en aquest cas a les vies.

Tanmateix, potser si ho pensem amb més deteniment arribarem a la conclusió que aquells fets no són més que un fidel reflex del clima de crispació que s’està vivint aquests últims mesos a Espanya.

Amb unes elccions municipals cada vegada més aprop, l’oposició del Govern central aprofita al màxim els recursos que els de ZP els serveixen en safata i, amb l’ornament de tot tipus de desqualificacions, l’ús de la crítica fàcil i destructiva –no constructiva- és cada vegada més recorrent.

La reaparició de la banda armada d’ETA amb l’explosió d’un artefacte a la recentment inaugurada T4 de l’aeroport de Barajas en què van morir dues persones, la dubtosa condemna de De Juana Chaos i la seva posterior vaga de fam han portat a l’executiu de Zapatero a atenuar la pena de 3 anys de presó de l’assassí etarra, després d’alguna concessió -no menys justa, jurídicament parlant- del poder judicial per no posar més en perill l’estabilitat del país quant a la pau pel conflicte basc. La decisió de l’executiu, concretament assumida per Pérez Rubalcaba al capdavant d’Interior, ha suposat la reobertura de ferides en les Associacions de Víctimes del Terrorisme i l’esclat de la fúria en els sectors més diversos de la població i l’opinió pública. I d’aquesta situació en treu el màxim rendiment el principal de la oposició, Mariano Rajoy.

Amb la més absoluta neutralitat i efectuant una reserva de les meves opinions personals sobre els diferents fets -ja que, tot i gaudir com a ciutadana d’un dret a la llibertat d’expressió, malhauradament mai es gaudeix d’absoluta independència a l’hora de manifestar els pensaments-, vull fer des d’aquí una crida a tots aquells que se sentin decebuts i preocupats per com funciona actualment Espanya, i de retruc el nostre país, a rebutjar manipulacions partidistes quan se’ns cridi a les urnes d’aquí a poc temps. Pensem tots que per què un país funcioni hi ha d’haver serenitat i a Espanya d’aquesta en falta molta. Precisament, diumenge a “La Vanguardia” llegia un encertat article que analitzava que si tot el succeït darrerament hagués tingut lloc en el context de la pesseta, l’economia espanyola estaria sota mínims. Per tant, donem gràcies a trobar-nos immersos ja en la zona euro, tot i que jo em pregunto: s’atrevirien els polítics a actuar d’igual manera, muntant espectacles com el viscut al Senat la setmana passada per exemple, si l’euro no fos la nostra moneda? És un apunt que sorgia d’aquell escrit. Per ara ens haurem de centrar en veure què succeeix al Congrés aquesta setmana quan Alfredo Pérez Rubalcaba comparegui per aclarir la decisió sobre De Juana.

Últimes tendències

Qualsevol que hagi llegit la rúbrica d’aquesta entrada pensarà que el seu contingut versa sobre roba, alta costura, música o quelcom sotmès als fluxos dels temps i gustos de les persones. Realment, el que aquí vull apuntar no dista gaire d’aquest concepte de tendència, més aviat gens. De fet, la moda de la que us vull parlar és de la dels blogs.

La tria d’aquest tema troba la seva raó en unes ratlles que el “Magazine” de “La Vanguardia” ha dedicat a la BLOGOSFERA i que m’han cridat l’atenció, no tant pel seu contingut sinó perquè se’n realitza una menció curiosa. La pàgina 112 de la revista fa esment de la creixent proliferació de blogs a la xarxa, titllant el fenomen no ja com una moda, sinó com una saturació.

Des de les persones “de a pie” fins als artistes -com músics, pintors, escriptors o dissenyadors-, tots tenen un espai anomenat BLOG on guarden fets, sensacions i sentiments producte de la seva vida, com si d’un diari es tractés; tanmateix, enlloc de conservar-ho en la privacitat de cadascú, els seus escrits s’exposen al públic. Prova del que l’article anomena saturació és que, pràcticament cada dia, aquell que sovinteja blogs acaba descobrint algun que altre conegut que s’apunta a la moda de crear-se’n un de propi. A més, destaca la revista que en aquest racó tothom deixa fluir la seva creativitat, que queda plasmada tal i com ho fa l’artista amb la seva obra, fet que no deixa d’impressionar-me, doncs no sempre s’ha tractat així l’interès per desenvolupar la creativitat d’un mateix; ara ja no s’és bohemi, ara s'és TRENDY.

Crec que en obrir aquest meu univers vaig fer referència a la importància que té el moviment blogístic actualment, i per aquest motiu no ens ha de resultar estrany que qualsevol persona amb un mínim poder d’influència en faci ús, utilitzi aquesta eina que és el blog, per acostar els seus pensaments -polítics, per exemple- a tots aquells que el llegeixen amb més o menys assïduitat. Internet ha convertit el simple dietari en un instrument que de tot en pot fer ressò.

Jo, personalment, no aspiro a conquistar masses, però sí que aquells que em visitin i facin una passejada per “casa meva” gaudeixin amb el que intento transmetre i, qui sap, potser aprenguin alguna cosa nova.

Propera parada: 80 anys

Al cap, imaginat com el bagul de la Karina, hi tinc un munt de records de nosaltres. És ben cert que la relació que ens ha unit a tu, l’avi, i a mi, la néta, ha estat sempre especial. Tinc presents tantíssimes coses que tot el que aquí evoqui serà poc. Recordo com m’explicaves els contes més variats, sorgits de la teva inquieta imaginació, amb els personatges més pintorescs; la meva afició per fer-te de perruquera i pentinar el teu cabell llis, gris: tu assegut a la butaca i jo darrera amb la pinta vermella i algun producte imaginari. La teva paciència i actitud canallera em van ensenyar a anar amb bicicleta al carrer Sant Francesc de Matadepera; sempre tu, capità, i jo, bandera, tal com fa la cançó. I en la innocència de la nena que encara era, sovint et manifestava el desig de tenir-te al meu costat sempre: “Avi, quan sigui gran i em casi ho celebrarem junts, tu hi seràs!”.

Ahir arribaves a l’avantsala dels vuitanta; 79 anys et plovien al damunt, igual que els millors desitjos d’aquells que més t’estimem. Qui ho hagués pensat aquell fatídic 24 d’agost de 2004 ? Qui més que nosaltres ha d’agraïr poder-te tenir encara aquí, gairebé tres anys més tard? Un obstacle més en aquesta carrera que és la vida, però que aquesta vegada t’afectava la salut, el més preuat que posseeix l’home per sobreviure. Ja t’havies encarat a altres dificultats, encara que a cap com aquella. Tanmateix, vas vèncer, vas decidir guanyar; i amb la victòria coneixies la vida d’una altra manera. Aquell ensurt és avui un record agredolç que fa pensar que aquests tres anys no els haguéssim tingut si no haguessis plantat cara a la malaltia com ho vas fer, caminant amb més valentia i valor que mai.

Des d’aleshores sents la set de romandre més temps aquí, al món terrenal i sensible, reflex del germà perfecte, el que alberga les idees.“Jo vull viure cent anys” vas dir aquell dia aferrant-te a la vida; no ho oblidaré mai. Gràcies a aquesta meta, a les fortes ganes de viure que t’han impulsat a pugnar contra els pitjors enemics de la vida, et tenim amb nosaltres.

Per això avui et desitgem que puguis compartir encara uns anys més amb els que tant t’estimem ; i per tots aquests anys d’amor, alegria, lluita, sacrifici... MOLTES FELICITATS!

EL PERFUME de Patrick Süskind

EL PERFUME, la novel.la històrica de Patrick Süskind, va caure a les meves mans fa pocs dies, després d’haver passat per les del meu germà, que és qui em va recomanar la seva lectura. “Historia de un asesino”, tal i com està subtitulat, és només un incís de l’enorme entramat d’històries de la vida de Jean Baptiste Grenouille, el protagonista, a la França del segle XVIII.

Tot i no tractar-se d’un relat trepidant o actiu -especialment al principi-, les pàgines sorgides de la inventiva de Süskind encisen poc a poc al lector fins a provocar en aquest una sensació de no poder parar d’engolir paraules, paraules i més paraules; un cop tastades i assaborides, una dosi important al dia s’acaba fent necessària. La intriga i les emocions van creixent a mesura que el protagonista es coneix a ell mateix a través de les seves vivències i, sobretot, mitjançant el seu superdotat poder olfatiu. I és que Grenouille, nascut i crescut en la misèria, es desenvolupa sabent que és diferent dels altres, doncs posseeix un do excepcional: un olfacte prodigiós que li permet detectar l’entera existència d’olors, amb una facilitat i intensitat de la qual no gaudeixen la resta d’éssers vius. Aquesta peculiaritat seva l’allunya de la societat tot marginant-se en el seu món de les olors i al mateix temps, tanmateix, li ofereix convertir-se en un afamat i reconegut perfumista.

En descobrir frustradament la falta d’olor propi que el caracteritzi com a ésser existent, Grenouille s’obsessiona en trobar una fragància que el converteixi en individu, i posteriorment en l’home perfecte, respectat i apreciat per tothom. Amb l’afany d’obtenir aquest perfum diví, proveït del seu sensitiu olfacte i savi de les tècniques magistrals més complexes per aconseguir aromes, Jean Baptiste decideix apropiar-se de l’essència d’aquelles persones que provoquen més sensacions entre la gent: la de noies de gran bellesa i sensualitat, arribades a la pubertat i conservadores d’una intacta virginitat. Aquest desitjat objectiu el fa presa d’una greu follia, la qual el porta a realitzar fets tan irracionals que l’impulsen a la seva destrucció personal.

L’autor alemany fa palesa la seva habilitat descriptiva en aquesta obra on els més variats perfums, efluvis i ferums són excel.lentment dibuixats en una narrativa que al llarg de l’obra s’enriqueix de forma progressiva. Inspirador d’emocions tan diverses com la tendresa i la repugnància, el treball de Süskind ja s’ha vist recompensat amb una producció cinematogràfica que espero sigui fidel al contingut del llibre, doncs encara no he tingut l’oportunitat de veure-la.