Singles, una nova filosofia de vida

Un prototip de single, en aquest cas d'or, seria ell, George Clooney

Avui aprofito per parlar d’una emergent i ferma categoria social que en cert punt m’esgarrifa, ja que m’inclina a pensar en l’egoïsme que domina el primer món d’aquests temps; això sí, no pretenc desmerèixer les persones que se n’hi puguin considerar, doncs d’alguna manera també em resulten atractives, ja que dediquen el seu temps lliure a cultivar cos i ment, assolint així coneixements interessants del món i les diferents cultures, tenint així molt a aportar.

Pels desconeixedors d’aquesta paraula, single designa aquell col.lectiu de persones amb una nova opció de vida, reflex de la nova societat que avui desperta. Es caracteritzen principalment perquè viuen sols, de forma independent de la seva família, independentment de tenir o no parella, i entregats plenament a una única persona: ells mateixos. Capriciosos, els agrada sortir amb amics, conèixer gent nova, viatjar sovint, estar a la última...

El mercat, que amb intel.ligència sempre cerca nous sectors de població per dur a terme la seva expansió, ha trobat en els singles uns consumidors infalibles. De gustos refinats, hedonistes i materialistes, els preus dels productes que els agrada consumir no són motiu de preocupació; un simple “ho vull” o “m’agrada” implica una autorització per gastar sense altres condicions. Òbviament, les seves rendes, provinents del treball o d’altres fonts, no les han de compartir amb ningú, ni han de destinar-les al manteniment de persones que d’ells depenguin, fet que facilita l’acumulació de capital per a satisfer necessitats pròpies, així com també plaers. Amb tot, aprofitant l’avinentesa i aconsellades per les positives xifres dels diferents estudis de mercat realitzats, les empreses cada vegada ofereixen més béns i serveis a aquestes persones.

Aquesta filosofia de vida és adoptada cada vegada per més persones, concretament un 23% dels espanyols es poden considerar singles; una mitja alta que no iguala l’europea, que encara es situa més amunt amb un 30%. Podríem dir que ser single es confirma com una tendència creixent a l’actualitat, que troba les seves arrels en un ritme de vida que els impedeix gaudir d’una situació personal estable, ja sigui emocionalment o per motius de mobilitat laboral.

Si algú està interessat en aquest modus vivendi, pot consultar el monogràfic especial que La Vanguardia ha dedicat als singles i que m’ha donat la idea per escriure en aquests dies de falta de temps de dedicació.

Un any més...

La fugacitat del temps és proporcional a l’edat de les persones: a mesura que avança aquesta, aquell pren més vital embranzida. Pensem sino en la infantesa; quan ets encara un nen només desitges que el temps transcorri volant, i és que vols ser gran. Però quan un bon dia somies aturar el ritme constantment marcat pels rellotges, ja no hi ha volta enrere, has crescut. Perceps la rapidesa que regna en tot l’univers creat, tot corre més del que esperaves de petit, i res no et convenç més que descobrir que tal sensació es deu al gaudi de cada moment.

Així sento els últims anys, cursos, mesos, setmanes, dies, hores, minuts… L’últim alè d’aquest quart de dret es produïa amb les últimes paraules d’un atractiu mercantilista. Quart s’acaba i no deixa d’impressionar-me que sembla ahir que m’iniciava en la carrera. L’únic que em demostra que la subjectiva noció del temps resulta falsejada és l’equipatge que m’acompanya. Aquests quatre anys a la facultat m’han omplert la maleta de tresors: amics, somnis, coneixements i una llarga llista de complements que han despertat en mi un nou creixement personal. Espero que el darrer curs que ens resta acabi de donar-nos allò que ens manca per aprendre.

Ara, però, deixant aparcada la melanconia que presideix aquesta etapa de classes que abandonem, centrarem els nostres esforços en aconseguir els millors resultats manifestant la riquesa que obtenim any rere any a les aules universitàries. I és que l’efecte avaluació no deixa indiferent a ningú. Els exàmens s’acosten per posar a prova aquestes ments que tot just fa uns dies començaven una nova etapa que ara està propera a veure la seva fi. Des d’aquí tan sols puc desitjar fortuna a tots aquells en situacions similars aquests dies: bona sort!

Només sé que no sé res

Observes la llunyania, cercant el límit de la terra i topes amb l’horitzó, l’infinit. Qui pogués surcar tot aquest món, la galàxia, l’enter univers! Potser així podrien desaparèixer els històrics i existencials dubtes de la humanitat sencera. Sovint, moguda per una extranya buidor, busco respostes que satisfacin aquestes tradicionals reflexions, però la raó segueix desprovista dels mitjans necessaris per aconseguir-ho. Les nits, espai temporal ideal per a l’anàlisi del transcurs del dia, la vida, comencen amb intranquil.litat davant l’ansietat produïda per la incapacitat de resoldre tals rellevants dubtes; caure adormit és el millor remei per apaivagar-los. Al final no m’assisteix més que la conformitat en els aconteixements que al llarg de la vida i tota l’eternitat s’han produït contínuament. El cercle no té fi, així com tampoc les preguntes que m’assetgen. El coneixement humà resta despullat davant l’existència i els seus fonaments. Res roman a l’abast de la limitada ment de l’home, aquell ésser tan desenvolupat, creador de maleses tals com la bomba atòmica o bondats com cures a les més vils i ferotges malalties; aquella espècie superior perquè així el califica el seu propi egocentrisme. I m’enfonsa aquesta invasió de sentiments sobre dita manca de recursos per qüestions tan essencials i existencials. I esclato de ràbia i por, doncs no sé què ens depara l’inexistent futur. I acabo fent meva la cèlebre frase de Sòcrates, assumint que “tan sols sé que no sé res”.

Una república bananera o una democràcia?

Dijous es produïa a València un fet més propi de república bananera que d’una democràcia europea com la nostra. I és que aquestes municipals estan resultant en un mediocre pols entre les forces polítiques principals de l’Estat: PP i PSOE. En aquesta cursa per manifestar que la legislatura dels socialistes no ha donat resultats esperançadors i convincents als ciutadans o per revalidar el triomf del 14 de març de 2004, doncs les municipals revel.len el suport ciutadà als partits com si d’una predicció de les generals es tractés, sembla que tot s’hi val.

A La Vanguàrdia llegia fa uns dies que la gran participació dels electors francesos cridats a les urnes el passat 6 de maig, d’on sortí elegit el candidat d’UMP Nicolas Sarkozy, no és sense motiu aparent. Les propostes dels diferents partits, sobretot les dels candidats a la segona volta, són riques i dirigides a finalitats realment necessàries per la ciutadania. Els francesos se senten motivats a exercir el seu dret a vot amb programes electorals que s’involucren en problemes reals. No és ideal la comparació d’unes eleccions presidencials amb unes municipals, però crec que per aquí és per on s’ha de començar.

A Espanya, però, el nivell d’ofertes dels partits es redueix a simples i trivials promeses innecessàries; i és que, com deia, tot és possible. I sinó, parlem de l’espectacle que es va viure a València, amb el que començava aquestes línies.

Bernie Ecclestone, president de Formula One Administration, assegurava que la ciutat valenciana gaudiria d’un Gran Premi de Fórmula 1 si era reelegit el President de la Generalitat, Francisco Camps. Ecclestone condicionava el contracte que faria de València seu d’un GP durant sis anys a què guanyés la candidatura del President de la Generalitat de les files del Partit Popular. Una maniobra més per aconseguir el manteniment del poder al tradicional feu del PP.

Multitud de crítiques han plogut ja sobre les paraules d’Ecclestone. Fernández De la Vega reaccionava afirmant que les declaracions eren un “insult, una falta de respecte a institucions, valencians i espanyols en general”. Segons la Vicepresidenta primera del govern espanyol, les lamentables paraules d’Ecclestone demostren una “clara falta de cultura democràtica”, apunta que “el propietari d’una empresa privada no pot anar a cap país a condicionar la voluntat democràtica dels seus ciutadans”. Personalment, no puc estar més d’acord amb la socialista.

Tampoc s’ha fet esperar l’actuació del president de FOA, que intentant rectificar puntualitava ahir que en cap moment va vincular el Gran Premi en un circuit urbà a la continuïtat de Camps a la Generalitat valenciana. Bernie Ecclestone excusà la seva desafortunada intervenció aclarant que el que va dir era que “no formalitzaria el contracte fins passades les eleccions, ja que no sabia amb qui el firmaria”. Barata esmena a la seva criticada intervenció. Val a dir que no és la primera vegada que Ecclestone protagonitza un fet d’aquesta mena. A Anglaterra va ser sonada la donació feta pel màxim responsable de la Fórmula 1 al Partit Laborista.

Infantes o princeses?

El dia 29 d’abril, a 1 dia d’acabar-se el mes, naixia la segona filla dels Prínceps d’Astúries. Aquella coneguda dita que diu que “tots els nens neixen amb una barra de pa sota el braç” no acabava d’encaixar en aquesta ocasió, com tampoc ho feia el 31 d’octubre de 2005. Igual que la infanta Leonor, Sofia no venia al món exactament amb pa, sinó acompanyada d’un debat. I és que amb el naixament de la segona filla dels Prínceps d’Astúries es reobria la qüestió sobre la successió de la Corona.

Segons l’article 57.1. del Títol II de la Constitució Espanyola “la successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació, essent preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe, la persona de més edat a la de menys”. Amb aquesta clara precisió de l’automàtic criteri de successió a la Corona només poden accedir al tron les dones sempre que no tinguin germans. Així les coses, mentre la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol no sigui reformada, la successió de Leonor i de la seva germana Sofia restarà en la provisionalitat. L’explicació d’aquest fet el trobem en la situació que Espanya ha decidit fer perviure des de la Llei de Partides, vigent en tots els textos constitucionals (a excepció de l’Estatut de Bayona de 1808 i la Llei de Successió franquista de 1946) amb la conservació d’una Llei Sàlica moderada, ja que no veta absolutament la presència femenina al tron, sino que només les permet regnar en defecte d’un home.

Així doncs, la moderna Constitució de 1978 optà per conservar aquesta tradició sàlica que encara es manté avui, ja que la reforma del Títol II de la màxima norma de l’ordenament jurídic fou blindada pels set ponents constitucionals, erigint-lo com un aspecte intocable. La modificació d’aspectes sobre la Corona no és possible sense efectes col.laterals considerables. El sistema de reforma consisteix en un procés difícil de portar a terme: en primer lloc és necessària l’aprovació de la reforma per 2/3 dels membres de cada càmara, una majoria reforçada important; seguidament s’ha de procedir a la dissolució de les Corts i a la convocatòria d’eleccions generals, després es requereix una nova aprovació per les dues càmares amb la mateixa majoria requerida en la primera i, finalment, un referèndum nacional.

És clara la raó per la qual encara no s’ha produït la reforma d’aquest aspecte de la Constitució. Cap dels partits polítics quan arribés al govern deixaria perdre l’exercici de poder que suposa estar al capdavant de l’executiu de l’Estat, un cop l’ha assolit. Per això només seria possible realitzar la modificació de la norma fonamental en vistes a la finalització de la legislatura, i evidentment, que una majoria àmplia de les forces polítiques estiguessin d’acord en aquesta reforma. Tanmateix, dubto que en aquest sentit hi hagués cap tipus de conflicte, ja que a més de l’alt grau de concens que existeix entre les forces polítiques, després de l’aprovació de la Llei Orgànica per la Igualtat Efectiva d’Homes i Dones, que desenvolupa un dels aspectes que s’inclouen en el dret fonamental a la igualtat consagrat a l’article 14 de la Constitució, resulta absurd el manteniment d’aquesta norma discriminatòria en l’ordre de successió a la monarquia. És comprensible la dificultat de dur a terme una reforma d’aquesta rellevància, però més contradictori és el fet d’aprovar una llei com la dita i existir aquest vestigi d’èpoques en què la dona era marginada en tots els àmbits.