Le Chat Noir

Avui mateix he descobert un blog que m'ha captivat. El que proposa Relats Conjunts és escriure un relat sobre el que ens evoca una obra d'art que escull el seu autor, una activitat a la que s'hi suma tot aquell que es decideixi a escriure. La iniciativa és molt interessant i convida a utilitzar la imaginació d'una manera diferent. El torn és de Tournée du Chat Noir, de Théophile Steinlen, amb la qual m'inicio.

Dues eternes hores de fracassat intent de descansar i la paciència se li esgota. Aquest poderós i indesitjable insomni s’està fent pròpies nits que només li pertanyen a ell, empenyent-lo a la desesperació. Nits de ment desperta, dies feixucs d’inaguantable activitat. Remeis els ha provat tots: s’ha entregat a comptar ovelles, a mirar la televisió incansable, a llegir... Però el monstre segueix impertorbable, sense previsió d’oferir treva. Res l’ajuda. Avui es proposa un nou mètode per vèncer en aquesta constant lluita per agafar el son que tant necessita; geure a la butaca expressament encarada a la finestra i observar la presència de la lluna, la vida sota la seva tènua, car il.luminadora, llum.

Des dels vidres que el separen del món exterior, les teulades més properes parlen d’una ciutat que s’adorm, fosca. El cel llueix estrellat i el silenci regna en els carrers, ben diferent dels moments en què brilla el sol. Malgrat semblar morta la ciutat en penombra, el dia tot just comença per alguns dels seus habitants: els gats. N’observa un de ben curiós a la teulada que queda just davant dels seus ulls, ennegrits per unes ulleres immenses que demostren la seva fatiga. Són tan negres com el felí que camina subtilment per les teules d’aquell teulat, posseïnt-les com un rei. Assegut ara, la seva mirada es perd en un infinit que fa hores ha deixat de ser caòtic. Es deleita observant la tranquil.litat que tant li agrada i, embriagat, acluca aquells ulls tan brillants quan res pot veure’s.

Sona el despertador i es sorprèn a ell mateix obrint per fi unes perpelles més enganxades que mai. Menys cansat que els altres dies, se sent content d’haver aconseguit unes hores de somnis. No recordava res d’aquella nit tan estranya i, descobrint-se en un altre jaç que no era el seu llit –una butaca?-, només tenia present una cosa: le chat noir. Ara es preguntava si el felí pertanyia al món del subconscient; o si realment havia estat el magestuós gat el que l’havia encisat fins entregar-se als braços de Morfeu.

La nit d’aquell dia que començava va proposar-se seguir el mateix mètode que l’havia ajudat a descansar; l’objectiu, però, era ben diferent: tractaria de mantenir-se despert fins a retrobar-se amb el seu salvador, un gest per agraïr-li la seva presència. El ritual arrenca i la meta de no tancar els ulls ni un moment el porta al son més profund. Mai més esbrinaria quin havia estat el destí del gat negre, la seva existència, si era tan sols una creació fictícia o part de la realitat. Tanmateix, havia recuperat la son i la capacitat d’adormir-se que algun dia havia perdut sense explicació.

Retorn i enyorança

A l’última la porto dins meu després d’uns dies transcorreguts massa depressa per no tornar. L’acomiadament d’ells, però, no va ser tan trist com m’esperava; la raó: un estiu que ve que promet assemblar-se força al que aviat deixarà de ser. Sí, les vacances han resultat un èxit. No podia ser menys trobant-nos en un espai tan sensacional. És per això que hem optat per repetir, si tot va bé –i toquem fusta per què així sigui-, el proper agost. D’aquí que l’adéu a aquells exclusius moments tingués un gust no tan amarg.

Retornada ja a casa, respiro renovada noves il.lusions, nous projectes que prop del mes de setembre s’han d’anar posant en marxa. La pau i la tranquil.litat inspirades encara fora han estat font de no poques reflexions que, com de costum, m’agrada plasmar aquí. Una d’elles, sense pensar que pogués repetir-se el que a les Illes Canàries, s’escau molt avui que Grècia, una de les més antigues civilitzacions que ha deixat una important empremta amb la seva cultura en el món contemporani, crema imparable i emmalaltida. Aquí la deixo.

***

Em prenc la llicència d’escriure sobre tanta cruesa. Ningú, a excepció de l’esperit d’indignació, me l’atorga. La sang em bull de pensar que pugui haver algú capaç de procedir a la crema de tantes hectàrees de bosc, un ecosistema sencer, un paratge bell, un pulmó verd. Un piròman no pot estimar-se a ell mateix quan encén quelcom fàcilment inflamable amb la única voluntat de destruir la natura, la vida. Perquè no tan sols és el bosc el que mor en tots els seus sentits com a desastre natural, sinó que també hi perden la vida persones. Moltes no moriran físicament, car sí les seves il.lusions, els seus records, els quals queden esborrats; millor dit, enterrats sota la cendra, converits en ella, com si mai haguessin existit. Ells, els que decideixen provocar un incendi deliberadament, pagaran quan la judicatura els imputi el delicte que van cometre; però, malgrat imposada la justícia, no seran mai oblidats essent presents allà on prengueren foc, allà on cremaren memòries, als cors dels que ho van perdre tot, provocant el record tan desagradable d’una tragèdia.

Un parèntesi: tancat per vacances

Les anhelades vacances ja són aquí. Ja fa uns dies que les respiro, car per Matadepera, casa meva. Toca ara fer una escapadeta d’uns dies, com sempre en algun paratge dels que ens acostumen a agradar. Port Pollença no ens veurà aquest estiu, com tampoc ho va fer l’any passat. Una llàstima no retrobar-me amb els seus carrers, les seves platges, la seva gent de tot arreu, la seva atmosfera, el seu tot, que és especial. Tot i això, les circumstàncies, que no són balderes, recomanen, a vegades, romandre més prop de casa; ara són elles les que manen i imposen escollir un altre destí.

La tranquil.litat és un factor molt important per gaudir d’un bon descans. La platja, la mar, un destí que m’embriaga. Cassant-los amdós, aquests dies fugim amb la família en un recòndit hotel a la Costa Brava. Sembla mentida que en el bullici d’una costa mediterrània com la nostra encara hi hagi espais on gaudir del paisatge martítim i l’entorn natural dels boscos que l’envolten; sembla mentida. No obstant això, encara existeixen llocs com els que buscàvem i vam trobar l’adient.

Demà, després de dies de desitjar-ho, enfilem el camí cap al nostre racó per quedar-nos-hi durant dues setmanes i una mica més. Ja en sabrem de relaxar-nos i prendre’ns la vida una mica més a poc a poc? No crec que s’oblidi, és com anar en bicicleta. Tan sols ens faltarà tenir les nostres cosetes, les enyorarem ben segur.

Per acabar d’adobar el període vacacional, de tornada una estada a la muntanya, a Andorra. El principat em porta molts records i em recarrega les energies. És per això que una dosis dels seus carrers a qualsevol estació de l’any m’és necessària.

I essent l’objectiu d’aquest agost un descans “absolut”, res millor que aparcar algunes costums que no desvinculem mai del nostre dia a dia i sovint ens mantenen més estressats del que ens pensem. Un exemple clar, les facilitats d’un portàtil i el WiFi, que no posen cap mena d’entrebanc a utilitzar una eina com l’internet, que a la vegada porten a enfeinar-se d’una o altra manera. Així doncs, el portàtil no m’acompanyarà en aquest kit-kat estival, ressentint-se així l’activitat del blog.

No abandonaré però, l’hàbit d’escriure. Seria absurd desaprofitar uns dies com els que vénen per deixar anar les paraules, l’entorn és ideal. Quan torni m’agradaria ensenyar-vos el lloc que vaig triar per aquesta comesa d’escriure i pensar, o bé trobar noves idees, qui sap. Per tant, no m’oblidaré d’emportar-me un bloc –dels materials, evidentment- i un boli, retornant als vells instruments on evocar sentiments i pensaments que em recorrin allà.

Espero que els que em llegiu o, que ja és molt, passeu per aquest calaix, també passeu unes BONES VACANCES, almenys les que teniu pensades amb tots i cadascun dels seus detalls. Disfruteu-les si les teniu i sinó, sigueu feliços en allò que feu, que és el més important.

Ens veiem a la tornada!