He fet mudances, em segueixes?

Em trobaràs a EL BLOG DE LA MISS TINGBET.

L'exemple d'una petita història

Cada dia sortia de casa amb el seu paraigües. Les pluges es repetien incessants, dia rere dia. Feia sis mesos que no deixava de ploure i tothom havia adquirit aquella costum d’emportar-se el paraigües arreu. Ella també. Com que la genètica li havia donat uns cabells d’aquells que amb una mica d’humitat agafen formes inimaginables, des del primer dia d’aquella època de pluges l’acompanyava un nou objecte en el seu anar i venir.

Al principi, durant les primeres setmanes de precipitacions, aquestes li havien provocat una enorme alegria. La sequera que patia la seva terra havia consumit els boscos, els conreus, la naturalesa entera. L’esperada pluja havia caigut per fi, nodrint tot allò que trobava al seu pas. Tanmateix, acostumada a un altre tipus de clima, vivia trista esperant veure el sol algun dia; paciència, es deia. Després de dos mesos seguits sense deixar de ploure, desitjava que arribés el dia en què deixés de fer-ho. Tot s’havia reduït a la pluja.

La poca variabilitat del temps havia suposat la supressió de les previsions meteorològiques que seguien als telediaris de totes les cadenes televisives. Més que eliminar-se del taulell televisiu, s’havia modificat el seu contingut, que consistia ara en un repàs de les diferents quantitats de litres per metre quadrat de cada població del territori.

El paraigües s’havia convertit en un company inseparable, vital. Ella fins i tot el posava a la bossa el dia que havia d’agafar el cotxe i tancar-se a la feina per sortir-ne altra vegada sobre les quatre rodes per anar al gimnàs i tornar a casa. A vegades, un sol paraigües no era suficient i en portava un altre al cotxe. I així continuava la vida dia rere dia fins que pels volts de la primera quinzena d’agost, quan les platges encara restaven soles com quan és hivern, un dia el matí es va llevar sense un sol núvol. Les notícies no parlaven de res més, tot s’havia colapsat: els hotels i les carreteres de la costa, les terrassetes dels cafès, les geladeries, les botigues de roba, els parcs, les piscines municipals, els carrers sencers…

I ella va optar per abandonar el paraigües, al qual trobaria a faltar cada matí quan fés la bossa. Tant que havia desitjat que arribés aquell moment, ara sentia una certa nostàlgia d’aquell temps en què la pluja s’havia convertit en el centre de tot.

***

Em serveixo d'aquesta absurda història de ficció per il.lustrar la sensació que m’envaeix avui en pensar en la universitat, que ha sigut part de mi durant cinc anys; qui ho diria que han transcorregut tan ràpidament! Ja no hi són i amb ells han fugit també els cinc cursos de la carrera, els últims dels quals tenia especial interès en què acabessin de forma veloç. Perquè et sents gran, et sents madur i amb moltes ganes per començar a exercir i guanyar-te la vida per tu mateix amb la teva passió. I ara que ha arribat, mires enrere i t’adones que en algun moment trobaràs a faltar tot allò que tant t’ha aportat mentre hi eres dins i et feia de segona casa. Com la noia del paraigües, que arribat el bon temps trobava a faltar aquella pluja que li convertia els cabells en una mata despentinada de pèls.

Però ara no és moment d’enyorar temps passats, sinó només de fer memòria d’aquell temps que ha deixat de ser present recentment per agraïr que m’hagi portat on sóc. I és que en aquest moment m’omple d’il.lusió aquesta nova etapa que començo, que tinc tantes ganes de viure acceptant els nous reptes que em proposi.

Agraïment fugaç, promesa d'un retorn

Avui, després d'un llarg temps sense paraules, us vull dedicar a tots un escrit. Us vull donar a tots les gràcies; agraïr-vos als qui sovintegeu per aquí per participar quan quelcom us crida l'atenció, sobretot en aquesta etapa en què les ganes d'escriure hi són, però la manca de temps no em permet gaudir-ne. Gràcies per ser-hi quan jo no hi sóc present... Gràcies per ser incondicionals lectors, encara que sigui de tant en tant!

A tots els interessats per la marxa de les coses de la vida (no sé si sóc mereixedora d'aquestes atencions) vull dir-vos que tot va bé, que estic a la recta final d'aquesta carrera que tant m'apassiona i que en certa manera em dol abandonar. Però no sense un genial motiu, i és que posant fi als estudis s'obre una nova porta a un futur com a professional del dret, el qual per ara sembla molt interessant i m'està fent créixer a l'hora de prendre decisions difícils que mereixen una dedicació rellevant.

Pel que fa a la resta, després d'un temps de bogeria i celebracions de comiat universitari, toca reclusió, treball i esforç; al que mica en mica s'ha anat treballant durant aquesta segona temporada de l'últim, curs s'hi ha de sumar una entrega pràcticament absoluta per tal que el punt i final sigui rotund, contundent.

I amb aquestes línies em i us faig una promesa, que als ulls de molts pot sonar massa èpica: tornaré!

Cau la nit i...

Necessito distreure la ment ocupada durant l’inesgotable rutina que inicia els seus passos amb el sol i s’apaga amb la comunitat d’estels atenta al que succeeix als seus peus. Llegeixo paraules sorgides d’un cor ferit, d’una dona inexistent avui. I m’inspira. La tendresa que destil.len les pàgines escrites amb fugacitat en èpoques llunyanes en el temps, m’obren una porta a l’estança on apilo les ganes irrefrenables d’emular-la. M’és impossible. Abans n’era capaç; ara sembla que m’hagin robat l’ànima, el cor, la meva part més humana. I és que no sento res, m’envaeix l’única sensació que experimento cada dia a la mateixa hora: la son, la lladre que foragita els fantasmes que a tots ronden per convidar-nos a reflexionar. L’oïda no me’ls permet escoltar i l’esforç és vençut nit rere nit; ho deixo per l’endemà. L’intent de retrobar-me amb ells perquè em xiulin idees, m’omplin de por, m’encenguin de ràbia, m’incentivin a crear queda aparcat, en un racó, abandonat. Avui, però, l’he vist tan sol que m’ha conmogut i he decidit fer-ne ús per reunir-me amb els pensaments endormiscats. Tant és així que el resultat de l'esperada trobada és el que presencieu, unes ratlles inconnexes per acabar dient: bona nit.

Amb bitllet de tornada

L'ala de l'avió d'anada a Cancún

És tard, dos quarts de cinc de la matinada. Després de l’excursió a casa posant fi a un sopar, unes copes (poques, evidentment) i un parlar sense acabar, els ulls segueixen atents acostumats a l’atenció que la carretera requereix. Si a aquests elements hi afegim el fred que s’ha instal.lat a Catalunya l’última quinzena de març, quan comença l’estació més florida de l’any, la sensació de desvetlla s’aguditza. Així és que opto per escriure, per reprendre un hàbit que sempre m’acompanya, tot i que fa un temps ha reduït la seva presència degut principalment a la manca de temps (del qual, encertadament, se’n diu que és or). Excuses que valia la pena atendre en són la causa, moments d’activitat incessant que mereixen deixar de banda una afició tan constructiva i creativa com la de fer volar la pluma dels sentiments més humans.

Torno, vull tornar. Ho dic sincerament aferrant-me a la possibilitat que em brinden unes dates de més tranquil.litat, de vacances en estat pur. Vull recuperar el temps invertit en altres quefers que han impedit mostrar la meva particular visió crítica dels últims esdeveniments mundials i nacionals de tot tipus; allò que tant m’agrada també. De fet, m’insistien avui a seguir i em permeto transcriure aquí les paraules de la conversa amb aquest propòsit:

- Bet, has d’actualitzar… Des de gener que no has escrit res! Tinc ganes de comentar-te!
- És veritat. Em ve de gust però no sé com tornar; no se m’acut res!
- Serà per falta d’idees…- en el to irònic que caracteritza els nostres intercanvis d’opinions habituals.- Parla del viatge!
- Uf no, no. Vull dir sí, es clar que ho mencionaré. M’agradaria escriure sobre tot el que he fet aquests dos mesos d’absència però voldria explicar tantes coses que no les acabaria mai. Ja saps que si no em poso fre… A més, per més que ho escrigui i m’empenyi a recordar-ho, sé que no fa falta perquè mai oblidaré uns dies com els viscuts a Mèxic.
- No cal que tot sigui transcendental…
- Ja, és veritat, tens raó. A veure si em poso mans a l’obra ja.

I la cosa ha acabat més o menys així, prenent un altre rumb la xerrada. Per què tants dubtes sobre com tornar a irrompre en aquest espai? Per què si entre ell i jo tot és més senzill? Li dec una explicació potser? La qüestió és una altra; suposo que el fet que hagi compartit tant amb ell mereix un retorn original o meditat, si més no. I així intento fer-ho. I és per aquest motiu que he donat tantes voltes a aquest retorn. Vull justificar-me i alhora dir que, en certa manera, aquesta mena d’aïllament m’ha sentat de meravella i m’ha fet sentir l’enyorança d’allò que ja era tan meu: l’escriure.

Doncs sí, sóc aquí altra vegada. Espero que plena d’energia, ja que són moltes les aventures d’aquests dos mesos que me’n donen. Però sobretot una, la més gran i trencadora: el viatge a Riviera Maya. Vuit dies d’intensa convivència, de germanor, de diversió, d’una nova cultura i un modus vivendi diferent; de desconnexió pràcticament absoluta, d’irreflexió, de poca i molta intimitat a la vegada. Un viatge indescriptible. Això, un preludi del viatge carregat de notes interessants provinents d’espectacles i celebracions de tota mena, i la recuperació d’un jet lag, la represa de la rutina i les reunions efecte del viatge són raons de pes per tancar la paradeta una temporada i renovar l’aire d’aquesta saleta que havia quedat petita. Ara ja, treta la pols i endreçada, està preparada per encabir mil i una històries, ratlles o paraules.

La típica platja de Riviera Maya

Escapando de la crítica

ESCAPANDO DE LA CRÍTICA, de Pere Borrell del Caso (1874)

Havien tornat aquells pensaments obscurs, aquells que li havien causat un insuportable turment anys enrere. Ja feia unes setmanes que el perseguien després d’un altre fracàs, un més a la llarga llista de malencerts que engreixaven la pèrfida frustració. Ella, feliç de guanyar pes, augmentava en dolenteria i feia recaure la ment poc distreta del pobre desafortunat en reflexions sense sortida. Sí, tornava a trobar-se dins del vell pou. Quan el creia cobert ja per sempre, un bon dia s’havia reobert sota els seus peus sense previ avís.

Tot al seu voltant havia crescut i el feia sentir petit, minúscul, una part petita d’un món que calçava gran. Així es sentia a cada instant quan sobrevenien aquelles inquietes idees. Si mirava la televisió, alguna imatge, alguna cançó o alguna paraula s’encarregava de transportar-lo altra vegada a l’estat de melangia que governava la seva vida en els últims temps. Si sortia de casa, els carrers que l’havien vist passejar feliç despertaven la seva memòria i tornava al punt de partida, a aquella tristesa que intentava distreure infructuosament. Res l’ajudava a desfer-se de tants records. Absolutament tot li evocava aquella joia ara feta miques.

En una nit més d’insomni s’aixeca del llit i remena entre la llibreria de la saleta d’estar. Una mica d’art que esbargeixi la vista és una bona opció. La tria es materialitza en un llibre, un obsequi de la diada de Sant Jordi de l’any anterior: “Momentos trampantojo, obras que utilizan la tan famosa técnica trompe l'œil”. Detingudament observa les diferents pintures: Giuseppe Arcimboldo, Antón de Pereda, Jan Anton Van der Baren, Bernardo Lorente Germán i moltes d’altres. Passa les pàgines a un ritme lent però constant fins que el fulleig s’atura en un determinat moment. Els ulls s’han fixat en una obra reveladora. D’ella sembla que en vulgui sortir un nen espavilat que potser ha comès alguna malifeta i pretén escapar del càstig que li poden imposar. Es meravella pensant en el realisme que aconsegueix plasmar Borrell del Caso en una tela a final de segle XIX.

Instintivament pensa en fugir. La grandesa de la pintura de Borrell l’omple amb un desig, amb un objectiu: escapar. El noi del quadre li ha obert els ulls, li ha regalat la lucidesa que requeria per recuperar-se. La solució més eficaç s’esdevenia en marxar, abandonar-ho tot i començar de nou en un lloc desconegut. Tan fàcil i tan complicat alhora. Tanmateix, li urgia trobar un camí i el que tenia davant era la millor drecera al seus problemes. Estava decidit, fugiria de la desesperació prenent el missatge que li havia transmès l’obra de Borrell: tots fugim d’alguna cosa. Empès per l’eufòria de retrobar una il.lusió fesca, es prepara per la seva comesa i en unes hores agafa la direcció a una nova vida que el veurà despertar altra vegada.

Una proposta més de Relats Conjunts

Indignació

És el que sento després de conèixer la precampanya del PP català sobre la situació del castellà al Principat, titllada per molts de persecussió lingüística. El vídeo presentat pel PPC, en el qual el partit mostra la suposada discriminació que pateix el castellà a les escoles catalanes, és vergonyós, intolerable i dista molt de la realitat, que és deformada al seu antull com si d’un joc de miralls es tractés.

El castellà és present a diari en la vida de tot català a Catalunya: a l’escola s’ensenya, al carrer es parla i també llegeix, i la televisió, els seus canals, són majoritàriament en castellà. Fins i tot gosaria dir, i adverteixo que no disposo de xifres que avalin aquesta afirmació, que el domini en tots els àmbits no el posseeix la llengua catalana, per mala fortuna. Tot és possible des de l’òptica popular per tal d’obtenir vots, fins i tot alterar la veritat. De fet, després d’informar i creure’s ells mateixos (especialment un senyor d’Àvila) l’existència d’una segona línia d’investigació quant al cas 11-M, altra cosa no es podia esperar.

Diguem NO a aquest tipus de manipulacions!

Nou, tan nou...!

Abatut i gran partia sense bitllet de retorn. Afligit, abandonava allò que havia estat la seva llar durant aquella inesborrable dotzena de mesos. Migrava, plorós, d’aquelles terres que ja sentia pròpies. Marxava, i ho feia sense enllestir-ho tot com desitjava. S’acomiada tristament. “Adéu”, li fan tots amb la mà mentre tomba la primera cantonada, la darrera. Ha passat, com sempre.

El jove nouvingut espera amb ànsia fora al carrer. Contempla la sortida de l’ancià defallit. La seva partença li assenyala l’hora per la seva comesa, l’hora d’entrar. Abans, però, hi creua una profunda mirada que no es repetirà. Amb ella la mestria del vell i savi es transmet a l’aprenent il·lusionat. Llest ja, abans la porta no sigui tancada deixant enrere els peus cansats de l’anterior inquil·lí, fa un pas endavant i ja és dins, per fi. La inseguretat es perd amb la gelor de la nit i irromp amb vitalitat a l’escenari on tothom, joiós, l’espera. “Benvingut”, li criden. I en contrapartida els regala respirar un alè de renaixement. Nou, tan nou, desconegut i intrigant es presenta per romandre amb ells durant 366 dies.

Feliç 2008!

He tornat a néixer

Perque avui ho puc explicar.

Perque no era la meva hora.

Perque he tornat a néixer.

Tres raons, aquestes, que em porten avui a escriure una vegada més. Una vegada més que podria no existir, ja que del ser al no ser hi ha un pas que dura un suspir, un instant, una fracció de temps tan sumament curta que el meu ressentit cos s’estremeix només de pensar-hi, de veure que la vida podria haver-se esfumat sense adonar-me’n.

Sento la sang córrer per les meves venes amb més força que mai. Obro els ulls i contemplo el meu voltant donant gràcies amb un sentiment mixt: l’alegria i la tristesa emanen de mi, flueixen agafades de les mans com dues companyes inseparables. L’una sense l’altra ara no són res i ambdues defineixen el meu jo en aquestes circumstàncies.

Desperto en moviment sota un sostre de llums taronges. Un impactant soroll a ferralla em fa tornar en sí. Tanmateix, crec estar somniant. Em vesteixen milers de cristalls i miro a banda i banda intentant entendre què ha passat. Tanco els ulls cercant la possibilitat d’estar vivint en un malson; creient i desitjant trobar-me al llit de casa sento frustració en aixecar les parpelles i descobrir els meus peus tocar la realitat. Em pregunto què ha passat, on sóc. La meva memòria no reté ni un segon del llarg trajecte en cotxe. Entretant un vehicle s’atura al meu auxil·li. D’ell en baixa el meu heroi, un anònim a qui dec molt més que aquest escrit però del qual en desconec el nom, la seva vida. El shock només em va permetre atançar-li la meva mà per donar-li les gràcies. Tant de bo ara el tingués aquí per desitjar-li les millors festes i agrair-li de tot cor la seva acció.

Observo els cotxes passar, porten cares extranyes que em miren. La despullada finestra em mostra les persones que m’ajuden i em pregunten com estic. Sóc viva. No m’he mogut i és ara que m’ordenen fer-ho. Els músculs funcionen, també la raó. I un cop fora arriba el papà, que desconcertat però fort m’abraça i em consola. Tràmits i més tràmits, el fred que sembla no importar i ni una sola paraula dels meus llavis habitualment xerraires.

És hora de tornar a casa i el silenci durant el trajecte es converteix en plors de ràbia i dolor en trepitjar la llar i rebre abraçades dels meus. Ara esclaten els sentiments, després d’un “ho sento” seguit d’infinita comprensió. Ara és moment de fer balanç, entendre que segueixo aquí i necessito recuperar el meu esperit i allò que em fa enormement feliç. Per ara, però, només puc dir: GRÀCIES i HO SENTO.

Avui que la son no em visita...

NIT ESTRELLADA, de Vincent Van Gogh (1889)

La nit és ben entrada i no puc dormir, no vull dormir. Sento que la foscor em dóna força per mantenir-me desperta, per continuar al peu del canó i aconseguir el que em proposo. Dirigeixo la meva mirada a la finestra i sento el desig d’escoltar la fressa que la natura em brinda ara que tot resta, que el neguit dorm i ella pot moure’s sense ser descoberta. La remor de la ciutat s’ha apaivagat, s’ha fet silenciosa. Ara em permet sentir la música de les fulles que dancen amb l’aire que pentina els arbres; la música de les estrelles que singlen un cel ennuvolat cercant la manera d’il.luminar algun racó de món, de lluir als ulls dels noctàmbuls. El fred s’escola per l’escletxa que ha permès la porta oberta i rebifa les ganes de seguir d’empeus. La pell s’eriça i amb ella el meu cor accelera la seva marxa. Em sento viva. Tanco la finestra i es perd la simfonia que amb tant delit alimentava la meva oïda. La memòria, però, fugaçment la capta i la fa meva i així pugui fruïr-la en un altre instant. És moment de tornar al que em portava entre mans, d’aprofitar l’energia que l’univers m’ha oferit en uns breus minuts. El refugi dels llibres, lleis i papers m’espera impacient, ell sí que vol descansar. “Hauràs d’esperar”, li xiuxiuejo. “Avui que la son no em visita he de treure’n profit”.