Etern pensament

El Pensador, d'Auguste Rodin

El seu cor s’estrenyia en un puny quan sentia el seu nom, el tenia tan present! Havia marxat, ja no tornaria més. Aquells ulls, aquell somriure, aquells llavis... tot s’havia esfumat. Ara només eren records, imatges emmagatzemades en el món de les idees, tal i com l’havia imaginat Plató, amb tota la seva perfecció. Havia emprès el gran viatge, per no tornar mai més. No es coneix que ningú n’hagi tornat.

Les ametlles dels seus ulls es desfeien en llàgrimes quan llegia les seves cartes, mirall del seu amor i dels anys més feliços de la vida. No podia comprendre perquè Ell se l’havia hagut d’emportar. Li prengueren tot! I no era capaç de reaccionar. Passats anys de la seva partida, encara no se sentia a punt per emprendre el vol lliure.

No volia que l’oblit aboqués a la inexistència i, amb la fe del màrtir que mor per ella, creia que en la seva persona requeia el deure de mantenir-lo viu. Conseqüentment actuava i romania en l’amargura de fer perviure allò que és inhert en el món sensible.

“Pregunta’t què faries”, deia. I responia, “el mateix”. “Quan vius aferrat a la vida com l’arbre que enfonsa les arrels a la terra de la qual se n’alimenta i sobreviu, t’és difícil concebre que tot pot desaparèixer algun dia. Benaventurats els que no hi reflexionen, doncs ells són feliços. En canvi, aquí sóc, morta en vida, dins meu, només continuant el camí per mantenir la meva pervivència ideal”. Així, almenys, seria etern per a ella.