Amb bitllet de tornada

L'ala de l'avió d'anada a Cancún

És tard, dos quarts de cinc de la matinada. Després de l’excursió a casa posant fi a un sopar, unes copes (poques, evidentment) i un parlar sense acabar, els ulls segueixen atents acostumats a l’atenció que la carretera requereix. Si a aquests elements hi afegim el fred que s’ha instal.lat a Catalunya l’última quinzena de març, quan comença l’estació més florida de l’any, la sensació de desvetlla s’aguditza. Així és que opto per escriure, per reprendre un hàbit que sempre m’acompanya, tot i que fa un temps ha reduït la seva presència degut principalment a la manca de temps (del qual, encertadament, se’n diu que és or). Excuses que valia la pena atendre en són la causa, moments d’activitat incessant que mereixen deixar de banda una afició tan constructiva i creativa com la de fer volar la pluma dels sentiments més humans.

Torno, vull tornar. Ho dic sincerament aferrant-me a la possibilitat que em brinden unes dates de més tranquil.litat, de vacances en estat pur. Vull recuperar el temps invertit en altres quefers que han impedit mostrar la meva particular visió crítica dels últims esdeveniments mundials i nacionals de tot tipus; allò que tant m’agrada també. De fet, m’insistien avui a seguir i em permeto transcriure aquí les paraules de la conversa amb aquest propòsit:

- Bet, has d’actualitzar… Des de gener que no has escrit res! Tinc ganes de comentar-te!
- És veritat. Em ve de gust però no sé com tornar; no se m’acut res!
- Serà per falta d’idees…- en el to irònic que caracteritza els nostres intercanvis d’opinions habituals.- Parla del viatge!
- Uf no, no. Vull dir sí, es clar que ho mencionaré. M’agradaria escriure sobre tot el que he fet aquests dos mesos d’absència però voldria explicar tantes coses que no les acabaria mai. Ja saps que si no em poso fre… A més, per més que ho escrigui i m’empenyi a recordar-ho, sé que no fa falta perquè mai oblidaré uns dies com els viscuts a Mèxic.
- No cal que tot sigui transcendental…
- Ja, és veritat, tens raó. A veure si em poso mans a l’obra ja.

I la cosa ha acabat més o menys així, prenent un altre rumb la xerrada. Per què tants dubtes sobre com tornar a irrompre en aquest espai? Per què si entre ell i jo tot és més senzill? Li dec una explicació potser? La qüestió és una altra; suposo que el fet que hagi compartit tant amb ell mereix un retorn original o meditat, si més no. I així intento fer-ho. I és per aquest motiu que he donat tantes voltes a aquest retorn. Vull justificar-me i alhora dir que, en certa manera, aquesta mena d’aïllament m’ha sentat de meravella i m’ha fet sentir l’enyorança d’allò que ja era tan meu: l’escriure.

Doncs sí, sóc aquí altra vegada. Espero que plena d’energia, ja que són moltes les aventures d’aquests dos mesos que me’n donen. Però sobretot una, la més gran i trencadora: el viatge a Riviera Maya. Vuit dies d’intensa convivència, de germanor, de diversió, d’una nova cultura i un modus vivendi diferent; de desconnexió pràcticament absoluta, d’irreflexió, de poca i molta intimitat a la vegada. Un viatge indescriptible. Això, un preludi del viatge carregat de notes interessants provinents d’espectacles i celebracions de tota mena, i la recuperació d’un jet lag, la represa de la rutina i les reunions efecte del viatge són raons de pes per tancar la paradeta una temporada i renovar l’aire d’aquesta saleta que havia quedat petita. Ara ja, treta la pols i endreçada, està preparada per encabir mil i una històries, ratlles o paraules.

La típica platja de Riviera Maya

El regal d'un nou dia

Haver d’obrir els ulls ben d’hora al matí no suposa cap plaer pels poc matiners, precisament. I avui no ha estat menys quan a les 6 del matí el despertador ha interromput els meus somnis pregonant la imperiosa necessitat d’acomplir l’obligació d’acudir a la facultat.

Tanmateix, recobrada la consciència adormida i hipnotitzada pel son, em sento recompensada pel meravellós despertar de la ciutat, la qual contemplo com paulatinament va sortint del seu letargi nocturn mentre pren embranzida per acollir el nou dia.

Els colors del cel pugnen entre ells, quants fanàtics pels seus Déus, per obrir pas al sol, que, mandrós, s’aixeca per il.luminar la nova jornada que tot just arrenca. Però no és fins més tard que saluda, ja que el seu pas és lent, com quan hom es desperta cada matí.

Les meves passes ja no sonen solitàries; ara es veuen acompanyades per les de l’estudiant, la col.legiala, l’escombriaire, el flequer... les de desenes de persones que, partíceps del naixement d’aquest nou dia, també es mouen per les obligacions que formen part de la seva rutina.

El dia ha pres vida finalment per morir en unes hores. No serà fins l’endemà quan veurà la llum el següent. Però ja no l’esperarem intranquils, doncs serà el fidel reflex de l’anterior; així és com la rutina s’emporta la màgia del dia individualment contemplat. Així és com existim arran l’hàbit, el costum, aliens al regal que suposa ser un temps més al món sensible.

De nou...

Ara sí. Ara sí que es pot dir que ha començat a córrer l’últim alè de la carrera, doncs és avui que hem iniciat el nou curs després de dos mesos i mig d’inactivitat a les aules de la facultat. La satisfacció regna en acabar la jornada i en pensar què promet ser aquest any i què ens depararan aquests mesos.

De nou els carrers de Barcelona de bon matí amb vianants que també veuen despuntar el dia engegant cap a la feina, el col.legi, les seves ocupacions habituals. De nou trajectes amb tren, ja sigui assegut o d’empeu, perquè la multitud torna a aplegar-se a l'estació per omplir els vagons ara que el tret de sortida ja ha estat donat a les escoles i a moltes facultats. De nou les mateixes cares a la parada de l’autobús, esperant inevitablement en hores puntes que el trànsit ens porti al nostre destí. De nou horaris d’estudiant, companyia d'amics d'estudi i professors.

Tot ha tornat en un suspir, com també s’acabarà, sense que tinguem temps d'assabentar-nos-en; no obstant, aquesta vegada en la cloenda no hi posarem un punt i a part, sinó un punt i final. Il.lusiona veure una etapa completada amb totes les obligacions que això comporta. I entristeix pensar que no ho farem més, que els cinc anys que ens semblaven tants ja són aquí. Per ara, però, ens conformarem en assaborir els últims moments que encara estan per arribar.

La màgia és possible

Envio una carta que és màgica, una carta especial. Amb ella és possible fer birgueries. Ajuda a subsanar una entrega, fora ja de termini. Havia d’arribar el dia 8 d’aquest mes que avui esgota les seves existències. Últim dia de juliol, l’agost espera per irrompre en un món que impacientment l’aguardava com el desert enyora la pluja. Última jornada d’un mes de “puesta a punto” per les vacances, d’enllestir assumptes pendents. No podent ser menys, faig el que és propi. En aquest cas, però, sense apuntalar cap obligació. Només es tracta d’un deure de l'interior, el qual desitjava complir.

Meme I: Gustos Musicals

Ignoro si algú desconeix el concepte de meme però m'imagino que els poc entrats en el món dels blogs segur que no els sona gaire aquesta paraula. Fins fa ben poc, a mi també em sonava a quelcom que pugui resultar una “memez”. Però a través d’unes bones eines d’informació com Google i Wikipedia vaig resoldre l’existencial dubte: com no podia saber què era un meme?

El terme neix de Richard Dawkins, que dóna nom, d’aquesta manera, a la unitat mínima de transmissió de l’herència cultural. Últimament el fenomen meme, ben diferent de l’original, s’ha extès a la blogosfera adoptant la forma de converses o declaracions personals sobre un determinat tema que es transmeten d’un blog a un altre aconseguint una promoció dels diferents bloggers.

Recentment, el Vier de Sota un Cel tan Blau, m’ha nominat per dur a terme un meme sobre gustos musicals.

Quantitat de música a l'ordinador:
Oficialment ara tinc 463 cançons a la carpeta de música. Sembla una mica pobre, però l’ordinador és relativament nou i a part de faltar-me passar molts CDs, no he dedicat gaire temps a baixar-me’n, em posa una mica nerviosa… Prova d’això és que des que vaig estrenar el portàtil encara no he connectat l’iPod i per tant, no tinc ni l’iTunes, vergonyós. En total crec que en dec tenir unes 1000 “i pico”.

Últim CD que he comprat:
La veritat és que no me’n recordo. Si n’he comprat algun darrerament, ha estat per regalar. Per mi fa temps que no en compro: les noves tendències, el costum del MP3. Això sí, quan n’hi ha un que val molt la pena, aquell sí que l’he de fer meu.

5 cançons que escolto molt i que per mi són especials:
Aquesta secció del meme crec que és la més difícil. Hi ha moltes cançons que en diferents moments sento molt meves o especials i triar-ne cinc és una mica complicat, perquè n’estic segura que quan les hagi escollit, m’arrepentiré de no haver posat aquesta o aquella altra. Però aquí teniu el recull.

Coldplay – The Scientist. No hi ha paraules per descriure la bellesa d’aquesta cançó. De l’obra de Coldplay, és la que m’ha fet vibrar més, partint de la base que totes les d’aquesta banda m’encanten. Vaig descobrir-la a través de la pel.lícula Obsesión (Wicker Park) i dedueixo que potser el sentiment del film és el que em posa els pèls de punta en escoltar la cançó. Sigui on sigui, si sona al MP3 The Scientist, deixo tot allò que estic fent per concentrar-me en ella exclusivament.

Travis – Flowers in the Window. Alegre i romàntica. Una mescla molt bona de la banda escocesa que també m’agrada molt. Deu fer dos anys que els vaig descobrir i la seva música em transmet molt bones sensacions. Igual que amb Coldplay, en triaria moltes altres de seves, sobretot del penúltim treball: “Singles”. Estaria bé poder escoltar el seu últim release, penso que venint d’ells, val la pena. Potser compraré el CD.

Maroon5 – Must Get Out. Què dir també d’aquesta banda de L.A. El seu primer treball, “Songs About Jane”, ha estat tot un èxit i ara acaben d’estrenar el seu nou single, molt interessant. Com fins ara he anat dient de cada cançó, de Maroon5 també en triaria unes quantes. “Sunday Morning” em resulta igualment molt especial, sobretot pels càntics que hem fet amb la Núria al cotxe milers de vegades – que per cert, ara fa temps que no ho fem; un dia he de portar el CD i fer un remember.

Robbie Williams – Better Man. Un cantant la trajectòria del qual no m’ha deixat mai indiferent. Gairebé tots els seus treballs m’agraden, adoptin l’estil que adoptin. He triat aquesta cançó perquè últimament l’escolto força sovint. En ella la veu de Williams brilla i demostra la seva potencialitat. Em recorda molts matins desenvolupant la rutineta a Barcelona en un dia gris, plujós; les portes de l’autobús que s’obren, mirar per la finestra mentre avancem. La sento com una companya. És de l’àlbum “Sing when you’re winning”.

Moby – Why does my Heart feel so bad. Moltes cançons de Moby també m’agraden. Al MP3 també hi té un espai reservat. Aquesta em resulta especial pel piano, que és l’instrument que he tocat i ara tinc una mica abandonat; com m’agradaria saber-ne més!

Com us he dit, hi ha tantíssimes cançons que posaria: d’U2, Bob Marley, Dire Straits, REM, Sting, Kean, Craig David, Dover, Amaral…

Ara mateix estic escoltant: How to Save a Life – The Fray (l’hauria d’haver inclòs a la llista de les cinc?)


Les 5 persones, bloggers, a qui els passo aquest meme:

1. La Sònia, de Setembre del 85
2. La Lucy in the Sky, de Caleidoscope Eyes
3. El Xavi, d’ El Racó del Panda Vermell
4. A l’Itf i el Bachi, de Lectura Obligatòria
5. A l’Eva, del Diari de la Eva
   

Un apunt: aquest cap de setmana són les festes majors de Terrassa, Sant Cugat i Rubí. I ahir, empesa per la Marta, vam anar a veure l'"orquesta" que tocava al bressol de CiU a les 00.30. Em va agradar molt, no sé si els coneixereu. Abans tocaven a la Paloma i actualment són cada dimecres nit a Luz de Gas. Són els Hotel Cochambre (cliqueu la lletra "o" del seu logo un cop sigueu a la pàgina de presentació per tal d'accedir a la resta de la web). Gràcies Marta per haver-me'ls descobert, tot i la meva desconfiança inicial.

Final de Temporada

El període d’exàmens ha arribat avui, per fi, a l’últim capítol de la vigent quarta temporada, consumint-se amb ell les hores de claustre i nervis. Ara recorre el meu cos una sensació de llibertat, de tranquil.litat relativa.

Sento lliures cos i ment, subjectes a una absurda obligació d’estudi amb la única finalitat d’aprovar. Les coses, tanmateix, poden ser objecte de mudança si un té l’ànsia de trobar-se en un sistema diferent, fet a mida; només cal una immersió en la idea d’un aprendre el que un s’estima mercè d’una immensa avidesa de conneixements, tècnica que he intentat adoptar també aquesta vegada. Malgrat això, a vegades la manca del factor temps esdevé en una circumstància que et retorna al buit sistema predeterminat; l’espiral m’absorbia altra vegada.

Quant a la tranquil.litat, aquesta no és absoluta encara. La incertesa d’alguns resultats suposa conservar una certa angoixa.

L’acabament dels exàmens, però, no tan sols m’omple d’aquestes sensacions, sinó que em brinda altra vegada l’oportunitat de dedicació més continuada al blog. Escriure, reflexionar, sotmetre a crítica, bromejar; tot, amb els cinc sentits posats. És per mi, doncs, una gran satisfacció retrobar-me amb les paraules, els lectors, amb vosaltres… Amb mi de nou.

Un any més...

La fugacitat del temps és proporcional a l’edat de les persones: a mesura que avança aquesta, aquell pren més vital embranzida. Pensem sino en la infantesa; quan ets encara un nen només desitges que el temps transcorri volant, i és que vols ser gran. Però quan un bon dia somies aturar el ritme constantment marcat pels rellotges, ja no hi ha volta enrere, has crescut. Perceps la rapidesa que regna en tot l’univers creat, tot corre més del que esperaves de petit, i res no et convenç més que descobrir que tal sensació es deu al gaudi de cada moment.

Així sento els últims anys, cursos, mesos, setmanes, dies, hores, minuts… L’últim alè d’aquest quart de dret es produïa amb les últimes paraules d’un atractiu mercantilista. Quart s’acaba i no deixa d’impressionar-me que sembla ahir que m’iniciava en la carrera. L’únic que em demostra que la subjectiva noció del temps resulta falsejada és l’equipatge que m’acompanya. Aquests quatre anys a la facultat m’han omplert la maleta de tresors: amics, somnis, coneixements i una llarga llista de complements que han despertat en mi un nou creixement personal. Espero que el darrer curs que ens resta acabi de donar-nos allò que ens manca per aprendre.

Ara, però, deixant aparcada la melanconia que presideix aquesta etapa de classes que abandonem, centrarem els nostres esforços en aconseguir els millors resultats manifestant la riquesa que obtenim any rere any a les aules universitàries. I és que l’efecte avaluació no deixa indiferent a ningú. Els exàmens s’acosten per posar a prova aquestes ments que tot just fa uns dies començaven una nova etapa que ara està propera a veure la seva fi. Des d’aquí tan sols puc desitjar fortuna a tots aquells en situacions similars aquests dies: bona sort!

Tribut a la tasca de "La Contra"

Un espai pintoresc on el protagonisme, com la torxa olímpica, s’atorga cada dia a un personatge singular. Un espai ric en diversitat d’opinions i experiències que màgicament sorprenen diàriament al lector. Un espai dels primers al qual fer-li un cop d’ull en comprar la premsa.

Precisament ahir, La Contra acollia a Andreu Mateu, el primer espanyol en creuar l’atlàntic a rem. Però no és aquesta fita la que caracteritza un home com Mateu; altrament, és la seva filosofia de vida la que l’empeny a aconseguir metes com la dita. Segons ell, l’ànim d’assolir un somni ha de portar a convertir-lo en objectiu per realitzar-lo. Solsament traslladant un fet impalpable per la nostra consciència a la realitat, desenvolupant un pla per fer-se’l seu i executant-lo, es pot arribar a l’anhelada felicitat. I és que que només mitjançant una lluita constant per allò que es desitja, s’obté la satisfacció en un mateix. Tan sols pugnant pel que hom vol o estima s'obté la realització plena de la persona.

I per il.lustrar aquesta manera d’entendre la vida, Mateu se serveix d’ell mateix: tot i la poca i dubtosa confiança dels seus en la seva capacitat per estudiar una carrera universitària, el seu esforç el condugué a diplomar-se en ciències empresarials i posteriorment a la creació d’una empresa que funciona. Tot el que posseeix és fruit de la seva ànsia per ser feliç.

Ben mirat, no és cap novetat el que ens proposava reflexionar l’entrevista de La Contra, però sí un recordatori que traslladat a un exemple ens compel.leix a posar-ho en pràctica. Tanmateix, un anàlisi d’aquest modus vivendi pot conduir a alguns a calificar-lo certament d’egoïsta i hedonista, sobretot si es transporta al terreny material. I no deixa de ser una cavil.lació interessant, doncs la inclinació actual de l’home consisteix en saciar la seva set d’alegria a través d’un licor consumista i materialista que només el reconforta a curt termini. Per això apunto aquí, que aquesta teoria que aplica Mateu i que tots ens hauríem de proposar practicar, no ha de servir per a objectius efímers o de mala fe, sinó per ajudar-nos a tirar endavant contra qualsevol adversitat o desig enriquidor.

Per aquesta i les ensenyances i curiositats que dia rere dia aporta La Contra als seus fidels lectors, aquest petit tribut.

On érem?

Després d’un temps sense aparèixer, no sé ben bé si degut a un síndrome post-vacacional, la novetat retorna a aquest blog de la mà d’una síntesi del que han estat aquests últims dies. En l’absència bloggística em repetia una i una altra vegada que no podia deixar en l’oblit i l’abandó aquest projecte endegat amb tanta il.lusió; però malgrat les bones intencions, han estat dies de relativa falta de temps per motius diversos, i és per això que aquesta actualització es mereix una bona dedicació.

Aquesta última setmana hem estat testimonis de l’arribada de la primavera. Amb la pujada de les temperatures i les ganes de lluir de l’astre més gran de la via làctia, els arbres i les plantes ja estan preparats per la pol.linització per poder donar els tan esperats fruits, doncs les flors, els seus òrgans reproductors, ja donen color als nostres paisatges mediterranis. La bellesa és present d’una manera més viva, despertant aquella natura que roman mig morta en els gèlids hiverns. Bé, això últim sembla més aviat una ironia; i es que l’estació més freda de l’any la podríem conèixer actualment, i des de la irrupció del canvi climàtic, com a pseudo-hivern.

La Quaresma va arribar a la seva fi amb la Pasqua, que acaba amb una època de sacrifici per a les tradicions cristianes com la nostra. És dilluns i els agraciats amb un títol com el de padrí es disposen a acudir a les cases dels fillols per obsequiar-los amb la tan coneguda mona. Padrina com sóc, i d’un nen que em fa regalimar la babeta a cada moviment que fa, la meva pertinent visita es va concretar en un dinar amb cinc comensals: els dos padrins, els pares i l’homenatjat. Un dia per repetir-lo allà on sigui sempre que el “tio Pep” i la “tia Pepa” hi siguin presents. No és d’extranyar que la trobada s’extengués pràcticament tot un dia. La guinda la va acabar de posar la tornada a casa.

Habituar-se altra cop a la rutina fou molt costós i és que després de la bona vida de la setmana santa aterrem a la recta final del curs i les presses per enllestir temaris i posar-se al dia de pràctiques són constants en gairebé totes les matèries. Aviat ens visitaran els temuts exàmens i la deguda preparació comença a fer pressió en tots els estudiants.

L’ordinador també semblava veure’s afectat per aquestes presses i l’estrés. Estava fent figa i sentia el pas dels anys. L’obsolescència començava a minvar les seves facultats i si ja era complicat treballar amb ell en algunes ocasions, ara ho era més que mai. Va fer bé d’agafar-se la jubilació donant l’alternativa, tal i com es diria en el món taurí, deixant pas a les noves generacions: més potents, amb més memòria, amb més recursos i facultats, i més moderns. Sí, tinc un nou company de fatigues que estic segura que em facilitarà molt més la feina en certs aspectes. Si us he de ser sincera, la seva arribada m’ha fet moltíssima il.lusió i estic segura que la nostra serà una relació amb molt bons auguris. De fet, ha estat ell, la nostra posada en funcionament, la que ha retardat una mica més el pas per aquest blog. Ara però, ja estic preparada per tornar a donar un impuls a aquest espai.

I'm singing in the rain...

S’ha animat a treure el cap el sol, però només per avistar si el món encara restava sota la seva sobirania. Una estona de tímids raigs i la pluja ja tornava a regnar el dia i la Setmana Santa. La maledicció es repeteix any rere any: la Setmana Santa romandrà presidida per l’aigua.

Tot i esguerrar les vacances de molts, arriba en un moment en què la necessitat d’aigua és urgent, quan s’aprova el Decret sobre la Sequera; i amb la vinguda d’aquest temporal neixen noves esperances, sobretot de cara a l’estació estival. No podem cantar victòria però, ja que la sequera no es deixa vèncer fàcilment. Sí que hem d’estar-ne contents i no despreciar-la, encara que amb cautela, doncs no podem precipitar-nos fent prediccions d’un estiu no tan sec i sense incendis.

Malgrat aquesta alegria, l’aigua, com tots els fenòmens naturals, quan són sobrevinguts i en excés, també comporta múltiples tragèdies: el desbordament de l’Ebre s’ha emportat una jove víctima de només 6 anys, esllevissaments diversos han provocat almenys la mort d’un jove en la vintena a l’Aragó i centenars de persones han vist com les seves cases quedaven abnegades amb els conseqüents perjudicis materials.

No obstant això, és un regal del cel gaudir de similars trombes d’aigua observant-les des de la natura i refugiat en l’escalfor de casa. Els ulls, a través de la finestra, veuen caure una cortina d’aigua que en repicar sobre el terra, les fulles, les teules, les pedres i infinits altres materials, creen una música que invita a deixar-se portar per la seva harmonia i caure rendit als seus encants. Em deixo embruixar i una passió de diferents sensacions m’envaeixen: caic amb més facilitat als braços de Morfeu i m’envolta una passivitat gustosa que m’immobilitza. Busco alternatives a les activitats de diari i defugeixo de sortir a l’exterior, eixint de casa, només, per sentir la pluja sobre meu tot cantant una cançó.

Ascens a La Mola

Sovint les inquietuds ens persegueixen a l’hora de fer una activitat conjunta amb alguns vells amics. Amb ells –en aquest cas, elles-, que ho has viscut gairebé tot, és fàcil acabar caient en la rutina, un espiral del que ningú s’escapa de ser-ne esclau. T’oblides de la senzillesa d’algunes sortides i els tòpics “sopar i sortir” no és cert que t’avorreixin, però et tenen una mica cansat, ja es repeteixen gairebé cada setmana.

La bombeta s’encén amb una excusa feta a mida: s’ha de celebrar l’aniversari de la Sílvia i les agendes no quadren. L’únic moment de la setmana en què coincidim és el dissabte de matí a vespre. En un primer moment s’opta per fer un dinar en un lloc especial després d’una estona de karts: fora de pressupost, aquest mes està essent dur. Olot i la Fageda d’en Jordà ens criden l’atenció, però el preu segueix alt. La mítica pujada a LA MOLA acaba vencent el concurs de propostes i s’imposa la sobrietat. Acabat de decidir ens repartim la feina i l’endemà Déu dirà si podem caminar fins al cim, doncs presa la decisió es posa a ploure.

M’aixeco del llit i instintivament enretiro les cortines per veure lluir el sol; el dia és esplèndid, ens acompanyarà el bon temps. Preparo la bossa embotida de productes per fer l’aperitiu, obro l’armari, faig tria de la roba més esportiva, em calço aquelles wambes comprades a Colònia -que tant m’agraden i bons records m’inspiren- i m’unto una mica la cara de protecció solar. Són vora les 12, hora en la que hem quedat a la Sant Jordi per enfilar el camí cap a Can Poble.

Comencem a caminar amb energia per agafar el Camí dels Monjos. Les pujades sempre costen però l’excursió esdevé tan divertida: no parem de xerrar, sol.licitem paradetes constants per menjar uns cacauets i beure aigua, els esbufegs són continus i les rialles tontes comencen a treure el cap. Encara estem a mig camí i ja volem ser a dalt. Però l’espera s’escursa mentre gaudim de la nostra companyia.

Ja hi som. Des del cim el món no té fi. Al nord hi ha més muntanyes i valls que et deixen embaladit amb la seva immensa bellesa; al sud, la ciutat, que s’extén fins a tocar Collserola. Al mateix temps un se sent amo del món i un bocí insignificant d’aquest. L’experiència és sensacional, inexplicable i la seva grandesa deixa sense alè i encisa.


Viscut aquest moment, només resta trobar un bon espai per fer rotllana i dinar plegades. S’obren les bosses i el festí arrenca. Les panxes plenes i per fi toca bufar les espelmes : FELICITATS SÍLVIA!! El temps passa volant; no ens n’adonem i ja és hora de recollir i desfer el camí, ja que no volem que el sol marxi abans de ser a baix. Ha estat magnífic el pícnic campestre i convenim repetir-ho sense gaire dilació. De retorn el viarany és més suau, tot i que els genolls es ressenteixen de tant treballar com a frens. Feixugues agafem els cotxes via el punt de trobada per conduir fins a la propera destinació, casa. Toca acomiadar-se. Els nostres camins, els de la majoria, se separen. En aquests moments els nostres ulls brillen de felicitat d’haver compartit un dia inoblidable a les alçades amb un bon pessic d’amigues.

Últimes tendències

Qualsevol que hagi llegit la rúbrica d’aquesta entrada pensarà que el seu contingut versa sobre roba, alta costura, música o quelcom sotmès als fluxos dels temps i gustos de les persones. Realment, el que aquí vull apuntar no dista gaire d’aquest concepte de tendència, més aviat gens. De fet, la moda de la que us vull parlar és de la dels blogs.

La tria d’aquest tema troba la seva raó en unes ratlles que el “Magazine” de “La Vanguardia” ha dedicat a la BLOGOSFERA i que m’han cridat l’atenció, no tant pel seu contingut sinó perquè se’n realitza una menció curiosa. La pàgina 112 de la revista fa esment de la creixent proliferació de blogs a la xarxa, titllant el fenomen no ja com una moda, sinó com una saturació.

Des de les persones “de a pie” fins als artistes -com músics, pintors, escriptors o dissenyadors-, tots tenen un espai anomenat BLOG on guarden fets, sensacions i sentiments producte de la seva vida, com si d’un diari es tractés; tanmateix, enlloc de conservar-ho en la privacitat de cadascú, els seus escrits s’exposen al públic. Prova del que l’article anomena saturació és que, pràcticament cada dia, aquell que sovinteja blogs acaba descobrint algun que altre conegut que s’apunta a la moda de crear-se’n un de propi. A més, destaca la revista que en aquest racó tothom deixa fluir la seva creativitat, que queda plasmada tal i com ho fa l’artista amb la seva obra, fet que no deixa d’impressionar-me, doncs no sempre s’ha tractat així l’interès per desenvolupar la creativitat d’un mateix; ara ja no s’és bohemi, ara s'és TRENDY.

Crec que en obrir aquest meu univers vaig fer referència a la importància que té el moviment blogístic actualment, i per aquest motiu no ens ha de resultar estrany que qualsevol persona amb un mínim poder d’influència en faci ús, utilitzi aquesta eina que és el blog, per acostar els seus pensaments -polítics, per exemple- a tots aquells que el llegeixen amb més o menys assïduitat. Internet ha convertit el simple dietari en un instrument que de tot en pot fer ressò.

Jo, personalment, no aspiro a conquistar masses, però sí que aquells que em visitin i facin una passejada per “casa meva” gaudeixin amb el que intento transmetre i, qui sap, potser aprenguin alguna cosa nova.

Aproximació a una recepta per la felicitat

Ahir el dia, que s'havia aixecat gris, començava amb un cert sentiment de melanconia enganxat a l’ànima. L’afany per què tot sortís perfecte i les ganes de compartir un dia molt especial amb els que més t’estimes no despertava com jo més havia esperat.

Tanmateix, avui em sento la persona més afortunada del món per tenir al voltant unes grans persones, els millors INGREDIENTS per trobar de tant en tant la FELICITAT anhelada per tots: una gran FAMÍLIA i unes AMISTATS d’aquelles que no moren mai. A tots ells els he d’estar agraïda per tot el que ahir i sempre van fer i fan possible (a vegades no sé si en sóc prou mereixedora). Per tot això, MOLTES GRÀCIES!