On érem?

Després d’un temps sense aparèixer, no sé ben bé si degut a un síndrome post-vacacional, la novetat retorna a aquest blog de la mà d’una síntesi del que han estat aquests últims dies. En l’absència bloggística em repetia una i una altra vegada que no podia deixar en l’oblit i l’abandó aquest projecte endegat amb tanta il.lusió; però malgrat les bones intencions, han estat dies de relativa falta de temps per motius diversos, i és per això que aquesta actualització es mereix una bona dedicació.

Aquesta última setmana hem estat testimonis de l’arribada de la primavera. Amb la pujada de les temperatures i les ganes de lluir de l’astre més gran de la via làctia, els arbres i les plantes ja estan preparats per la pol.linització per poder donar els tan esperats fruits, doncs les flors, els seus òrgans reproductors, ja donen color als nostres paisatges mediterranis. La bellesa és present d’una manera més viva, despertant aquella natura que roman mig morta en els gèlids hiverns. Bé, això últim sembla més aviat una ironia; i es que l’estació més freda de l’any la podríem conèixer actualment, i des de la irrupció del canvi climàtic, com a pseudo-hivern.

La Quaresma va arribar a la seva fi amb la Pasqua, que acaba amb una època de sacrifici per a les tradicions cristianes com la nostra. És dilluns i els agraciats amb un títol com el de padrí es disposen a acudir a les cases dels fillols per obsequiar-los amb la tan coneguda mona. Padrina com sóc, i d’un nen que em fa regalimar la babeta a cada moviment que fa, la meva pertinent visita es va concretar en un dinar amb cinc comensals: els dos padrins, els pares i l’homenatjat. Un dia per repetir-lo allà on sigui sempre que el “tio Pep” i la “tia Pepa” hi siguin presents. No és d’extranyar que la trobada s’extengués pràcticament tot un dia. La guinda la va acabar de posar la tornada a casa.

Habituar-se altra cop a la rutina fou molt costós i és que després de la bona vida de la setmana santa aterrem a la recta final del curs i les presses per enllestir temaris i posar-se al dia de pràctiques són constants en gairebé totes les matèries. Aviat ens visitaran els temuts exàmens i la deguda preparació comença a fer pressió en tots els estudiants.

L’ordinador també semblava veure’s afectat per aquestes presses i l’estrés. Estava fent figa i sentia el pas dels anys. L’obsolescència començava a minvar les seves facultats i si ja era complicat treballar amb ell en algunes ocasions, ara ho era més que mai. Va fer bé d’agafar-se la jubilació donant l’alternativa, tal i com es diria en el món taurí, deixant pas a les noves generacions: més potents, amb més memòria, amb més recursos i facultats, i més moderns. Sí, tinc un nou company de fatigues que estic segura que em facilitarà molt més la feina en certs aspectes. Si us he de ser sincera, la seva arribada m’ha fet moltíssima il.lusió i estic segura que la nostra serà una relació amb molt bons auguris. De fet, ha estat ell, la nostra posada en funcionament, la que ha retardat una mica més el pas per aquest blog. Ara però, ja estic preparada per tornar a donar un impuls a aquest espai.