Meme I: Gustos Musicals

Ignoro si algú desconeix el concepte de meme però m'imagino que els poc entrats en el món dels blogs segur que no els sona gaire aquesta paraula. Fins fa ben poc, a mi també em sonava a quelcom que pugui resultar una “memez”. Però a través d’unes bones eines d’informació com Google i Wikipedia vaig resoldre l’existencial dubte: com no podia saber què era un meme?

El terme neix de Richard Dawkins, que dóna nom, d’aquesta manera, a la unitat mínima de transmissió de l’herència cultural. Últimament el fenomen meme, ben diferent de l’original, s’ha extès a la blogosfera adoptant la forma de converses o declaracions personals sobre un determinat tema que es transmeten d’un blog a un altre aconseguint una promoció dels diferents bloggers.

Recentment, el Vier de Sota un Cel tan Blau, m’ha nominat per dur a terme un meme sobre gustos musicals.

Quantitat de música a l'ordinador:
Oficialment ara tinc 463 cançons a la carpeta de música. Sembla una mica pobre, però l’ordinador és relativament nou i a part de faltar-me passar molts CDs, no he dedicat gaire temps a baixar-me’n, em posa una mica nerviosa… Prova d’això és que des que vaig estrenar el portàtil encara no he connectat l’iPod i per tant, no tinc ni l’iTunes, vergonyós. En total crec que en dec tenir unes 1000 “i pico”.

Últim CD que he comprat:
La veritat és que no me’n recordo. Si n’he comprat algun darrerament, ha estat per regalar. Per mi fa temps que no en compro: les noves tendències, el costum del MP3. Això sí, quan n’hi ha un que val molt la pena, aquell sí que l’he de fer meu.

5 cançons que escolto molt i que per mi són especials:
Aquesta secció del meme crec que és la més difícil. Hi ha moltes cançons que en diferents moments sento molt meves o especials i triar-ne cinc és una mica complicat, perquè n’estic segura que quan les hagi escollit, m’arrepentiré de no haver posat aquesta o aquella altra. Però aquí teniu el recull.

Coldplay – The Scientist. No hi ha paraules per descriure la bellesa d’aquesta cançó. De l’obra de Coldplay, és la que m’ha fet vibrar més, partint de la base que totes les d’aquesta banda m’encanten. Vaig descobrir-la a través de la pel.lícula Obsesión (Wicker Park) i dedueixo que potser el sentiment del film és el que em posa els pèls de punta en escoltar la cançó. Sigui on sigui, si sona al MP3 The Scientist, deixo tot allò que estic fent per concentrar-me en ella exclusivament.

Travis – Flowers in the Window. Alegre i romàntica. Una mescla molt bona de la banda escocesa que també m’agrada molt. Deu fer dos anys que els vaig descobrir i la seva música em transmet molt bones sensacions. Igual que amb Coldplay, en triaria moltes altres de seves, sobretot del penúltim treball: “Singles”. Estaria bé poder escoltar el seu últim release, penso que venint d’ells, val la pena. Potser compraré el CD.

Maroon5 – Must Get Out. Què dir també d’aquesta banda de L.A. El seu primer treball, “Songs About Jane”, ha estat tot un èxit i ara acaben d’estrenar el seu nou single, molt interessant. Com fins ara he anat dient de cada cançó, de Maroon5 també en triaria unes quantes. “Sunday Morning” em resulta igualment molt especial, sobretot pels càntics que hem fet amb la Núria al cotxe milers de vegades – que per cert, ara fa temps que no ho fem; un dia he de portar el CD i fer un remember.

Robbie Williams – Better Man. Un cantant la trajectòria del qual no m’ha deixat mai indiferent. Gairebé tots els seus treballs m’agraden, adoptin l’estil que adoptin. He triat aquesta cançó perquè últimament l’escolto força sovint. En ella la veu de Williams brilla i demostra la seva potencialitat. Em recorda molts matins desenvolupant la rutineta a Barcelona en un dia gris, plujós; les portes de l’autobús que s’obren, mirar per la finestra mentre avancem. La sento com una companya. És de l’àlbum “Sing when you’re winning”.

Moby – Why does my Heart feel so bad. Moltes cançons de Moby també m’agraden. Al MP3 també hi té un espai reservat. Aquesta em resulta especial pel piano, que és l’instrument que he tocat i ara tinc una mica abandonat; com m’agradaria saber-ne més!

Com us he dit, hi ha tantíssimes cançons que posaria: d’U2, Bob Marley, Dire Straits, REM, Sting, Kean, Craig David, Dover, Amaral…

Ara mateix estic escoltant: How to Save a Life – The Fray (l’hauria d’haver inclòs a la llista de les cinc?)


Les 5 persones, bloggers, a qui els passo aquest meme:

1. La Sònia, de Setembre del 85
2. La Lucy in the Sky, de Caleidoscope Eyes
3. El Xavi, d’ El Racó del Panda Vermell
4. A l’Itf i el Bachi, de Lectura Obligatòria
5. A l’Eva, del Diari de la Eva
   

Un apunt: aquest cap de setmana són les festes majors de Terrassa, Sant Cugat i Rubí. I ahir, empesa per la Marta, vam anar a veure l'"orquesta" que tocava al bressol de CiU a les 00.30. Em va agradar molt, no sé si els coneixereu. Abans tocaven a la Paloma i actualment són cada dimecres nit a Luz de Gas. Són els Hotel Cochambre (cliqueu la lletra "o" del seu logo un cop sigueu a la pàgina de presentació per tal d'accedir a la resta de la web). Gràcies Marta per haver-me'ls descobert, tot i la meva desconfiança inicial.

Final de Temporada

El període d’exàmens ha arribat avui, per fi, a l’últim capítol de la vigent quarta temporada, consumint-se amb ell les hores de claustre i nervis. Ara recorre el meu cos una sensació de llibertat, de tranquil.litat relativa.

Sento lliures cos i ment, subjectes a una absurda obligació d’estudi amb la única finalitat d’aprovar. Les coses, tanmateix, poden ser objecte de mudança si un té l’ànsia de trobar-se en un sistema diferent, fet a mida; només cal una immersió en la idea d’un aprendre el que un s’estima mercè d’una immensa avidesa de conneixements, tècnica que he intentat adoptar també aquesta vegada. Malgrat això, a vegades la manca del factor temps esdevé en una circumstància que et retorna al buit sistema predeterminat; l’espiral m’absorbia altra vegada.

Quant a la tranquil.litat, aquesta no és absoluta encara. La incertesa d’alguns resultats suposa conservar una certa angoixa.

L’acabament dels exàmens, però, no tan sols m’omple d’aquestes sensacions, sinó que em brinda altra vegada l’oportunitat de dedicació més continuada al blog. Escriure, reflexionar, sotmetre a crítica, bromejar; tot, amb els cinc sentits posats. És per mi, doncs, una gran satisfacció retrobar-me amb les paraules, els lectors, amb vosaltres… Amb mi de nou.

Polònia II

Oferta d'una segona part de "Polònia", que no té desperdici malgrat la coneguda dita "nunca segundas partes fueron mejores". Comproveu sinó les semblances de la realitat amb la paròdia de la crispació viscuda al plató del programa "Els Matins", conduït per Josep Cuní, protagonista gairebé exlusiu de l'escena. I és que no em cansaré de repetir l'excel.lència d'aquest programa humorístic, la pàgina web del qual, i d'aquí el motiu d'aquesta nova entrada, ha estat guardonada recentment.

Hores baixes o s'horabaixa?

Avui és un d’aquells dies en què un escriu per pura evasió i necessitat, sense tenir, ni saber ben bé què explicar.

M’envaeix la sensació que no he sabut aprofitar les vint-i-quatre hores que té la jornada i em fa esclatar de nervis l'absurd motiu d'aquestes hores baixes. Qui em manava embrancar-me en un petit projecte, a simple vista senzill, del qual no en tinc prou coneixements? Culpable n’ha estat, crec, l’impuls de tenir allò que es desitja amb més rapidesa; el desastre i l’incompliment de les obligacions que em corresponien, el resultat. La tossuderia de seguir intentant aconseguir el que em proposava tant sí com no, han acabat d’adobar el crispat estat d’ànim. El mal humor apareixia mica en mica minvant les meves capacitats d’atenció, que han empitjorat una tarda d’aprenentatge lingüístic. I tot i que no m’agrada exterioritzar el meu “mood”, segur que més d’un dels companys d’alemany s’hi hauran fixat. Sort, podia fer valer l’excusa “avui és dilluns”; sort que en ser el dia de la lluna, tots patim el mateix síndrome post-cap-de-setmana.

Per altra banda, una notícia sobrevinguda - encara que no inesperada -, m’ha portat a reflexionar. I és que són cada vegada més les raons que em confirmen que la societat actual ha perdut l’esma per relacionar-se personalment. O potser no és ben bé la manca d’esma la causa d’aquesta situació, sinó altres circumstàncies. El fet és que el ser humà està fracassant en les relacions interpersonals, especialment quan es tracta de la parella. Allò que apuntava en parlar dels singles, l’egoïsme que denota el seu concepte de vida, no pot observar-se des d’un prisma reduccionista. Penso, sinó, que aquesta filosofia impera en el dia a dia de les persones, en general. O és que penseu que els sentiments i els esforços de les persones per crear una vida en comú no són suficients per tirar endavant i no llançar la tovallola en qualsevol obstacle que sorgeixi en el fluir natural del viure? La pell ha esdevingut massa fina. I amb això no vull dir que la situació anterior a aquesta fos millor, no; ni una cosa, ni l’altra, doncs cap extrem no és bo.

Polònia

Com molts ja haureu descobert, nogensmenys gràcies a la imatge, la cosa va de tele. No és que el país polonès no m’interessi, ans el contrari. Tot i no haver-hi estat mai he tingut contacte amb les seves terres a través d’originaris del bressol del catolicisme més acèrrim i a través d’ells he fet descoberta d’un país molt interessant i especial. No obstant, l’Estat polonès el deixarem de banda, per ara.

El Polònia, programa conduït per Antoni Soler i cuinat pels mestres de Minoria Absoluta de Rac1 (Bruno Oro, Queco Novell, Sergi Mas, Toni Albà, Manel Lucas i molts d’altres que trobareu a la seva pàgina web), omplen els dijous vespre de la “parrilla” de tv3. Amb un humor perspicaç sobre la base de l’enrevessada política espanyola i catalana, ha sabut captar l’atenció dels televidents més variats; tant grans com petits, així com els més desinteressats per la "res publica" han reconegut en l’equip del Polònia uns grans actors que, a més de fer-los gaudir d’una bona estona, han capgirat el món de la cosa pública. L’admiració per la seva obra setmanal, però, no es redueix a persones “de a pie”, extenent-se a les capes polititzades de la societat que contínuament són objecte de paròdia en els seus satírics gags.

Àdhuc, aquest irònic programa comporta molta feina, tant per actors, els més coneguts que gaudeixen dels mèrits per sortir a la pantalla, com pels realitzadors, maquilladors, guionistes i altres que es situen al backstage. L’actualitat marca la seva ocupació i amb freqüència les grabacions són fetes al darrer moment per tal d’acollir informacions d’últim minut. Els bons resultats d’aquesta sàtira política no són fruit de la sort que certs espais de la televisió d’avui gaudeixen, sinó de l’esforç i la il.lusió de tirar endavant un projecte intel.ligent, costós i cansat. Esperem que aquesta ardua tasca no condueixi al desgast d’aquest gran equip. Gràcies a ells molts han vist despertat el seu interès per aspectes polítics i d’altres que no tenen simpatia pels homes i dones públics estan al corrent dels seus afers mentre frueixen d’una excel.lent crítica: admirable tasca d’un programa com pocs n’hi ha a la televisió dels últims anys, sí senyor!

Aquí teniu un recull dels últims gags, just després de les eleccions del passat diumenge 27 de maig.









Els vídeos són gentilesa del Blog NO Oficial del Polònia.