martes, 5 de junio de 2007

Hores baixes o s'horabaixa?


Avui és un d’aquells dies en què un escriu per pura evasió i necessitat, sense tenir, ni saber ben bé què explicar.

M’envaeix la sensació que no he sabut aprofitar les vint-i-quatre hores que té la jornada i em fa esclatar de nervis l'absurd motiu d'aquestes hores baixes. Qui em manava embrancar-me en un petit projecte, a simple vista senzill, del qual no en tinc prou coneixements? Culpable n’ha estat, crec, l’impuls de tenir allò que es desitja amb més rapidesa; el desastre i l’incompliment de les obligacions que em corresponien, el resultat. La tossuderia de seguir intentant aconseguir el que em proposava tant sí com no, han acabat d’adobar el crispat estat d’ànim. El mal humor apareixia mica en mica minvant les meves capacitats d’atenció, que han empitjorat una tarda d’aprenentatge lingüístic. I tot i que no m’agrada exterioritzar el meu “mood”, segur que més d’un dels companys d’alemany s’hi hauran fixat. Sort, podia fer valer l’excusa “avui és dilluns”; sort que en ser el dia de la lluna, tots patim el mateix síndrome post-cap-de-setmana.

Per altra banda, una notícia sobrevinguda - encara que no inesperada -, m’ha portat a reflexionar. I és que són cada vegada més les raons que em confirmen que la societat actual ha perdut l’esma per relacionar-se personalment. O potser no és ben bé la manca d’esma la causa d’aquesta situació, sinó altres circumstàncies. El fet és que el ser humà està fracassant en les relacions interpersonals, especialment quan es tracta de la parella. Allò que apuntava en parlar dels singles, l’egoïsme que denota el seu concepte de vida, no pot observar-se des d’un prisma reduccionista. Penso, sinó, que aquesta filosofia impera en el dia a dia de les persones, en general. O és que penseu que els sentiments i els esforços de les persones per crear una vida en comú no són suficients per tirar endavant i no llançar la tovallola en qualsevol obstacle que sorgeixi en el fluir natural del viure? La pell ha esdevingut massa fina. I amb això no vull dir que la situació anterior a aquesta fos millor, no; ni una cosa, ni l’altra, doncs cap extrem no és bo.

4 comentarios:

Mallerengu dijo...

A mi m'envaeix cada dia aquesta sensació de no haver aprofitat les 24 hores. A mi i a quasi tothom, diria.

Totalment d'acord en el segon punt. Això dels singles sembla una clara tendència. I la societat actual no té esma per gaires coses. Cada vegada hi ha més depressions i més sensació de soledat. Que hi farem...

Vier dijo...

Ui sí, quina merda això d'haver llençat un dia! I també em passa molt això d'obsessionar-me amb resoldre una cosa si no me'n surto. Evidentment, la gent ho nota, i això m'enrabia encara més, "què mira aquest imbècil!?" :-D

Ja no hi ha tanta cultura de parella com abans, perquè tirar una relació endavant requereix molt esforç i sacrfici, i avui en dia s'estila més la comoditat. Jo crec, però, que tenir algú amb qui et compenetres a la perfecció al costat paga la pena.

Ànim!

Betty dijo...

Molt encertat el teu comentari pel que fa a la comoditat, una nova tendència. Sempre ha estat difícil tirar endavant una relació, però la força de l'amor hauria de poder per sobre del sacrifici. La parella ha de ser un "tira i arronsa" i no un "tiro per on vull i quan vull". Les parelles de debò, amb l'èxit a les esquenes i per endavant, són les que funcionen així. Això sí, sempre poden haver-hi circumstàncies que interrompeixin aquesta convivència i la facin molt dificultosa, però la regla general hauria de ser l'avantposar els interessos comuns als propis.

Gràcies per l'ànim! Va ser flor d'un dia una mica estrany...

Salutacions!

horabaixa dijo...

Hola,
Per curiositat t'he trobat. m'agradat força el teu blog. Jo sòc novella, fa poquet que n'he fet un. Ânim, el que busques ho acabaràs trobant. No és fàcil, però hi és. No deixis de fer-ho.
Per cert, escrius molt bé.
Sort