L'exemple d'una petita història

Cada dia sortia de casa amb el seu paraigües. Les pluges es repetien incessants, dia rere dia. Feia sis mesos que no deixava de ploure i tothom havia adquirit aquella costum d’emportar-se el paraigües arreu. Ella també. Com que la genètica li havia donat uns cabells d’aquells que amb una mica d’humitat agafen formes inimaginables, des del primer dia d’aquella època de pluges l’acompanyava un nou objecte en el seu anar i venir.

Al principi, durant les primeres setmanes de precipitacions, aquestes li havien provocat una enorme alegria. La sequera que patia la seva terra havia consumit els boscos, els conreus, la naturalesa entera. L’esperada pluja havia caigut per fi, nodrint tot allò que trobava al seu pas. Tanmateix, acostumada a un altre tipus de clima, vivia trista esperant veure el sol algun dia; paciència, es deia. Després de dos mesos seguits sense deixar de ploure, desitjava que arribés el dia en què deixés de fer-ho. Tot s’havia reduït a la pluja.

La poca variabilitat del temps havia suposat la supressió de les previsions meteorològiques que seguien als telediaris de totes les cadenes televisives. Més que eliminar-se del taulell televisiu, s’havia modificat el seu contingut, que consistia ara en un repàs de les diferents quantitats de litres per metre quadrat de cada població del territori.

El paraigües s’havia convertit en un company inseparable, vital. Ella fins i tot el posava a la bossa el dia que havia d’agafar el cotxe i tancar-se a la feina per sortir-ne altra vegada sobre les quatre rodes per anar al gimnàs i tornar a casa. A vegades, un sol paraigües no era suficient i en portava un altre al cotxe. I així continuava la vida dia rere dia fins que pels volts de la primera quinzena d’agost, quan les platges encara restaven soles com quan és hivern, un dia el matí es va llevar sense un sol núvol. Les notícies no parlaven de res més, tot s’havia colapsat: els hotels i les carreteres de la costa, les terrassetes dels cafès, les geladeries, les botigues de roba, els parcs, les piscines municipals, els carrers sencers…

I ella va optar per abandonar el paraigües, al qual trobaria a faltar cada matí quan fés la bossa. Tant que havia desitjat que arribés aquell moment, ara sentia una certa nostàlgia d’aquell temps en què la pluja s’havia convertit en el centre de tot.

***

Em serveixo d'aquesta absurda història de ficció per il.lustrar la sensació que m’envaeix avui en pensar en la universitat, que ha sigut part de mi durant cinc anys; qui ho diria que han transcorregut tan ràpidament! Ja no hi són i amb ells han fugit també els cinc cursos de la carrera, els últims dels quals tenia especial interès en què acabessin de forma veloç. Perquè et sents gran, et sents madur i amb moltes ganes per començar a exercir i guanyar-te la vida per tu mateix amb la teva passió. I ara que ha arribat, mires enrere i t’adones que en algun moment trobaràs a faltar tot allò que tant t’ha aportat mentre hi eres dins i et feia de segona casa. Com la noia del paraigües, que arribat el bon temps trobava a faltar aquella pluja que li convertia els cabells en una mata despentinada de pèls.

Però ara no és moment d’enyorar temps passats, sinó només de fer memòria d’aquell temps que ha deixat de ser present recentment per agraïr que m’hagi portat on sóc. I és que en aquest moment m’omple d’il.lusió aquesta nova etapa que començo, que tinc tantes ganes de viure acceptant els nous reptes que em proposi.

Cau la nit i...

Necessito distreure la ment ocupada durant l’inesgotable rutina que inicia els seus passos amb el sol i s’apaga amb la comunitat d’estels atenta al que succeeix als seus peus. Llegeixo paraules sorgides d’un cor ferit, d’una dona inexistent avui. I m’inspira. La tendresa que destil.len les pàgines escrites amb fugacitat en èpoques llunyanes en el temps, m’obren una porta a l’estança on apilo les ganes irrefrenables d’emular-la. M’és impossible. Abans n’era capaç; ara sembla que m’hagin robat l’ànima, el cor, la meva part més humana. I és que no sento res, m’envaeix l’única sensació que experimento cada dia a la mateixa hora: la son, la lladre que foragita els fantasmes que a tots ronden per convidar-nos a reflexionar. L’oïda no me’ls permet escoltar i l’esforç és vençut nit rere nit; ho deixo per l’endemà. L’intent de retrobar-me amb ells perquè em xiulin idees, m’omplin de por, m’encenguin de ràbia, m’incentivin a crear queda aparcat, en un racó, abandonat. Avui, però, l’he vist tan sol que m’ha conmogut i he decidit fer-ne ús per reunir-me amb els pensaments endormiscats. Tant és així que el resultat de l'esperada trobada és el que presencieu, unes ratlles inconnexes per acabar dient: bona nit.

He tornat a néixer

Perque avui ho puc explicar.

Perque no era la meva hora.

Perque he tornat a néixer.

Tres raons, aquestes, que em porten avui a escriure una vegada més. Una vegada més que podria no existir, ja que del ser al no ser hi ha un pas que dura un suspir, un instant, una fracció de temps tan sumament curta que el meu ressentit cos s’estremeix només de pensar-hi, de veure que la vida podria haver-se esfumat sense adonar-me’n.

Sento la sang córrer per les meves venes amb més força que mai. Obro els ulls i contemplo el meu voltant donant gràcies amb un sentiment mixt: l’alegria i la tristesa emanen de mi, flueixen agafades de les mans com dues companyes inseparables. L’una sense l’altra ara no són res i ambdues defineixen el meu jo en aquestes circumstàncies.

Desperto en moviment sota un sostre de llums taronges. Un impactant soroll a ferralla em fa tornar en sí. Tanmateix, crec estar somniant. Em vesteixen milers de cristalls i miro a banda i banda intentant entendre què ha passat. Tanco els ulls cercant la possibilitat d’estar vivint en un malson; creient i desitjant trobar-me al llit de casa sento frustració en aixecar les parpelles i descobrir els meus peus tocar la realitat. Em pregunto què ha passat, on sóc. La meva memòria no reté ni un segon del llarg trajecte en cotxe. Entretant un vehicle s’atura al meu auxil·li. D’ell en baixa el meu heroi, un anònim a qui dec molt més que aquest escrit però del qual en desconec el nom, la seva vida. El shock només em va permetre atançar-li la meva mà per donar-li les gràcies. Tant de bo ara el tingués aquí per desitjar-li les millors festes i agrair-li de tot cor la seva acció.

Observo els cotxes passar, porten cares extranyes que em miren. La despullada finestra em mostra les persones que m’ajuden i em pregunten com estic. Sóc viva. No m’he mogut i és ara que m’ordenen fer-ho. Els músculs funcionen, també la raó. I un cop fora arriba el papà, que desconcertat però fort m’abraça i em consola. Tràmits i més tràmits, el fred que sembla no importar i ni una sola paraula dels meus llavis habitualment xerraires.

És hora de tornar a casa i el silenci durant el trajecte es converteix en plors de ràbia i dolor en trepitjar la llar i rebre abraçades dels meus. Ara esclaten els sentiments, després d’un “ho sento” seguit d’infinita comprensió. Ara és moment de fer balanç, entendre que segueixo aquí i necessito recuperar el meu esperit i allò que em fa enormement feliç. Per ara, però, només puc dir: GRÀCIES i HO SENTO.

Nostàlgia per Nadal

Desitjaria tenir una màquina del temps. Anhelo tornar al període en què tot era innocència, especialment en aquestes gèlides èpoques que ja no s’acosten com fa quatre dies pregonàvem. I és que s’han fet presents, com des que tempranament penjada m’ho recorda dia a dia la lluminària de totes les ara lluents ciutats que m’acullen en la rutina. És en dies com els que ara ens esperen quan enyoro ser petita.

Aquestes dues darreres setmanes la facultat, seguint el ritme de la ciutat, els carrers i la societat, ha semblat embogir. Més plena que mai, tothom inicia la carrera per la preparació dels exàmens recopilant apunts i informació privilegiada dels assistents a les aules per l’hora de fer l’examen. Els endormiscats professors durant el quatrimestre comencen a despertar i ho fan amb força: entregues d’últim moment i apurant les poques hores lectives que resten per enllestir temaris per farcir de contingut les temudes proves de gener.

En canvi, miro enrere i acudeixen a mi les imatges més tendres a l’escola: ultimant l’àlbum amb tots els treballs fets durant el trimestre, decorant-ne les tapes amb motius nadalencs per entregar-lo als pares i sentir que “has treballat molt i molt bé”; aprenent el vers per recitar-lo alçada a la cadira per rebre la gran ovació de la família i alguna que altra moneda en passar el platet per les cridaneres taules. Penso en les hores d’esbarjo repassant els llargs catàlegs de joguines amb gran afany, assegudes a terra amb les bates a ratlles roses i blanques. Sento les nostres veus entonant les clàssiques nadales sobre l’escenari del menjador del col.legi amb el mític pessebre que ens va veure créixer curs rere curs mentre cantàvem

A casa recordo aquelles visites dels tres coneguts reis mags amb la família i els amics, visites que tant grans com petits adoràvem. El pis del carrer Major s’omplia a vessar i tot eren enjogassades rialles de sorpresa, sobretot quan el rei ros sabia el teu nom en entregar-te un paquet més gran que tu mateix. “Elisabet, t’has portat bé aquest any?” I una expressió d’estupefacció es dibuixava en el meu meravellat rostre. A Matadepera conservo perfectament a la memòria aquella primera vigília de reis. Els nostres ulls, els d’un nen i d’una nena, eren el viu reflex de la il.lusió, la felicitat, la impaciència per descobrir el que ens esperaria als peus de l’arbre de Nadal el dia següent. Sabíem que sota aquelles corones que satisfarien els nostres desitjos no hi havia tres vells savis d’orient, sinó les persones que més ens estimen en aquest món. Tot i així, després d’un sopar copiós que ens apropava a l’hora d’enfundar-nos al llit que l’endemà ens veuria lluir d’immensa alegria quan obríssim els ulls i sentíssim que el dia ja havia arribat, només volíem que les hores corressin més que els minuts.

De petits gaudíem d’uns dies d’il.lusions i diversió. Ara, amb més anys a sobre però amb menys innocència a mesura que el temps avança, les festes no són el que eren. T’adones que cada hivern, en cada nova taula parada, falta un plat, el d’algú que ja no hi és. I sents tristesa de pensar que la llei de la vida és inderogable. Sents nostàlgia de la infància, que t’evitava experimentar melangia en les celebracions, la que ara et recorre cos i ànima quan trobes a faltar aquella persona que ja mai més t’acompanyarà en aquestes festes, a qui no podràs dir “Bones Festes!”.

L’únic que et compensa i t’aporta alegria és comprovar que aquest Nadal a taula hi serem tots. I per molts més!

Història d'un caminant esgotat

El forat de sempre, aquell entrebanc, propiciava una nova caiguda. Coneixia amb tota precisió en quin punt exacte del camí es trobava; però fins i tot intentant evitar-lo, el taló un dia, el peu sencer un altre, acabava motivant una ensopegada.

No recordava la primera ocasió en què el sot s’havia presentat en el seu caminar. Tanmateix, era conscient que a mesura que les seves passes s’interrompien amb la seva presència, aquell creixia més i més. En els últims temps havia augmentat considerablement el seu tamany, fet que no podia contribuir més a espantar-lo. Esquivar-lo havia esdevingut una tasca dificultosa.

Caiguda rere caiguda, aixecar-se es convertia en una esgotadora i alta muntanya, carregosa de fer-ne el cim. L’envaïa una immensa fatiga només de trontollar abans de tocar a terra; alçar-se per posar-se d’empeus era un suplici quan ja no podia comptar les vegades que havia tocat fons.

En aquest punt de lassitud on tot és turment, es qüestiona si mereix la pena prosseguir la marxa. Atura la seva trajectòria i s’asseu al marge del viarany. No és capaç d’aixecar-se més vegades, pensa. I conclou no tirar endavant i rebutjar tot nou repte que l’ajudi a reprendre el curs de la vida. Acoquinat, havia après a conviure amb aquelles pors. No obstant, tot objectiu marcat s’esvaïa impedint-lo gaudir d’instants duradors de felicitat.

Sense xarxa, ni temps

Escric aquestes ratlles sense saber què en sortirà. La inspiració no fa acte de presència i només tinc la sensació que escric sense una xarxa que freni la meva caiguda al buit. Només sé que les hores se’m fan curtes exprimint-ne cada minut. Diuen que el temps és or i l’encerten, doncs ningú s’escapa de reconèixer algun dia que n’hi falta. A vegades s’alia amb circumstàncies quotidianes per obligar-te a pensar en ell com una necessitat. I sovint, fent ús de la seva capacitat d’absorció, t’acosta els moments temuts amb més rapidesa, mentre que els més esperats porten a considerar-lo un cosí de l’eternitat, doncs costen d’arribar. El temps...! No deixa de meravellar-me!

El regal d'un nou dia

Haver d’obrir els ulls ben d’hora al matí no suposa cap plaer pels poc matiners, precisament. I avui no ha estat menys quan a les 6 del matí el despertador ha interromput els meus somnis pregonant la imperiosa necessitat d’acomplir l’obligació d’acudir a la facultat.

Tanmateix, recobrada la consciència adormida i hipnotitzada pel son, em sento recompensada pel meravellós despertar de la ciutat, la qual contemplo com paulatinament va sortint del seu letargi nocturn mentre pren embranzida per acollir el nou dia.

Els colors del cel pugnen entre ells, quants fanàtics pels seus Déus, per obrir pas al sol, que, mandrós, s’aixeca per il.luminar la nova jornada que tot just arrenca. Però no és fins més tard que saluda, ja que el seu pas és lent, com quan hom es desperta cada matí.

Les meves passes ja no sonen solitàries; ara es veuen acompanyades per les de l’estudiant, la col.legiala, l’escombriaire, el flequer... les de desenes de persones que, partíceps del naixement d’aquest nou dia, també es mouen per les obligacions que formen part de la seva rutina.

El dia ha pres vida finalment per morir en unes hores. No serà fins l’endemà quan veurà la llum el següent. Però ja no l’esperarem intranquils, doncs serà el fidel reflex de l’anterior; així és com la rutina s’emporta la màgia del dia individualment contemplat. Així és com existim arran l’hàbit, el costum, aliens al regal que suposa ser un temps més al món sensible.

Colors

Quan considero que encara era petita, els colors més bàsics ja no em fascinaven per sí sols. Si a classe d’arts plàstiques s’ens proposava utilitzar les pintures “témperes” per fer algun tipus de treball, de seguida m’enfeinava a fer mescles de colors, empal.lidir aquells que trobava massa estridents amb l’objectiu d’embellir la pintura. Unes gotes de blanc o groc aconseguien l’efecte que buscava, alhora que de la barreja en naixia un nou color. Fabricar els meus propis colors m’entussiasmava. Cada un tenia un matís que el feia únic, diferent de la resta; de cap coctail de “témperes” rudimentari podia obtenir-se el mateix resultat.

El color és molt important per l’ésser humà i la seva supervivència, i per això crec que té guanyada la rellevància que se li atribueix en l’actualitat, equiparable a la que sempre ha tingut. Es coneix que l’home no començà a percebre els colors fins que no els necessità per sobreviure, per distingir els fruits madurs dels que no eren aptes pel consum. L’evolució, mare també del dit polze, convertia una necessitat en una característica a la que ja estem més que acostumats.

Que el color sigui vital a causa de la imperiosa urgència de discernir quins fruits estaven preparats per a ser ingerits, tan sols és una de les funcions que desenvolupa. La mutabilitat a la que està subjecte la Terra ha suposat que al llarg dels segles el color hagi esdevingut en una arma amb un poder indestructible, aparentment. La capacitat associativa de l’home –moltes vegades un punt feble per on se’l manipula, i d’aquí que l’hagi calificat com una arma- ha propiciat que a certs colors, els principals, se’ls identifiqui amb conceptes i matèries al nostre abast. A tall d’exemple i sense anar més lluny, el verd ens evoca la naturalesa.

Aquesta associació del color amb una realitat, ha suposat la seva introducció en camps en què aquesta facultat cognitiva involuntària es requereix per a un propòsit determinat. D’aquesta manera, els agents econòmics recorren a ella amb la finalitat d’obtenir beneficis. Ha estat qüestió de debat no fa gaire temps, si el color pot registrar-se com a marca. Entenent-se aquesta com un signe distintiu que ha de ser concret i precís per identificar una empresa determinada, sembla remot aquest plantejament, però no per això menys lògic i avantatjós. Tanmateix, la legislació en aquesta matèria ha vedat aquesta possibilitat en protecció de la competència, al.legant que aquesta es podria veure falsejada per la confusió que resultaria de l’apreciació dels colors per part del consumidor –m’agradaria veure com se les haguessin ingeniat els daltònics per distingir la “vermella ferrari” Vodafon de l’antiga Amena tenyida de verd, ara Orange. El color no és prou concret per considerar-lo capaç d’actuar com un signe distintiu i per això no pot servir com a marca, encara que sí que es permet utilitzar-lo com a tret característic de la marca d’una determinada companyia.

El sector econòmic no és l’únic que es beneficia de l’ampli ventall de colors que ens ofereix la llum. La política actual es regeix pels colors més diversos –pensar en els que vesteix cada partit no és tasca difícil-, mentre que la d’abans només contemplava dos colors, o un, el “rojo”, ja que l’altre bàndol restava indefinit. Els partits polítics assumeixen allò que es diu de “renovar-se o morir”; i és suposar, que la raó d’adoptar un color com a distintiu es redueix a l’únic objectiu d’atreure l’atenció dels electors, captar-los subsconscientment i enfortir la seva presència arreu.

De petita m’agradava jugar amb els colors, les seves tonalitats, els seus matisos. I si és cert que “el que es té del néixer, no es deixa en créixer”, en aquest sentit no dec haver canviat gaire. Quant als colors en l’àmbit de la política, tampoc em conformo amb els bàsics que se m’ofereixen. No em sento representada per cap d’ells en especial: no m’identifico concretament amb cap partit, amb cap ideologia. No puc, i tampoc vull. L’estridència dels colors, així com del seu pensament polític, m’impulsa a rebutjar a cada un dels partits com a conjunt. La llampància es tradueix en l’extremisme que mai ni he entès, ni he compartit, ni he sentit.

No obstant, no seria sincer afirmar que cap de les idees que professen les formacions polítiques diverses no les senti meves. Precisament, que comparteixi algunes teories amb alguns dels partits motiva aquest disgust per una única ideologia. Aquest és el motiu pel qual encara estic plenament còmoda experimentant amb els colors. Una barreja de groc, taronja i vermell cassen molt bé; unes gotes de verd també m’hi agraden. Ja tinc la meva pròpia ideologia, i és policromada.

Com la Maya, visc millor en un país multicolor, símbol de democràcia. Però no deixa de resultar-me molest com s’articulen els partits polítics en coalició a l’hora de governar, com d’infructuós arriba a ser el camí pactat quan juga un partidisme extrem. És innecessari recordar la problemàtica que la policromia del tripartit va generar, no?

A pesar de no encaixar en un partit, utilitzar-ho d’excusa per no exercir el dret a vot no és la solució. Ans el contrari. Segons com s’observi millor el món, cal optar per una formació política o una altra. Al.legòricament, es tractaria de col.locar-se unes ulleres amb vidres de diferents colors: vermell, verd, blau… El color amb el qual la Catalunya que es contempla s’assembla més a aquella que es desitja, el color que millor la vesteix, i el que li escau més bé, serà l’escollit. Es a dir, el partit que representi millor els interessos del Principat serà l’obsequiat amb un valuós vot que intentarà legitimar-lo per agafar amb força i decisió les brides del seu govern.

Amb això apel.lo a tots els inquiets políticament, però incòmodes en l’encasellament que suposa una ideologia donada per un partit, a practicar aquest exercici per tal de no deixar inactiu un dret polític tan recent en la història de l’Estat, inherent a la democràcia i pel qual han lluitat i mort tantes persones –que segueixen lluitant i morint en molts indrets del món. Als juganers amb els colors, jugueu-hi de veritat, sense por, amb convenciment.

Retorn i enyorança

A l’última la porto dins meu després d’uns dies transcorreguts massa depressa per no tornar. L’acomiadament d’ells, però, no va ser tan trist com m’esperava; la raó: un estiu que ve que promet assemblar-se força al que aviat deixarà de ser. Sí, les vacances han resultat un èxit. No podia ser menys trobant-nos en un espai tan sensacional. És per això que hem optat per repetir, si tot va bé –i toquem fusta per què així sigui-, el proper agost. D’aquí que l’adéu a aquells exclusius moments tingués un gust no tan amarg.

Retornada ja a casa, respiro renovada noves il.lusions, nous projectes que prop del mes de setembre s’han d’anar posant en marxa. La pau i la tranquil.litat inspirades encara fora han estat font de no poques reflexions que, com de costum, m’agrada plasmar aquí. Una d’elles, sense pensar que pogués repetir-se el que a les Illes Canàries, s’escau molt avui que Grècia, una de les més antigues civilitzacions que ha deixat una important empremta amb la seva cultura en el món contemporani, crema imparable i emmalaltida. Aquí la deixo.

***

Em prenc la llicència d’escriure sobre tanta cruesa. Ningú, a excepció de l’esperit d’indignació, me l’atorga. La sang em bull de pensar que pugui haver algú capaç de procedir a la crema de tantes hectàrees de bosc, un ecosistema sencer, un paratge bell, un pulmó verd. Un piròman no pot estimar-se a ell mateix quan encén quelcom fàcilment inflamable amb la única voluntat de destruir la natura, la vida. Perquè no tan sols és el bosc el que mor en tots els seus sentits com a desastre natural, sinó que també hi perden la vida persones. Moltes no moriran físicament, car sí les seves il.lusions, els seus records, els quals queden esborrats; millor dit, enterrats sota la cendra, converits en ella, com si mai haguessin existit. Ells, els que decideixen provocar un incendi deliberadament, pagaran quan la judicatura els imputi el delicte que van cometre; però, malgrat imposada la justícia, no seran mai oblidats essent presents allà on prengueren foc, allà on cremaren memòries, als cors dels que ho van perdre tot, provocant el record tan desagradable d’una tragèdia.

Hores baixes o s'horabaixa?

Avui és un d’aquells dies en què un escriu per pura evasió i necessitat, sense tenir, ni saber ben bé què explicar.

M’envaeix la sensació que no he sabut aprofitar les vint-i-quatre hores que té la jornada i em fa esclatar de nervis l'absurd motiu d'aquestes hores baixes. Qui em manava embrancar-me en un petit projecte, a simple vista senzill, del qual no en tinc prou coneixements? Culpable n’ha estat, crec, l’impuls de tenir allò que es desitja amb més rapidesa; el desastre i l’incompliment de les obligacions que em corresponien, el resultat. La tossuderia de seguir intentant aconseguir el que em proposava tant sí com no, han acabat d’adobar el crispat estat d’ànim. El mal humor apareixia mica en mica minvant les meves capacitats d’atenció, que han empitjorat una tarda d’aprenentatge lingüístic. I tot i que no m’agrada exterioritzar el meu “mood”, segur que més d’un dels companys d’alemany s’hi hauran fixat. Sort, podia fer valer l’excusa “avui és dilluns”; sort que en ser el dia de la lluna, tots patim el mateix síndrome post-cap-de-setmana.

Per altra banda, una notícia sobrevinguda - encara que no inesperada -, m’ha portat a reflexionar. I és que són cada vegada més les raons que em confirmen que la societat actual ha perdut l’esma per relacionar-se personalment. O potser no és ben bé la manca d’esma la causa d’aquesta situació, sinó altres circumstàncies. El fet és que el ser humà està fracassant en les relacions interpersonals, especialment quan es tracta de la parella. Allò que apuntava en parlar dels singles, l’egoïsme que denota el seu concepte de vida, no pot observar-se des d’un prisma reduccionista. Penso, sinó, que aquesta filosofia impera en el dia a dia de les persones, en general. O és que penseu que els sentiments i els esforços de les persones per crear una vida en comú no són suficients per tirar endavant i no llançar la tovallola en qualsevol obstacle que sorgeixi en el fluir natural del viure? La pell ha esdevingut massa fina. I amb això no vull dir que la situació anterior a aquesta fos millor, no; ni una cosa, ni l’altra, doncs cap extrem no és bo.

Només sé que no sé res

Observes la llunyania, cercant el límit de la terra i topes amb l’horitzó, l’infinit. Qui pogués surcar tot aquest món, la galàxia, l’enter univers! Potser així podrien desaparèixer els històrics i existencials dubtes de la humanitat sencera. Sovint, moguda per una extranya buidor, busco respostes que satisfacin aquestes tradicionals reflexions, però la raó segueix desprovista dels mitjans necessaris per aconseguir-ho. Les nits, espai temporal ideal per a l’anàlisi del transcurs del dia, la vida, comencen amb intranquil.litat davant l’ansietat produïda per la incapacitat de resoldre tals rellevants dubtes; caure adormit és el millor remei per apaivagar-los. Al final no m’assisteix més que la conformitat en els aconteixements que al llarg de la vida i tota l’eternitat s’han produït contínuament. El cercle no té fi, així com tampoc les preguntes que m’assetgen. El coneixement humà resta despullat davant l’existència i els seus fonaments. Res roman a l’abast de la limitada ment de l’home, aquell ésser tan desenvolupat, creador de maleses tals com la bomba atòmica o bondats com cures a les més vils i ferotges malalties; aquella espècie superior perquè així el califica el seu propi egocentrisme. I m’enfonsa aquesta invasió de sentiments sobre dita manca de recursos per qüestions tan essencials i existencials. I esclato de ràbia i por, doncs no sé què ens depara l’inexistent futur. I acabo fent meva la cèlebre frase de Sòcrates, assumint que “tan sols sé que no sé res”.

Tribut a la tasca de "La Contra"

Un espai pintoresc on el protagonisme, com la torxa olímpica, s’atorga cada dia a un personatge singular. Un espai ric en diversitat d’opinions i experiències que màgicament sorprenen diàriament al lector. Un espai dels primers al qual fer-li un cop d’ull en comprar la premsa.

Precisament ahir, La Contra acollia a Andreu Mateu, el primer espanyol en creuar l’atlàntic a rem. Però no és aquesta fita la que caracteritza un home com Mateu; altrament, és la seva filosofia de vida la que l’empeny a aconseguir metes com la dita. Segons ell, l’ànim d’assolir un somni ha de portar a convertir-lo en objectiu per realitzar-lo. Solsament traslladant un fet impalpable per la nostra consciència a la realitat, desenvolupant un pla per fer-se’l seu i executant-lo, es pot arribar a l’anhelada felicitat. I és que que només mitjançant una lluita constant per allò que es desitja, s’obté la satisfacció en un mateix. Tan sols pugnant pel que hom vol o estima s'obté la realització plena de la persona.

I per il.lustrar aquesta manera d’entendre la vida, Mateu se serveix d’ell mateix: tot i la poca i dubtosa confiança dels seus en la seva capacitat per estudiar una carrera universitària, el seu esforç el condugué a diplomar-se en ciències empresarials i posteriorment a la creació d’una empresa que funciona. Tot el que posseeix és fruit de la seva ànsia per ser feliç.

Ben mirat, no és cap novetat el que ens proposava reflexionar l’entrevista de La Contra, però sí un recordatori que traslladat a un exemple ens compel.leix a posar-ho en pràctica. Tanmateix, un anàlisi d’aquest modus vivendi pot conduir a alguns a calificar-lo certament d’egoïsta i hedonista, sobretot si es transporta al terreny material. I no deixa de ser una cavil.lació interessant, doncs la inclinació actual de l’home consisteix en saciar la seva set d’alegria a través d’un licor consumista i materialista que només el reconforta a curt termini. Per això apunto aquí, que aquesta teoria que aplica Mateu i que tots ens hauríem de proposar practicar, no ha de servir per a objectius efímers o de mala fe, sinó per ajudar-nos a tirar endavant contra qualsevol adversitat o desig enriquidor.

Per aquesta i les ensenyances i curiositats que dia rere dia aporta La Contra als seus fidels lectors, aquest petit tribut.

Pensaments en un diumenge gris

No en som conscients. La vida quotidiana pinzellada amb colors com l’estrés, potent i devastador alhora, ens condueix a caminar com a ramats que comparteixen costums, idees i, m’atreviria a dir, personalitats. L’ésser humà abandona la condició d’animal social per convertir-se en l’extrem d’aquesta concepció aristotèlica: l’home és avui un individu despersonalitzat pels seus hàbits gregaris, és tan sols un conjunt. Aquesta manca d’idees pròpies es fa palesa només donant un cop d’ull al món.

Els interessos col.lectius han esdevingut egoïstes i s’imposen per sobre de qualsevol voluntat. La política, exercida per titelles dels vertaders poderosos del món, controla les masses en tots els àmbits i sentits. L’absoluta transparència que es ven en els mitjans de comunicació més diversos, que tenen l’arma més eficaç, capgiren la inquieta societat de segles passats i la transformen en un cúmul de persones desinteressades pel món i obsessionades en saciar el seu egocentrisme intentant aconseguir el màxim benestar personal anhelat, fet que els porta a estimar la ingorància com si del bé més preciat es tractés.

Les imatges d’una Àfrica cada vegada més pobra (i de la fam dels seus habitants), explotada pels rics i desenvolupats països de l’hemisferi nord que no deixen de prometre-hi ajuda econòmica, humanitària, social i un llarg etcètera d’actuacions; dels conflictes bèl.lics a l’Orient Mitjà, de l’Amèrica llatina més corrupte, ja no preocupen a ningú des del seu cantó humà. Quan hom es posa les mans al cap quan les observa, no és perquè se senti mogut per les males condicions en què als menys sortosos els ha tocat viure; basarà el seu neguiteig per l’estat mundial en l’economia: “Una guerra entre Orient i Occident? Ja l’hem feta grossa, el petroli farà una pujada astronòmica i ens haurem d’apretar els cinturons”. I és que la butxaca exerceix un poder immens avui.

Estem assistint a una buidor de la societat cada dia més profunda i accentuada, una qüestió que no ens hauria de deixar indiferents a cap de nosaltres. És per aquest motiu que, presa d’un cúmul de sensacions que sense expressar-les em conduïen a un apatisme general, escric aquesta breu reflexió que potser al lector li sembli que no té ni cap ni peus.

La vida és un tango

Avui fas 87 anys, tota una fita a la que, segur, no pensaves arribar tan i tan bé, sencera i autosuficient. Ja et falta molta gent que t’estimaves però valores ser aquí, amb els teus.

És moment de fer balanç. Mires enrere i veus anys plens d’amor i felicitat. T’adones que la vida és un tango, que hem de ballar tots des que arribem al món; dançarem amb més o menys gràcia, però sempre amb il.lusió i entusiasme. Viure, sentir, gaudir... tot el què l’acompanya no es pot deixar escapar, ja que aquest ball que dura uns instants, és irrepetible. La música és la que ens ha de portar en les passes que conformen aquest exquisit balanceig, un compàs que s’identifica amb tot el que ens envolta en forma de circumstàncies durant la nostra existència.

La vida és creada per gaudir-la i aquesta, juntament amb l’encàrrec de fer-la gaudir a aquells que la disposen, és la nostra més preuada missió, una encomana que hem d’aconseguir portar a la realitat en el nostre camí.

A tu, per intentar-ho encara avui com ho has fet des dels teus primers dies, enhorabona! I no deixis mai de lluitar.

El pas del temps

El temps: un atleta que amb els anys corre més i arriba abans a la meta; un escultor que treballa amb els nostres cossos, imprimint artísticament la seva petjada a la nostra pell, cabells; una invisible força que és immutable i eterna, doncs sempre és present. I em pregunto, és el temps el que passa o som nosaltres que envellim i ell resta essent el que era des de l’inici? A qui no preocupa el pas del temps? Ningú gaudeix d’una posició indiferent en aquest sentit, sobretot quan s’acosta alguna data que et recorda que envelleixes poc a poc.


Tanta preocupació no és per no res (ara m'entendreu més bé). I és que el proper dissabte, dia 17, és el meu aniversari. Sí! Em sap greu treure’m el 21, xifra a la que em vaig adaptar fàcilment, per coronar-me amb un 22. De fet, pensant-t’ho bé, només seré un dia més gran, i això no ho fa gaire diferent no ? Ja us explicaré què tal senten! Als que feu anys: MOLTES FELICITATS!

Començant a construir

(Escric aquestes línies en un moment en què la inspiració ha aparegut de sobte, de forma inesperada, sense avisar, com sol sempre visitar-me. Estava llegint un llibre escrit per un gran escriptor i filòsof, del qual us parlaré força sovint – espero -, quan un corrent elèctric m’ha recorregut el cervell. M’ha desconnectat de la lectura obligant-me a aparcar-la per escriure tot el que aquí llegiu. Havia de buidar les idees que han començat a passejar pel meu cap i necessitaven brollar de dins meu.)

Començo aquest viatge bloggístic gairebé sense rumb. No sé on em dirigeixo, així que deixo que la inèrcia, sempre capriciosa, em porti allà on ella desitgi, de la mateixa manera que ara m’ha fet volar fins aquí i m’ha proporcionat la resposta als meus dubtes.

Uns quants dies ençà em preguntava si crear un blog sobre les meves inquietuds, els meus somnis, les meves aficions o “hobbies”, els meus pensaments, experiències... seria una bona idea. De fet, mentre duraven els dubtes m’envoltava un cúmul de sensacions que m’impulsaven a fer el que ara estic fent; però a la vegada, les pors a què el contingut del blog fos poc substanciós i a què aquest quedés desfassat per la falta de temps de dedicació em treien les il.lusions.

Sé, i he comprovat, que el món dels blogs no és només això, sinó un univers plagat de ments impassives, actives, que se senten mogudes per les coses que succeeixen dia a dia, així com també per les seves aficions, les quals són exhaustivament desenvolupades en la finestreta que s’han obert al món virtual.

Crec que els bloggers són comunicadors intranquils, que se senten envaïts per preocupacions per l’estat de la nostra estimada Terra. Tan és així, que amb la seva labor, els seus relats, els seus posts de persones encara accessibles, dipositen un petit gra d’arena per la millora del món; un petit granet que sumat a la gran quantitat d’altres persones com ells, fan avançar la nostra societat cap a un conjunt de persones cada dia més conscients que han de fer canviar el món.

Jo també vull canviar-lo, i si aquí se’m dóna una petita oportunitat, què millor que aprofitar-la. Així doncs, com podeu veure, els factors que m’han impulsat a construir aquest raconet no són gaire distints dels que motiven a altres. Tanmateix, la “culpable” de què ara sigui jo la comunicadora ha estat la meva mami. Ella també escriu en un blog dedicat essencialment a la cuina, la seva passió. I veure-la tan intensament immersa en el seu desenvolupament i contenta dels resultats que mica en mica obté, em va acabar d’obrir els ulls. Ella m’ha anat animant a ser una blogger, així que: gràcies altra vegada!

No puc no esmentar, que abans d’endinsar-me en aquesta tasca, que a simple vista sembla senzilla, he necessitat documentar-me a través de la lectura de blogs que mica en mica he anat trobant i a tots ells també els vull agrair la seva ajuda indirecta.

Presa la decisió, moltes salutacions a tots aquells que visiteu aquest espai; espero que us agradi.