Història d'un caminant esgotat

El forat de sempre, aquell entrebanc, propiciava una nova caiguda. Coneixia amb tota precisió en quin punt exacte del camí es trobava; però fins i tot intentant evitar-lo, el taló un dia, el peu sencer un altre, acabava motivant una ensopegada.

No recordava la primera ocasió en què el sot s’havia presentat en el seu caminar. Tanmateix, era conscient que a mesura que les seves passes s’interrompien amb la seva presència, aquell creixia més i més. En els últims temps havia augmentat considerablement el seu tamany, fet que no podia contribuir més a espantar-lo. Esquivar-lo havia esdevingut una tasca dificultosa.

Caiguda rere caiguda, aixecar-se es convertia en una esgotadora i alta muntanya, carregosa de fer-ne el cim. L’envaïa una immensa fatiga només de trontollar abans de tocar a terra; alçar-se per posar-se d’empeus era un suplici quan ja no podia comptar les vegades que havia tocat fons.

En aquest punt de lassitud on tot és turment, es qüestiona si mereix la pena prosseguir la marxa. Atura la seva trajectòria i s’asseu al marge del viarany. No és capaç d’aixecar-se més vegades, pensa. I conclou no tirar endavant i rebutjar tot nou repte que l’ajudi a reprendre el curs de la vida. Acoquinat, havia après a conviure amb aquelles pors. No obstant, tot objectiu marcat s’esvaïa impedint-lo gaudir d’instants duradors de felicitat.