viernes, 14 de diciembre de 2007

Nostàlgia per Nadal


Desitjaria tenir una màquina del temps. Anhelo tornar al període en què tot era innocència, especialment en aquestes gèlides èpoques que ja no s’acosten com fa quatre dies pregonàvem. I és que s’han fet presents, com des que tempranament penjada m’ho recorda dia a dia la lluminària de totes les ara lluents ciutats que m’acullen en la rutina. És en dies com els que ara ens esperen quan enyoro ser petita.

Aquestes dues darreres setmanes la facultat, seguint el ritme de la ciutat, els carrers i la societat, ha semblat embogir. Més plena que mai, tothom inicia la carrera per la preparació dels exàmens recopilant apunts i informació privilegiada dels assistents a les aules per l’hora de fer l’examen. Els endormiscats professors durant el quatrimestre comencen a despertar i ho fan amb força: entregues d’últim moment i apurant les poques hores lectives que resten per enllestir temaris per farcir de contingut les temudes proves de gener.

En canvi, miro enrere i acudeixen a mi les imatges més tendres a l’escola: ultimant l’àlbum amb tots els treballs fets durant el trimestre, decorant-ne les tapes amb motius nadalencs per entregar-lo als pares i sentir que “has treballat molt i molt bé”; aprenent el vers per recitar-lo alçada a la cadira per rebre la gran ovació de la família i alguna que altra moneda en passar el platet per les cridaneres taules. Penso en les hores d’esbarjo repassant els llargs catàlegs de joguines amb gran afany, assegudes a terra amb les bates a ratlles roses i blanques. Sento les nostres veus entonant les clàssiques nadales sobre l’escenari del menjador del col.legi amb el mític pessebre que ens va veure créixer curs rere curs mentre cantàvem

A casa recordo aquelles visites dels tres coneguts reis mags amb la família i els amics, visites que tant grans com petits adoràvem. El pis del carrer Major s’omplia a vessar i tot eren enjogassades rialles de sorpresa, sobretot quan el rei ros sabia el teu nom en entregar-te un paquet més gran que tu mateix. “Elisabet, t’has portat bé aquest any?” I una expressió d’estupefacció es dibuixava en el meu meravellat rostre. A Matadepera conservo perfectament a la memòria aquella primera vigília de reis. Els nostres ulls, els d’un nen i d’una nena, eren el viu reflex de la il.lusió, la felicitat, la impaciència per descobrir el que ens esperaria als peus de l’arbre de Nadal el dia següent. Sabíem que sota aquelles corones que satisfarien els nostres desitjos no hi havia tres vells savis d’orient, sinó les persones que més ens estimen en aquest món. Tot i així, després d’un sopar copiós que ens apropava a l’hora d’enfundar-nos al llit que l’endemà ens veuria lluir d’immensa alegria quan obríssim els ulls i sentíssim que el dia ja havia arribat, només volíem que les hores corressin més que els minuts.

De petits gaudíem d’uns dies d’il.lusions i diversió. Ara, amb més anys a sobre però amb menys innocència a mesura que el temps avança, les festes no són el que eren. T’adones que cada hivern, en cada nova taula parada, falta un plat, el d’algú que ja no hi és. I sents tristesa de pensar que la llei de la vida és inderogable. Sents nostàlgia de la infància, que t’evitava experimentar melangia en les celebracions, la que ara et recorre cos i ànima quan trobes a faltar aquella persona que ja mai més t’acompanyarà en aquestes festes, a qui no podràs dir “Bones Festes!”.


L’únic que et compensa i t’aporta alegria és comprovar que aquest Nadal a taula hi serem tots. I per molts més!

13 comentarios:

SöNï dijo...

Aix...

Com m'agradaría a vegades tornar a tenir 8 anys...a no agobiar-me, a no tenir preocupacions...només esperar les festes i els regals...

Però la infància no es eterna...i per desgràcia els cops de la vida et fan trontollar...però mai sense arribar a caure del tot!

I bé...si així fos, ens tornarem a aixecar ;)

Espero ho haver perdut del tot el meu esperit nadalenc!

Molts petonets i morritussss
TEM!

Dyns dijo...

Em sumo a les vostres reflexions...

Quin canvi des d'aquells dies a avui. Recordo perfectament la emoció dels regals, de la família, de les llums, de la música, de la màgia del nadal...Un nadal que ara és més aviat agobiant per la proximitat dels exàmens i, alhora, el seguit de celebracions familiars que et deixen com una vaqueta inflada...

Només m fa feliç poder dir que, fins avui, a casa meva tb hi som tots!!!!


Molts petonets*

Xavi dijo...

La veritat és que si que es troben a faltar les festes de fa uns anys enrere... ara estàs més preocupat en exàmens, treballs, feina que en gaudir de les festes.

reflexions en català dijo...

Per a mi el Nadal va canviar fa quatre anys, quan el meu pare va perdre la vida quatre dies abans de Nadal.

No tinc gens de ganes que arribin les festes. Aquest any serà el primer que no seré al meu corral perquè me'n vaig de viatge. El Nadal té moments bons, però si arrencaria els fulls del calendari fins després de Reis.

María dijo...

jo també vull marxar per nadal... aquestes festes també van perdre el seu encant fa quatre anys.

un text realment preciós*

Betty dijo...

Gràcies a tots pels comentaris i per donar la vostra particular visió d'aquestes dates.

M'han commogut especialment els dos darrers escrits. Si per mi les festes són tristes, per vosaltres ho són per partida doble. Sento molt les vostres pèrdues! Els pares sempre es necessiten, a qualsevol edat! És molt dur que marxin, sobretot en una època com la que tenim aquí, en què sembla que sigui obligatori estar feliç.

Des d'aquí us envio una abraçada plena de la força que necessiteu per afrontar aquests dies!

Eva dijo...

ei noia! quant temps sense pasasr per "casa teva"... el nadal té coses molt boniques però sovint ens porta records tristos...mentr puguis celebrar-ho amb tots millor que ho aprofitis!

María dijo...

Saps, m'ha agradat molt que, sense coneixe'ns, has escrit el meu nom al comentari que m'has deixat. M'ha agradat. Però encara m'ha agradat més l'abraçada bloguera que m'has enviat =)

un petonet ben fort*

Town Crier dijo...

Amb tota la feinassa que poto a sobre (de la Universitat, principalment), no m'havia parat a pensar en el que ara dius i, sincerament, m'ha conmogut molt llegir les teves paraules explicant els teus records d'infància, les teves vivències del Nadal (i les de tots els comentaristes de per aquí).

Encara que ho escriguis amb clau personal (o sia, desde el teu punt de vista), aquestes experiències son aplicables a tot infant, on m'incloc fa uns anys.

Suma-li que estic escoltant cançons tristes i que a més feia anys que no escoltava... i ja et pots imaginar el drama que estic muntant davant l'ordinador, xD.

Que passis un bon Nadal i, encara que no tinguis els avantatges de ser menuda, aprofita els avantatges de ser adulta, que n'hi ha, segur.


Sort!

Betty dijo...

Moltes gràcies pel teu comentari, Town Crier. Ja m'estic imaginant el panorama mentre l'escrivies... I no en dubtis que seguiré el teu consell d'aprofitar el que em brinda tenir una mica més d'experiència i uns anys més a l'esquena.

Jo també et deistjo unes bones festes amb tots els teus! I això sí, paciència i tranquil.litat per superar aquests últims dies d'estrés abans de començar la carrera d'obstacles que els exàmens suposen.

Salutacions!

xiuxiueig dijo...

Després de llegir un escrit com aquest em pregunto per què no parlem sempre de sentiments, si és el més important...

Betty, deixa'm si us plau unir-me als teus missatges d'ànim a reflexions en català i a la maria.

Per part meva, només afegir que segur que totes les persones que ja no hi són i us estimaven voldrien que fossiu molt feliços. Així doncs i, encara que sigui per ells, no deixeu de lluitar. Segur que amb el temps ho aconseguireu!

1 abraçada.

Betty dijo...

Quina gran reflexió "Xiuxi"! Jo em pregunto el mateix. Si tot es basés més en el que sentim, les coses segur serien menys complicades. Parlar de sentiments no sempre és fàcil però és tan beneficiós...!

Gràcies pels teus comentaris sempre!

Narval dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.