Avui que la son no em visita...

NIT ESTRELLADA, de Vincent Van Gogh (1889)

La nit és ben entrada i no puc dormir, no vull dormir. Sento que la foscor em dóna força per mantenir-me desperta, per continuar al peu del canó i aconseguir el que em proposo. Dirigeixo la meva mirada a la finestra i sento el desig d’escoltar la fressa que la natura em brinda ara que tot resta, que el neguit dorm i ella pot moure’s sense ser descoberta. La remor de la ciutat s’ha apaivagat, s’ha fet silenciosa. Ara em permet sentir la música de les fulles que dancen amb l’aire que pentina els arbres; la música de les estrelles que singlen un cel ennuvolat cercant la manera d’il.luminar algun racó de món, de lluir als ulls dels noctàmbuls. El fred s’escola per l’escletxa que ha permès la porta oberta i rebifa les ganes de seguir d’empeus. La pell s’eriça i amb ella el meu cor accelera la seva marxa. Em sento viva. Tanco la finestra i es perd la simfonia que amb tant delit alimentava la meva oïda. La memòria, però, fugaçment la capta i la fa meva i així pugui fruïr-la en un altre instant. És moment de tornar al que em portava entre mans, d’aprofitar l’energia que l’univers m’ha oferit en uns breus minuts. El refugi dels llibres, lleis i papers m’espera impacient, ell sí que vol descansar. “Hauràs d’esperar”, li xiuxiuejo. “Avui que la son no em visita he de treure’n profit”.