martes, 18 de diciembre de 2007

Avui que la son no em visita...

NIT ESTRELLADA, de Vincent Van Gogh (1889)


La nit és ben entrada i no puc dormir, no vull dormir. Sento que la foscor em dóna força per mantenir-me desperta, per continuar al peu del canó i aconseguir el que em proposo. Dirigeixo la meva mirada a la finestra i sento el desig d’escoltar la fressa que la natura em brinda ara que tot resta, que el neguit dorm i ella pot moure’s sense ser descoberta. La remor de la ciutat s’ha apaivagat, s’ha fet silenciosa. Ara em permet sentir la música de les fulles que dancen amb l’aire que pentina els arbres; la música de les estrelles que singlen un cel ennuvolat cercant la manera d’il.luminar algun racó de món, de lluir als ulls dels noctàmbuls. El fred s’escola per l’escletxa que ha permès la porta oberta i rebifa les ganes de seguir d’empeus. La pell s’eriça i amb ella el meu cor accelera la seva marxa. Em sento viva. Tanco la finestra i es perd la simfonia que amb tant delit alimentava la meva oïda. La memòria, però, fugaçment la capta i la fa meva i així pugui fruïr-la en un altre instant. És moment de tornar al que em portava entre mans, d’aprofitar l’energia que l’univers m’ha oferit en uns breus minuts. El refugi dels llibres, lleis i papers m’espera impacient, ell sí que vol descansar. “Hauràs d’esperar”, li xiuxiuejo. “Avui que la son no em visita he de treure’n profit”.

10 comentarios:

SLu dijo...

Sovint és quan arriba la nit quan estem més desperts...
Potser és perquè ens hem passat el día amunt i avall, sense tenir temps per parar-nos a pensard'on venim o a on anem...

Ens deixem portar fruit de la inèrcia...

A vegades això es bo perquè et permet deixar fora de joc el que et balla pel cap...

Però és quan arriba la nit...quan tot està tranquil...quan ens recluim en el nostre mon, a les nostres quatre parets...quan realment som nosaltres mateixos...
Quan tornen els pensaments que haviem conseguit derrotar durant unes hores...

I quan torna a la nostra ment allò que ens la ecplipsa....vol tornar a ser el nostre centre d'atenció i no ens deixa dormir...

TEM!

SLu dijo...

Molt inspirador BEtty, mira el que m'has evocat!
;)

Floc dijo...

Endavant amb la inspiració, que per això estrena etiqueta aquest nou escrit.

Moltes gràcies pel comentari, per ser sempre aquí, allà, en tots els sentits!

Molts ànims en aquesta nova i crua batalla en la qual, sense allistar-te voluntàriament, et toca lluitar. La vida altra vegada et crida a files i t'obliga a superar una prova més. Que em tens al teu costat en tot moment, no en dubtis.

Una abraçada molt forta!

SLu dijo...

Muaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Mona més que mona!!

Boston1955 dijo...

Que bonics aquest moments d'inspiraciò.
Sigues feliç
Boston

Xavi dijo...

Jo sóc dels que el son tarda força en visitar xD

María Gómez dijo...

Tot sovint, el meu dia comença quan per tothom acaba. La foscor és la meva aliada, em deixa expressar tot el que durant el dia he amagat. Resulta el refugi perfecte que em cuida de tots els ulls que em miren i de totes les veus que em pregunten...

M'agrada passejar-me per aquí i llegir-te, ja sigui fruït d'una inspiració repentina, reflexions o petits relats =)

Una abraçada!

Eva dijo...

d'això se'n diu treure'n profit del insomni! molt maco, de debó

Lucy in the sky dijo...

Hola Betty!!

Sempre és agradable entrar a la teva web i llegir escrits nous tant xulos com aquest!! Jo últimament he estat força enfeinada i tinc el blog una mica abandonat... espero aviat tenir temps per publicar coses noves.

Vull aprofitar aquest comentari per desitjar-te unes bones festes de Nadal i un feliç any nou 2008!!! Disfruta d'aquests dies!

Una abraçada.

Town Crier dijo...

Aix... m'he assaventat del susto que t'has donat i que has donat a tothom... m'alegro de que no hagi estat bé, espero que mai més torni a passar res de semblant!

A mi que em fan tanta por els cotxes... ai!

Arreveure!