Cau la nit i...

Necessito distreure la ment ocupada durant l’inesgotable rutina que inicia els seus passos amb el sol i s’apaga amb la comunitat d’estels atenta al que succeeix als seus peus. Llegeixo paraules sorgides d’un cor ferit, d’una dona inexistent avui. I m’inspira. La tendresa que destil.len les pàgines escrites amb fugacitat en èpoques llunyanes en el temps, m’obren una porta a l’estança on apilo les ganes irrefrenables d’emular-la. M’és impossible. Abans n’era capaç; ara sembla que m’hagin robat l’ànima, el cor, la meva part més humana. I és que no sento res, m’envaeix l’única sensació que experimento cada dia a la mateixa hora: la son, la lladre que foragita els fantasmes que a tots ronden per convidar-nos a reflexionar. L’oïda no me’ls permet escoltar i l’esforç és vençut nit rere nit; ho deixo per l’endemà. L’intent de retrobar-me amb ells perquè em xiulin idees, m’omplin de por, m’encenguin de ràbia, m’incentivin a crear queda aparcat, en un racó, abandonat. Avui, però, l’he vist tan sol que m’ha conmogut i he decidit fer-ne ús per reunir-me amb els pensaments endormiscats. Tant és així que el resultat de l'esperada trobada és el que presencieu, unes ratlles inconnexes per acabar dient: bona nit.