Colors

Quan considero que encara era petita, els colors més bàsics ja no em fascinaven per sí sols. Si a classe d’arts plàstiques s’ens proposava utilitzar les pintures “témperes” per fer algun tipus de treball, de seguida m’enfeinava a fer mescles de colors, empal.lidir aquells que trobava massa estridents amb l’objectiu d’embellir la pintura. Unes gotes de blanc o groc aconseguien l’efecte que buscava, alhora que de la barreja en naixia un nou color. Fabricar els meus propis colors m’entussiasmava. Cada un tenia un matís que el feia únic, diferent de la resta; de cap coctail de “témperes” rudimentari podia obtenir-se el mateix resultat.

El color és molt important per l’ésser humà i la seva supervivència, i per això crec que té guanyada la rellevància que se li atribueix en l’actualitat, equiparable a la que sempre ha tingut. Es coneix que l’home no començà a percebre els colors fins que no els necessità per sobreviure, per distingir els fruits madurs dels que no eren aptes pel consum. L’evolució, mare també del dit polze, convertia una necessitat en una característica a la que ja estem més que acostumats.

Que el color sigui vital a causa de la imperiosa urgència de discernir quins fruits estaven preparats per a ser ingerits, tan sols és una de les funcions que desenvolupa. La mutabilitat a la que està subjecte la Terra ha suposat que al llarg dels segles el color hagi esdevingut en una arma amb un poder indestructible, aparentment. La capacitat associativa de l’home –moltes vegades un punt feble per on se’l manipula, i d’aquí que l’hagi calificat com una arma- ha propiciat que a certs colors, els principals, se’ls identifiqui amb conceptes i matèries al nostre abast. A tall d’exemple i sense anar més lluny, el verd ens evoca la naturalesa.

Aquesta associació del color amb una realitat, ha suposat la seva introducció en camps en què aquesta facultat cognitiva involuntària es requereix per a un propòsit determinat. D’aquesta manera, els agents econòmics recorren a ella amb la finalitat d’obtenir beneficis. Ha estat qüestió de debat no fa gaire temps, si el color pot registrar-se com a marca. Entenent-se aquesta com un signe distintiu que ha de ser concret i precís per identificar una empresa determinada, sembla remot aquest plantejament, però no per això menys lògic i avantatjós. Tanmateix, la legislació en aquesta matèria ha vedat aquesta possibilitat en protecció de la competència, al.legant que aquesta es podria veure falsejada per la confusió que resultaria de l’apreciació dels colors per part del consumidor –m’agradaria veure com se les haguessin ingeniat els daltònics per distingir la “vermella ferrari” Vodafon de l’antiga Amena tenyida de verd, ara Orange. El color no és prou concret per considerar-lo capaç d’actuar com un signe distintiu i per això no pot servir com a marca, encara que sí que es permet utilitzar-lo com a tret característic de la marca d’una determinada companyia.

El sector econòmic no és l’únic que es beneficia de l’ampli ventall de colors que ens ofereix la llum. La política actual es regeix pels colors més diversos –pensar en els que vesteix cada partit no és tasca difícil-, mentre que la d’abans només contemplava dos colors, o un, el “rojo”, ja que l’altre bàndol restava indefinit. Els partits polítics assumeixen allò que es diu de “renovar-se o morir”; i és suposar, que la raó d’adoptar un color com a distintiu es redueix a l’únic objectiu d’atreure l’atenció dels electors, captar-los subsconscientment i enfortir la seva presència arreu.

De petita m’agradava jugar amb els colors, les seves tonalitats, els seus matisos. I si és cert que “el que es té del néixer, no es deixa en créixer”, en aquest sentit no dec haver canviat gaire. Quant als colors en l’àmbit de la política, tampoc em conformo amb els bàsics que se m’ofereixen. No em sento representada per cap d’ells en especial: no m’identifico concretament amb cap partit, amb cap ideologia. No puc, i tampoc vull. L’estridència dels colors, així com del seu pensament polític, m’impulsa a rebutjar a cada un dels partits com a conjunt. La llampància es tradueix en l’extremisme que mai ni he entès, ni he compartit, ni he sentit.

No obstant, no seria sincer afirmar que cap de les idees que professen les formacions polítiques diverses no les senti meves. Precisament, que comparteixi algunes teories amb alguns dels partits motiva aquest disgust per una única ideologia. Aquest és el motiu pel qual encara estic plenament còmoda experimentant amb els colors. Una barreja de groc, taronja i vermell cassen molt bé; unes gotes de verd també m’hi agraden. Ja tinc la meva pròpia ideologia, i és policromada.

Com la Maya, visc millor en un país multicolor, símbol de democràcia. Però no deixa de resultar-me molest com s’articulen els partits polítics en coalició a l’hora de governar, com d’infructuós arriba a ser el camí pactat quan juga un partidisme extrem. És innecessari recordar la problemàtica que la policromia del tripartit va generar, no?

A pesar de no encaixar en un partit, utilitzar-ho d’excusa per no exercir el dret a vot no és la solució. Ans el contrari. Segons com s’observi millor el món, cal optar per una formació política o una altra. Al.legòricament, es tractaria de col.locar-se unes ulleres amb vidres de diferents colors: vermell, verd, blau… El color amb el qual la Catalunya que es contempla s’assembla més a aquella que es desitja, el color que millor la vesteix, i el que li escau més bé, serà l’escollit. Es a dir, el partit que representi millor els interessos del Principat serà l’obsequiat amb un valuós vot que intentarà legitimar-lo per agafar amb força i decisió les brides del seu govern.

Amb això apel.lo a tots els inquiets políticament, però incòmodes en l’encasellament que suposa una ideologia donada per un partit, a practicar aquest exercici per tal de no deixar inactiu un dret polític tan recent en la història de l’Estat, inherent a la democràcia i pel qual han lluitat i mort tantes persones –que segueixen lluitant i morint en molts indrets del món. Als juganers amb els colors, jugueu-hi de veritat, sense por, amb convenciment.

Infantes o princeses?

El dia 29 d’abril, a 1 dia d’acabar-se el mes, naixia la segona filla dels Prínceps d’Astúries. Aquella coneguda dita que diu que “tots els nens neixen amb una barra de pa sota el braç” no acabava d’encaixar en aquesta ocasió, com tampoc ho feia el 31 d’octubre de 2005. Igual que la infanta Leonor, Sofia no venia al món exactament amb pa, sinó acompanyada d’un debat. I és que amb el naixament de la segona filla dels Prínceps d’Astúries es reobria la qüestió sobre la successió de la Corona.

Segons l’article 57.1. del Títol II de la Constitució Espanyola “la successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació, essent preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe, la persona de més edat a la de menys”. Amb aquesta clara precisió de l’automàtic criteri de successió a la Corona només poden accedir al tron les dones sempre que no tinguin germans. Així les coses, mentre la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol no sigui reformada, la successió de Leonor i de la seva germana Sofia restarà en la provisionalitat. L’explicació d’aquest fet el trobem en la situació que Espanya ha decidit fer perviure des de la Llei de Partides, vigent en tots els textos constitucionals (a excepció de l’Estatut de Bayona de 1808 i la Llei de Successió franquista de 1946) amb la conservació d’una Llei Sàlica moderada, ja que no veta absolutament la presència femenina al tron, sino que només les permet regnar en defecte d’un home.

Així doncs, la moderna Constitució de 1978 optà per conservar aquesta tradició sàlica que encara es manté avui, ja que la reforma del Títol II de la màxima norma de l’ordenament jurídic fou blindada pels set ponents constitucionals, erigint-lo com un aspecte intocable. La modificació d’aspectes sobre la Corona no és possible sense efectes col.laterals considerables. El sistema de reforma consisteix en un procés difícil de portar a terme: en primer lloc és necessària l’aprovació de la reforma per 2/3 dels membres de cada càmara, una majoria reforçada important; seguidament s’ha de procedir a la dissolució de les Corts i a la convocatòria d’eleccions generals, després es requereix una nova aprovació per les dues càmares amb la mateixa majoria requerida en la primera i, finalment, un referèndum nacional.

És clara la raó per la qual encara no s’ha produït la reforma d’aquest aspecte de la Constitució. Cap dels partits polítics quan arribés al govern deixaria perdre l’exercici de poder que suposa estar al capdavant de l’executiu de l’Estat, un cop l’ha assolit. Per això només seria possible realitzar la modificació de la norma fonamental en vistes a la finalització de la legislatura, i evidentment, que una majoria àmplia de les forces polítiques estiguessin d’acord en aquesta reforma. Tanmateix, dubto que en aquest sentit hi hagués cap tipus de conflicte, ja que a més de l’alt grau de concens que existeix entre les forces polítiques, després de l’aprovació de la Llei Orgànica per la Igualtat Efectiva d’Homes i Dones, que desenvolupa un dels aspectes que s’inclouen en el dret fonamental a la igualtat consagrat a l’article 14 de la Constitució, resulta absurd el manteniment d’aquesta norma discriminatòria en l’ordre de successió a la monarquia. És comprensible la dificultat de dur a terme una reforma d’aquesta rellevància, però més contradictori és el fet d’aprovar una llei com la dita i existir aquest vestigi d’èpoques en què la dona era marginada en tots els àmbits.

Retrobament amb un vell conegut, desconegut alhora

Finalitzat el període d’exàmens de gener prenguérem la decisió d’incorporar-me al despatx familiar dues tardes a la setmana, aprofitant els dies que posteriorment tinc Deutsch Kurs. La meva feina consisteix bàsicament en aprendre, a la vegada que ajudo, d’alguna manera, a realitzar tasques relacionades amb els assumptes més variats.

Dilluns m’apareixia a l’escriptori un cas que certament em portava molts records i que motivava el meu interès en desenvolupar-lo; es tractava de preparar una demanda de redempció forçosa d’un cens, una figura jurídica actualment desconeguda i en desús quant a la seva constitució, que justament va ser l’objecte d’estudi del meu treball de recerca de batxillerat. De fet, resulta ser una institució tan obsoleta avui, que a Dret Civil -part de drets reals- a la facultat tan sols se’n va fer una breu menció, fet que no és més que una fotografia de l’estat del cens a l’actualitat; sembla trist pensar que estem assistint a la lenta agonia de l’emfiteusi però així de dinàmica és la disciplina jurídica, que evoluciona i es mou a la par que ho fa la societat.

Tanmateix, la seva definitiva desaparició no es pot establir temporalment de forma clara, ja que el cens està sotmès, ara per ara, a ressucitar contínuament tantes vegades com faci falta, habitualment quan hom es trobi amb ell en el Registre de la Propietat en el moment de procedir a la venda d’un immoble o simplement en intentar sol.licitar un préstec hipotecari. Al full d’inscripció de la finca hi constarà com a càrrega un cens de qualsevol tipus de domini que l’obligarà a pagar un cànon o pensió simbòlica anual al censualista. En aquest precís moment una pluja de preguntes li plourà al cap: Què és un cens? Per què ha de pagar aquestes quantitats ridícules anualment? Com pot evitar-ho?

El cens emfitèutic és una institució que ha tingut una trascendència econòmica i social a Catalunya molt important, motiu pel qual no se’l pot desmerèixer. La seva base, que es situa en temps força remots com a l’antiga Roma, la trobem en la necessitat de posar en explotació terrenys inhabitats o introduir millores en terrenys agrícoles existents. La seva funció s’extén fins a la constitució del món urbà; de fet, ciutats catalanes com Barcelona i Terrassa s’han desenvolupat a través de l’emfiteusi. Jurídicament podem definir el cens com aquell contracte en virtud del qual un immoble se subjecta al pagament d’una pensió anual com a retribució d’un capital rebut en diner, o un domini que es transmet amb dit immoble. Per mitjà del cens una finca és posseïda a perpetuïtat per una persona, l’emfiteuta, el qual, juntament amb els seus successors, tots ells possessors del domini útil, restaran obligats a pagar un cànon periòdic –l’anomenat cens- al senyor del domini directe o censualista. Per deixar-ho més clar, amb l’emfiteusi es desdobla el dret de propietat, assumint l’emfiteuta, com hem dit, el domini útil, i el censualista el domini directe.

No obstant la seva valuosa funció en altres èpoques, el servei d’aquesta institució a la societat és avui nul i és per això que, com s’ha dit amb anterioritat, quan el cens surt a la llum actualment només és per exercir el dret de redempció. Aquest és el que permet a l’emfiteuta deslliurar-se del lligam que mitjançant el contracte uneix la finca amb el censualista i ell mateix. Durant els últims anys es coneix que la redempció ha estat un recurs molt utilitzat per la gran majoria de propietaris afectats per la presència de l’emfiteusi al seu immoble, que sorpresos per la seva repercussió econòmica en decideixen la seva extinció.

Doncs bé, aquesta és la situació que inspirava la demanda que havia de preparar, ja que els propietaris de la finca gravada no van arribar a acord amb el censualista per redimir l’emfiteusi. I és que si no és possible el consens entre les parts a l’hora d’establir el preu de redempció, com era en el present cas, s’ha d’acudir a la via judicial mitjançant l’exercici de l’acció de redempció forçosa.
I fins aquí el breu desenvolupament d’aquesta figura que va cridar-me l’atenció el dilluns i a temps de batxillerat a l’hora d’elegir tema d’investigació. Ara referint-me a aquest espai en concret, espero que aquesta secció jurídica vagi “in crescendo” i als lectors els serveixi per conèixer una mica més aquest apassionant món. En aquesta faig aportació del meu més humil coneixement de la matèria que contínuament es troba en formació i l’únic que desitjo és servir d’alguna ajuda als desconeixedors i d’opinió sincera als juristes tant iniciats, com –i així m’agradaria- experimentats.

Vocació d'advocat

El dijous passat (22 de febrer) la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, de la qual en sóc alumna del quart i penúltim curs actualment, va acollir la Fira d’Ocupació Laboral. L’obertura d’aquest event va córrer a càrrec dels advocats, els despatxos més importants de la ciutat comtal; posteriorment els tocarà a notaris, registradors i magistrats. Des de Freshfields Bruckhaus Deringer fins a Roca Junyent l’oportunitat oferida per la facultat va ser molt profitosa i motivadora.

Per als que no em coneixeu gaire -o gens- i heu vingut a parar a aquest blog, anunciar-vos que una servidora és una amant de la seva carrera i futura professió com a lletrada. Cap dia m’he arrepentit d’haver fet tria d’aquests estudis. I encara diria més, amb els anys noto que creix aquest inclinació pel Dret.

La Fira d’Ocupació Laboral ha estat una empenta per viure encara amb més passió aquesta meva ocupació. Tot i que a casa ja pertanyem al ram jurídic i, com és lògic, ho pugui tenir més fàcil per obrir-me pas en aquest món ferotge de la justícia, vaig convenir rondar les paradetes de cada bufet, muntades al hall de la facultat com les dels hippies al portal de Sant Roc de Terrassa. I és que un ha de cercar el formatge sempre (SPENCER JOHNSON, ¿Quién se ha llevado mi queso?), siguin quines siguin les circumstàncies, vinguin mal dades o no. L'entrada de l'edifici principal de la facultat havia adquirit l’aparença fidel d’un mercat – ben mirat ho era- i com aquells que se senten cridats per les rebaixes post-nadalenques, vam acabar amb un munt de carpetes i bolígrafs propagandístics. Personalment, tot i l’enrenou d’stands que hi havia, crec que l’afluència d’estudiants interessats en aquell assortiment era molt baixa.

Curiosos com cap altri, ens vam interessar pel més mínim detall de cada un dels més internacionals i ben considerats bufets; la il.lusió augmentava a cada pas que donàvem. Crec que des d’aquell instant vaig ser conscient que no deixaria escapar cap bocí d’oportunitats que m’oferís el món per desenvolupar això que tant m’estimo. Tot i tenir ben clar que a la llarga o a la curta vull convertir-me en cap de rata, prenent aquesta expressió del tan conegut a casa val més cap de rata que cua de lleó, sempre és prestigiós formar part d’una firma de jurisconsults com Baker & McKenzie o Uría Menéndez. A més, de ben segur que l’experiència que s’adquireix és abundant, tan enriquidora per al futur que qui sap, potser algun dia nosaltres aconseguim una certa embergadura.

Certament va ser un plaer descobrir algunes de les possibilitats que ofereix l’ampli món laboral dels juristes. Amb tot, ara és moment de treballar molt per assolir tot el que ens proposem i en un futur esperem no molt llunyà, recollir els fruits del nostre esforç.