lunes, 27 de agosto de 2007

Retorn i enyorança

A l’última la porto dins meu després d’uns dies transcorreguts massa depressa per no tornar. L’acomiadament d’ells, però, no va ser tan trist com m’esperava; la raó: un estiu que ve que promet assemblar-se força al que aviat deixarà de ser. Sí, les vacances han resultat un èxit. No podia ser menys trobant-nos en un espai tan sensacional. És per això que hem optat per repetir, si tot va bé –i toquem fusta per què així sigui-, el proper agost. D’aquí que l’adéu a aquells exclusius moments tingués un gust no tan amarg.

Retornada ja a casa, respiro renovada noves il.lusions, nous projectes que prop del mes de setembre s’han d’anar posant en marxa. La pau i la tranquil.litat inspirades encara fora han estat font de no poques reflexions que, com de costum, m’agrada plasmar aquí. Una d’elles, sense pensar que pogués repetir-se el que a les Illes Canàries, s’escau molt avui que Grècia, una de les més antigues civilitzacions que ha deixat una important empremta amb la seva cultura en el món contemporani, crema imparable i emmalaltida. Aquí la deixo.


***


Em prenc la llicència d’escriure sobre tanta cruesa. Ningú, a excepció de l’esperit d’indignació, me l’atorga. La sang em bull de pensar que pugui haver algú capaç de procedir a la crema de tantes hectàrees de bosc, un ecosistema sencer, un paratge bell, un pulmó verd. Un piròman no pot estimar-se a ell mateix quan encén quelcom fàcilment inflamable amb la única voluntat de destruir la natura, la vida. Perquè no tan sols és el bosc el que mor en tots els seus sentits com a desastre natural, sinó que també hi perden la vida persones. Moltes no moriran físicament, car sí les seves il.lusions, els seus records, els quals queden esborrats; millor dit, enterrats sota la cendra, converits en ella, com si mai haguessin existit. Ells, els que decideixen provocar un incendi deliberadament, pagaran quan la judicatura els imputi el delicte que van cometre; però, malgrat imposada la justícia, no seran mai oblidats essent presents allà on prengueren foc, allà on cremaren memòries, als cors dels que ho van perdre tot, provocant el record tan desagradable d’una tragèdia.

3 comentarios:

Xavi dijo...

Benvinguda!

Anónimo dijo...

Fa dies que et buscava.
Sabia que estaves de vacances, però tot i així, quan em posava a l'ordenador, et tornava a buscar.
Encara que de vegades no escrigui et llegeixo sempre. M'agraden els teus escrits perque transmeten el que sents, la teva calidesa, les teves bones maneres, els teus sentiments...
Bé, a partit d'avui et buscaré dins el teu CALAIX DE SASTRE on dia a dia em sorprens.
Un betxiueitx de la Maje

Betty dijo...

Gràcies per buscar-me i per tenir-me tan present. Ara acabem de parlar, "voz mediante", de saber de tu i del teu braç de guix -que fa una mica la punyeta. Ja tinc ganes que ens veiem un dia, fem brometa, reflexionem... I t'obrim un blog ja, que t'encantaria. Llavors jo també et buscaria on m'has trobat una vegada més.

Que sàpigues que en cada comentari sento molta il.lusió!

BETxitux Maje!