domingo, 1 de abril de 2007

Pensaments en un diumenge gris


No en som conscients. La vida quotidiana pinzellada amb colors com l’estrés, potent i devastador alhora, ens condueix a caminar com a ramats que comparteixen costums, idees i, m’atreviria a dir, personalitats. L’ésser humà abandona la condició d’animal social per convertir-se en l’extrem d’aquesta concepció aristotèlica: l’home és avui un individu despersonalitzat pels seus hàbits gregaris, és tan sols un conjunt. Aquesta manca d’idees pròpies es fa palesa només donant un cop d’ull al món.

Els interessos col.lectius han esdevingut egoïstes i s’imposen per sobre de qualsevol voluntat. La política, exercida per titelles dels vertaders poderosos del món, controla les masses en tots els àmbits i sentits. L’absoluta transparència que es ven en els mitjans de comunicació més diversos, que tenen l’arma més eficaç, capgiren la inquieta societat de segles passats i la transformen en un cúmul de persones desinteressades pel món i obsessionades en saciar el seu egocentrisme intentant aconseguir el màxim benestar personal anhelat, fet que els porta a estimar la ingorància com si del bé més preciat es tractés.

Les imatges d’una Àfrica cada vegada més pobra (i de la fam dels seus habitants), explotada pels rics i desenvolupats països de l’hemisferi nord que no deixen de prometre-hi ajuda econòmica, humanitària, social i un llarg etcètera d’actuacions; dels conflictes bèl.lics a l’Orient Mitjà, de l’Amèrica llatina més corrupte, ja no preocupen a ningú des del seu cantó humà. Quan hom es posa les mans al cap quan les observa, no és perquè se senti mogut per les males condicions en què als menys sortosos els ha tocat viure; basarà el seu neguiteig per l’estat mundial en l’economia: “Una guerra entre Orient i Occident? Ja l’hem feta grossa, el petroli farà una pujada astronòmica i ens haurem d’apretar els cinturons”. I és que la butxaca exerceix un poder immens avui.

Estem assistint a una buidor de la societat cada dia més profunda i accentuada, una qüestió que no ens hauria de deixar indiferents a cap de nosaltres. És per aquest motiu que, presa d’un cúmul de sensacions que sense expressar-les em conduïen a un apatisme general, escric aquesta breu reflexió que potser al lector li sembli que no té ni cap ni peus.

3 comentarios:

Sonia dijo...

Es veritat...a vegades no ens donem conte de com està de malament el mon en general...la metàfora de la foto d'un ramat de bens és tan realista...però...com abandonar aquesta voràgine?si els que tenen el poder tampoc fan res, dificilment el granet de sorra que poguem aportar cadasqun de nosaltres servirà de res...
Tot i aquests mals pronóstics no ens hem de desanimar...encara ens queden coses bones per gaudir, o això espero!jeje

Un petonàs!

Betty dijo...

Quina il.lusió trobar gairebé sempre un comentari teu! Tu sempre tan detallista! Ja saps que ni això ni res ho has de canviar mai!

Tens molta raó quan en aquesta reflexió teva dius que no és gens fàcil abandonar aquesta voràgine. Però saps què penso? Que aquesta afirmació és un reflex de la realitat que he intentat plasmar. Encara que siguem pocs els sensibilitzats, no podem tirar la tovallola; hem de donar exemple als que ens envolten i potser així veurem petits fruits.

Deixo això a l'aire. A veure si d'aquesta manera, almenys, aconseguim crear debat, així com que tots aquells que com nosaltres hagin fet aquesta reflexió seva, diguin la seva!

BETxitux i gràcies per la teva fidelitat moníssima!

Montse dijo...

Què dir? Des del meu escèptic punt de vista tens tota la raó. Estem molt influenciats pels mitjans de comunicació. Últimament em quedo sense arguments per defensar certes posicions (sempre que no sigui questions de principis o valors). Sobretot em quedo sense paraules quan algú de "l'altre banda", depenent del tema a tractar, m'argumenta el seu parer des d'una altra perspectiva que no havia parat a pensar-hi i que llavors la veig vàlida.

Continuant el tema de la perspectiva és difícil canviar-la perquè és com una altra dimensió i te l'han de fer veure si no és que tens molt món (l'edat = experiència és un grau, ja ho diu la dita!!).

En resum, penso el mateix que tu. No hem de perdre mai l'esperança i intentar que tots podem afegir el nostre gra de sorra a la pila de la gent que pensa que hem de millorar aquest món, que és l'únic que tenim!! A veure si podem canviar alguna cosa, difícil però possible.

No sé si he seguit gaire el teu post però és el que m'ha sortit de dins :P

Ptonets betty!!