Pensaments en un diumenge gris

No en som conscients. La vida quotidiana pinzellada amb colors com l’estrés, potent i devastador alhora, ens condueix a caminar com a ramats que comparteixen costums, idees i, m’atreviria a dir, personalitats. L’ésser humà abandona la condició d’animal social per convertir-se en l’extrem d’aquesta concepció aristotèlica: l’home és avui un individu despersonalitzat pels seus hàbits gregaris, és tan sols un conjunt. Aquesta manca d’idees pròpies es fa palesa només donant un cop d’ull al món.

Els interessos col.lectius han esdevingut egoïstes i s’imposen per sobre de qualsevol voluntat. La política, exercida per titelles dels vertaders poderosos del món, controla les masses en tots els àmbits i sentits. L’absoluta transparència que es ven en els mitjans de comunicació més diversos, que tenen l’arma més eficaç, capgiren la inquieta societat de segles passats i la transformen en un cúmul de persones desinteressades pel món i obsessionades en saciar el seu egocentrisme intentant aconseguir el màxim benestar personal anhelat, fet que els porta a estimar la ingorància com si del bé més preciat es tractés.

Les imatges d’una Àfrica cada vegada més pobra (i de la fam dels seus habitants), explotada pels rics i desenvolupats països de l’hemisferi nord que no deixen de prometre-hi ajuda econòmica, humanitària, social i un llarg etcètera d’actuacions; dels conflictes bèl.lics a l’Orient Mitjà, de l’Amèrica llatina més corrupte, ja no preocupen a ningú des del seu cantó humà. Quan hom es posa les mans al cap quan les observa, no és perquè se senti mogut per les males condicions en què als menys sortosos els ha tocat viure; basarà el seu neguiteig per l’estat mundial en l’economia: “Una guerra entre Orient i Occident? Ja l’hem feta grossa, el petroli farà una pujada astronòmica i ens haurem d’apretar els cinturons”. I és que la butxaca exerceix un poder immens avui.

Estem assistint a una buidor de la societat cada dia més profunda i accentuada, una qüestió que no ens hauria de deixar indiferents a cap de nosaltres. És per aquest motiu que, presa d’un cúmul de sensacions que sense expressar-les em conduïen a un apatisme general, escric aquesta breu reflexió que potser al lector li sembli que no té ni cap ni peus.