domingo, 11 de febrero de 2007

Començant a construir


(Escric aquestes línies en un moment en què la inspiració ha aparegut de sobte, de forma inesperada, sense avisar, com sol sempre visitar-me. Estava llegint un llibre escrit per un gran escriptor i filòsof, del qual us parlaré força sovint – espero -, quan un corrent elèctric m’ha recorregut el cervell. M’ha desconnectat de la lectura obligant-me a aparcar-la per escriure tot el que aquí llegiu. Havia de buidar les idees que han començat a passejar pel meu cap i necessitaven brollar de dins meu.)

Començo aquest viatge bloggístic gairebé sense rumb. No sé on em dirigeixo, així que deixo que la inèrcia, sempre capriciosa, em porti allà on ella desitgi, de la mateixa manera que ara m’ha fet volar fins aquí i m’ha proporcionat la resposta als meus dubtes.

Uns quants dies ençà em preguntava si crear un blog sobre les meves inquietuds, els meus somnis, les meves aficions o “hobbies”, els meus pensaments, experiències... seria una bona idea. De fet, mentre duraven els dubtes m’envoltava un cúmul de sensacions que m’impulsaven a fer el que ara estic fent; però a la vegada, les pors a què el contingut del blog fos poc substanciós i a què aquest quedés desfassat per la falta de temps de dedicació em treien les il.lusions.

Sé, i he comprovat, que el món dels blogs no és només això, sinó un univers plagat de ments impassives, actives, que se senten mogudes per les coses que succeeixen dia a dia, així com també per les seves aficions, les quals són exhaustivament desenvolupades en la finestreta que s’han obert al món virtual.

Crec que els bloggers són comunicadors intranquils, que se senten envaïts per preocupacions per l’estat de la nostra estimada Terra. Tan és així, que amb la seva labor, els seus relats, els seus posts de persones encara accessibles, dipositen un petit gra d’arena per la millora del món; un petit granet que sumat a la gran quantitat d’altres persones com ells, fan avançar la nostra societat cap a un conjunt de persones cada dia més conscients que han de fer canviar el món.

Jo també vull canviar-lo, i si aquí se’m dóna una petita oportunitat, què millor que aprofitar-la. Així doncs, com podeu veure, els factors que m’han impulsat a construir aquest raconet no són gaire distints dels que motiven a altres. Tanmateix, la “culpable” de què ara sigui jo la comunicadora ha estat la meva mami. Ella també escriu en un blog dedicat essencialment a la cuina, la seva passió. I veure-la tan intensament immersa en el seu desenvolupament i contenta dels resultats que mica en mica obté, em va acabar d’obrir els ulls. Ella m’ha anat animant a ser una blogger, així que: gràcies altra vegada!

No puc no esmentar, que abans d’endinsar-me en aquesta tasca, que a simple vista sembla senzilla, he necessitat documentar-me a través de la lectura de blogs que mica en mica he anat trobant i a tots ells també els vull agrair la seva ajuda indirecta.

Presa la decisió, moltes salutacions a tots aquells que visiteu aquest espai; espero que us agradi.

2 comentarios:

Caguntot dijo...

Per a mi, escriure un blog és (sobretot) una teràpia psicològica. Em permet abuidar-me i deixar-me anar.

Anónimo dijo...

Betty!! Tot just ahir em vas dir que havies començat a fer un blog, que em falta temps per buscar-lo i... aquí el tenim! Felicitats per ser prou valenta de plasmar les teves idees a la xarxa. Espero que això no vulgui dir menys cafès!!

Un petonas i felicitats!!
MuNTXiNS/Montx/Mu