miércoles, 4 de abril de 2007

I'm singing in the rain...

S’ha animat a treure el cap el sol, però només per avistar si el món encara restava sota la seva sobirania. Una estona de tímids raigs i la pluja ja tornava a regnar el dia i la Setmana Santa. La maledicció es repeteix any rere any: la Setmana Santa romandrà presidida per l’aigua.

Tot i esguerrar les vacances de molts, arriba en un moment en què la necessitat d’aigua és urgent, quan s’aprova el Decret sobre la Sequera; i amb la vinguda d’aquest temporal neixen noves esperances, sobretot de cara a l’estació estival. No podem cantar victòria però, ja que la sequera no es deixa vèncer fàcilment. Sí que hem d’estar-ne contents i no despreciar-la, encara que amb cautela, doncs no podem precipitar-nos fent prediccions d’un estiu no tan sec i sense incendis.

Malgrat aquesta alegria, l’aigua, com tots els fenòmens naturals, quan són sobrevinguts i en excés, també comporta múltiples tragèdies: el desbordament de l’Ebre s’ha emportat una jove víctima de només 6 anys, esllevissaments diversos han provocat almenys la mort d’un jove en la vintena a l’Aragó i centenars de persones han vist com les seves cases quedaven abnegades amb els conseqüents perjudicis materials.

No obstant això, és un regal del cel gaudir de similars trombes d’aigua observant-les des de la natura i refugiat en l’escalfor de casa. Els ulls, a través de la finestra, veuen caure una cortina d’aigua que en repicar sobre el terra, les fulles, les teules, les pedres i infinits altres materials, creen una música que invita a deixar-se portar per la seva harmonia i caure rendit als seus encants. Em deixo embruixar i una passió de diferents sensacions m’envaeixen: caic amb més facilitat als braços de Morfeu i m’envolta una passivitat gustosa que m’immobilitza. Busco alternatives a les activitats de diari i defugeixo de sortir a l’exterior, eixint de casa, només, per sentir la pluja sobre meu tot cantant una cançó.

1 comentario:

aida dijo...

No podia deixar escapar aquesta ocasió... Has fet un escrit encantador, d'aquells que et transporten a una imatge digna d'escena de pel·lícula.

Que n'és de cert que la pluja ens era necessària,i tot i que és força empipadora, sempre és molt generós per la vista veure que la natura rep allò que tant necessita i que només ella mateixa es pot oferir...
És encisador veure els grans espectacles que ens mostra i gaudir-ne amb un cafè a la mà, darrere la finestra lleugerament esquitxada per les gotes...

Aquí tot torna a estar verd, i m'agrada veure les terres de lleida en la seva més gran esplendor.
Des d'aquí, una abraçada bn forta!
aidyns.