Ascens a La Mola

Sovint les inquietuds ens persegueixen a l’hora de fer una activitat conjunta amb alguns vells amics. Amb ells –en aquest cas, elles-, que ho has viscut gairebé tot, és fàcil acabar caient en la rutina, un espiral del que ningú s’escapa de ser-ne esclau. T’oblides de la senzillesa d’algunes sortides i els tòpics “sopar i sortir” no és cert que t’avorreixin, però et tenen una mica cansat, ja es repeteixen gairebé cada setmana.

La bombeta s’encén amb una excusa feta a mida: s’ha de celebrar l’aniversari de la Sílvia i les agendes no quadren. L’únic moment de la setmana en què coincidim és el dissabte de matí a vespre. En un primer moment s’opta per fer un dinar en un lloc especial després d’una estona de karts: fora de pressupost, aquest mes està essent dur. Olot i la Fageda d’en Jordà ens criden l’atenció, però el preu segueix alt. La mítica pujada a LA MOLA acaba vencent el concurs de propostes i s’imposa la sobrietat. Acabat de decidir ens repartim la feina i l’endemà Déu dirà si podem caminar fins al cim, doncs presa la decisió es posa a ploure.

M’aixeco del llit i instintivament enretiro les cortines per veure lluir el sol; el dia és esplèndid, ens acompanyarà el bon temps. Preparo la bossa embotida de productes per fer l’aperitiu, obro l’armari, faig tria de la roba més esportiva, em calço aquelles wambes comprades a Colònia -que tant m’agraden i bons records m’inspiren- i m’unto una mica la cara de protecció solar. Són vora les 12, hora en la que hem quedat a la Sant Jordi per enfilar el camí cap a Can Poble.

Comencem a caminar amb energia per agafar el Camí dels Monjos. Les pujades sempre costen però l’excursió esdevé tan divertida: no parem de xerrar, sol.licitem paradetes constants per menjar uns cacauets i beure aigua, els esbufegs són continus i les rialles tontes comencen a treure el cap. Encara estem a mig camí i ja volem ser a dalt. Però l’espera s’escursa mentre gaudim de la nostra companyia.

Ja hi som. Des del cim el món no té fi. Al nord hi ha més muntanyes i valls que et deixen embaladit amb la seva immensa bellesa; al sud, la ciutat, que s’extén fins a tocar Collserola. Al mateix temps un se sent amo del món i un bocí insignificant d’aquest. L’experiència és sensacional, inexplicable i la seva grandesa deixa sense alè i encisa.


Viscut aquest moment, només resta trobar un bon espai per fer rotllana i dinar plegades. S’obren les bosses i el festí arrenca. Les panxes plenes i per fi toca bufar les espelmes : FELICITATS SÍLVIA!! El temps passa volant; no ens n’adonem i ja és hora de recollir i desfer el camí, ja que no volem que el sol marxi abans de ser a baix. Ha estat magnífic el pícnic campestre i convenim repetir-ho sense gaire dilació. De retorn el viarany és més suau, tot i que els genolls es ressenteixen de tant treballar com a frens. Feixugues agafem els cotxes via el punt de trobada per conduir fins a la propera destinació, casa. Toca acomiadar-se. Els nostres camins, els de la majoria, se separen. En aquests moments els nostres ulls brillen de felicitat d’haver compartit un dia inoblidable a les alçades amb un bon pessic d’amigues.