Infantes o princeses?

El dia 29 d’abril, a 1 dia d’acabar-se el mes, naixia la segona filla dels Prínceps d’Astúries. Aquella coneguda dita que diu que “tots els nens neixen amb una barra de pa sota el braç” no acabava d’encaixar en aquesta ocasió, com tampoc ho feia el 31 d’octubre de 2005. Igual que la infanta Leonor, Sofia no venia al món exactament amb pa, sinó acompanyada d’un debat. I és que amb el naixament de la segona filla dels Prínceps d’Astúries es reobria la qüestió sobre la successió de la Corona.

Segons l’article 57.1. del Títol II de la Constitució Espanyola “la successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació, essent preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe, la persona de més edat a la de menys”. Amb aquesta clara precisió de l’automàtic criteri de successió a la Corona només poden accedir al tron les dones sempre que no tinguin germans. Així les coses, mentre la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol no sigui reformada, la successió de Leonor i de la seva germana Sofia restarà en la provisionalitat. L’explicació d’aquest fet el trobem en la situació que Espanya ha decidit fer perviure des de la Llei de Partides, vigent en tots els textos constitucionals (a excepció de l’Estatut de Bayona de 1808 i la Llei de Successió franquista de 1946) amb la conservació d’una Llei Sàlica moderada, ja que no veta absolutament la presència femenina al tron, sino que només les permet regnar en defecte d’un home.

Així doncs, la moderna Constitució de 1978 optà per conservar aquesta tradició sàlica que encara es manté avui, ja que la reforma del Títol II de la màxima norma de l’ordenament jurídic fou blindada pels set ponents constitucionals, erigint-lo com un aspecte intocable. La modificació d’aspectes sobre la Corona no és possible sense efectes col.laterals considerables. El sistema de reforma consisteix en un procés difícil de portar a terme: en primer lloc és necessària l’aprovació de la reforma per 2/3 dels membres de cada càmara, una majoria reforçada important; seguidament s’ha de procedir a la dissolució de les Corts i a la convocatòria d’eleccions generals, després es requereix una nova aprovació per les dues càmares amb la mateixa majoria requerida en la primera i, finalment, un referèndum nacional.

És clara la raó per la qual encara no s’ha produït la reforma d’aquest aspecte de la Constitució. Cap dels partits polítics quan arribés al govern deixaria perdre l’exercici de poder que suposa estar al capdavant de l’executiu de l’Estat, un cop l’ha assolit. Per això només seria possible realitzar la modificació de la norma fonamental en vistes a la finalització de la legislatura, i evidentment, que una majoria àmplia de les forces polítiques estiguessin d’acord en aquesta reforma. Tanmateix, dubto que en aquest sentit hi hagués cap tipus de conflicte, ja que a més de l’alt grau de concens que existeix entre les forces polítiques, després de l’aprovació de la Llei Orgànica per la Igualtat Efectiva d’Homes i Dones, que desenvolupa un dels aspectes que s’inclouen en el dret fonamental a la igualtat consagrat a l’article 14 de la Constitució, resulta absurd el manteniment d’aquesta norma discriminatòria en l’ordre de successió a la monarquia. És comprensible la dificultat de dur a terme una reforma d’aquesta rellevància, però més contradictori és el fet d’aprovar una llei com la dita i existir aquest vestigi d’èpoques en què la dona era marginada en tots els àmbits.