domingo, 4 de marzo de 2007

Propera parada: 80 anys


Al cap, imaginat com el bagul de la Karina, hi tinc un munt de records de nosaltres. És ben cert que la relació que ens ha unit a tu, l’avi, i a mi, la néta, ha estat sempre especial. Tinc presents tantíssimes coses que tot el que aquí evoqui serà poc. Recordo com m’explicaves els contes més variats, sorgits de la teva inquieta imaginació, amb els personatges més pintorescs; la meva afició per fer-te de perruquera i pentinar el teu cabell llis, gris: tu assegut a la butaca i jo darrera amb la pinta vermella i algun producte imaginari. La teva paciència i actitud canallera em van ensenyar a anar amb bicicleta al carrer Sant Francesc de Matadepera; sempre tu, capità, i jo, bandera, tal com fa la cançó. I en la innocència de la nena que encara era, sovint et manifestava el desig de tenir-te al meu costat sempre: “Avi, quan sigui gran i em casi ho celebrarem junts, tu hi seràs!”.

Ahir arribaves a l’avantsala dels vuitanta; 79 anys et plovien al damunt, igual que els millors desitjos d’aquells que més t’estimem. Qui ho hagués pensat aquell fatídic 24 d’agost de 2004 ? Qui més que nosaltres ha d’agraïr poder-te tenir encara aquí, gairebé tres anys més tard? Un obstacle més en aquesta carrera que és la vida, però que aquesta vegada t’afectava la salut, el més preuat que posseeix l’home per sobreviure. Ja t’havies encarat a altres dificultats, encara que a cap com aquella. Tanmateix, vas vèncer, vas decidir guanyar; i amb la victòria coneixies la vida d’una altra manera. Aquell ensurt és avui un record agredolç que fa pensar que aquests tres anys no els haguéssim tingut si no haguessis plantat cara a la malaltia com ho vas fer, caminant amb més valentia i valor que mai.

Des d’aleshores sents la set de romandre més temps aquí, al món terrenal i sensible, reflex del germà perfecte, el que alberga les idees.“Jo vull viure cent anys” vas dir aquell dia aferrant-te a la vida; no ho oblidaré mai. Gràcies a aquesta meta, a les fortes ganes de viure que t’han impulsat a pugnar contra els pitjors enemics de la vida, et tenim amb nosaltres.

Per això avui et desitgem que puguis compartir encara uns anys més amb els que tant t’estimem ; i per tots aquests anys d’amor, alegria, lluita, sacrifici... MOLTES FELICITATS!

3 comentarios:

Boston1955 dijo...

Quina sort, escriure amb aquesta sensibilitat, jo no en sé gens dexpresar-ho, pero així també ho crec , la filla del teu Avi.
Molts petons.

Anónimo dijo...

Bettyyyy com m'has tocat la fibra amb akest post.. aix si com es nota la vena pons! Wenu, ara et dexo, k ja has arribat a casa XD

Nomes felicitar-te pel blog, molt millor k el meu! (tant de tematica, com d'escrits.. duh >_>) Molts petonts del germanet k sempre t'admira ;)

P.S. k cursi !

~Ia

Floc dijo...

Ietes!

Que bé que hagis visitat el blog i per fi m'hagis escrit! Moltes gràcies, m'ha fet molt il.lusió. Ara a veure si hi passes més sovint i em dónes alguna altra alegria com aquesta.

Ja veus que a casa tots estem fets de a mateixa pasta, concretament de la marca Pons; som sensiblers de mena i no hem de renunciar a aquesta característica tan nostra, doncs ens identifica. A més, avui dia sembla que ser així no es porti gaire i sincerament, no em sembla un tret que s'hagi d'eliminar. Ans al contrari, penso hauria d'estar present en totes les persones.

Bé, només volia contestar els teus comentaris i agraïr-te la teva visita.

Un BETxitu "favorite Nucca"!