Recull analític d'espectacles vergonyosos

Diumenge passat, coincidint amb el tercer aniversari dels atemptats terroristes de l’11-M, va tenir lloc a Madrid un acte d’homenatge a les víctimes de la deflagració i les seves conseqüències, on es va inaugurar el monument alçat en el seu record.

En un event de la seva naturalesa, de commemoració, on el silenci i la reflexió són els elements que guarneixen l’acte, hi van sobrar les vergonyoses i penoses discussions entre partidaris del Partit Popular i seguidors socialistes; tot marcat per la manifestació del dia anterior secundada pel PP. Crits i diferents disputes trencaven l’ambient de recolliment i harmonia característic en moments en què es recorda als desapareguts, en aquest cas a les vies.

Tanmateix, potser si ho pensem amb més deteniment arribarem a la conclusió que aquells fets no són més que un fidel reflex del clima de crispació que s’està vivint aquests últims mesos a Espanya.

Amb unes elccions municipals cada vegada més aprop, l’oposició del Govern central aprofita al màxim els recursos que els de ZP els serveixen en safata i, amb l’ornament de tot tipus de desqualificacions, l’ús de la crítica fàcil i destructiva –no constructiva- és cada vegada més recorrent.

La reaparició de la banda armada d’ETA amb l’explosió d’un artefacte a la recentment inaugurada T4 de l’aeroport de Barajas en què van morir dues persones, la dubtosa condemna de De Juana Chaos i la seva posterior vaga de fam han portat a l’executiu de Zapatero a atenuar la pena de 3 anys de presó de l’assassí etarra, després d’alguna concessió -no menys justa, jurídicament parlant- del poder judicial per no posar més en perill l’estabilitat del país quant a la pau pel conflicte basc. La decisió de l’executiu, concretament assumida per Pérez Rubalcaba al capdavant d’Interior, ha suposat la reobertura de ferides en les Associacions de Víctimes del Terrorisme i l’esclat de la fúria en els sectors més diversos de la població i l’opinió pública. I d’aquesta situació en treu el màxim rendiment el principal de la oposició, Mariano Rajoy.

Amb la més absoluta neutralitat i efectuant una reserva de les meves opinions personals sobre els diferents fets -ja que, tot i gaudir com a ciutadana d’un dret a la llibertat d’expressió, malhauradament mai es gaudeix d’absoluta independència a l’hora de manifestar els pensaments-, vull fer des d’aquí una crida a tots aquells que se sentin decebuts i preocupats per com funciona actualment Espanya, i de retruc el nostre país, a rebutjar manipulacions partidistes quan se’ns cridi a les urnes d’aquí a poc temps. Pensem tots que per què un país funcioni hi ha d’haver serenitat i a Espanya d’aquesta en falta molta. Precisament, diumenge a “La Vanguardia” llegia un encertat article que analitzava que si tot el succeït darrerament hagués tingut lloc en el context de la pesseta, l’economia espanyola estaria sota mínims. Per tant, donem gràcies a trobar-nos immersos ja en la zona euro, tot i que jo em pregunto: s’atrevirien els polítics a actuar d’igual manera, muntant espectacles com el viscut al Senat la setmana passada per exemple, si l’euro no fos la nostra moneda? És un apunt que sorgia d’aquell escrit. Per ara ens haurem de centrar en veure què succeeix al Congrés aquesta setmana quan Alfredo Pérez Rubalcaba comparegui per aclarir la decisió sobre De Juana.