Només sé que no sé res

Observes la llunyania, cercant el límit de la terra i topes amb l’horitzó, l’infinit. Qui pogués surcar tot aquest món, la galàxia, l’enter univers! Potser així podrien desaparèixer els històrics i existencials dubtes de la humanitat sencera. Sovint, moguda per una extranya buidor, busco respostes que satisfacin aquestes tradicionals reflexions, però la raó segueix desprovista dels mitjans necessaris per aconseguir-ho. Les nits, espai temporal ideal per a l’anàlisi del transcurs del dia, la vida, comencen amb intranquil.litat davant l’ansietat produïda per la incapacitat de resoldre tals rellevants dubtes; caure adormit és el millor remei per apaivagar-los. Al final no m’assisteix més que la conformitat en els aconteixements que al llarg de la vida i tota l’eternitat s’han produït contínuament. El cercle no té fi, així com tampoc les preguntes que m’assetgen. El coneixement humà resta despullat davant l’existència i els seus fonaments. Res roman a l’abast de la limitada ment de l’home, aquell ésser tan desenvolupat, creador de maleses tals com la bomba atòmica o bondats com cures a les més vils i ferotges malalties; aquella espècie superior perquè així el califica el seu propi egocentrisme. I m’enfonsa aquesta invasió de sentiments sobre dita manca de recursos per qüestions tan essencials i existencials. I esclato de ràbia i por, doncs no sé què ens depara l’inexistent futur. I acabo fent meva la cèlebre frase de Sòcrates, assumint que “tan sols sé que no sé res”.