lunes, 21 de mayo de 2007

Només sé que no sé res


Observes la llunyania, cercant el límit de la terra i topes amb l’horitzó, l’infinit. Qui pogués surcar tot aquest món, la galàxia, l’enter univers! Potser així podrien desaparèixer els històrics i existencials dubtes de la humanitat sencera. Sovint, moguda per una extranya buidor, busco respostes que satisfacin aquestes tradicionals reflexions, però la raó segueix desprovista dels mitjans necessaris per aconseguir-ho. Les nits, espai temporal ideal per a l’anàlisi del transcurs del dia, la vida, comencen amb intranquil.litat davant l’ansietat produïda per la incapacitat de resoldre tals rellevants dubtes; caure adormit és el millor remei per apaivagar-los. Al final no m’assisteix més que la conformitat en els aconteixements que al llarg de la vida i tota l’eternitat s’han produït contínuament. El cercle no té fi, així com tampoc les preguntes que m’assetgen. El coneixement humà resta despullat davant l’existència i els seus fonaments. Res roman a l’abast de la limitada ment de l’home, aquell ésser tan desenvolupat, creador de maleses tals com la bomba atòmica o bondats com cures a les més vils i ferotges malalties; aquella espècie superior perquè així el califica el seu propi egocentrisme. I m’enfonsa aquesta invasió de sentiments sobre dita manca de recursos per qüestions tan essencials i existencials. I esclato de ràbia i por, doncs no sé què ens depara l’inexistent futur. I acabo fent meva la cèlebre frase de Sòcrates, assumint que “tan sols sé que no sé res”.

1 comentario:

Floc dijo...

Vull precisar als lectors que la fotografia que encapçala el present escrit va ser captada per la càmara del meu germà. No és fotògraf però crec que sí que és un artista moltes vegades. A ell li vull donar les gràcies per haver-me cedit un cel tan meravellós per il.lustrar una reflexió com aquesta.