Adéu senyor Piqué

Fa exactament 8 dies que el President del PP català dimitia, mitjançant una carta adreçada a Mariano Rajoy, després d’una dura tasca –i crítiques difícils d’assumir dins el seu entorn- en territori enemic del partit que representa. Josep Piqué diu adéu a la política catalana abandonant tant el Parlament, com la segona càmara espanyola.

Un home de talent que després d’estar a les files de Bandera Roja i del PSUC, ara s’acomiada de la direcció d’un partit conservador, anticatalanista, antinacionalista i liberal. L’antítesis d’una persona. Es coneix, però, que el bon polític és aquell que és capaç de defensar unes idees, siguin les que siguin. Només és necessari que les cregui i les senti seves, que formen part d’ell. I així ha viscut la política, crec, el senyor Piqué. Perquè de jove, quan un acostuma a ser més radical, combregava amb una ideologia d’esquerres. Potser aquesta posició d’aleshores era deguda a què el seu pare fós l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; se sap que hi ha edats en què un lluita per no assemblar-se als seus progenitors.

Més endavant, l’evolució que imprimeix la vida en cada persona va suposar per Piqué un pas de gegant quant a pensament polític; era llavors, el 1998, dos anys després d’haver estat nomenat Ministre d’Indústria en el Govern que dirigia Aznar, quan el català es feia militant del Partit Popular, el qual ha propiciat la seva sortida amb una traïció duta a terme per l’home que només veu àcid bòric arreu, el senyor Acebes. L’ex Ministre d’Interior del Govern de José María Aznar, filtrava a la premsa afí a les idees del partit de dreta que els canvis decidits en l’estructura del PPC suposaven una derrota de Piqué; i això va crear en Josep Piqué un sentiment d’indignació i desautorització, realçat per la no intervenció de la direcció del PP. Una mala jugada a un polític que en files d’aquest partit restava desaprofitat, essent molts els que opinen el mateix.

Daniel Sirera, el substitut de Piqué al capdavant del PP català, no crec que arribi a ser un suplent a l’alçada del Piqué persona. Les idees que ha professat fins ara semblen molt arrelades i molt poc flexibles -la seva mateixa trajectòria no en deixa dubte. Segur que el Partit Popular n’està orgullós. Tanmateix, a mi encara em distancia més d’aquesta dreta. Si ja la sentia llunyana abans, amb Piqué, ara més. Esperem que els habituals votants d’aquest partit tampoc sentin gaire simpatia pel senyor Sirera.