Le Chat Noir

Avui mateix he descobert un blog que m'ha captivat. El que proposa Relats Conjunts és escriure un relat sobre el que ens evoca una obra d'art que escull el seu autor, una activitat a la que s'hi suma tot aquell que es decideixi a escriure. La iniciativa és molt interessant i convida a utilitzar la imaginació d'una manera diferent. El torn és de Tournée du Chat Noir, de Théophile Steinlen, amb la qual m'inicio.

Dues eternes hores de fracassat intent de descansar i la paciència se li esgota. Aquest poderós i indesitjable insomni s’està fent pròpies nits que només li pertanyen a ell, empenyent-lo a la desesperació. Nits de ment desperta, dies feixucs d’inaguantable activitat. Remeis els ha provat tots: s’ha entregat a comptar ovelles, a mirar la televisió incansable, a llegir... Però el monstre segueix impertorbable, sense previsió d’oferir treva. Res l’ajuda. Avui es proposa un nou mètode per vèncer en aquesta constant lluita per agafar el son que tant necessita; geure a la butaca expressament encarada a la finestra i observar la presència de la lluna, la vida sota la seva tènua, car il.luminadora, llum.

Des dels vidres que el separen del món exterior, les teulades més properes parlen d’una ciutat que s’adorm, fosca. El cel llueix estrellat i el silenci regna en els carrers, ben diferent dels moments en què brilla el sol. Malgrat semblar morta la ciutat en penombra, el dia tot just comença per alguns dels seus habitants: els gats. N’observa un de ben curiós a la teulada que queda just davant dels seus ulls, ennegrits per unes ulleres immenses que demostren la seva fatiga. Són tan negres com el felí que camina subtilment per les teules d’aquell teulat, posseïnt-les com un rei. Assegut ara, la seva mirada es perd en un infinit que fa hores ha deixat de ser caòtic. Es deleita observant la tranquil.litat que tant li agrada i, embriagat, acluca aquells ulls tan brillants quan res pot veure’s.

Sona el despertador i es sorprèn a ell mateix obrint per fi unes perpelles més enganxades que mai. Menys cansat que els altres dies, se sent content d’haver aconseguit unes hores de somnis. No recordava res d’aquella nit tan estranya i, descobrint-se en un altre jaç que no era el seu llit –una butaca?-, només tenia present una cosa: le chat noir. Ara es preguntava si el felí pertanyia al món del subconscient; o si realment havia estat el magestuós gat el que l’havia encisat fins entregar-se als braços de Morfeu.

La nit d’aquell dia que començava va proposar-se seguir el mateix mètode que l’havia ajudat a descansar; l’objectiu, però, era ben diferent: tractaria de mantenir-se despert fins a retrobar-se amb el seu salvador, un gest per agraïr-li la seva presència. El ritual arrenca i la meta de no tancar els ulls ni un moment el porta al son més profund. Mai més esbrinaria quin havia estat el destí del gat negre, la seva existència, si era tan sols una creació fictícia o part de la realitat. Tanmateix, havia recuperat la son i la capacitat d’adormir-se que algun dia havia perdut sense explicació.