Colors

Quan considero que encara era petita, els colors més bàsics ja no em fascinaven per sí sols. Si a classe d’arts plàstiques s’ens proposava utilitzar les pintures “témperes” per fer algun tipus de treball, de seguida m’enfeinava a fer mescles de colors, empal.lidir aquells que trobava massa estridents amb l’objectiu d’embellir la pintura. Unes gotes de blanc o groc aconseguien l’efecte que buscava, alhora que de la barreja en naixia un nou color. Fabricar els meus propis colors m’entussiasmava. Cada un tenia un matís que el feia únic, diferent de la resta; de cap coctail de “témperes” rudimentari podia obtenir-se el mateix resultat.

El color és molt important per l’ésser humà i la seva supervivència, i per això crec que té guanyada la rellevància que se li atribueix en l’actualitat, equiparable a la que sempre ha tingut. Es coneix que l’home no començà a percebre els colors fins que no els necessità per sobreviure, per distingir els fruits madurs dels que no eren aptes pel consum. L’evolució, mare també del dit polze, convertia una necessitat en una característica a la que ja estem més que acostumats.

Que el color sigui vital a causa de la imperiosa urgència de discernir quins fruits estaven preparats per a ser ingerits, tan sols és una de les funcions que desenvolupa. La mutabilitat a la que està subjecte la Terra ha suposat que al llarg dels segles el color hagi esdevingut en una arma amb un poder indestructible, aparentment. La capacitat associativa de l’home –moltes vegades un punt feble per on se’l manipula, i d’aquí que l’hagi calificat com una arma- ha propiciat que a certs colors, els principals, se’ls identifiqui amb conceptes i matèries al nostre abast. A tall d’exemple i sense anar més lluny, el verd ens evoca la naturalesa.

Aquesta associació del color amb una realitat, ha suposat la seva introducció en camps en què aquesta facultat cognitiva involuntària es requereix per a un propòsit determinat. D’aquesta manera, els agents econòmics recorren a ella amb la finalitat d’obtenir beneficis. Ha estat qüestió de debat no fa gaire temps, si el color pot registrar-se com a marca. Entenent-se aquesta com un signe distintiu que ha de ser concret i precís per identificar una empresa determinada, sembla remot aquest plantejament, però no per això menys lògic i avantatjós. Tanmateix, la legislació en aquesta matèria ha vedat aquesta possibilitat en protecció de la competència, al.legant que aquesta es podria veure falsejada per la confusió que resultaria de l’apreciació dels colors per part del consumidor –m’agradaria veure com se les haguessin ingeniat els daltònics per distingir la “vermella ferrari” Vodafon de l’antiga Amena tenyida de verd, ara Orange. El color no és prou concret per considerar-lo capaç d’actuar com un signe distintiu i per això no pot servir com a marca, encara que sí que es permet utilitzar-lo com a tret característic de la marca d’una determinada companyia.

El sector econòmic no és l’únic que es beneficia de l’ampli ventall de colors que ens ofereix la llum. La política actual es regeix pels colors més diversos –pensar en els que vesteix cada partit no és tasca difícil-, mentre que la d’abans només contemplava dos colors, o un, el “rojo”, ja que l’altre bàndol restava indefinit. Els partits polítics assumeixen allò que es diu de “renovar-se o morir”; i és suposar, que la raó d’adoptar un color com a distintiu es redueix a l’únic objectiu d’atreure l’atenció dels electors, captar-los subsconscientment i enfortir la seva presència arreu.

De petita m’agradava jugar amb els colors, les seves tonalitats, els seus matisos. I si és cert que “el que es té del néixer, no es deixa en créixer”, en aquest sentit no dec haver canviat gaire. Quant als colors en l’àmbit de la política, tampoc em conformo amb els bàsics que se m’ofereixen. No em sento representada per cap d’ells en especial: no m’identifico concretament amb cap partit, amb cap ideologia. No puc, i tampoc vull. L’estridència dels colors, així com del seu pensament polític, m’impulsa a rebutjar a cada un dels partits com a conjunt. La llampància es tradueix en l’extremisme que mai ni he entès, ni he compartit, ni he sentit.

No obstant, no seria sincer afirmar que cap de les idees que professen les formacions polítiques diverses no les senti meves. Precisament, que comparteixi algunes teories amb alguns dels partits motiva aquest disgust per una única ideologia. Aquest és el motiu pel qual encara estic plenament còmoda experimentant amb els colors. Una barreja de groc, taronja i vermell cassen molt bé; unes gotes de verd també m’hi agraden. Ja tinc la meva pròpia ideologia, i és policromada.

Com la Maya, visc millor en un país multicolor, símbol de democràcia. Però no deixa de resultar-me molest com s’articulen els partits polítics en coalició a l’hora de governar, com d’infructuós arriba a ser el camí pactat quan juga un partidisme extrem. És innecessari recordar la problemàtica que la policromia del tripartit va generar, no?

A pesar de no encaixar en un partit, utilitzar-ho d’excusa per no exercir el dret a vot no és la solució. Ans el contrari. Segons com s’observi millor el món, cal optar per una formació política o una altra. Al.legòricament, es tractaria de col.locar-se unes ulleres amb vidres de diferents colors: vermell, verd, blau… El color amb el qual la Catalunya que es contempla s’assembla més a aquella que es desitja, el color que millor la vesteix, i el que li escau més bé, serà l’escollit. Es a dir, el partit que representi millor els interessos del Principat serà l’obsequiat amb un valuós vot que intentarà legitimar-lo per agafar amb força i decisió les brides del seu govern.

Amb això apel.lo a tots els inquiets políticament, però incòmodes en l’encasellament que suposa una ideologia donada per un partit, a practicar aquest exercici per tal de no deixar inactiu un dret polític tan recent en la història de l’Estat, inherent a la democràcia i pel qual han lluitat i mort tantes persones –que segueixen lluitant i morint en molts indrets del món. Als juganers amb els colors, jugueu-hi de veritat, sense por, amb convenciment.