jueves, 6 de septiembre de 2007

Colors

Quan considero que encara era petita, els colors més bàsics ja no em fascinaven per sí sols. Si a classe d’arts plàstiques s’ens proposava utilitzar les pintures “témperes” per fer algun tipus de treball, de seguida m’enfeinava a fer mescles de colors, empal.lidir aquells que trobava massa estridents amb l’objectiu d’embellir la pintura. Unes gotes de blanc o groc aconseguien l’efecte que buscava, alhora que de la barreja en naixia un nou color. Fabricar els meus propis colors m’entussiasmava. Cada un tenia un matís que el feia únic, diferent de la resta; de cap coctail de “témperes” rudimentari podia obtenir-se el mateix resultat.

El color és molt important per l’ésser humà i la seva supervivència, i per això crec que té guanyada la rellevància que se li atribueix en l’actualitat, equiparable a la que sempre ha tingut. Es coneix que l’home no començà a percebre els colors fins que no els necessità per sobreviure, per distingir els fruits madurs dels que no eren aptes pel consum. L’evolució, mare també del dit polze, convertia una necessitat en una característica a la que ja estem més que acostumats.

Que el color sigui vital a causa de la imperiosa urgència de discernir quins fruits estaven preparats per a ser ingerits, tan sols és una de les funcions que desenvolupa. La mutabilitat a la que està subjecte la Terra ha suposat que al llarg dels segles el color hagi esdevingut en una arma amb un poder indestructible, aparentment. La capacitat associativa de l’home –moltes vegades un punt feble per on se’l manipula, i d’aquí que l’hagi calificat com una arma- ha propiciat que a certs colors, els principals, se’ls identifiqui amb conceptes i matèries al nostre abast. A tall d’exemple i sense anar més lluny, el verd ens evoca la naturalesa.

Aquesta associació del color amb una realitat, ha suposat la seva introducció en camps en què aquesta facultat cognitiva involuntària es requereix per a un propòsit determinat. D’aquesta manera, els agents econòmics recorren a ella amb la finalitat d’obtenir beneficis. Ha estat qüestió de debat no fa gaire temps, si el color pot registrar-se com a marca. Entenent-se aquesta com un signe distintiu que ha de ser concret i precís per identificar una empresa determinada, sembla remot aquest plantejament, però no per això menys lògic i avantatjós. Tanmateix, la legislació en aquesta matèria ha vedat aquesta possibilitat en protecció de la competència, al.legant que aquesta es podria veure falsejada per la confusió que resultaria de l’apreciació dels colors per part del consumidor –m’agradaria veure com se les haguessin ingeniat els daltònics per distingir la “vermella ferrari” Vodafon de l’antiga Amena tenyida de verd, ara Orange. El color no és prou concret per considerar-lo capaç d’actuar com un signe distintiu i per això no pot servir com a marca, encara que sí que es permet utilitzar-lo com a tret característic de la marca d’una determinada companyia.

El sector econòmic no és l’únic que es beneficia de l’ampli ventall de colors que ens ofereix la llum. La política actual es regeix pels colors més diversos –pensar en els que vesteix cada partit no és tasca difícil-, mentre que la d’abans només contemplava dos colors, o un, el “rojo”, ja que l’altre bàndol restava indefinit. Els partits polítics assumeixen allò que es diu de “renovar-se o morir”; i és suposar, que la raó d’adoptar un color com a distintiu es redueix a l’únic objectiu d’atreure l’atenció dels electors, captar-los subsconscientment i enfortir la seva presència arreu.

De petita m’agradava jugar amb els colors, les seves tonalitats, els seus matisos. I si és cert que “el que es té del néixer, no es deixa en créixer”, en aquest sentit no dec haver canviat gaire. Quant als colors en l’àmbit de la política, tampoc em conformo amb els bàsics que se m’ofereixen. No em sento representada per cap d’ells en especial: no m’identifico concretament amb cap partit, amb cap ideologia. No puc, i tampoc vull. L’estridència dels colors, així com del seu pensament polític, m’impulsa a rebutjar a cada un dels partits com a conjunt. La llampància es tradueix en l’extremisme que mai ni he entès, ni he compartit, ni he sentit.

No obstant, no seria sincer afirmar que cap de les idees que professen les formacions polítiques diverses no les senti meves. Precisament, que comparteixi algunes teories amb alguns dels partits motiva aquest disgust per una única ideologia. Aquest és el motiu pel qual encara estic plenament còmoda experimentant amb els colors. Una barreja de groc, taronja i vermell cassen molt bé; unes gotes de verd també m’hi agraden. Ja tinc la meva pròpia ideologia, i és policromada.

Com la Maya, visc millor en un país multicolor, símbol de democràcia. Però no deixa de resultar-me molest com s’articulen els partits polítics en coalició a l’hora de governar, com d’infructuós arriba a ser el camí pactat quan juga un partidisme extrem. És innecessari recordar la problemàtica que la policromia del tripartit va generar, no?

A pesar de no encaixar en un partit, utilitzar-ho d’excusa per no exercir el dret a vot no és la solució. Ans el contrari. Segons com s’observi millor el món, cal optar per una formació política o una altra. Al.legòricament, es tractaria de col.locar-se unes ulleres amb vidres de diferents colors: vermell, verd, blau… El color amb el qual la Catalunya que es contempla s’assembla més a aquella que es desitja, el color que millor la vesteix, i el que li escau més bé, serà l’escollit. Es a dir, el partit que representi millor els interessos del Principat serà l’obsequiat amb un valuós vot que intentarà legitimar-lo per agafar amb força i decisió les brides del seu govern.

Amb això apel.lo a tots els inquiets políticament, però incòmodes en l’encasellament que suposa una ideologia donada per un partit, a practicar aquest exercici per tal de no deixar inactiu un dret polític tan recent en la història de l’Estat, inherent a la democràcia i pel qual han lluitat i mort tantes persones –que segueixen lluitant i morint en molts indrets del món. Als juganers amb els colors, jugueu-hi de veritat, sense por, amb convenciment.

10 comentarios:

Anónimo dijo...

No t'imagines quant m'entusiasma llegir els teus escrits que tanta inquietud, reflexió i energia em transmeten....

M'ha agradat parar-me a pensar en cada mot que llegia i descobrir la teva diversitat de sentiments envers els colors, que tants sentiments a mi també em suposen. Si és cert, però, que la tonalitat única i sencilla d'un sol color a mi em convenç, no, és clar, en el terreny polític, però sí en tants altres àmbits que no s'associïn al marqueting y a la publicitat. Simplement m'agrada la seva sencillesa, la seva naturalesa pròpia i allò que cada un em fa sentir. I, curiosament, en canvi, el blanc i negre, a la vegada, em transmeten certa elegància i un silenci que en imatges m'agrada contemplar, potser fruit també de la meva gran passió per tot allò que em resulta antic i conmovedor, tot allò que no vaig coneixer i que tan magrada imaginar, poder descobrir a través de totes aquelles persones que en tenen un record patent.

T'imagines la vida sense el color?
El verd dels paissatges, els fogosos colors de la caiguda del sol, el blau, sovint intens, del cel, el marró de la terra ferma (la meva,jeje), el blanc que a mi tanta calma m'aporta; fins i tot el negre, sovint despreciat, però tan elegant a la vegada...o no us ho resulta en mirar el cel en una nit estrellada on les estrelles semblen ballar en un fons que les acull?

Comparteixo amb tu la idea de que un entorn policromat esdevé el millor resultat en una política que, malgrat venir associada partit-color, sempre resulta força fosca i obscura.


Felicitats pel text.
Una abraçada ben forta betitona.

Floc dijo...

Vaig llegir el teu comentari quan pensava que ja tocava, que ja era hora que tornés a escriure alguna cosa. I ho vaig fer. I m'encanta que només fer-ho, algú escrigui amb tanta passió un comentari. Perquè quan vols trasmetre alguna cosa, és molt gratificant que l'objectiu que pretenies s'hagi acomplert.

Gràcies per el temps que hi dediques. Sàpigues que també et vaig llegint per la teva finestra, tot i que no puc fer el mateix que tu, deixar-hi la meva petjada... Llàstima!

Un BETxitu i fins d'aquí res!

Anónimo dijo...

De res guapa. M'encanta. Gràcies per passar-te pel meu raconet tu també.
En realitat, però, crec que en els blogs es tendeix més a l'escriptura i en els fotologs més a la foto amb un breu escrit, però qualsevol mitjà és prou vàlid per evocar algun sentiment que en el moment tens ganes d'expressar, i així, també jo, ho intento fer.

T'acabo de veure conectada al msn però no he sigut a temps a parlar-te quan tot just tu ja havies desaparegut..jeje.

T'envio un petó molt fort.

Albert Burrull dijo...

Avui els únics colors són el blau i el blanc i posat de forma arlequinada!

Terrassa 2-4 Sabadell!!
oeoeoeoeoe

Floc dijo...

Ets l'Albert, oi? M'ho he imaginat per la teva gran afició pel futbol i pel Sabadell!

Felicitats per la victòria! Ja se sap que no sempre es pot guanyar, els de Terrassa ho tenim molt clar. També som més de hockey! En això sí que no hi podeu competir els de Sabadell.

;D

Anónimo dijo...

groc, taronja i vermell? CiU, Ciutadans i PSC? xD La veritat és que s'apropien uns i altres dels colors segons com els convé.

Floc dijo...

Mallerengu, ja ho pots ben dir que se'ls apropien segons els convé. Tot sigui per manipular l'electorat. Doncs la meva ideologia policromada, els colors dels quals esmento en l'escrit, és pura imaginació. Tot i així, algun que pugui coincidir amb la realitat sí que el tenia present.

Salutacions i gràcies per comentar!

Albert Burrull dijo...

Els meus colors són el blau i el blanc del Sabadell i el groc i vermell de la senyera.

Visca el Sabadell i visca Catalunya!

xiuxiueig dijo...

Ei, kè tal? He passat x aquí, m'ha picat la curiositat i m'he près la llicència - si me la concedeixes, clar - per remenar dins el teu calaix.

I ves per on, hi he trobat un ipod, un diccionari d'alemany, un codi que no puc saber quin és (espero que algun dia em desvetllis l'enigma), i finalment unes claus d'un Volkswagen. Tot són objectes que comparteixo amb tu, tot i que has de tenir en compte que el meu ipod no és rosa!jaja.

Acabo de llegir l'article dels colors. M'ha agradat, sobretot perquè mostres una visió crítica en conjunt, però a la vegada defenses que tothom voti.

Ein Kuss. ;-)

Albert Burrull dijo...

En xiuxiueig és massa bo!