Escapando de la crítica

ESCAPANDO DE LA CRÍTICA, de Pere Borrell del Caso (1874)

Havien tornat aquells pensaments obscurs, aquells que li havien causat un insuportable turment anys enrere. Ja feia unes setmanes que el perseguien després d’un altre fracàs, un més a la llarga llista de malencerts que engreixaven la pèrfida frustració. Ella, feliç de guanyar pes, augmentava en dolenteria i feia recaure la ment poc distreta del pobre desafortunat en reflexions sense sortida. Sí, tornava a trobar-se dins del vell pou. Quan el creia cobert ja per sempre, un bon dia s’havia reobert sota els seus peus sense previ avís.

Tot al seu voltant havia crescut i el feia sentir petit, minúscul, una part petita d’un món que calçava gran. Així es sentia a cada instant quan sobrevenien aquelles inquietes idees. Si mirava la televisió, alguna imatge, alguna cançó o alguna paraula s’encarregava de transportar-lo altra vegada a l’estat de melangia que governava la seva vida en els últims temps. Si sortia de casa, els carrers que l’havien vist passejar feliç despertaven la seva memòria i tornava al punt de partida, a aquella tristesa que intentava distreure infructuosament. Res l’ajudava a desfer-se de tants records. Absolutament tot li evocava aquella joia ara feta miques.

En una nit més d’insomni s’aixeca del llit i remena entre la llibreria de la saleta d’estar. Una mica d’art que esbargeixi la vista és una bona opció. La tria es materialitza en un llibre, un obsequi de la diada de Sant Jordi de l’any anterior: “Momentos trampantojo, obras que utilizan la tan famosa técnica trompe l'œil”. Detingudament observa les diferents pintures: Giuseppe Arcimboldo, Antón de Pereda, Jan Anton Van der Baren, Bernardo Lorente Germán i moltes d’altres. Passa les pàgines a un ritme lent però constant fins que el fulleig s’atura en un determinat moment. Els ulls s’han fixat en una obra reveladora. D’ella sembla que en vulgui sortir un nen espavilat que potser ha comès alguna malifeta i pretén escapar del càstig que li poden imposar. Es meravella pensant en el realisme que aconsegueix plasmar Borrell del Caso en una tela a final de segle XIX.

Instintivament pensa en fugir. La grandesa de la pintura de Borrell l’omple amb un desig, amb un objectiu: escapar. El noi del quadre li ha obert els ulls, li ha regalat la lucidesa que requeria per recuperar-se. La solució més eficaç s’esdevenia en marxar, abandonar-ho tot i començar de nou en un lloc desconegut. Tan fàcil i tan complicat alhora. Tanmateix, li urgia trobar un camí i el que tenia davant era la millor drecera al seus problemes. Estava decidit, fugiria de la desesperació prenent el missatge que li havia transmès l’obra de Borrell: tots fugim d’alguna cosa. Empès per l’eufòria de retrobar una il.lusió fesca, es prepara per la seva comesa i en unes hores agafa la direcció a una nova vida que el veurà despertar altra vegada.

Una proposta més de Relats Conjunts