sábado, 19 de enero de 2008

Escapando de la crítica

ESCAPANDO DE LA CRÍTICA, de Pere Borrell del Caso (1874)


Havien tornat aquells pensaments obscurs, aquells que li havien causat un insuportable turment anys enrere. Ja feia unes setmanes que el perseguien després d’un altre fracàs, un més a la llarga llista de malencerts que engreixaven la pèrfida frustració. Ella, feliç de guanyar pes, augmentava en dolenteria i feia recaure la ment poc distreta del pobre desafortunat en reflexions sense sortida. Sí, tornava a trobar-se dins del vell pou. Quan el creia cobert ja per sempre, un bon dia s’havia reobert sota els seus peus sense previ avís.

Tot al seu voltant havia crescut i el feia sentir petit, minúscul, una part petita d’un món que calçava gran. Així es sentia a cada instant quan sobrevenien aquelles inquietes idees. Si mirava la televisió, alguna imatge, alguna cançó o alguna paraula s’encarregava de transportar-lo altra vegada a l’estat de melangia que governava la seva vida en els últims temps. Si sortia de casa, els carrers que l’havien vist passejar feliç despertaven la seva memòria i tornava al punt de partida, a aquella tristesa que intentava distreure infructuosament. Res l’ajudava a desfer-se de tants records. Absolutament tot li evocava aquella joia ara feta miques.

En una nit més d’insomni s’aixeca del llit i remena entre la llibreria de la saleta d’estar. Una mica d’art que esbargeixi la vista és una bona opció. La tria es materialitza en un llibre, un obsequi de la diada de Sant Jordi de l’any anterior: “Momentos trampantojo, obras que utilizan la tan famosa técnica trompe l'œil”. Detingudament observa les diferents pintures: Giuseppe Arcimboldo, Antón de Pereda, Jan Anton Van der Baren, Bernardo Lorente Germán i moltes d’altres. Passa les pàgines a un ritme lent però constant fins que el fulleig s’atura en un determinat moment. Els ulls s’han fixat en una obra reveladora. D’ella sembla que en vulgui sortir un nen espavilat que potser ha comès alguna malifeta i pretén escapar del càstig que li poden imposar. Es meravella pensant en el realisme que aconsegueix plasmar Borrell del Caso en una tela a final de segle XIX.

Instintivament pensa en fugir. La grandesa de la pintura de Borrell l’omple amb un desig, amb un objectiu: escapar. El noi del quadre li ha obert els ulls, li ha regalat la lucidesa que requeria per recuperar-se. La solució més eficaç s’esdevenia en marxar, abandonar-ho tot i començar de nou en un lloc desconegut. Tan fàcil i tan complicat alhora. Tanmateix, li urgia trobar un camí i el que tenia davant era la millor drecera al seus problemes. Estava decidit, fugiria de la desesperació prenent el missatge que li havia transmès l’obra de Borrell: tots fugim d’alguna cosa. Empès per l’eufòria de retrobar una il.lusió fesca, es prepara per la seva comesa i en unes hores agafa la direcció a una nova vida que el veurà despertar altra vegada.
Una proposta més de Relats Conjunts

17 comentarios:

Jordi Casanovas dijo...

m'afegeixo als aplaudiments, bona història i suggerent.

[anonymous writer] dijo...

Bon relat, i encara més bona reflexió final.

...segueix així!

Anónimo dijo...

Una sortida del pou? Ben lligat, m'agrada com has enfocat el relat. Felicitats!!

Tocat del cargol dijo...

Al final del pou no tens més remei que anar cap amunt i qualsevol cosa --un quadre!!-- et pot fer remontarel vol. Un relat amb molta profunditat!
Salut!!

Boston1955 dijo...

Pasat per el meu blog. Tens un regalet.
http://boston1955-cocina.blogspot.com/2008/01/premio-desafio.html
Et deixo el link i aixis copies i enganxas.

Sergi dijo...

Molt bona història, i molt instructiva pel que fa a art. De vegades un petit detall ens pot fer prendre una gran determinació.

Vier dijo...

Molt original. M'ha agradat!

Jordicine dijo...

Em diu moltes coses aquesta . A mi l'art, especialment la pintura, m'encanta. Una abraçada.

Anónimo dijo...

Està ben redactat, i encara m'ha agradat més el rerefons. El que transmets... L'esperança que la pintura li dóna.
Salutacions!

Barbollaire dijo...

Molt bo!
Si que podria ser cert que tots fugim d'alguna cosa... ni que sigui nosaltres mateixos..

M'ha agradat molt!

Anónimo dijo...

Molt maco. Caure està permès, aixecar-se és obligatori!

Anónimo dijo...

Sempre m'ecanto com una bleda llegint els teus escrits, i ni que sigui tard, amb akest he fet igual. El més fascinant és que quan acabo de llegir tinc la sensació de tornar a la vida real, i això m'encanta, pq em poso a la pell de tot allò que transmets i em torna bojaaaa! M'ho passo pipa i disfruto molt. Gràcies***


Per cert....has d'actualitzaaaaaaaaaar!!!! jejeje.


va....que ara els exàmens ja no són excusa eh;-)

muasmuas*Aidyns*

Xavi dijo...

He tardat en passar-me però més val tard que mai xD Si és que vaig molt atabalat i no tinc temps per llegir gaires coses (i menys de fixar la vista en algo.... merda de conjuntivitis i merda de metges que no et donen hora per l'oculista fins d'aquí un mes xD)

El text com sempre, molt bo.

Jofre dijo...

Hola, només voldria informar d'una campanya del món dels blogs: ací. Si hi esteu d'acord, poseu el botó!

Anónimo dijo...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Wireless, I hope you enjoy. The address is http://wireless-brasil.blogspot.com. A hug.

Anónimo dijo...

MOLT BO,ES BO CAURE, PERO ES MILLOR CAMINAR SEMPRE ENDEVANT.I SI POT SER MIRAR SEMPRE ENRERA JUGANT AMB BAR.......

Anónimo dijo...

Not bad article, but I really miss that you didn't express your opinion, but ok you just have different approach