The Son of Man

The Son of Man, de René Magritte (1964)

Havia nascut amb unes faccions monstruoses. Cap més part del seu cos tenia una malformació com aquella. De petit, quan els seus pares el van veure per primera vegada, van patir un atac d’espant incontrolable. El metge havia dit que el problema es devia a què la seva mare, fins i tot embarassada estant, sempre havia tingut la mania de dormir bocaterrosa. Aquella posició durant el son provocava en el fetus un encastament permanent en la paret uterina de la casa que l’albergaria durant nou mesos mentre es formava físicament. La mala fortuna el perseguia doncs, des de la seva etapa no-nata. Tan poc sortós fou, que justament la pressió que exercia el pes de la mare sobre la panxa rodona contra el matalàs, afectava el desenvolupament de la cara del petit. El nas creixia completament de costat, els ulls eren pràcticament coberts per les parpelles que només li permetien obrir-los uns tres milímetres; els llavis unes botifarres aixafades; tot el seu rostre era extremament rodó i tibat. Semblava com si tingués la cara de plastilina i algú li hagués colpejat amb una paella al bell mig d’aquella.

A la guarderia, els seus petits companys no se li acostaven perquè els feia por; per tant, amics d’aquella època no en tenia cap. A l’escola la història es repetia, encara que a mesura que tots creixien, el temor d’aquella cara fastigosa s’anava convertint en una burla contínua. La inseguretat clàssicament típica de la pubertat el van portar a acudir amb una màscara el primer dia a l’institut, on estrenaria nous companys i mestres que d’aquella manera creia que l’acceptarien millor. Allà hi va fer alguns amics, sí, però l’únic que havia aconseguit era una curiositat infinita en el significat de la careta que portava. Les preguntes no deixaven de succeïr-se. Ell les distreia amb històries sobre la bona sort que portava anar emmascarat, posant de moda a les aules aquella indumentària que a ell el salvava de l’escarni que havia patit amb anterioritat.

Semblava que per fi havia aconseguit portar una vida una mica més normal, tot i l’esclavisme de vestir-se sempre amb aquella màscara. La maleïda enveja del seu èxit, però, que sentia un dels alumnes de la seva classe, van conduir-lo una vegada més a la fatalitat. D’una estrabada mentre descansava, li arrencà aquella cobertura de la lletjor. Abans de fer-ho havia convocat tots els alumnes de l’institut al descobriment d’aquell rostre que ningú d’ells coneixia. I allà, enmig d’aquella multitud, la seva pell tornà a veure la llum; però no havia tornat sola, anava acompanyada de rialles i insults que se li clavaven com fletxes al cor accelerat per la vergonya. Apartat dels estudiants de nou, acabà els estudis en solitud i decidí fer-ho en l’ocultació de casa seva, a la seva habitació.

Intentant entendre aquell món que concebia tanta maldat, que corrompia l’home i el feia un ser pervers en tots els seus sentits; intentant esbrinar les respostes a qüestions tan naturals que l’ésser humà s’havia formulat, es va endinsar en la filosofia. Va estudiar des dels presocràtics fins als pensadors més contemporanis. Escrutinava cada detall de les seves teories per arribar a una de pròpia que conjugués totes aquelles idees. Amb els seus antecedents, va aconseguir entendre que “tot el que veiem amaga alguna cosa, i l’home sempre vol veure què s’amaga darrera el que veiem, però és impossible”. Una frase feta que li encantava pronunciar quan arribava a aquesta conclusió era la simple “la curiosidad mató al gato”.

Consagrats cinc anys a aquella missió, va trobar el millor mètode de tapar els desperfectes de la seva cara ja adulta. Cada dia es col.locaria un objecte diferent al rostre. Així, la tafaneria d’aquells que es fixaven en una poma, un préssec, la flor d’un gira-sol, la pàgina d’un llibre… es despistava. Tots volien contemplar què s’hi ocultava darrera d’aquelles coses, però no podien resistir-se a escoltar les infinites històries que s’inventava. Mai la seva vida podria ser normal, i s’hi resignava, ja que a 1964 encara no havia pres embranzida la cirurgia estètica. I, malgrat tot, era feliç.

Una proposta més de Relats Conjunts