sábado, 29 de septiembre de 2007

The Son of Man

The Son of Man, de René Magritte (1964)

Havia nascut amb unes faccions monstruoses. Cap més part del seu cos tenia una malformació com aquella. De petit, quan els seus pares el van veure per primera vegada, van patir un atac d’espant incontrolable. El metge havia dit que el problema es devia a què la seva mare, fins i tot embarassada estant, sempre havia tingut la mania de dormir bocaterrosa. Aquella posició durant el son provocava en el fetus un encastament permanent en la paret uterina de la casa que l’albergaria durant nou mesos mentre es formava físicament. La mala fortuna el perseguia doncs, des de la seva etapa no-nata. Tan poc sortós fou, que justament la pressió que exercia el pes de la mare sobre la panxa rodona contra el matalàs, afectava el desenvolupament de la cara del petit. El nas creixia completament de costat, els ulls eren pràcticament coberts per les parpelles que només li permetien obrir-los uns tres milímetres; els llavis unes botifarres aixafades; tot el seu rostre era extremament rodó i tibat. Semblava com si tingués la cara de plastilina i algú li hagués colpejat amb una paella al bell mig d’aquella.

A la guarderia, els seus petits companys no se li acostaven perquè els feia por; per tant, amics d’aquella època no en tenia cap. A l’escola la història es repetia, encara que a mesura que tots creixien, el temor d’aquella cara fastigosa s’anava convertint en una burla contínua. La inseguretat clàssicament típica de la pubertat el van portar a acudir amb una màscara el primer dia a l’institut, on estrenaria nous companys i mestres que d’aquella manera creia que l’acceptarien millor. Allà hi va fer alguns amics, sí, però l’únic que havia aconseguit era una curiositat infinita en el significat de la careta que portava. Les preguntes no deixaven de succeïr-se. Ell les distreia amb històries sobre la bona sort que portava anar emmascarat, posant de moda a les aules aquella indumentària que a ell el salvava de l’escarni que havia patit amb anterioritat.

Semblava que per fi havia aconseguit portar una vida una mica més normal, tot i l’esclavisme de vestir-se sempre amb aquella màscara. La maleïda enveja del seu èxit, però, que sentia un dels alumnes de la seva classe, van conduir-lo una vegada més a la fatalitat. D’una estrabada mentre descansava, li arrencà aquella cobertura de la lletjor. Abans de fer-ho havia convocat tots els alumnes de l’institut al descobriment d’aquell rostre que ningú d’ells coneixia. I allà, enmig d’aquella multitud, la seva pell tornà a veure la llum; però no havia tornat sola, anava acompanyada de rialles i insults que se li clavaven com fletxes al cor accelerat per la vergonya. Apartat dels estudiants de nou, acabà els estudis en solitud i decidí fer-ho en l’ocultació de casa seva, a la seva habitació.

Intentant entendre aquell món que concebia tanta maldat, que corrompia l’home i el feia un ser pervers en tots els seus sentits; intentant esbrinar les respostes a qüestions tan naturals que l’ésser humà s’havia formulat, es va endinsar en la filosofia. Va estudiar des dels presocràtics fins als pensadors més contemporanis. Escrutinava cada detall de les seves teories per arribar a una de pròpia que conjugués totes aquelles idees. Amb els seus antecedents, va aconseguir entendre que “tot el que veiem amaga alguna cosa, i l’home sempre vol veure què s’amaga darrera el que veiem, però és impossible”. Una frase feta que li encantava pronunciar quan arribava a aquesta conclusió era la simple “la curiosidad mató al gato”.

Consagrats cinc anys a aquella missió, va trobar el millor mètode de tapar els desperfectes de la seva cara ja adulta. Cada dia es col.locaria un objecte diferent al rostre. Així, la tafaneria d’aquells que es fixaven en una poma, un préssec, la flor d’un gira-sol, la pàgina d’un llibre… es despistava. Tots volien contemplar què s’hi ocultava darrera d’aquelles coses, però no podien resistir-se a escoltar les infinites històries que s’inventava. Mai la seva vida podria ser normal, i s’hi resignava, ja que a 1964 encara no havia pres embranzida la cirurgia estètica. I, malgrat tot, era feliç.
Una proposta més de Relats Conjunts

23 comentarios:

Narval dijo...

S'ha de tenir molta moral per ser feliç vivint permanentment amb un objecte a la cara :D

Alepsi dijo...

Ole noia!!!

M'ha encantat! Molt ben trobat, sí senyora! Un gran relat!!!

Gatot dijo...

sempre he pensat que la decisió d'estudiar un o altra cosa venia marcada des de la infantesa... bona interpretació, betty!

Carme Fortià dijo...

M'ha encantat! De la tristesa dels fets al somriure de còmplice! Genial!

Betty dijo...

Moltes gràcies a tots! Celebro que us hagi agradat! La veritat és que després del primer relat conjunt (Le Chat Noir) ja tenia ganes d'un segon! Ara ja voldria fer-ne un tercer!

Salutacions a tots!

aidyns dijo...

Nina!
Quina llàstima que no vaig ocmentar el post anterior, el vaig llegir i em va encantar, però no vaig tenir temps en aquell moment...

Sobre el petit relat,com sempre m'ha encantat. Quina valentia, quina positivitat i quina força interior. Per desgràcia, acostat més o menys a la figuració del text, existeixen molts casos desafortunats com aquest.

Mil i un petonets betty*
MuaS

millu dijo...

Ostres betty, m'ha agradat molt le teu relat!! És molt original i m'ha encantat l'últim paràgraf sobre com s'ho fa el protagonista per posar-se un objecte diferent!!! Felicitats!!

Betty dijo...

Aida, gràcies per passar sempre! Es nota, però, que aquests dies ja estem en la roda universitària... Jo demà hi he de ser a les 8 i dormo a Terrassa. A veure si ens veiem!

Millu, gràcies! Me n'alegro molt que t'hagi agradat. Ara mateix he passat a llegir-me el teu i no puc dir altra cosa que: boníssim! Allà ja t'hi he deixat un comentari. La idea de RC és genial! Vull una altra proposta...

Salutacions!

xiuxiueig dijo...

Molt bo, Betty. Molta gent hauria de llegir el teu escrit i reflexionar una mica.;-)

Xavi dijo...

Vaja, veig que has escrits força mentre era fora. Ara a veure quan trobo temps lliure per llegir els relats, que entre que comença la uni i que encara estic seleccionant i toquetejant les més de 1000 fotos del viatge no tinc ni una estona lliure...

barbollaire dijo...

Molt bo...!!
m'ha deixat una estona distret pensant en quantes vegades discriminem algú, simplement, per la seva aparença...

Genial, genial!

Clarissa Vaughan dijo...

Sublim, amb un rerefons molt interessant! Felicitats!

eudald dijo...

Moolt rebé!
Ja es veuen casos estranys pel món, qui ho diria, pobre home! En fi... malgrat tot, era feliç, oi? doncs ja està, dona!

Mon dijo...

Betty encantat amb el teu relat, m'agradat

Betty dijo...

Xavi, benvingut de les vacances! Deus estar súper descansat! Ja tinc ganes que posis fotos perquè segur que són precioses... Me n'alegro que t'hagi agradat!

A la resta, ara que tinc temps aprofitaré per llegir els vostres relats. M'encanta llegir-ne uns quants de cop, perquè sorprèn com de diferents maneres ens inspira a cada un una imatge. Estic molt contenta que us hagi agradat!

Salutacions a tots!

annatarambana dijo...

Betty, molt bo! M'ha agradat molt!

A més, no et coneixia, miraré de seguir-te la pista, perquè m'agrad el que he llegit! :)

Pd40 dijo...

Buf, el paio els tenia ben posats, res d'enfonsar-se. Bon relat, ben lligat amb el quadre. Felicitats!!

Nosotras mismas dijo...

Una mica subrealiste, no?

Petons

AIDYNS dijo...

betty quin festival de comentaris!
Triomfen i molt els teus relats!!!!

Felicitats nina!!!^*^

Encara rius?!?!?!jajaja*MUAKs.

Anónimo dijo...

Betty! Molt bo el relat! (Ei, que sí que me l'he llegit, eth?)

El petit "Rodalies" està una mica aburridot, entre aquest dia de pluja i tot~!

Molts Petons a la meva germana dels relats, tant de bo parlar fos tant fàcil com escriure, oi?. <3

-Ia

Betty dijo...

Hola germà! Ui, semblo l'Atori (o com s'escrigui)!

Gràcies pel comentari, sembla que aquests últims dies t'has animat a escriure més... I aquesta última frase: "tant de bo parlar fos tan fàcil com escriure"?? Si ni tu ni jo callem mai! Això deu ser que te'n passa alguna i com que ahir no ens vam veure, alguna cosa deus tenir ganes d'explicar-me. Espero que no sigui res!

Ànims i BETxitux!

Anónimo dijo...

Permetem, com a lletraferit, que sense embuts et feliciti pel relat. Caigut per l'atzar al calaix d'aquesta sastresa, relats com aquest fan agraïr el destí sortòs.
No podries fer-ne un conte? L'esperarem per fruïr la seva lectura.
Rodalies

Betty dijo...

Rodalies, gràcies per la teva incondicional lectura i el comentari tan emotiu que has deixat amb la teva visita. Que n'és d'incert el destí! Hi ha fets que escapen a la nostra ànsia de control! L'únic possible en aquesta casos és la resignació, l'adaptació als nous temps.

M'agradaria endegar un projecte com la proposta que em fas. Però no sé si en seré capaç ara per ara. Tant de bo algun dia pogués dur-ho a terme!

Un BETxitu molt fort!