El regal d'un nou dia

Haver d’obrir els ulls ben d’hora al matí no suposa cap plaer pels poc matiners, precisament. I avui no ha estat menys quan a les 6 del matí el despertador ha interromput els meus somnis pregonant la imperiosa necessitat d’acomplir l’obligació d’acudir a la facultat.

Tanmateix, recobrada la consciència adormida i hipnotitzada pel son, em sento recompensada pel meravellós despertar de la ciutat, la qual contemplo com paulatinament va sortint del seu letargi nocturn mentre pren embranzida per acollir el nou dia.

Els colors del cel pugnen entre ells, quants fanàtics pels seus Déus, per obrir pas al sol, que, mandrós, s’aixeca per il.luminar la nova jornada que tot just arrenca. Però no és fins més tard que saluda, ja que el seu pas és lent, com quan hom es desperta cada matí.

Les meves passes ja no sonen solitàries; ara es veuen acompanyades per les de l’estudiant, la col.legiala, l’escombriaire, el flequer... les de desenes de persones que, partíceps del naixement d’aquest nou dia, també es mouen per les obligacions que formen part de la seva rutina.

El dia ha pres vida finalment per morir en unes hores. No serà fins l’endemà quan veurà la llum el següent. Però ja no l’esperarem intranquils, doncs serà el fidel reflex de l’anterior; així és com la rutina s’emporta la màgia del dia individualment contemplat. Així és com existim arran l’hàbit, el costum, aliens al regal que suposa ser un temps més al món sensible.