The Son of Man

The Son of Man, de René Magritte (1964)

Havia nascut amb unes faccions monstruoses. Cap més part del seu cos tenia una malformació com aquella. De petit, quan els seus pares el van veure per primera vegada, van patir un atac d’espant incontrolable. El metge havia dit que el problema es devia a què la seva mare, fins i tot embarassada estant, sempre havia tingut la mania de dormir bocaterrosa. Aquella posició durant el son provocava en el fetus un encastament permanent en la paret uterina de la casa que l’albergaria durant nou mesos mentre es formava físicament. La mala fortuna el perseguia doncs, des de la seva etapa no-nata. Tan poc sortós fou, que justament la pressió que exercia el pes de la mare sobre la panxa rodona contra el matalàs, afectava el desenvolupament de la cara del petit. El nas creixia completament de costat, els ulls eren pràcticament coberts per les parpelles que només li permetien obrir-los uns tres milímetres; els llavis unes botifarres aixafades; tot el seu rostre era extremament rodó i tibat. Semblava com si tingués la cara de plastilina i algú li hagués colpejat amb una paella al bell mig d’aquella.

A la guarderia, els seus petits companys no se li acostaven perquè els feia por; per tant, amics d’aquella època no en tenia cap. A l’escola la història es repetia, encara que a mesura que tots creixien, el temor d’aquella cara fastigosa s’anava convertint en una burla contínua. La inseguretat clàssicament típica de la pubertat el van portar a acudir amb una màscara el primer dia a l’institut, on estrenaria nous companys i mestres que d’aquella manera creia que l’acceptarien millor. Allà hi va fer alguns amics, sí, però l’únic que havia aconseguit era una curiositat infinita en el significat de la careta que portava. Les preguntes no deixaven de succeïr-se. Ell les distreia amb històries sobre la bona sort que portava anar emmascarat, posant de moda a les aules aquella indumentària que a ell el salvava de l’escarni que havia patit amb anterioritat.

Semblava que per fi havia aconseguit portar una vida una mica més normal, tot i l’esclavisme de vestir-se sempre amb aquella màscara. La maleïda enveja del seu èxit, però, que sentia un dels alumnes de la seva classe, van conduir-lo una vegada més a la fatalitat. D’una estrabada mentre descansava, li arrencà aquella cobertura de la lletjor. Abans de fer-ho havia convocat tots els alumnes de l’institut al descobriment d’aquell rostre que ningú d’ells coneixia. I allà, enmig d’aquella multitud, la seva pell tornà a veure la llum; però no havia tornat sola, anava acompanyada de rialles i insults que se li clavaven com fletxes al cor accelerat per la vergonya. Apartat dels estudiants de nou, acabà els estudis en solitud i decidí fer-ho en l’ocultació de casa seva, a la seva habitació.

Intentant entendre aquell món que concebia tanta maldat, que corrompia l’home i el feia un ser pervers en tots els seus sentits; intentant esbrinar les respostes a qüestions tan naturals que l’ésser humà s’havia formulat, es va endinsar en la filosofia. Va estudiar des dels presocràtics fins als pensadors més contemporanis. Escrutinava cada detall de les seves teories per arribar a una de pròpia que conjugués totes aquelles idees. Amb els seus antecedents, va aconseguir entendre que “tot el que veiem amaga alguna cosa, i l’home sempre vol veure què s’amaga darrera el que veiem, però és impossible”. Una frase feta que li encantava pronunciar quan arribava a aquesta conclusió era la simple “la curiosidad mató al gato”.

Consagrats cinc anys a aquella missió, va trobar el millor mètode de tapar els desperfectes de la seva cara ja adulta. Cada dia es col.locaria un objecte diferent al rostre. Així, la tafaneria d’aquells que es fixaven en una poma, un préssec, la flor d’un gira-sol, la pàgina d’un llibre… es despistava. Tots volien contemplar què s’hi ocultava darrera d’aquelles coses, però no podien resistir-se a escoltar les infinites històries que s’inventava. Mai la seva vida podria ser normal, i s’hi resignava, ja que a 1964 encara no havia pres embranzida la cirurgia estètica. I, malgrat tot, era feliç.

Una proposta més de Relats Conjunts

El regal d'un nou dia

Haver d’obrir els ulls ben d’hora al matí no suposa cap plaer pels poc matiners, precisament. I avui no ha estat menys quan a les 6 del matí el despertador ha interromput els meus somnis pregonant la imperiosa necessitat d’acomplir l’obligació d’acudir a la facultat.

Tanmateix, recobrada la consciència adormida i hipnotitzada pel son, em sento recompensada pel meravellós despertar de la ciutat, la qual contemplo com paulatinament va sortint del seu letargi nocturn mentre pren embranzida per acollir el nou dia.

Els colors del cel pugnen entre ells, quants fanàtics pels seus Déus, per obrir pas al sol, que, mandrós, s’aixeca per il.luminar la nova jornada que tot just arrenca. Però no és fins més tard que saluda, ja que el seu pas és lent, com quan hom es desperta cada matí.

Les meves passes ja no sonen solitàries; ara es veuen acompanyades per les de l’estudiant, la col.legiala, l’escombriaire, el flequer... les de desenes de persones que, partíceps del naixement d’aquest nou dia, també es mouen per les obligacions que formen part de la seva rutina.

El dia ha pres vida finalment per morir en unes hores. No serà fins l’endemà quan veurà la llum el següent. Però ja no l’esperarem intranquils, doncs serà el fidel reflex de l’anterior; així és com la rutina s’emporta la màgia del dia individualment contemplat. Així és com existim arran l’hàbit, el costum, aliens al regal que suposa ser un temps més al món sensible.

EL SIGNIFICADO DE LA NOCHE, de Michael Cox

“El Significado de la Noche” és fruit de 30 anys de dedicació de Michael Cox, que s’estrena com a escriptor amb aquesta esplèndida novel.la històrica de la qual es diu que conjuga elements d’intriga com ”El Perfume”, així com la capacitat evocadora de “L’Ombra del Vent”; haver-lo inclòs a continuació de les crítques dels esmentats llibres no és pura casualitat.

El relat transcorre en l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX, durant l’època victoriana que tant fascina a l’autor. Malgrat ser el primer treball de Cox, el temps consagrat a la seva realització el fan una obra mestre. I és que absolutament cada detall ha estat profundament estudiat i referenciat mitjançant notes a peu de pàgina.

La narració inclou assassinats, traicions, obsessions i amor que teixeixen conjuntament una trama elaborada amb suma precisió; prova d’això és el nombre de personatges que apareixen al llarg de les 640 pàgines del llibre. Tot i ser molts, tots i cadascun d’ells es descriuen amb admirable cura, jugant un important paper en la història. El protagonista és Edward Glyver, fill únic d’una família poc adinerada resident en una localitat petita situada a la vora del mar. El prometedor futur que somnia de petit, però, es veu truncat un bon dia a causa d’un fet que escapa a les seves mans. Empès a una existència que no l’entusiasma però amb la qual es conforma –encara que amb certes reserves-, de sobte fa troballa d’una informació que pot retornar-li el destí anys enrere anhelat. Procurar-se aquest futur de somni es converteix en una obsessiva meta que el porta a realitzar fets indesitjables motivats per l’estat d’angoixa i amargor que l’assolen.

Realment, es tracta d’una novel.la molt interessant i sorprenentment intrigant; per aquesta raó no vull revelar més sobre el contingut de l’obra. Només puc dir-vos que si us decidiu per la seva lectura, de ben segur que us captivarà.

De nou...

Ara sí. Ara sí que es pot dir que ha començat a córrer l’últim alè de la carrera, doncs és avui que hem iniciat el nou curs després de dos mesos i mig d’inactivitat a les aules de la facultat. La satisfacció regna en acabar la jornada i en pensar què promet ser aquest any i què ens depararan aquests mesos.

De nou els carrers de Barcelona de bon matí amb vianants que també veuen despuntar el dia engegant cap a la feina, el col.legi, les seves ocupacions habituals. De nou trajectes amb tren, ja sigui assegut o d’empeu, perquè la multitud torna a aplegar-se a l'estació per omplir els vagons ara que el tret de sortida ja ha estat donat a les escoles i a moltes facultats. De nou les mateixes cares a la parada de l’autobús, esperant inevitablement en hores puntes que el trànsit ens porti al nostre destí. De nou horaris d’estudiant, companyia d'amics d'estudi i professors.

Tot ha tornat en un suspir, com també s’acabarà, sense que tinguem temps d'assabentar-nos-en; no obstant, aquesta vegada en la cloenda no hi posarem un punt i a part, sinó un punt i final. Il.lusiona veure una etapa completada amb totes les obligacions que això comporta. I entristeix pensar que no ho farem més, que els cinc anys que ens semblaven tants ja són aquí. Per ara, però, ens conformarem en assaborir els últims moments que encara estan per arribar.

Colors

Quan considero que encara era petita, els colors més bàsics ja no em fascinaven per sí sols. Si a classe d’arts plàstiques s’ens proposava utilitzar les pintures “témperes” per fer algun tipus de treball, de seguida m’enfeinava a fer mescles de colors, empal.lidir aquells que trobava massa estridents amb l’objectiu d’embellir la pintura. Unes gotes de blanc o groc aconseguien l’efecte que buscava, alhora que de la barreja en naixia un nou color. Fabricar els meus propis colors m’entussiasmava. Cada un tenia un matís que el feia únic, diferent de la resta; de cap coctail de “témperes” rudimentari podia obtenir-se el mateix resultat.

El color és molt important per l’ésser humà i la seva supervivència, i per això crec que té guanyada la rellevància que se li atribueix en l’actualitat, equiparable a la que sempre ha tingut. Es coneix que l’home no començà a percebre els colors fins que no els necessità per sobreviure, per distingir els fruits madurs dels que no eren aptes pel consum. L’evolució, mare també del dit polze, convertia una necessitat en una característica a la que ja estem més que acostumats.

Que el color sigui vital a causa de la imperiosa urgència de discernir quins fruits estaven preparats per a ser ingerits, tan sols és una de les funcions que desenvolupa. La mutabilitat a la que està subjecte la Terra ha suposat que al llarg dels segles el color hagi esdevingut en una arma amb un poder indestructible, aparentment. La capacitat associativa de l’home –moltes vegades un punt feble per on se’l manipula, i d’aquí que l’hagi calificat com una arma- ha propiciat que a certs colors, els principals, se’ls identifiqui amb conceptes i matèries al nostre abast. A tall d’exemple i sense anar més lluny, el verd ens evoca la naturalesa.

Aquesta associació del color amb una realitat, ha suposat la seva introducció en camps en què aquesta facultat cognitiva involuntària es requereix per a un propòsit determinat. D’aquesta manera, els agents econòmics recorren a ella amb la finalitat d’obtenir beneficis. Ha estat qüestió de debat no fa gaire temps, si el color pot registrar-se com a marca. Entenent-se aquesta com un signe distintiu que ha de ser concret i precís per identificar una empresa determinada, sembla remot aquest plantejament, però no per això menys lògic i avantatjós. Tanmateix, la legislació en aquesta matèria ha vedat aquesta possibilitat en protecció de la competència, al.legant que aquesta es podria veure falsejada per la confusió que resultaria de l’apreciació dels colors per part del consumidor –m’agradaria veure com se les haguessin ingeniat els daltònics per distingir la “vermella ferrari” Vodafon de l’antiga Amena tenyida de verd, ara Orange. El color no és prou concret per considerar-lo capaç d’actuar com un signe distintiu i per això no pot servir com a marca, encara que sí que es permet utilitzar-lo com a tret característic de la marca d’una determinada companyia.

El sector econòmic no és l’únic que es beneficia de l’ampli ventall de colors que ens ofereix la llum. La política actual es regeix pels colors més diversos –pensar en els que vesteix cada partit no és tasca difícil-, mentre que la d’abans només contemplava dos colors, o un, el “rojo”, ja que l’altre bàndol restava indefinit. Els partits polítics assumeixen allò que es diu de “renovar-se o morir”; i és suposar, que la raó d’adoptar un color com a distintiu es redueix a l’únic objectiu d’atreure l’atenció dels electors, captar-los subsconscientment i enfortir la seva presència arreu.

De petita m’agradava jugar amb els colors, les seves tonalitats, els seus matisos. I si és cert que “el que es té del néixer, no es deixa en créixer”, en aquest sentit no dec haver canviat gaire. Quant als colors en l’àmbit de la política, tampoc em conformo amb els bàsics que se m’ofereixen. No em sento representada per cap d’ells en especial: no m’identifico concretament amb cap partit, amb cap ideologia. No puc, i tampoc vull. L’estridència dels colors, així com del seu pensament polític, m’impulsa a rebutjar a cada un dels partits com a conjunt. La llampància es tradueix en l’extremisme que mai ni he entès, ni he compartit, ni he sentit.

No obstant, no seria sincer afirmar que cap de les idees que professen les formacions polítiques diverses no les senti meves. Precisament, que comparteixi algunes teories amb alguns dels partits motiva aquest disgust per una única ideologia. Aquest és el motiu pel qual encara estic plenament còmoda experimentant amb els colors. Una barreja de groc, taronja i vermell cassen molt bé; unes gotes de verd també m’hi agraden. Ja tinc la meva pròpia ideologia, i és policromada.

Com la Maya, visc millor en un país multicolor, símbol de democràcia. Però no deixa de resultar-me molest com s’articulen els partits polítics en coalició a l’hora de governar, com d’infructuós arriba a ser el camí pactat quan juga un partidisme extrem. És innecessari recordar la problemàtica que la policromia del tripartit va generar, no?

A pesar de no encaixar en un partit, utilitzar-ho d’excusa per no exercir el dret a vot no és la solució. Ans el contrari. Segons com s’observi millor el món, cal optar per una formació política o una altra. Al.legòricament, es tractaria de col.locar-se unes ulleres amb vidres de diferents colors: vermell, verd, blau… El color amb el qual la Catalunya que es contempla s’assembla més a aquella que es desitja, el color que millor la vesteix, i el que li escau més bé, serà l’escollit. Es a dir, el partit que representi millor els interessos del Principat serà l’obsequiat amb un valuós vot que intentarà legitimar-lo per agafar amb força i decisió les brides del seu govern.

Amb això apel.lo a tots els inquiets políticament, però incòmodes en l’encasellament que suposa una ideologia donada per un partit, a practicar aquest exercici per tal de no deixar inactiu un dret polític tan recent en la història de l’Estat, inherent a la democràcia i pel qual han lluitat i mort tantes persones –que segueixen lluitant i morint en molts indrets del món. Als juganers amb els colors, jugueu-hi de veritat, sense por, amb convenciment.