Records

Quan mirava el cel estrellat, hi descobria els seus ulls encisant-lo com en els vells temps. Observant l’horitzó que dibuixaven les muntanyes sentia les corves d’aquella perfecta figura. Mentre escoltava aquell dòcil piano en una cançó aleatòria, sentia els seus llargs dits acariciant-li els cabells. Tot, absolutament tot despertava la seva memòria, la que conservava en les hores de lucidesa des del diagnòstic. La irrupció de la malaltia el portava a oblidar indiscriminadament. L’Alzheimer actuava sense distinció, esborrant mals i bons records. Entretant creixia la maleïda impotència, la qual, com si de foc es tractés, corroïa mica en mica el seu encara despert encarcerat interior. La lluita, la família, els amics i les entitats dedicades a la malaltia; tots amb el seu suport incondicional, l’única medicina eficaç.

A Pasqual Maragall i a tots els malalts escollits per l’Alzheimer, perquè sempre tingueu la força per tirar endavant.

L'AVE de la discòrdia

Estareu d’acord amb mi que el pas de l’AVE per Barcelona està causant estralls: múltiples inconvenients a la ciutadania, als indignats usuaris que a més de patir els constants retards ja existents abans de la seva arribada, ara veuen com les seves vides diàries es compliquen una mica més per arribar a la feina, portar els petits a l’escola i tornar cap a casa exhausts de la jornada; la simple quotidianitat s’ha convertit per a molts en jornades inacabables saltejades per una dosi important d’estrés. Per ells començar el dia i acabar-lo és tota una odissea.

A tot això, a més, s’hi ha de sumar la quantitat de desperfectes produïts en les diferents estacions on s’estan realitzant les obres per la seva arribada, que encara ralenteixen més el procés. Sense anar més lluny avui ha tingut lloc l’esfondrament d’aproximadament 10 metres d’andana a l’estació de Bellvitge que ha motivat la suspensió de les obres per part d’Adif; hi ha una voluntat de córrer massa per enllestir el projecte. La raó? Aspiracions de caràcter absolutament electoral que obliguen a realitzar les obres a marxes forçades. I és que Zapatero, que està perdent la poca credibilitat que ja li quedava sobretot després de la retallada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va fixar la data d’arribada definitiva de l’AVE el 21 de desembre amb l’única finalitat d’inaugurar el tren d’alta velocitat abans no es celebrin els comicis generals.

Entretant, el consistori barceloní posa fil a l’agulla per redreçar la situació, i buscant el concens necessari per dita comesa, els cinc grups municipals han acordat que la data d’arribada de l’AVE prevista per ZP es retardi. El pacte unànim, tanmateix, no ha pogut assolir-se quant a la demanda de la dimissió dels màxims responsables del caos de rodalies –ara i el passat estiu-: la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez i el Secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán. CIU, PPC i ERC l’han aprovada sense el vot a favor del bipartit municipal, així com també la revisió del traçat de l’AVE, molt polèmic especialment pel seu pas per sota de l’obra de Gaudí, la Sagrada Família. I és que després del cas Carmel, els polítics van amb més peus de plom que mai. Tot i així, se’ls està escapant de les mans altra vegada.

I enmig d’aquest circ es troba el traspàs del servei de Rodalies Renfe a la Generalitat, que ja s'ha afirmat inviable per la data prevista, l’1 de gener de 2008, segons paraules de Josep Lluís Carod-Rovira.

I em pregunto, com acabarà aquesta situació? Haurem de llegir i sentir als mitjans de comunicació notícies pitjors respecte aquesta crisi ferroviària? Segur que sí, perque el futur de les infraestructures de Catalunya és ara més negre que mai.

Ja sóc aquí!

Aprofitant la perllongada absència d'aquests dies, avui faig meves aquestes paraules que van marcar un punt d'inflexió en la vida de Catalunya. Trenta anys enrere, en un també 23 d'octubre, Josep Tarradellas pronunciava aquesta tan recordada frase. Una frase que els catalans no oblidarem mai -qui no ha recorregut, fent ús d'aquesta frase en altre context, a creure's ser Tarradellas des del balcó de la Plaça Sant Jaume? Amb el seu retorn tornava a reviure l'aparentment esmorteïda Generalitat de Catalunya durant l'època franquista. Una tornada, la del President republicà català exil.liat, propiciada pel Govern de Madrid d'Adolfo Suárez per tal de facilitar l'assentament de la monarquia de Juan Carlos I.

Així, doncs, torno a ser aquí, esperant poder tornar a fer incursió en aquest espai el més aviat possible.

Catalunya s'obre camí a Frankfurt amb un conte

Avui arriba a la fi la Fira de Frankfurt, la Fira del Llibre més important del sector editorial internacional, que enguany té com a gest of honour al país català, com tot català de bé hauria de saber, i és que els mitjans de comunicació catalans van plens d’aquest aconteixement que convida als seus assistents a conèixer més a fons la cultura catalana en tots els seus àmbits.

Per aquest motiu el pes de la cultura catalana ha viatjat fins a terres alemanyes, per a impulsar l’augment del reconeixement de la literatura catalana, així com la traducció d’aquesta a altres llengües. Un fet que no deixa de semblar-me una gran oportunitat per a Catalunya de reafirmar-se com un país amb una cultura i tradicions pròpies que el diferencien de la resta d’Espanya. Exportant aquesta identitat nacional que sent Catalunya i els catalans a altres països també és una manera de fer país i de fer notícia de la rellevància del nacionalisme català.

I quina millor inauguració podia tenir tan important esdeveniment que un discurs encomanat a Quim Monzó? Ja fa uns dies que va sortir publicat a La Vanguardia i no podia deixar de mencionar-lo i penjar-lo aquí. I avui que és dia de cloenda a Frankfurt, aprofito per fer-ho.

“Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.”

QUIM MONZÓ

Sense xarxa, ni temps

Escric aquestes ratlles sense saber què en sortirà. La inspiració no fa acte de presència i només tinc la sensació que escric sense una xarxa que freni la meva caiguda al buit. Només sé que les hores se’m fan curtes exprimint-ne cada minut. Diuen que el temps és or i l’encerten, doncs ningú s’escapa de reconèixer algun dia que n’hi falta. A vegades s’alia amb circumstàncies quotidianes per obligar-te a pensar en ell com una necessitat. I sovint, fent ús de la seva capacitat d’absorció, t’acosta els moments temuts amb més rapidesa, mentre que els més esperats porten a considerar-lo un cosí de l’eternitat, doncs costen d’arribar. El temps...! No deixa de meravellar-me!

The Son of Man

The Son of Man, de René Magritte (1964)

Havia nascut amb unes faccions monstruoses. Cap més part del seu cos tenia una malformació com aquella. De petit, quan els seus pares el van veure per primera vegada, van patir un atac d’espant incontrolable. El metge havia dit que el problema es devia a què la seva mare, fins i tot embarassada estant, sempre havia tingut la mania de dormir bocaterrosa. Aquella posició durant el son provocava en el fetus un encastament permanent en la paret uterina de la casa que l’albergaria durant nou mesos mentre es formava físicament. La mala fortuna el perseguia doncs, des de la seva etapa no-nata. Tan poc sortós fou, que justament la pressió que exercia el pes de la mare sobre la panxa rodona contra el matalàs, afectava el desenvolupament de la cara del petit. El nas creixia completament de costat, els ulls eren pràcticament coberts per les parpelles que només li permetien obrir-los uns tres milímetres; els llavis unes botifarres aixafades; tot el seu rostre era extremament rodó i tibat. Semblava com si tingués la cara de plastilina i algú li hagués colpejat amb una paella al bell mig d’aquella.

A la guarderia, els seus petits companys no se li acostaven perquè els feia por; per tant, amics d’aquella època no en tenia cap. A l’escola la història es repetia, encara que a mesura que tots creixien, el temor d’aquella cara fastigosa s’anava convertint en una burla contínua. La inseguretat clàssicament típica de la pubertat el van portar a acudir amb una màscara el primer dia a l’institut, on estrenaria nous companys i mestres que d’aquella manera creia que l’acceptarien millor. Allà hi va fer alguns amics, sí, però l’únic que havia aconseguit era una curiositat infinita en el significat de la careta que portava. Les preguntes no deixaven de succeïr-se. Ell les distreia amb històries sobre la bona sort que portava anar emmascarat, posant de moda a les aules aquella indumentària que a ell el salvava de l’escarni que havia patit amb anterioritat.

Semblava que per fi havia aconseguit portar una vida una mica més normal, tot i l’esclavisme de vestir-se sempre amb aquella màscara. La maleïda enveja del seu èxit, però, que sentia un dels alumnes de la seva classe, van conduir-lo una vegada més a la fatalitat. D’una estrabada mentre descansava, li arrencà aquella cobertura de la lletjor. Abans de fer-ho havia convocat tots els alumnes de l’institut al descobriment d’aquell rostre que ningú d’ells coneixia. I allà, enmig d’aquella multitud, la seva pell tornà a veure la llum; però no havia tornat sola, anava acompanyada de rialles i insults que se li clavaven com fletxes al cor accelerat per la vergonya. Apartat dels estudiants de nou, acabà els estudis en solitud i decidí fer-ho en l’ocultació de casa seva, a la seva habitació.

Intentant entendre aquell món que concebia tanta maldat, que corrompia l’home i el feia un ser pervers en tots els seus sentits; intentant esbrinar les respostes a qüestions tan naturals que l’ésser humà s’havia formulat, es va endinsar en la filosofia. Va estudiar des dels presocràtics fins als pensadors més contemporanis. Escrutinava cada detall de les seves teories per arribar a una de pròpia que conjugués totes aquelles idees. Amb els seus antecedents, va aconseguir entendre que “tot el que veiem amaga alguna cosa, i l’home sempre vol veure què s’amaga darrera el que veiem, però és impossible”. Una frase feta que li encantava pronunciar quan arribava a aquesta conclusió era la simple “la curiosidad mató al gato”.

Consagrats cinc anys a aquella missió, va trobar el millor mètode de tapar els desperfectes de la seva cara ja adulta. Cada dia es col.locaria un objecte diferent al rostre. Així, la tafaneria d’aquells que es fixaven en una poma, un préssec, la flor d’un gira-sol, la pàgina d’un llibre… es despistava. Tots volien contemplar què s’hi ocultava darrera d’aquelles coses, però no podien resistir-se a escoltar les infinites històries que s’inventava. Mai la seva vida podria ser normal, i s’hi resignava, ja que a 1964 encara no havia pres embranzida la cirurgia estètica. I, malgrat tot, era feliç.

Una proposta més de Relats Conjunts

El regal d'un nou dia

Haver d’obrir els ulls ben d’hora al matí no suposa cap plaer pels poc matiners, precisament. I avui no ha estat menys quan a les 6 del matí el despertador ha interromput els meus somnis pregonant la imperiosa necessitat d’acomplir l’obligació d’acudir a la facultat.

Tanmateix, recobrada la consciència adormida i hipnotitzada pel son, em sento recompensada pel meravellós despertar de la ciutat, la qual contemplo com paulatinament va sortint del seu letargi nocturn mentre pren embranzida per acollir el nou dia.

Els colors del cel pugnen entre ells, quants fanàtics pels seus Déus, per obrir pas al sol, que, mandrós, s’aixeca per il.luminar la nova jornada que tot just arrenca. Però no és fins més tard que saluda, ja que el seu pas és lent, com quan hom es desperta cada matí.

Les meves passes ja no sonen solitàries; ara es veuen acompanyades per les de l’estudiant, la col.legiala, l’escombriaire, el flequer... les de desenes de persones que, partíceps del naixement d’aquest nou dia, també es mouen per les obligacions que formen part de la seva rutina.

El dia ha pres vida finalment per morir en unes hores. No serà fins l’endemà quan veurà la llum el següent. Però ja no l’esperarem intranquils, doncs serà el fidel reflex de l’anterior; així és com la rutina s’emporta la màgia del dia individualment contemplat. Així és com existim arran l’hàbit, el costum, aliens al regal que suposa ser un temps més al món sensible.

EL SIGNIFICADO DE LA NOCHE, de Michael Cox

“El Significado de la Noche” és fruit de 30 anys de dedicació de Michael Cox, que s’estrena com a escriptor amb aquesta esplèndida novel.la històrica de la qual es diu que conjuga elements d’intriga com ”El Perfume”, així com la capacitat evocadora de “L’Ombra del Vent”; haver-lo inclòs a continuació de les crítques dels esmentats llibres no és pura casualitat.

El relat transcorre en l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX, durant l’època victoriana que tant fascina a l’autor. Malgrat ser el primer treball de Cox, el temps consagrat a la seva realització el fan una obra mestre. I és que absolutament cada detall ha estat profundament estudiat i referenciat mitjançant notes a peu de pàgina.

La narració inclou assassinats, traicions, obsessions i amor que teixeixen conjuntament una trama elaborada amb suma precisió; prova d’això és el nombre de personatges que apareixen al llarg de les 640 pàgines del llibre. Tot i ser molts, tots i cadascun d’ells es descriuen amb admirable cura, jugant un important paper en la història. El protagonista és Edward Glyver, fill únic d’una família poc adinerada resident en una localitat petita situada a la vora del mar. El prometedor futur que somnia de petit, però, es veu truncat un bon dia a causa d’un fet que escapa a les seves mans. Empès a una existència que no l’entusiasma però amb la qual es conforma –encara que amb certes reserves-, de sobte fa troballa d’una informació que pot retornar-li el destí anys enrere anhelat. Procurar-se aquest futur de somni es converteix en una obsessiva meta que el porta a realitzar fets indesitjables motivats per l’estat d’angoixa i amargor que l’assolen.

Realment, es tracta d’una novel.la molt interessant i sorprenentment intrigant; per aquesta raó no vull revelar més sobre el contingut de l’obra. Només puc dir-vos que si us decidiu per la seva lectura, de ben segur que us captivarà.

De nou...

Ara sí. Ara sí que es pot dir que ha començat a córrer l’últim alè de la carrera, doncs és avui que hem iniciat el nou curs després de dos mesos i mig d’inactivitat a les aules de la facultat. La satisfacció regna en acabar la jornada i en pensar què promet ser aquest any i què ens depararan aquests mesos.

De nou els carrers de Barcelona de bon matí amb vianants que també veuen despuntar el dia engegant cap a la feina, el col.legi, les seves ocupacions habituals. De nou trajectes amb tren, ja sigui assegut o d’empeu, perquè la multitud torna a aplegar-se a l'estació per omplir els vagons ara que el tret de sortida ja ha estat donat a les escoles i a moltes facultats. De nou les mateixes cares a la parada de l’autobús, esperant inevitablement en hores puntes que el trànsit ens porti al nostre destí. De nou horaris d’estudiant, companyia d'amics d'estudi i professors.

Tot ha tornat en un suspir, com també s’acabarà, sense que tinguem temps d'assabentar-nos-en; no obstant, aquesta vegada en la cloenda no hi posarem un punt i a part, sinó un punt i final. Il.lusiona veure una etapa completada amb totes les obligacions que això comporta. I entristeix pensar que no ho farem més, que els cinc anys que ens semblaven tants ja són aquí. Per ara, però, ens conformarem en assaborir els últims moments que encara estan per arribar.

Colors

Quan considero que encara era petita, els colors més bàsics ja no em fascinaven per sí sols. Si a classe d’arts plàstiques s’ens proposava utilitzar les pintures “témperes” per fer algun tipus de treball, de seguida m’enfeinava a fer mescles de colors, empal.lidir aquells que trobava massa estridents amb l’objectiu d’embellir la pintura. Unes gotes de blanc o groc aconseguien l’efecte que buscava, alhora que de la barreja en naixia un nou color. Fabricar els meus propis colors m’entussiasmava. Cada un tenia un matís que el feia únic, diferent de la resta; de cap coctail de “témperes” rudimentari podia obtenir-se el mateix resultat.

El color és molt important per l’ésser humà i la seva supervivència, i per això crec que té guanyada la rellevància que se li atribueix en l’actualitat, equiparable a la que sempre ha tingut. Es coneix que l’home no començà a percebre els colors fins que no els necessità per sobreviure, per distingir els fruits madurs dels que no eren aptes pel consum. L’evolució, mare també del dit polze, convertia una necessitat en una característica a la que ja estem més que acostumats.

Que el color sigui vital a causa de la imperiosa urgència de discernir quins fruits estaven preparats per a ser ingerits, tan sols és una de les funcions que desenvolupa. La mutabilitat a la que està subjecte la Terra ha suposat que al llarg dels segles el color hagi esdevingut en una arma amb un poder indestructible, aparentment. La capacitat associativa de l’home –moltes vegades un punt feble per on se’l manipula, i d’aquí que l’hagi calificat com una arma- ha propiciat que a certs colors, els principals, se’ls identifiqui amb conceptes i matèries al nostre abast. A tall d’exemple i sense anar més lluny, el verd ens evoca la naturalesa.

Aquesta associació del color amb una realitat, ha suposat la seva introducció en camps en què aquesta facultat cognitiva involuntària es requereix per a un propòsit determinat. D’aquesta manera, els agents econòmics recorren a ella amb la finalitat d’obtenir beneficis. Ha estat qüestió de debat no fa gaire temps, si el color pot registrar-se com a marca. Entenent-se aquesta com un signe distintiu que ha de ser concret i precís per identificar una empresa determinada, sembla remot aquest plantejament, però no per això menys lògic i avantatjós. Tanmateix, la legislació en aquesta matèria ha vedat aquesta possibilitat en protecció de la competència, al.legant que aquesta es podria veure falsejada per la confusió que resultaria de l’apreciació dels colors per part del consumidor –m’agradaria veure com se les haguessin ingeniat els daltònics per distingir la “vermella ferrari” Vodafon de l’antiga Amena tenyida de verd, ara Orange. El color no és prou concret per considerar-lo capaç d’actuar com un signe distintiu i per això no pot servir com a marca, encara que sí que es permet utilitzar-lo com a tret característic de la marca d’una determinada companyia.

El sector econòmic no és l’únic que es beneficia de l’ampli ventall de colors que ens ofereix la llum. La política actual es regeix pels colors més diversos –pensar en els que vesteix cada partit no és tasca difícil-, mentre que la d’abans només contemplava dos colors, o un, el “rojo”, ja que l’altre bàndol restava indefinit. Els partits polítics assumeixen allò que es diu de “renovar-se o morir”; i és suposar, que la raó d’adoptar un color com a distintiu es redueix a l’únic objectiu d’atreure l’atenció dels electors, captar-los subsconscientment i enfortir la seva presència arreu.

De petita m’agradava jugar amb els colors, les seves tonalitats, els seus matisos. I si és cert que “el que es té del néixer, no es deixa en créixer”, en aquest sentit no dec haver canviat gaire. Quant als colors en l’àmbit de la política, tampoc em conformo amb els bàsics que se m’ofereixen. No em sento representada per cap d’ells en especial: no m’identifico concretament amb cap partit, amb cap ideologia. No puc, i tampoc vull. L’estridència dels colors, així com del seu pensament polític, m’impulsa a rebutjar a cada un dels partits com a conjunt. La llampància es tradueix en l’extremisme que mai ni he entès, ni he compartit, ni he sentit.

No obstant, no seria sincer afirmar que cap de les idees que professen les formacions polítiques diverses no les senti meves. Precisament, que comparteixi algunes teories amb alguns dels partits motiva aquest disgust per una única ideologia. Aquest és el motiu pel qual encara estic plenament còmoda experimentant amb els colors. Una barreja de groc, taronja i vermell cassen molt bé; unes gotes de verd també m’hi agraden. Ja tinc la meva pròpia ideologia, i és policromada.

Com la Maya, visc millor en un país multicolor, símbol de democràcia. Però no deixa de resultar-me molest com s’articulen els partits polítics en coalició a l’hora de governar, com d’infructuós arriba a ser el camí pactat quan juga un partidisme extrem. És innecessari recordar la problemàtica que la policromia del tripartit va generar, no?

A pesar de no encaixar en un partit, utilitzar-ho d’excusa per no exercir el dret a vot no és la solució. Ans el contrari. Segons com s’observi millor el món, cal optar per una formació política o una altra. Al.legòricament, es tractaria de col.locar-se unes ulleres amb vidres de diferents colors: vermell, verd, blau… El color amb el qual la Catalunya que es contempla s’assembla més a aquella que es desitja, el color que millor la vesteix, i el que li escau més bé, serà l’escollit. Es a dir, el partit que representi millor els interessos del Principat serà l’obsequiat amb un valuós vot que intentarà legitimar-lo per agafar amb força i decisió les brides del seu govern.

Amb això apel.lo a tots els inquiets políticament, però incòmodes en l’encasellament que suposa una ideologia donada per un partit, a practicar aquest exercici per tal de no deixar inactiu un dret polític tan recent en la història de l’Estat, inherent a la democràcia i pel qual han lluitat i mort tantes persones –que segueixen lluitant i morint en molts indrets del món. Als juganers amb els colors, jugueu-hi de veritat, sense por, amb convenciment.