Etern pensament

El Pensador, d'Auguste Rodin

El seu cor s’estrenyia en un puny quan sentia el seu nom, el tenia tan present! Havia marxat, ja no tornaria més. Aquells ulls, aquell somriure, aquells llavis... tot s’havia esfumat. Ara només eren records, imatges emmagatzemades en el món de les idees, tal i com l’havia imaginat Plató, amb tota la seva perfecció. Havia emprès el gran viatge, per no tornar mai més. No es coneix que ningú n’hagi tornat.

Les ametlles dels seus ulls es desfeien en llàgrimes quan llegia les seves cartes, mirall del seu amor i dels anys més feliços de la vida. No podia comprendre perquè Ell se l’havia hagut d’emportar. Li prengueren tot! I no era capaç de reaccionar. Passats anys de la seva partida, encara no se sentia a punt per emprendre el vol lliure.

No volia que l’oblit aboqués a la inexistència i, amb la fe del màrtir que mor per ella, creia que en la seva persona requeia el deure de mantenir-lo viu. Conseqüentment actuava i romania en l’amargura de fer perviure allò que és inhert en el món sensible.

“Pregunta’t què faries”, deia. I responia, “el mateix”. “Quan vius aferrat a la vida com l’arbre que enfonsa les arrels a la terra de la qual se n’alimenta i sobreviu, t’és difícil concebre que tot pot desaparèixer algun dia. Benaventurats els que no hi reflexionen, doncs ells són feliços. En canvi, aquí sóc, morta en vida, dins meu, només continuant el camí per mantenir la meva pervivència ideal”. Així, almenys, seria etern per a ella.

Tribut a la tasca de "La Contra"

Un espai pintoresc on el protagonisme, com la torxa olímpica, s’atorga cada dia a un personatge singular. Un espai ric en diversitat d’opinions i experiències que màgicament sorprenen diàriament al lector. Un espai dels primers al qual fer-li un cop d’ull en comprar la premsa.

Precisament ahir, La Contra acollia a Andreu Mateu, el primer espanyol en creuar l’atlàntic a rem. Però no és aquesta fita la que caracteritza un home com Mateu; altrament, és la seva filosofia de vida la que l’empeny a aconseguir metes com la dita. Segons ell, l’ànim d’assolir un somni ha de portar a convertir-lo en objectiu per realitzar-lo. Solsament traslladant un fet impalpable per la nostra consciència a la realitat, desenvolupant un pla per fer-se’l seu i executant-lo, es pot arribar a l’anhelada felicitat. I és que que només mitjançant una lluita constant per allò que es desitja, s’obté la satisfacció en un mateix. Tan sols pugnant pel que hom vol o estima s'obté la realització plena de la persona.

I per il.lustrar aquesta manera d’entendre la vida, Mateu se serveix d’ell mateix: tot i la poca i dubtosa confiança dels seus en la seva capacitat per estudiar una carrera universitària, el seu esforç el condugué a diplomar-se en ciències empresarials i posteriorment a la creació d’una empresa que funciona. Tot el que posseeix és fruit de la seva ànsia per ser feliç.

Ben mirat, no és cap novetat el que ens proposava reflexionar l’entrevista de La Contra, però sí un recordatori que traslladat a un exemple ens compel.leix a posar-ho en pràctica. Tanmateix, un anàlisi d’aquest modus vivendi pot conduir a alguns a calificar-lo certament d’egoïsta i hedonista, sobretot si es transporta al terreny material. I no deixa de ser una cavil.lació interessant, doncs la inclinació actual de l’home consisteix en saciar la seva set d’alegria a través d’un licor consumista i materialista que només el reconforta a curt termini. Per això apunto aquí, que aquesta teoria que aplica Mateu i que tots ens hauríem de proposar practicar, no ha de servir per a objectius efímers o de mala fe, sinó per ajudar-nos a tirar endavant contra qualsevol adversitat o desig enriquidor.

Per aquesta i les ensenyances i curiositats que dia rere dia aporta La Contra als seus fidels lectors, aquest petit tribut.

On érem?

Després d’un temps sense aparèixer, no sé ben bé si degut a un síndrome post-vacacional, la novetat retorna a aquest blog de la mà d’una síntesi del que han estat aquests últims dies. En l’absència bloggística em repetia una i una altra vegada que no podia deixar en l’oblit i l’abandó aquest projecte endegat amb tanta il.lusió; però malgrat les bones intencions, han estat dies de relativa falta de temps per motius diversos, i és per això que aquesta actualització es mereix una bona dedicació.

Aquesta última setmana hem estat testimonis de l’arribada de la primavera. Amb la pujada de les temperatures i les ganes de lluir de l’astre més gran de la via làctia, els arbres i les plantes ja estan preparats per la pol.linització per poder donar els tan esperats fruits, doncs les flors, els seus òrgans reproductors, ja donen color als nostres paisatges mediterranis. La bellesa és present d’una manera més viva, despertant aquella natura que roman mig morta en els gèlids hiverns. Bé, això últim sembla més aviat una ironia; i es que l’estació més freda de l’any la podríem conèixer actualment, i des de la irrupció del canvi climàtic, com a pseudo-hivern.

La Quaresma va arribar a la seva fi amb la Pasqua, que acaba amb una època de sacrifici per a les tradicions cristianes com la nostra. És dilluns i els agraciats amb un títol com el de padrí es disposen a acudir a les cases dels fillols per obsequiar-los amb la tan coneguda mona. Padrina com sóc, i d’un nen que em fa regalimar la babeta a cada moviment que fa, la meva pertinent visita es va concretar en un dinar amb cinc comensals: els dos padrins, els pares i l’homenatjat. Un dia per repetir-lo allà on sigui sempre que el “tio Pep” i la “tia Pepa” hi siguin presents. No és d’extranyar que la trobada s’extengués pràcticament tot un dia. La guinda la va acabar de posar la tornada a casa.

Habituar-se altra cop a la rutina fou molt costós i és que després de la bona vida de la setmana santa aterrem a la recta final del curs i les presses per enllestir temaris i posar-se al dia de pràctiques són constants en gairebé totes les matèries. Aviat ens visitaran els temuts exàmens i la deguda preparació comença a fer pressió en tots els estudiants.

L’ordinador també semblava veure’s afectat per aquestes presses i l’estrés. Estava fent figa i sentia el pas dels anys. L’obsolescència començava a minvar les seves facultats i si ja era complicat treballar amb ell en algunes ocasions, ara ho era més que mai. Va fer bé d’agafar-se la jubilació donant l’alternativa, tal i com es diria en el món taurí, deixant pas a les noves generacions: més potents, amb més memòria, amb més recursos i facultats, i més moderns. Sí, tinc un nou company de fatigues que estic segura que em facilitarà molt més la feina en certs aspectes. Si us he de ser sincera, la seva arribada m’ha fet moltíssima il.lusió i estic segura que la nostra serà una relació amb molt bons auguris. De fet, ha estat ell, la nostra posada en funcionament, la que ha retardat una mica més el pas per aquest blog. Ara però, ja estic preparada per tornar a donar un impuls a aquest espai.

Mini crêpes en una nit familiar

No us ha passat mai de llevar-vos un matí amb un antull? Espero que no hagueu estat mai esclaus d’una temptació tan absurda, però tan gustosa a la vegada, doncs sembla mentida com a vegades ens deixem governar pels plaers més terrenals. Això em va passar aquesta Setmana Santa. Un dia que arrencava plujós vaig despertar-me amb un desig irrefrenable de crêpes. A mesura que passaven les hores aquell antull experimentava un increment de presència al meu cervell i gairebé ocupava totes les meves hores de pensament. Per més que intentava defugir dels seus reclams no deixava de sentir un xiuxiueig que m’animava a degustar aquesta massa originària de la Bretanya francesa, tan ideal pels dies de fred.

Tipa de la desesperació d’intentar ofegar aquesta idea del subconscient sense obtenir resultats positius, vaig decidir guiar-me per aquesta passió encesa feia hores. Frenèticament busco al “recetario” de la Thermomix una recepta per la massa i la preparo.

L’èxit de la proposta d’una crêpade no es va fer esperar. A casa, que som tots de bon paladar (alguns més que d’altres), vam organitzar, un cop reposada la massa el temps suficient, una taula digna d’un tiberi romà: sobrassada, frankfurts, pernil dolç, formatge, xocolata, melmelada... Una infinita selecció d’aliments idonis per a un bon crêpe. I... A SOPAR!

A més de resultar una delícia de festí i evaporar la meva gana de crêpes, la vetllada va ser un moment intens de convivència familiar. I és que l’adquisició de la nostra CRÊPE PARTY va ser una idea genial; l’invent ha estat testimoni de diferents i divertits sopars amb els amics, que de tant en tant sol.liciten una repetició de la jugada.

Si us animeu a fer-ne, justament perquè llegir aquestes línies us ha provocat un desig de menjar crêpes, trobareu la recepta AQUÍ; és molt senzilla de preparar. Com haureu vist a l’escrit, està pensada per la Thermomix, però no hi ha cap inconvenient per preparar-la amb una batedora, que farà la mateixa funció.

I'm singing in the rain...

S’ha animat a treure el cap el sol, però només per avistar si el món encara restava sota la seva sobirania. Una estona de tímids raigs i la pluja ja tornava a regnar el dia i la Setmana Santa. La maledicció es repeteix any rere any: la Setmana Santa romandrà presidida per l’aigua.

Tot i esguerrar les vacances de molts, arriba en un moment en què la necessitat d’aigua és urgent, quan s’aprova el Decret sobre la Sequera; i amb la vinguda d’aquest temporal neixen noves esperances, sobretot de cara a l’estació estival. No podem cantar victòria però, ja que la sequera no es deixa vèncer fàcilment. Sí que hem d’estar-ne contents i no despreciar-la, encara que amb cautela, doncs no podem precipitar-nos fent prediccions d’un estiu no tan sec i sense incendis.

Malgrat aquesta alegria, l’aigua, com tots els fenòmens naturals, quan són sobrevinguts i en excés, també comporta múltiples tragèdies: el desbordament de l’Ebre s’ha emportat una jove víctima de només 6 anys, esllevissaments diversos han provocat almenys la mort d’un jove en la vintena a l’Aragó i centenars de persones han vist com les seves cases quedaven abnegades amb els conseqüents perjudicis materials.

No obstant això, és un regal del cel gaudir de similars trombes d’aigua observant-les des de la natura i refugiat en l’escalfor de casa. Els ulls, a través de la finestra, veuen caure una cortina d’aigua que en repicar sobre el terra, les fulles, les teules, les pedres i infinits altres materials, creen una música que invita a deixar-se portar per la seva harmonia i caure rendit als seus encants. Em deixo embruixar i una passió de diferents sensacions m’envaeixen: caic amb més facilitat als braços de Morfeu i m’envolta una passivitat gustosa que m’immobilitza. Busco alternatives a les activitats de diari i defugeixo de sortir a l’exterior, eixint de casa, només, per sentir la pluja sobre meu tot cantant una cançó.

Mona de Pasqua (Primera Entrega)

Us proposo una nova secció a freqüentar des d’avui. Es tracta d’un espai on intentaré anar reunint les meves experiències al món culinari: receptes dutes a la pràctica, visites a restaurants o notícies relacionades.

La meva afició per la cuina encara està desvetllant-se; de fet, sempre m’ha atret però no ha sigut fins ara que ha començat a aflorar. La raó d’aquest interès per ella ha vingut de la mà de la meva mare. Ella sempre ha sigut una gran cuinera i des que els seus pollets ja estem més crescudets pot dedicar-s’hi amb més intensitat. Aquesta passió ha suposat per ella les ganes de desenvolupar noves receptes, tècniques i coneixements així que pot, i fruit d’aquest esforç per perfeccionar aquesta perícia són uns plats deliciosos que degustem gairebé cada dia a casa. I perquè aquesta font d’exquisiteses i mestria no quedi només entre nosaltres, des de fa un temps ha pres l’encertada decisió de compartir aquest hobby amb altres persones que, com ella, senten passió per aquest art que és la cuina; i la millor manera de fer-ho ha estat creant un blog destinat pràcticament en exclusiva a la cuina.

Per tant, comprendreu que el meu referent en aquest àmbit no siguin ni Ferran Adrià, ni Carme Ruscalleda, ni Santi Santamaria, ni Sergi Arola... Sinó la meva mare; ella m’aporta molt més que l’exemple de la bona cuinera, és el meu objectiu a imitar en la vida: és una bona mare, bona esposa, bona filla, bona amiga... En fi, una excel.lent persona a qui seguir les passes.

I després d’aquest tribut a una gran cuinera, deixo inaugurat aquest sector del blog que, atenent a les dates en les que ens trobem, no pot començar d’altra manera que il.lustrant l’elaboració d’una MONA DE PASQUA.

Tanmateix, crec que abans de començar amb la recepta pròpiament dita, com a bona catalana, em dec a les tradicions d’aquest país. I per això suposo interessant realitzar una breu explicació dels seus orígens i curiositats.

Catalunya, com la majoria de països de la franja mediterrània europea, és un territori marcat per unes costums íntimament relacionades amb el Catolicisme i la Mona de Pasqua és un dels múltimples símbols que provenen d’aquesta tradició catòlica; representa la fi del període d’abstinències que és la Quaresma. No obstant, la Mona no és una figura únicament conformada per arrels cristianes; els moriscs acostumaven a regalar la “munna” als seus senyors, i de la convivència d’àrabs i cristians a Catalunya, així com al País Valencià, sorgí l’actual Mona. Gairebé a tota Catalunya i al País Valencià, doncs, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol amb la mona. Aquesta tradició, però, no ha estat immune a l’evolució social i s’ha convertit avui en objecte de les filigranes arquietectòniques amb xocolata més atrevides del gremi pastisser, passant a ser una demostració de la seva virtuositat artística.

Vist que la tipologia de mones actualment no té fi, opto per fer ús de la imaginació per fer la mona que entregaré al meu fillol (de 3 anyets i mig) aquesta Pasqua. De moment això que aquí us deixo és només una prova de la decoració de la definitiva (un conillet), però us en deixo la recepta, que és molt senzilla. A veure si us animeu a fer-la!

Ingredients:

- 150 gs de farina
- 100 gs de sucre
- 125 gs de mantega
- 65 gs de crema de llet
- 2 ous
- 2 gs de llimona ratllada
- 1,5 gs de llevat
- 2 gs de bicarbonat
- 1 g de sal
- el suc d’una llimona

Preparació (Kitchenaid):

-Precalentar el forn a 170º i untar el motlle amb forma de conillet.
-Al bol de la batedora Kitchenaid i utilitzant l’estri batedor, hi evoquem el sucre i la mantega (lleugerament desfeta) a velocitat mitja durant uns 2 o 3 minuts, fins que obtinguem una crema.
-A continuació, sense deixar de batre hi afegim els ous, un per un, fins que quedin integrats a la crema. El procés dura 1 o 2 minuts.
-Abaixar la velocitat i afegir la farina, la sal, el llevat el bicarbonat i la crema de llet alternadament.
-Finalment, afegir la ratlladura de llimona i el seu suc i batre fins que s’integri.
-Posteriorment, evocar la massa al motlle i fornejar durant uns 30 minuts, aproximadament.

Per visualitzar la recepta de la mona definitiva premeu AQUÍ.

Pensaments en un diumenge gris

No en som conscients. La vida quotidiana pinzellada amb colors com l’estrés, potent i devastador alhora, ens condueix a caminar com a ramats que comparteixen costums, idees i, m’atreviria a dir, personalitats. L’ésser humà abandona la condició d’animal social per convertir-se en l’extrem d’aquesta concepció aristotèlica: l’home és avui un individu despersonalitzat pels seus hàbits gregaris, és tan sols un conjunt. Aquesta manca d’idees pròpies es fa palesa només donant un cop d’ull al món.

Els interessos col.lectius han esdevingut egoïstes i s’imposen per sobre de qualsevol voluntat. La política, exercida per titelles dels vertaders poderosos del món, controla les masses en tots els àmbits i sentits. L’absoluta transparència que es ven en els mitjans de comunicació més diversos, que tenen l’arma més eficaç, capgiren la inquieta societat de segles passats i la transformen en un cúmul de persones desinteressades pel món i obsessionades en saciar el seu egocentrisme intentant aconseguir el màxim benestar personal anhelat, fet que els porta a estimar la ingorància com si del bé més preciat es tractés.

Les imatges d’una Àfrica cada vegada més pobra (i de la fam dels seus habitants), explotada pels rics i desenvolupats països de l’hemisferi nord que no deixen de prometre-hi ajuda econòmica, humanitària, social i un llarg etcètera d’actuacions; dels conflictes bèl.lics a l’Orient Mitjà, de l’Amèrica llatina més corrupte, ja no preocupen a ningú des del seu cantó humà. Quan hom es posa les mans al cap quan les observa, no és perquè se senti mogut per les males condicions en què als menys sortosos els ha tocat viure; basarà el seu neguiteig per l’estat mundial en l’economia: “Una guerra entre Orient i Occident? Ja l’hem feta grossa, el petroli farà una pujada astronòmica i ens haurem d’apretar els cinturons”. I és que la butxaca exerceix un poder immens avui.

Estem assistint a una buidor de la societat cada dia més profunda i accentuada, una qüestió que no ens hauria de deixar indiferents a cap de nosaltres. És per aquest motiu que, presa d’un cúmul de sensacions que sense expressar-les em conduïen a un apatisme general, escric aquesta breu reflexió que potser al lector li sembli que no té ni cap ni peus.

L'OMBRA DEL VENT de Carlos Ruiz Zafón

L’obra més coneguda de l’escriptor Carlos Ruiz Zafón és de la que en aquesta ocasió m’agradaria fer-vos un comentari. Recordo que em vaig llegir el llibre l’estiu que havia estat a Colònia i és que tant a l’S com a l’U-Bahn podia observar cada dia algun passatger amb un exemplar a les mans que aprofitava qualsevol moment per endinsar-se en el seu món. Em va impressionar i il.lusioinar que una obra catalana, que parla tant de Barcelona, arribés tan lluny i amb tanta energia. Aquest fet, sumat a què algú me n’havia fet una excel.lent crítica, m’impulsà a acudir al bibliotecari de casa, el meu pare; ell seria el perfecte venedor de literatura, doncs gairebé cada llibre ha passat per les seves mans i ulls. “Tenim l’Ombra del Vent (Der Schatter des Winds és el títol en alemany) ? ». Com em temia, la resposta fou afirmativa. “Jo l’he intentat llegir” em digué, “però no vaig poder continuar-lo, és dels pocs llibres que he hagut d’abandonar”. Vaja, començava amb mal peu. Però tot i així, no em va fugir del cap la idea de llegir-me’l, volia degustar-lo algun dia no gaire llunyà.

Després d’un parell de llibres, per fi vaig optar per iniciar la lectura de l’obra de Ruiz Zafón. En un primer moment llegia per la inèrcia que t’empeny a fer-ho quan tens set de saber com segueix la història i, per moments, em vaig sentir capativada per les línies de les seves pàgines. No me n’adonava i a cada moment tenia el llibre enganxat a les falanges, doncs a cada paraula es feia més interessant.

La tècnica de l’escriptor és bastant rica i demostra la seva capacitat per atraure el lector, ja que el món que descriu, el relat, t’endinsen en ells fins que els acabes fent teus. La precisió amb què dibuixa la Barcelona de la primera meitat del segle XX, la del Modernisme i la postguerra, és la mateixa que la del pintor realista, doncs quan parla de la ciutat comtal sembla que un s’hi estigui passejant en aquell precís moment. De fet, l’altre dia una companya de la classe d’alemany va portar-me el treball que havia realitzat una amiga seva quan va acudir a una excursió que s’organitza per la ciutat recorrent cada racó descrit a L’Ombra del Vent. En ell s’hi reunien un bon grapat de fotos de llocs que apareixen a la novel.la, i per cada una d’elles l’autora del treball havia inclòs un trosset de l’obra de l’escriptor barceloní on es realitzava la descripció de l’edifici o la botigueta fotografiada.

A més de tot el dit fins ara, la història d’amor i misteri és molt bona, tendra i atractiva. El fil argumental està acuradament treballat i tot el que conforma el seu context és perfecte per acompanyar-lo: l’època és descrita de forma brillant conformant l’obra com una novel.la històrica, la meteorologia, les costums vigents en aquell temps... L’atrezzo narratiu és de primera. La veritat és que no vull fer-vos avanç sobre l’argument, doncs penso que val la pena començar el llibre sense saber-ne res, iniciar-lo “tabula rasa”, i és per això que he optat per no fer cap mena de resum sobre el contingut de l’obra

Com a apunt final, només vull esmentar que em va encantar! Crec que és un dels llibres que tothom hauria de llegir almenys una vegada a la vida i des d’aquí us en recomano la seva lectura; a veure si us hi animeu!

"Europe's living a celebration"

Avui l’Europa que començava a concebre’s l’any 1951 amb la constitució de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer), sorgida de les idees de Schumman i Adenauer, inspirada en la concepció d’una Europa unida i democràtica del polític francès Jean Monnet, arriba a la cinquantena.

L’Europa cohesionada naixia un dia 25 de març de 1957 amb la firma dels Tractats de Roma, acords amb unes finalitats bàsiques d’unió, després de segles de desavinences, entre França i Alemanya. La fi de la Segona Guerra Mundial va implicar que els teòrico-polítics de l’època posessin fil a l’agulla per començar a construir la pau global mitjançant la contribució de tots els Estats. Per una banda, es formava l’ONU amb l’esperit universalista de ser reunió del conjunt de les nacions i països existents al món, prenent com a exemple el fracassat model de la Societat de Nacions nascuda després de la Primera Gran Guerra; i per altra banda sorgia, amb objectius econòmics i regionals, la Comunitat Econòmica Europea, el Mercat Comú, ja un temps més tard.

Però l’Europa de fa cinquanta anys no era la que actualment encara està dibuixant-se, el perfil dels seus inicis no té res a veure amb la complexió de l’organització supraestatal que és ara. De sis Estats que decidiren constituir aquest projecte en comú dels països del vell continent, s’ha passat a una entitat amb una identitat nacional que n’aplega ja 27, després que Rumania i Bulgària hagin acabat d’assolir les condicions per la seva adhesió.

Per Espanya, que tot just l’any 57 començava a arrencar de la postguerra i submergida en la dictadura franquista, el projecte europeu no fou una realitat fins el 12 de juny de 1985, moment en què es firmà l’Acta d’Adhesió de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea, que no entrà en vigor fins l’1 de gener de 1986, any en què també es firma l’Acta Única Europea. D’ençà, les activitats de la CE han estat múltiples, acostant els Estats les seves “policies” en els diferents àmbits: econòmic –camp en qual es concentra al principi-, monetari, de seguretat, legislatiu, polític... Els Estats ratifiquen els Tractats de Maastrich el 1992 –que motiva l’únic canvi existent fins avui a la nostra Constitució, concretament a l’article 13.2.- , d’Àmsterdam el 1997, de Niça el 2001. Després de l’innegable èxit de l’adopció de la moneda única l'any 2002 per 12 dels Estats integrants de la Unió Europea, l’Euro, s’acosten èpoques més difícils: l’any 2005 es proposa la ratificació del Tractat per la Constitució Europea adoptat pel Consell l’any anterior, la qual és rebutjada per un dels Estats clau de la Unió Europea, França, assistint a una època que ha estat anomenada “crisi constitucional”.

Malgrat aquesta situació, no podem permetre que les últimes passes donades en el camí per a la macro Europa enterboleixin una data que ha de celebrar-se pel que ha suposat pels països que conformen la UE, com per exemple Espanya.

Retrobament amb un vell conegut, desconegut alhora

Finalitzat el període d’exàmens de gener prenguérem la decisió d’incorporar-me al despatx familiar dues tardes a la setmana, aprofitant els dies que posteriorment tinc Deutsch Kurs. La meva feina consisteix bàsicament en aprendre, a la vegada que ajudo, d’alguna manera, a realitzar tasques relacionades amb els assumptes més variats.

Dilluns m’apareixia a l’escriptori un cas que certament em portava molts records i que motivava el meu interès en desenvolupar-lo; es tractava de preparar una demanda de redempció forçosa d’un cens, una figura jurídica actualment desconeguda i en desús quant a la seva constitució, que justament va ser l’objecte d’estudi del meu treball de recerca de batxillerat. De fet, resulta ser una institució tan obsoleta avui, que a Dret Civil -part de drets reals- a la facultat tan sols se’n va fer una breu menció, fet que no és més que una fotografia de l’estat del cens a l’actualitat; sembla trist pensar que estem assistint a la lenta agonia de l’emfiteusi però així de dinàmica és la disciplina jurídica, que evoluciona i es mou a la par que ho fa la societat.

Tanmateix, la seva definitiva desaparició no es pot establir temporalment de forma clara, ja que el cens està sotmès, ara per ara, a ressucitar contínuament tantes vegades com faci falta, habitualment quan hom es trobi amb ell en el Registre de la Propietat en el moment de procedir a la venda d’un immoble o simplement en intentar sol.licitar un préstec hipotecari. Al full d’inscripció de la finca hi constarà com a càrrega un cens de qualsevol tipus de domini que l’obligarà a pagar un cànon o pensió simbòlica anual al censualista. En aquest precís moment una pluja de preguntes li plourà al cap: Què és un cens? Per què ha de pagar aquestes quantitats ridícules anualment? Com pot evitar-ho?

El cens emfitèutic és una institució que ha tingut una trascendència econòmica i social a Catalunya molt important, motiu pel qual no se’l pot desmerèixer. La seva base, que es situa en temps força remots com a l’antiga Roma, la trobem en la necessitat de posar en explotació terrenys inhabitats o introduir millores en terrenys agrícoles existents. La seva funció s’extén fins a la constitució del món urbà; de fet, ciutats catalanes com Barcelona i Terrassa s’han desenvolupat a través de l’emfiteusi. Jurídicament podem definir el cens com aquell contracte en virtud del qual un immoble se subjecta al pagament d’una pensió anual com a retribució d’un capital rebut en diner, o un domini que es transmet amb dit immoble. Per mitjà del cens una finca és posseïda a perpetuïtat per una persona, l’emfiteuta, el qual, juntament amb els seus successors, tots ells possessors del domini útil, restaran obligats a pagar un cànon periòdic –l’anomenat cens- al senyor del domini directe o censualista. Per deixar-ho més clar, amb l’emfiteusi es desdobla el dret de propietat, assumint l’emfiteuta, com hem dit, el domini útil, i el censualista el domini directe.

No obstant la seva valuosa funció en altres èpoques, el servei d’aquesta institució a la societat és avui nul i és per això que, com s’ha dit amb anterioritat, quan el cens surt a la llum actualment només és per exercir el dret de redempció. Aquest és el que permet a l’emfiteuta deslliurar-se del lligam que mitjançant el contracte uneix la finca amb el censualista i ell mateix. Durant els últims anys es coneix que la redempció ha estat un recurs molt utilitzat per la gran majoria de propietaris afectats per la presència de l’emfiteusi al seu immoble, que sorpresos per la seva repercussió econòmica en decideixen la seva extinció.

Doncs bé, aquesta és la situació que inspirava la demanda que havia de preparar, ja que els propietaris de la finca gravada no van arribar a acord amb el censualista per redimir l’emfiteusi. I és que si no és possible el consens entre les parts a l’hora d’establir el preu de redempció, com era en el present cas, s’ha d’acudir a la via judicial mitjançant l’exercici de l’acció de redempció forçosa.
I fins aquí el breu desenvolupament d’aquesta figura que va cridar-me l’atenció el dilluns i a temps de batxillerat a l’hora d’elegir tema d’investigació. Ara referint-me a aquest espai en concret, espero que aquesta secció jurídica vagi “in crescendo” i als lectors els serveixi per conèixer una mica més aquest apassionant món. En aquesta faig aportació del meu més humil coneixement de la matèria que contínuament es troba en formació i l’únic que desitjo és servir d’alguna ajuda als desconeixedors i d’opinió sincera als juristes tant iniciats, com –i així m’agradaria- experimentats.