He fet mudances, em segueixes?

Em trobaràs a EL BLOG DE LA MISS TINGBET.

L'exemple d'una petita història

Cada dia sortia de casa amb el seu paraigües. Les pluges es repetien incessants, dia rere dia. Feia sis mesos que no deixava de ploure i tothom havia adquirit aquella costum d’emportar-se el paraigües arreu. Ella també. Com que la genètica li havia donat uns cabells d’aquells que amb una mica d’humitat agafen formes inimaginables, des del primer dia d’aquella època de pluges l’acompanyava un nou objecte en el seu anar i venir.

Al principi, durant les primeres setmanes de precipitacions, aquestes li havien provocat una enorme alegria. La sequera que patia la seva terra havia consumit els boscos, els conreus, la naturalesa entera. L’esperada pluja havia caigut per fi, nodrint tot allò que trobava al seu pas. Tanmateix, acostumada a un altre tipus de clima, vivia trista esperant veure el sol algun dia; paciència, es deia. Després de dos mesos seguits sense deixar de ploure, desitjava que arribés el dia en què deixés de fer-ho. Tot s’havia reduït a la pluja.

La poca variabilitat del temps havia suposat la supressió de les previsions meteorològiques que seguien als telediaris de totes les cadenes televisives. Més que eliminar-se del taulell televisiu, s’havia modificat el seu contingut, que consistia ara en un repàs de les diferents quantitats de litres per metre quadrat de cada població del territori.

El paraigües s’havia convertit en un company inseparable, vital. Ella fins i tot el posava a la bossa el dia que havia d’agafar el cotxe i tancar-se a la feina per sortir-ne altra vegada sobre les quatre rodes per anar al gimnàs i tornar a casa. A vegades, un sol paraigües no era suficient i en portava un altre al cotxe. I així continuava la vida dia rere dia fins que pels volts de la primera quinzena d’agost, quan les platges encara restaven soles com quan és hivern, un dia el matí es va llevar sense un sol núvol. Les notícies no parlaven de res més, tot s’havia colapsat: els hotels i les carreteres de la costa, les terrassetes dels cafès, les geladeries, les botigues de roba, els parcs, les piscines municipals, els carrers sencers…

I ella va optar per abandonar el paraigües, al qual trobaria a faltar cada matí quan fés la bossa. Tant que havia desitjat que arribés aquell moment, ara sentia una certa nostàlgia d’aquell temps en què la pluja s’havia convertit en el centre de tot.

***

Em serveixo d'aquesta absurda història de ficció per il.lustrar la sensació que m’envaeix avui en pensar en la universitat, que ha sigut part de mi durant cinc anys; qui ho diria que han transcorregut tan ràpidament! Ja no hi són i amb ells han fugit també els cinc cursos de la carrera, els últims dels quals tenia especial interès en què acabessin de forma veloç. Perquè et sents gran, et sents madur i amb moltes ganes per començar a exercir i guanyar-te la vida per tu mateix amb la teva passió. I ara que ha arribat, mires enrere i t’adones que en algun moment trobaràs a faltar tot allò que tant t’ha aportat mentre hi eres dins i et feia de segona casa. Com la noia del paraigües, que arribat el bon temps trobava a faltar aquella pluja que li convertia els cabells en una mata despentinada de pèls.

Però ara no és moment d’enyorar temps passats, sinó només de fer memòria d’aquell temps que ha deixat de ser present recentment per agraïr que m’hagi portat on sóc. I és que en aquest moment m’omple d’il.lusió aquesta nova etapa que començo, que tinc tantes ganes de viure acceptant els nous reptes que em proposi.

Agraïment fugaç, promesa d'un retorn

Avui, després d'un llarg temps sense paraules, us vull dedicar a tots un escrit. Us vull donar a tots les gràcies; agraïr-vos als qui sovintegeu per aquí per participar quan quelcom us crida l'atenció, sobretot en aquesta etapa en què les ganes d'escriure hi són, però la manca de temps no em permet gaudir-ne. Gràcies per ser-hi quan jo no hi sóc present... Gràcies per ser incondicionals lectors, encara que sigui de tant en tant!

A tots els interessats per la marxa de les coses de la vida (no sé si sóc mereixedora d'aquestes atencions) vull dir-vos que tot va bé, que estic a la recta final d'aquesta carrera que tant m'apassiona i que en certa manera em dol abandonar. Però no sense un genial motiu, i és que posant fi als estudis s'obre una nova porta a un futur com a professional del dret, el qual per ara sembla molt interessant i m'està fent créixer a l'hora de prendre decisions difícils que mereixen una dedicació rellevant.

Pel que fa a la resta, després d'un temps de bogeria i celebracions de comiat universitari, toca reclusió, treball i esforç; al que mica en mica s'ha anat treballant durant aquesta segona temporada de l'últim, curs s'hi ha de sumar una entrega pràcticament absoluta per tal que el punt i final sigui rotund, contundent.

I amb aquestes línies em i us faig una promesa, que als ulls de molts pot sonar massa èpica: tornaré!

Cau la nit i...

Necessito distreure la ment ocupada durant l’inesgotable rutina que inicia els seus passos amb el sol i s’apaga amb la comunitat d’estels atenta al que succeeix als seus peus. Llegeixo paraules sorgides d’un cor ferit, d’una dona inexistent avui. I m’inspira. La tendresa que destil.len les pàgines escrites amb fugacitat en èpoques llunyanes en el temps, m’obren una porta a l’estança on apilo les ganes irrefrenables d’emular-la. M’és impossible. Abans n’era capaç; ara sembla que m’hagin robat l’ànima, el cor, la meva part més humana. I és que no sento res, m’envaeix l’única sensació que experimento cada dia a la mateixa hora: la son, la lladre que foragita els fantasmes que a tots ronden per convidar-nos a reflexionar. L’oïda no me’ls permet escoltar i l’esforç és vençut nit rere nit; ho deixo per l’endemà. L’intent de retrobar-me amb ells perquè em xiulin idees, m’omplin de por, m’encenguin de ràbia, m’incentivin a crear queda aparcat, en un racó, abandonat. Avui, però, l’he vist tan sol que m’ha conmogut i he decidit fer-ne ús per reunir-me amb els pensaments endormiscats. Tant és així que el resultat de l'esperada trobada és el que presencieu, unes ratlles inconnexes per acabar dient: bona nit.

Amb bitllet de tornada

L'ala de l'avió d'anada a Cancún

És tard, dos quarts de cinc de la matinada. Després de l’excursió a casa posant fi a un sopar, unes copes (poques, evidentment) i un parlar sense acabar, els ulls segueixen atents acostumats a l’atenció que la carretera requereix. Si a aquests elements hi afegim el fred que s’ha instal.lat a Catalunya l’última quinzena de març, quan comença l’estació més florida de l’any, la sensació de desvetlla s’aguditza. Així és que opto per escriure, per reprendre un hàbit que sempre m’acompanya, tot i que fa un temps ha reduït la seva presència degut principalment a la manca de temps (del qual, encertadament, se’n diu que és or). Excuses que valia la pena atendre en són la causa, moments d’activitat incessant que mereixen deixar de banda una afició tan constructiva i creativa com la de fer volar la pluma dels sentiments més humans.

Torno, vull tornar. Ho dic sincerament aferrant-me a la possibilitat que em brinden unes dates de més tranquil.litat, de vacances en estat pur. Vull recuperar el temps invertit en altres quefers que han impedit mostrar la meva particular visió crítica dels últims esdeveniments mundials i nacionals de tot tipus; allò que tant m’agrada també. De fet, m’insistien avui a seguir i em permeto transcriure aquí les paraules de la conversa amb aquest propòsit:

- Bet, has d’actualitzar… Des de gener que no has escrit res! Tinc ganes de comentar-te!
- És veritat. Em ve de gust però no sé com tornar; no se m’acut res!
- Serà per falta d’idees…- en el to irònic que caracteritza els nostres intercanvis d’opinions habituals.- Parla del viatge!
- Uf no, no. Vull dir sí, es clar que ho mencionaré. M’agradaria escriure sobre tot el que he fet aquests dos mesos d’absència però voldria explicar tantes coses que no les acabaria mai. Ja saps que si no em poso fre… A més, per més que ho escrigui i m’empenyi a recordar-ho, sé que no fa falta perquè mai oblidaré uns dies com els viscuts a Mèxic.
- No cal que tot sigui transcendental…
- Ja, és veritat, tens raó. A veure si em poso mans a l’obra ja.

I la cosa ha acabat més o menys així, prenent un altre rumb la xerrada. Per què tants dubtes sobre com tornar a irrompre en aquest espai? Per què si entre ell i jo tot és més senzill? Li dec una explicació potser? La qüestió és una altra; suposo que el fet que hagi compartit tant amb ell mereix un retorn original o meditat, si més no. I així intento fer-ho. I és per aquest motiu que he donat tantes voltes a aquest retorn. Vull justificar-me i alhora dir que, en certa manera, aquesta mena d’aïllament m’ha sentat de meravella i m’ha fet sentir l’enyorança d’allò que ja era tan meu: l’escriure.

Doncs sí, sóc aquí altra vegada. Espero que plena d’energia, ja que són moltes les aventures d’aquests dos mesos que me’n donen. Però sobretot una, la més gran i trencadora: el viatge a Riviera Maya. Vuit dies d’intensa convivència, de germanor, de diversió, d’una nova cultura i un modus vivendi diferent; de desconnexió pràcticament absoluta, d’irreflexió, de poca i molta intimitat a la vegada. Un viatge indescriptible. Això, un preludi del viatge carregat de notes interessants provinents d’espectacles i celebracions de tota mena, i la recuperació d’un jet lag, la represa de la rutina i les reunions efecte del viatge són raons de pes per tancar la paradeta una temporada i renovar l’aire d’aquesta saleta que havia quedat petita. Ara ja, treta la pols i endreçada, està preparada per encabir mil i una històries, ratlles o paraules.

La típica platja de Riviera Maya

Escapando de la crítica

ESCAPANDO DE LA CRÍTICA, de Pere Borrell del Caso (1874)

Havien tornat aquells pensaments obscurs, aquells que li havien causat un insuportable turment anys enrere. Ja feia unes setmanes que el perseguien després d’un altre fracàs, un més a la llarga llista de malencerts que engreixaven la pèrfida frustració. Ella, feliç de guanyar pes, augmentava en dolenteria i feia recaure la ment poc distreta del pobre desafortunat en reflexions sense sortida. Sí, tornava a trobar-se dins del vell pou. Quan el creia cobert ja per sempre, un bon dia s’havia reobert sota els seus peus sense previ avís.

Tot al seu voltant havia crescut i el feia sentir petit, minúscul, una part petita d’un món que calçava gran. Així es sentia a cada instant quan sobrevenien aquelles inquietes idees. Si mirava la televisió, alguna imatge, alguna cançó o alguna paraula s’encarregava de transportar-lo altra vegada a l’estat de melangia que governava la seva vida en els últims temps. Si sortia de casa, els carrers que l’havien vist passejar feliç despertaven la seva memòria i tornava al punt de partida, a aquella tristesa que intentava distreure infructuosament. Res l’ajudava a desfer-se de tants records. Absolutament tot li evocava aquella joia ara feta miques.

En una nit més d’insomni s’aixeca del llit i remena entre la llibreria de la saleta d’estar. Una mica d’art que esbargeixi la vista és una bona opció. La tria es materialitza en un llibre, un obsequi de la diada de Sant Jordi de l’any anterior: “Momentos trampantojo, obras que utilizan la tan famosa técnica trompe l'œil”. Detingudament observa les diferents pintures: Giuseppe Arcimboldo, Antón de Pereda, Jan Anton Van der Baren, Bernardo Lorente Germán i moltes d’altres. Passa les pàgines a un ritme lent però constant fins que el fulleig s’atura en un determinat moment. Els ulls s’han fixat en una obra reveladora. D’ella sembla que en vulgui sortir un nen espavilat que potser ha comès alguna malifeta i pretén escapar del càstig que li poden imposar. Es meravella pensant en el realisme que aconsegueix plasmar Borrell del Caso en una tela a final de segle XIX.

Instintivament pensa en fugir. La grandesa de la pintura de Borrell l’omple amb un desig, amb un objectiu: escapar. El noi del quadre li ha obert els ulls, li ha regalat la lucidesa que requeria per recuperar-se. La solució més eficaç s’esdevenia en marxar, abandonar-ho tot i començar de nou en un lloc desconegut. Tan fàcil i tan complicat alhora. Tanmateix, li urgia trobar un camí i el que tenia davant era la millor drecera al seus problemes. Estava decidit, fugiria de la desesperació prenent el missatge que li havia transmès l’obra de Borrell: tots fugim d’alguna cosa. Empès per l’eufòria de retrobar una il.lusió fesca, es prepara per la seva comesa i en unes hores agafa la direcció a una nova vida que el veurà despertar altra vegada.

Una proposta més de Relats Conjunts

Indignació

És el que sento després de conèixer la precampanya del PP català sobre la situació del castellà al Principat, titllada per molts de persecussió lingüística. El vídeo presentat pel PPC, en el qual el partit mostra la suposada discriminació que pateix el castellà a les escoles catalanes, és vergonyós, intolerable i dista molt de la realitat, que és deformada al seu antull com si d’un joc de miralls es tractés.

El castellà és present a diari en la vida de tot català a Catalunya: a l’escola s’ensenya, al carrer es parla i també llegeix, i la televisió, els seus canals, són majoritàriament en castellà. Fins i tot gosaria dir, i adverteixo que no disposo de xifres que avalin aquesta afirmació, que el domini en tots els àmbits no el posseeix la llengua catalana, per mala fortuna. Tot és possible des de l’òptica popular per tal d’obtenir vots, fins i tot alterar la veritat. De fet, després d’informar i creure’s ells mateixos (especialment un senyor d’Àvila) l’existència d’una segona línia d’investigació quant al cas 11-M, altra cosa no es podia esperar.

Diguem NO a aquest tipus de manipulacions!

Nou, tan nou...!

Abatut i gran partia sense bitllet de retorn. Afligit, abandonava allò que havia estat la seva llar durant aquella inesborrable dotzena de mesos. Migrava, plorós, d’aquelles terres que ja sentia pròpies. Marxava, i ho feia sense enllestir-ho tot com desitjava. S’acomiada tristament. “Adéu”, li fan tots amb la mà mentre tomba la primera cantonada, la darrera. Ha passat, com sempre.

El jove nouvingut espera amb ànsia fora al carrer. Contempla la sortida de l’ancià defallit. La seva partença li assenyala l’hora per la seva comesa, l’hora d’entrar. Abans, però, hi creua una profunda mirada que no es repetirà. Amb ella la mestria del vell i savi es transmet a l’aprenent il·lusionat. Llest ja, abans la porta no sigui tancada deixant enrere els peus cansats de l’anterior inquil·lí, fa un pas endavant i ja és dins, per fi. La inseguretat es perd amb la gelor de la nit i irromp amb vitalitat a l’escenari on tothom, joiós, l’espera. “Benvingut”, li criden. I en contrapartida els regala respirar un alè de renaixement. Nou, tan nou, desconegut i intrigant es presenta per romandre amb ells durant 366 dies.

Feliç 2008!

He tornat a néixer

Perque avui ho puc explicar.

Perque no era la meva hora.

Perque he tornat a néixer.

Tres raons, aquestes, que em porten avui a escriure una vegada més. Una vegada més que podria no existir, ja que del ser al no ser hi ha un pas que dura un suspir, un instant, una fracció de temps tan sumament curta que el meu ressentit cos s’estremeix només de pensar-hi, de veure que la vida podria haver-se esfumat sense adonar-me’n.

Sento la sang córrer per les meves venes amb més força que mai. Obro els ulls i contemplo el meu voltant donant gràcies amb un sentiment mixt: l’alegria i la tristesa emanen de mi, flueixen agafades de les mans com dues companyes inseparables. L’una sense l’altra ara no són res i ambdues defineixen el meu jo en aquestes circumstàncies.

Desperto en moviment sota un sostre de llums taronges. Un impactant soroll a ferralla em fa tornar en sí. Tanmateix, crec estar somniant. Em vesteixen milers de cristalls i miro a banda i banda intentant entendre què ha passat. Tanco els ulls cercant la possibilitat d’estar vivint en un malson; creient i desitjant trobar-me al llit de casa sento frustració en aixecar les parpelles i descobrir els meus peus tocar la realitat. Em pregunto què ha passat, on sóc. La meva memòria no reté ni un segon del llarg trajecte en cotxe. Entretant un vehicle s’atura al meu auxil·li. D’ell en baixa el meu heroi, un anònim a qui dec molt més que aquest escrit però del qual en desconec el nom, la seva vida. El shock només em va permetre atançar-li la meva mà per donar-li les gràcies. Tant de bo ara el tingués aquí per desitjar-li les millors festes i agrair-li de tot cor la seva acció.

Observo els cotxes passar, porten cares extranyes que em miren. La despullada finestra em mostra les persones que m’ajuden i em pregunten com estic. Sóc viva. No m’he mogut i és ara que m’ordenen fer-ho. Els músculs funcionen, també la raó. I un cop fora arriba el papà, que desconcertat però fort m’abraça i em consola. Tràmits i més tràmits, el fred que sembla no importar i ni una sola paraula dels meus llavis habitualment xerraires.

És hora de tornar a casa i el silenci durant el trajecte es converteix en plors de ràbia i dolor en trepitjar la llar i rebre abraçades dels meus. Ara esclaten els sentiments, després d’un “ho sento” seguit d’infinita comprensió. Ara és moment de fer balanç, entendre que segueixo aquí i necessito recuperar el meu esperit i allò que em fa enormement feliç. Per ara, però, només puc dir: GRÀCIES i HO SENTO.

Avui que la son no em visita...

NIT ESTRELLADA, de Vincent Van Gogh (1889)

La nit és ben entrada i no puc dormir, no vull dormir. Sento que la foscor em dóna força per mantenir-me desperta, per continuar al peu del canó i aconseguir el que em proposo. Dirigeixo la meva mirada a la finestra i sento el desig d’escoltar la fressa que la natura em brinda ara que tot resta, que el neguit dorm i ella pot moure’s sense ser descoberta. La remor de la ciutat s’ha apaivagat, s’ha fet silenciosa. Ara em permet sentir la música de les fulles que dancen amb l’aire que pentina els arbres; la música de les estrelles que singlen un cel ennuvolat cercant la manera d’il.luminar algun racó de món, de lluir als ulls dels noctàmbuls. El fred s’escola per l’escletxa que ha permès la porta oberta i rebifa les ganes de seguir d’empeus. La pell s’eriça i amb ella el meu cor accelera la seva marxa. Em sento viva. Tanco la finestra i es perd la simfonia que amb tant delit alimentava la meva oïda. La memòria, però, fugaçment la capta i la fa meva i així pugui fruïr-la en un altre instant. És moment de tornar al que em portava entre mans, d’aprofitar l’energia que l’univers m’ha oferit en uns breus minuts. El refugi dels llibres, lleis i papers m’espera impacient, ell sí que vol descansar. “Hauràs d’esperar”, li xiuxiuejo. “Avui que la son no em visita he de treure’n profit”.

Nostàlgia per Nadal

Desitjaria tenir una màquina del temps. Anhelo tornar al període en què tot era innocència, especialment en aquestes gèlides èpoques que ja no s’acosten com fa quatre dies pregonàvem. I és que s’han fet presents, com des que tempranament penjada m’ho recorda dia a dia la lluminària de totes les ara lluents ciutats que m’acullen en la rutina. És en dies com els que ara ens esperen quan enyoro ser petita.

Aquestes dues darreres setmanes la facultat, seguint el ritme de la ciutat, els carrers i la societat, ha semblat embogir. Més plena que mai, tothom inicia la carrera per la preparació dels exàmens recopilant apunts i informació privilegiada dels assistents a les aules per l’hora de fer l’examen. Els endormiscats professors durant el quatrimestre comencen a despertar i ho fan amb força: entregues d’últim moment i apurant les poques hores lectives que resten per enllestir temaris per farcir de contingut les temudes proves de gener.

En canvi, miro enrere i acudeixen a mi les imatges més tendres a l’escola: ultimant l’àlbum amb tots els treballs fets durant el trimestre, decorant-ne les tapes amb motius nadalencs per entregar-lo als pares i sentir que “has treballat molt i molt bé”; aprenent el vers per recitar-lo alçada a la cadira per rebre la gran ovació de la família i alguna que altra moneda en passar el platet per les cridaneres taules. Penso en les hores d’esbarjo repassant els llargs catàlegs de joguines amb gran afany, assegudes a terra amb les bates a ratlles roses i blanques. Sento les nostres veus entonant les clàssiques nadales sobre l’escenari del menjador del col.legi amb el mític pessebre que ens va veure créixer curs rere curs mentre cantàvem

A casa recordo aquelles visites dels tres coneguts reis mags amb la família i els amics, visites que tant grans com petits adoràvem. El pis del carrer Major s’omplia a vessar i tot eren enjogassades rialles de sorpresa, sobretot quan el rei ros sabia el teu nom en entregar-te un paquet més gran que tu mateix. “Elisabet, t’has portat bé aquest any?” I una expressió d’estupefacció es dibuixava en el meu meravellat rostre. A Matadepera conservo perfectament a la memòria aquella primera vigília de reis. Els nostres ulls, els d’un nen i d’una nena, eren el viu reflex de la il.lusió, la felicitat, la impaciència per descobrir el que ens esperaria als peus de l’arbre de Nadal el dia següent. Sabíem que sota aquelles corones que satisfarien els nostres desitjos no hi havia tres vells savis d’orient, sinó les persones que més ens estimen en aquest món. Tot i així, després d’un sopar copiós que ens apropava a l’hora d’enfundar-nos al llit que l’endemà ens veuria lluir d’immensa alegria quan obríssim els ulls i sentíssim que el dia ja havia arribat, només volíem que les hores corressin més que els minuts.

De petits gaudíem d’uns dies d’il.lusions i diversió. Ara, amb més anys a sobre però amb menys innocència a mesura que el temps avança, les festes no són el que eren. T’adones que cada hivern, en cada nova taula parada, falta un plat, el d’algú que ja no hi és. I sents tristesa de pensar que la llei de la vida és inderogable. Sents nostàlgia de la infància, que t’evitava experimentar melangia en les celebracions, la que ara et recorre cos i ànima quan trobes a faltar aquella persona que ja mai més t’acompanyarà en aquestes festes, a qui no podràs dir “Bones Festes!”.

L’únic que et compensa i t’aporta alegria és comprovar que aquest Nadal a taula hi serem tots. I per molts més!

Història d'un caminant esgotat

El forat de sempre, aquell entrebanc, propiciava una nova caiguda. Coneixia amb tota precisió en quin punt exacte del camí es trobava; però fins i tot intentant evitar-lo, el taló un dia, el peu sencer un altre, acabava motivant una ensopegada.

No recordava la primera ocasió en què el sot s’havia presentat en el seu caminar. Tanmateix, era conscient que a mesura que les seves passes s’interrompien amb la seva presència, aquell creixia més i més. En els últims temps havia augmentat considerablement el seu tamany, fet que no podia contribuir més a espantar-lo. Esquivar-lo havia esdevingut una tasca dificultosa.

Caiguda rere caiguda, aixecar-se es convertia en una esgotadora i alta muntanya, carregosa de fer-ne el cim. L’envaïa una immensa fatiga només de trontollar abans de tocar a terra; alçar-se per posar-se d’empeus era un suplici quan ja no podia comptar les vegades que havia tocat fons.

En aquest punt de lassitud on tot és turment, es qüestiona si mereix la pena prosseguir la marxa. Atura la seva trajectòria i s’asseu al marge del viarany. No és capaç d’aixecar-se més vegades, pensa. I conclou no tirar endavant i rebutjar tot nou repte que l’ajudi a reprendre el curs de la vida. Acoquinat, havia après a conviure amb aquelles pors. No obstant, tot objectiu marcat s’esvaïa impedint-lo gaudir d’instants duradors de felicitat.

Feliços 50!

50 són ja els posts que porta caminats aquest blog. I 50 petjades més esperem que pugui fer. Que res pugui impedir que, amb més o menys assiduïtat, aquest projecte, aquesta finestra al món segueixi aquest sender d'alliberament personal i de fruir narratiu. Que l'esperit crític no es perdi i la impassivitat no arribi mai. I per últim, que els que m'acompanyeu en aquesta tasca seguiu sempre aquí.

Pintures Rupestres

Relats Conjunts

Ho havien aconseguit. Exhaust, queia rendit a l’empolsegat terra. L’atravessava una llarga i fina llança que en clavar-se al seu abdomen l’havia fet sentir ja la presa d’algú. Una sensació indescriptible: el dolor minvava la seva força per al més ordinari moviment, el simple fet de mantenir les parpelles obertes li suposava un esforç colosal; la ràbia de ser caçat, de perdre-ho tot en caure a les mans d’algun salvatge; la tristor d’abandonar-ho tot en morir, la por a la incertesa d’un futur truncat, d’un camí inexplorat del qual ningú n’ha tornat mai. L’infortuni havia aparegut, tan temut, s’havia fet present.

Estès enmig d’enlloc d’un paratge assoleiat sentia les passes dels seus caçadors, que amb crits de glòria manifestaven als quatre vents el seu triomf en la cacera. Era una bona peça, deien, “per això ha caigut amb tanta facilitat, perquè aquest búfal està gras i poc acostumat a córrer”. Ja res l’immutava, no li importava el que poguessin pensar quan s’endevinava tan clarament i cruel la seva cada vegada més propera mort. Una pressió al pit mentre es produia l’extracció de l’arma que l’havia abatut: l’alliberament. L’escalfor d’unes mans rodejant les potes anteriors i posteriors: la bèstia convertida en presa sobre les espatlles d’una pila d’homes. De camí al destí la vida s’escapa mica en mica. Flueix en direcció contraria a la que ell pren. L’acomiada poc a poc. Tanca els ulls plaent.

Un sentiment tan estrany és sentir-se presa d’algun sentiment, d’alguna situació, d’algú. L’ira, l’odi, la ràbia, l’amor, les persones, les coses… Tot en el món ens ha fet a tots presa en algun moment de la nostra vida. La història fa palesa aquesta afirmació i sinó que preguntin a Marx: el domini dels poderosos s’imposa de forma absoluta sobre els dominats.

Una proposta més de Relats Conjunts

El "¿por qué no te callas?" de Juan Carlos I

Records

Quan mirava el cel estrellat, hi descobria els seus ulls encisant-lo com en els vells temps. Observant l’horitzó que dibuixaven les muntanyes sentia les corves d’aquella perfecta figura. Mentre escoltava aquell dòcil piano en una cançó aleatòria, sentia els seus llargs dits acariciant-li els cabells. Tot, absolutament tot despertava la seva memòria, la que conservava en les hores de lucidesa des del diagnòstic. La irrupció de la malaltia el portava a oblidar indiscriminadament. L’Alzheimer actuava sense distinció, esborrant mals i bons records. Entretant creixia la maleïda impotència, la qual, com si de foc es tractés, corroïa mica en mica el seu encara despert encarcerat interior. La lluita, la família, els amics i les entitats dedicades a la malaltia; tots amb el seu suport incondicional, l’única medicina eficaç.

A Pasqual Maragall i a tots els malalts escollits per l’Alzheimer, perquè sempre tingueu la força per tirar endavant.

L'AVE de la discòrdia

Estareu d’acord amb mi que el pas de l’AVE per Barcelona està causant estralls: múltiples inconvenients a la ciutadania, als indignats usuaris que a més de patir els constants retards ja existents abans de la seva arribada, ara veuen com les seves vides diàries es compliquen una mica més per arribar a la feina, portar els petits a l’escola i tornar cap a casa exhausts de la jornada; la simple quotidianitat s’ha convertit per a molts en jornades inacabables saltejades per una dosi important d’estrés. Per ells començar el dia i acabar-lo és tota una odissea.

A tot això, a més, s’hi ha de sumar la quantitat de desperfectes produïts en les diferents estacions on s’estan realitzant les obres per la seva arribada, que encara ralenteixen més el procés. Sense anar més lluny avui ha tingut lloc l’esfondrament d’aproximadament 10 metres d’andana a l’estació de Bellvitge que ha motivat la suspensió de les obres per part d’Adif; hi ha una voluntat de córrer massa per enllestir el projecte. La raó? Aspiracions de caràcter absolutament electoral que obliguen a realitzar les obres a marxes forçades. I és que Zapatero, que està perdent la poca credibilitat que ja li quedava sobretot després de la retallada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va fixar la data d’arribada definitiva de l’AVE el 21 de desembre amb l’única finalitat d’inaugurar el tren d’alta velocitat abans no es celebrin els comicis generals.

Entretant, el consistori barceloní posa fil a l’agulla per redreçar la situació, i buscant el concens necessari per dita comesa, els cinc grups municipals han acordat que la data d’arribada de l’AVE prevista per ZP es retardi. El pacte unànim, tanmateix, no ha pogut assolir-se quant a la demanda de la dimissió dels màxims responsables del caos de rodalies –ara i el passat estiu-: la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez i el Secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán. CIU, PPC i ERC l’han aprovada sense el vot a favor del bipartit municipal, així com també la revisió del traçat de l’AVE, molt polèmic especialment pel seu pas per sota de l’obra de Gaudí, la Sagrada Família. I és que després del cas Carmel, els polítics van amb més peus de plom que mai. Tot i així, se’ls està escapant de les mans altra vegada.

I enmig d’aquest circ es troba el traspàs del servei de Rodalies Renfe a la Generalitat, que ja s'ha afirmat inviable per la data prevista, l’1 de gener de 2008, segons paraules de Josep Lluís Carod-Rovira.

I em pregunto, com acabarà aquesta situació? Haurem de llegir i sentir als mitjans de comunicació notícies pitjors respecte aquesta crisi ferroviària? Segur que sí, perque el futur de les infraestructures de Catalunya és ara més negre que mai.

Ja sóc aquí!

Aprofitant la perllongada absència d'aquests dies, avui faig meves aquestes paraules que van marcar un punt d'inflexió en la vida de Catalunya. Trenta anys enrere, en un també 23 d'octubre, Josep Tarradellas pronunciava aquesta tan recordada frase. Una frase que els catalans no oblidarem mai -qui no ha recorregut, fent ús d'aquesta frase en altre context, a creure's ser Tarradellas des del balcó de la Plaça Sant Jaume? Amb el seu retorn tornava a reviure l'aparentment esmorteïda Generalitat de Catalunya durant l'època franquista. Una tornada, la del President republicà català exil.liat, propiciada pel Govern de Madrid d'Adolfo Suárez per tal de facilitar l'assentament de la monarquia de Juan Carlos I.

Així, doncs, torno a ser aquí, esperant poder tornar a fer incursió en aquest espai el més aviat possible.

Catalunya s'obre camí a Frankfurt amb un conte

Avui arriba a la fi la Fira de Frankfurt, la Fira del Llibre més important del sector editorial internacional, que enguany té com a gest of honour al país català, com tot català de bé hauria de saber, i és que els mitjans de comunicació catalans van plens d’aquest aconteixement que convida als seus assistents a conèixer més a fons la cultura catalana en tots els seus àmbits.

Per aquest motiu el pes de la cultura catalana ha viatjat fins a terres alemanyes, per a impulsar l’augment del reconeixement de la literatura catalana, així com la traducció d’aquesta a altres llengües. Un fet que no deixa de semblar-me una gran oportunitat per a Catalunya de reafirmar-se com un país amb una cultura i tradicions pròpies que el diferencien de la resta d’Espanya. Exportant aquesta identitat nacional que sent Catalunya i els catalans a altres països també és una manera de fer país i de fer notícia de la rellevància del nacionalisme català.

I quina millor inauguració podia tenir tan important esdeveniment que un discurs encomanat a Quim Monzó? Ja fa uns dies que va sortir publicat a La Vanguardia i no podia deixar de mencionar-lo i penjar-lo aquí. I avui que és dia de cloenda a Frankfurt, aprofito per fer-ho.

“Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.”

QUIM MONZÓ

Sense xarxa, ni temps

Escric aquestes ratlles sense saber què en sortirà. La inspiració no fa acte de presència i només tinc la sensació que escric sense una xarxa que freni la meva caiguda al buit. Només sé que les hores se’m fan curtes exprimint-ne cada minut. Diuen que el temps és or i l’encerten, doncs ningú s’escapa de reconèixer algun dia que n’hi falta. A vegades s’alia amb circumstàncies quotidianes per obligar-te a pensar en ell com una necessitat. I sovint, fent ús de la seva capacitat d’absorció, t’acosta els moments temuts amb més rapidesa, mentre que els més esperats porten a considerar-lo un cosí de l’eternitat, doncs costen d’arribar. El temps...! No deixa de meravellar-me!